Cofoisme fraternal

Tinc un germà. Bé, en tinc dos, però només un que sigui noi. Es diu Pep Garcia i Orri i, a part de guanyar-se la vida amb una empresa de management cultural que es diu La General (com la locomotora de Buster Keaton), acaba de guanyar un premi literari i, esclar, a mi m'ha caigut la bava. I a més he pensat: quin millor lloc per dir-ho que al meu blog de lectura?

El relat es diu Castell de Focs i no us deixarà indiferents, segur. El premi el convoca una revista digital de cultura anomenada El Núvol -que també us recomano- i aquesta edició (la 1a) ha comptat amb un jurat que déu-n'hi-dó: Màrius Serra, Jordi Puntí, Matthew Tree i Enric Gomà. Doncs això, aquí sota el teniu.

Els  guanyadors del 1r premi de relat curt El Núvol

Castell de focs

Pep Garcia i Orri. Premi Núvol de contes. / 

Tothom ha anat a veure el castell de focs. Un espectacle esplèndid, diuen els que diuen que hi entenen. I ningú –ningú – se l’ha volgut perdre. Els darrers tres anys la cosa ha anat a més i l’eufòria per gaudir del gran moment pirotècnic s’ha encomanat per totes les cases del poble. A ningú se li escapa tampoc que, en any electoral, l’alcalde voldrà lluïr-se de valent. Per si fessin falta més estímuls, la festa major ha estat especialment estimulant: S’ha guanyat el partit de futbol contra l’etern rival, els balls de nit han estat de capital i la sensació general d’estar gaudint d’un moment col.lectivament màgic és a punt de viure el seu instant fort. Sonen els trons d’avís, l’emoció s’encomana tontament a grans i petits. Els ohs! conviuen amb les piules i amb tota mena de formes i colors a l’espai que esclaten amb les esperades palmeres i el so estrepitós dels coets. La llum enlluerna les mirades atentes només a les finites combinacions aèries que, finalment, donen pas a un espetec, un esclat de satisfacció per l’espectacle contemplat per tothom. Tot el poble. Trenta minuts d’eufòria compartida per tots els habitants que, en una espessa i alhora fluida corrua tornen a casa prometent que l’any vinent hi tornaran.Tot plegat val la pena. Quan els primers de la corrua distingeixen les primeres cases s’adonen que alguna cosa no rutlla bé. S’hi veuen ombres de gent. El poble, les cases, els carrers no estan buits. Són plens de gent que fan vida normal i que es miren amb malfiança els nouvinguts. Ningú troba buit a casa seva. El poble, en el temps que triga a cremar-se un castell de focs, ha estat repoblat ordenadament per gent, famílies senceres que l’ocupen pacíficament com si ho haguessin fet tota la vida. Els antics habitants, enmig de la desesperació i la incredulitat, intenten en va demostrar que “allò” és casa seva i els pertany. Ni l’alcalde que ha triomfat fa ben poc amb el castell de focs no hi pot fer res quan des de dins l’Ajuntament surt l’alcalde que ara ocupa el seu lloc per recriminar-li que vulgui, ara, encapçalar una revolta d’uns que no van enlloc. Poc a poc la corrua –la mateixa que fins fa ben poc era festiva – s’allunya del que fins a les 9 del vespre havia estat el seu poble  i se’n va sense res, sense passat, sense sostre, sense futur, sense vida, sabent-se vigilats amatent per les forces d’ordre i pels nous veïns cridats a defensar allò que ara és seu. Encara ens ho prendran, aquests! Remuga un dels nous veïns des del balcó de la que des d’ara no fa pas massa estona, és la seva casa, la seva vida. Mentre la corrua, capcota i petita s’intueix marxant enllà, enllà.