Escriure és la música del cos

M'encanta Paul Auster. M'encanta fins i tot quan no m'agrada. M'explico. Auster no sempre és el millor Auster, de vegades es perd -per mi- en històries sense interès, o massa enrevessades (almenys jo no sé on vol anar a parar). Però m'expliqui el que m'expliqui m'encanta "sentir" aquella veu que em diu coses a cau d'orella, amb aquell ritme, amb aquella naturalitat, amb aquella fluidesa que ho fa tot fàcil.

Acabo de llegir el darrer Auster, "Diari d'hivern". Ja sé que, com sempre, hi ha qui l'ha considerat una obra de maduresa i qui l'ha especejat com un vedell, gairebé amb passió de forense, buscant aquell error, aquella feblesa que la fa una obra menor. M'és igual. A mi m'ha agradat. No amb passió, no m'ha atrapat tant com d'altres, però m'ha agradat. Que si no calia el llistat de cases on ha viscut (doncs mira, a mi és una part del llibre que no em va desagradar gens), que si aquesta voluntat d'inventari malaltís del seu cos i les vegades que ha fet un rot, o un pet o un coit eren innecessàries... Potser sí, no tinc una opinió clara. Però sempre hi ha una imatge, una escena que et captiva, un personatge que et fascina. I en aquest llibre n'hi ha uns quants: la seva mare i la relació que té amb ella, la passió amb que descriu la seva dona...

Però no ha estat fins gairebé les darreres pàgines que he trobat un fragment especial. Un que m'ha fet pensar que ara entenia aquesta fascinació que sento per la prosa d'Auster, aquest ritme, aquesta naturalitat, aquesta fluidesa. Ho escriu poc després de descriure'ns una escena que el va tornar a la vida després d'un llarg parèntesi en què havia perdut les ganes d'escriure. No ho desvetllo per si algú vol deixar-se sorprendre, encara. Però sí que us transcric el fragment on ell torna a escriure i com ho fa. I ara entenc aquesta màgia del verb austerià:

"Per fer el que fas has de caminar. Caminar és el que et porta les paraules, el que et permet sentir els ritmes de les paraules mentre les escrius dins el cap. Un peu endavant, i després l'altre, el doble repic del teu cor. Dos ulls, dues orelles, dos braços, dues cames, dos peus. Això i després allò. Allò, i després això. Escriure comença en el cos, és la música del cos, i encara que les paraules tinguin sentit, encara que a vegades puguin tenir sentit, la música de les paraules és el lloc on comencen els sentits. Seus a l'escriptori per escriure les paraules, però en el teu cap encara camines, i el que sents és el ritme de cor, el batec del cor."

Paul Auster