Un dels fragments més comentats de la novel·la de John Williams és el d'una conversa que manté Stoner amb dos professors companys seus d'universitat, pràcticament el més proper a uns amics que tindrà el nostre protagonista. Es troben els divendres a la tarda en una cerveseria del centre de Colúmbia.
En una d'aquestes xerrades un d'ells, en Dave Masters, fa una punyent observació sobre què hi fan ells a la universitat:
"I vet aquí com la providència, la societat o la sort, digueu-li com vulgueu, ens ha creat aquest antre perquè ens puguem protegir de la tempesta. És per a persones com nosaltres que existeix la universitat, per als desposseïts del món; no pas per als estudiants, ni per a la recerca desinteressada del coneixement, ni per cap de les raons que normalment s'esgrimeixen. Nosaltres proporcionem les raons i permetem que persones normals i corrents hi tinguin accés, aquelles que encaixaran en el món; però només és una capa protectora. Com l'Església a l'edat mitjana, a qui els seglars i fins i tot Déu li importaven un rave, nosaltres també subsistim a còpia d'enganys.
En Finch, admirat, feia que no amb el cap.
-Déu n'hi do si ens fas quedar malament, Dave.
- Potser sí - va dir en Masters-. Però per més dolents que siguem, som millors que els que hi ha a fora, al fang, els pobres malparits del món. No fem mal, diem el que ens ve de gust i ens paguen per dir-ho; i això és un triomf de la virtut natural, i si no ho és li falta ben poc, punyeta.
(...)
... durant uns anys, molt de tant en tant, l'Stoner recordava el que en Masters havia dit; i tot i que no li oferia la visió de la universitat amb la qual ell s'havia compromès, si que li revelava detalls de la seva relació amb aquells dos homes, i li ajudava a fer-se una idea de l'amargor corrosiva i salvatge de la joventut."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada