així jo cada dia surto a caminar
i a perdre’m per trobar-me
ÀLEX SUSANNA
M’agrada la poesia d’Àlex Susanna perquè sempre hi retrobo una veu
amable que em convida al gaudi i la reflexió serena sobre la vida, la font
més emboscada de totes. Goig
i pensament neixen de petits moments, com espurnes, que ens omplen de sentit.
Susanna escriu així, sense presses, i és per això que des d’Angles morts (2007) no havíem llegit cap vers seu.
El vers de Susanna s’amara de sensacions: olors, gustos, sons, tactes i
imatges. Sovint el poema neix aquí i s’enlaira tot seguit en l’evocació que
aquella sensació ha provocat. Una carena sota la lluna esdevé “la teva pell
/ quan el desig l’enfoca / en hores intempestives / i resplendeix com un
paisatge nevat”. I també
l’aroma de les herbes, el so de les cigales, el gust de les torrades i el vi, o
la llum del sol ponent-se sobre oliveres i ametllers abans que una llum
d’espigol ho inundi tot.
Susanna continua dialogant amb l’art com a únic intent possible -encara
que imperfecte- d’explicar la realitat. Una ermita i unes pintures, un retrat,
una música, poden ser alguns d’aquests camins. Encara que a voltes
aconsegueixin només “desplegar el seu encanteri / i habitar-nos sense
paraules / fins a fondre’s del tot amb nosaltres.”
Aquest deler vital –i sensual-, però, està ara més mesurat, com si
l’edat li demanés un altre tempo. Això és present sobretot a poemes com Concupiscència
o Nel mezzo del camin, on el poeta defensa un carpe diem més madur: “prou d’ajornar res (...) que mai no es digui que has
badat / o t’has adormit, / però encara menys / que gana o pressa t’han pogut /
i que tot ho has devorat / per pura golafreria / i no per necessitat.”
Hi ha també una presència més explicita de l’univers vital del propi
poeta, més íntim. Sovintegen els poemes eròtics: “sempre que te l’afaites, /
m’exalta i m’encén / com si fos el d’una altra”, i sobretot les escenes familiars on pares i fills
comparteixen esmorzars de diumenge, converses, passejades o, senzillament, el
silenci de la lectura: “Ara llegim vora el foc / i assaborim l’espès silenci
/ que es cova en aquesta casa, / fins que em disposo a passar-lo a net.” Aquest és l’art del poeta: “anar
desbastant i polint / cada mot com un còdol” per veure si al final en surt “un espurnall de
sentit / que travessés tot el poema.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada