Lliçons de vida

La feina de mestre té moments impagables. I també té moments molt durs. I de vegades, només molt de tant en tant, té moments durs que són impagables. Com els que he viscut aquests dies. Ahir vam enterrar el pare d'un de la colla. Ja us podeu imaginar quin daltabaix emocional per a uns nens i nenes amb a penes onze anys acabats de fer… A l'església vam pujar uns quants a l'altar per llegir una poesia per al Marc i la seva família. Volíem que sapigués que, en un moment tan dur, els seus amics estaven al seu costat. El vam abraçar ben fort mentre les llàgrimes ens queien galtes avall. No sé si us ho podré explicar: va ser un moment terrible però molt bonic, d'aquells que us deia abans. La complicitat en el dolor és tan o més intensa que la companyia de la joia. Estreny uns lligams que, estic segur, restaran fortament nuats al cor d'aquests infants. Més que cap classe, més que cap discurs. Els gestos, sovint, van més enllà de nosaltres, i les nostres paraules es tornen matuseres al costat d'una abraçada feta des del cor.

Avui n'hem parlat a classe amb els que ahir no van poder ser a l'església i, un cop més, us puc ben dir que avui la lliçó l'he rebuda jo. El devessall d'emocions ha desbordat l'aula. Però avui hem après a posar paraules on només hi havia dolor, solidaritat, tendresa… Un corrent d'empatia ha engolit aquesta colla que es fan dir "Els bojos galàctics" i se'ns ha endut galàxies enllà per a retornar després a l'amic, al company de classe. Alguns han volgut llegir aquests mots al seu company. D'altres s'han estimat més escriure'ls a casa. Demà els recollirem tots i en farem un farcell per al Marc. Un farcell ple del que han après aquestes hores, que és molt més del que aprendran en molts dies. "T'ajudarem a tirar endavant", "Quan vulguis plorar, plora", "No sé com has pogut venir aquests dies a classe", "em va agradar molt conèixer el teu pare perquè era molt bona persona", "tens molta sort de tenir una família que t'estima", "No has d'avergonyir-te ni sentir-te diferent", "Això no es pot oblidar però es pot superar", "quan es va morir la meva besàvia també em vaig posar molt trista", "si algun dia estàs trist pots parlar amb mi"…

Mentre tots escrivien aquestes paraules, el Marc dibuixava, retallava paper fent sanefes… tranquil. La processó deu anar per dintre -he pensat. I tu, no vols escriure res als teus companys? -li he dit. No, ja sé què faré… Faré una festa, com la de l'any passat! 

El Marc fa els anys al novembre i té molt clar que aquest any la festa ha de ser sonada. Una festa per agrair als seus companys tot el que estan fent per ell. Una lliçó més que he après avui. 

La feina de mestre té aquestes coses. Gràcies, bojos galàctics!!