Salto expressament la part de la novel·la on coneix a la que serà la seva dona, l'Edith, perquè per a mi és la part més dura i sorprenent a la vegada. No vull donar més pistes als lectors que, potser encara, penseu en llegir aquest llibre que us estic esbossant -o destrossant, segons com es miri- a trossets.
El pas següent en aquest itinerari és el moment en què Stoner descobreix que pot ser un bon professor. L'havíem deixat precisament amb la constatació de la seva manca de capacitat per a traspassar l'emoció que ell sentia per la literatura. És durant un parèntesi en què l'Edith no hi és -segurament no és cap casualitat- que William es "deixa anar" i aconsegueix així passar del professor mediocre a un de reclamat pels alumnes.
"Però durant les semanes que l'Edith va passar a Saint Louis, quan feia classe, de tant en tant es trobava tan abismat en l'assignatura que s'oblidava de la seva ineptitud, d'ell mateix i dels alumnes que tenia al davant. De tant en tant, se sentia tan atrapat per l'entusiasme que tartamudejava, gesticulava i no feia cas dels apunts que normalment guiaven el seu discurs. Al començament, aquells rampells l'importunaven, com si es prengués l'assignatura massa a la lleugera, i demanava perdó als estudiants; però quan van començar a reclamar-lo després de classe, i quan els exercicis dels estudiants van començar a traspuar indicis d'una imaginació i la revelació d'un amor indecís, es va engrescar a fer el que mai no li havien ensenyat. L'amor per la literatura, pel llenguatge, pel misteri de la ment i el cor, manifestant-se en la insignificant, estranya i inesperada combinació de lletres i paraules, a la tinta més negra i més freda, l'amor que ell havia ocultat com si fos il·lícit i perillós, es va començar a exhibir, dubitatiu d'entrada, però després agosarat i, finalment, orgullós. (...)
Per fi sentia que començava a ser un bon professor, cosa que es reduïa a ser un home per a qui el seu llibre és la veritat, un home a qui s'atorgava una dignitat artística que no té gaire relació amb la seva estupidesa, amb la feblesa o amb la seva ineptitud com a persona. Era un coneixement que no podia expressar, però que, un cop obtingut, l'havia canviat, fins al punt que la seva presència es tornava inequívoca als ulls de tothom."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada