 |
| Costa molt fotografiar els falciots, el seu vol erràtic i veloç ho complica... |
Ja fa alguns dies que vaig tornar a veure els falciots, els primers de la temporada. De fet els vaig sentir abans de veure'ls: aquell xiscle a mig camí de la rialla d'un dofí i un crit de "iupi!" Perdoneu, però aquestes són les sensacions que em provoquen aquests ocells de la família de les orenetes. M'alegren el dia. Vaig sortir a la terrassa i em vaig passar una bona estona veient-los passar, arran de teulada, amb aquell aire que diries que s'ho passen bé volant, que més que volar, "juguen" a fer acrobàcies, com un nen que es deixa endur per l'èxtasi del joc.
L'alegria del primer dia que sento els falciots és inversament proporcional a la del primer dia que me n'adono que ja no hi són. Mai sé si han marxat fa poc. Senzillament, una tarda de finals d'agost o primers de setembre m'adono que trobo a faltar alguna cosa en l'ambient i de cop descobreixo què és: aquell xiscle encomanadís i vital. Però ara no cal que patim, que falten molts mesos per a això. I queden moltes tardes per gaudir de la seva alegre companyia.
Poema de Celdoni Fonoll
Poema i il·lustració trets del llibre "Veus d'ocells", Linx Edicions, 2000
Ha estat veure que parlaves de falciots i ja no m'he pogut treure del cap la cançó del Soldadet de Manel, i mira que a mi no m'agrada Manel!
ResponEliminaFa gràcia que diguis això. A mi em va venir al cap una cançó de Serrat, "Els falziots" (amb z) del disc "Per al meu pare", un disc per a mi essencial. Doncs bé, deia això perquè mentre buscava un video d'aquesta cançó el cercador em va portar a la cançó del soldadet dels Manel. En això es nota que som de generacions diferents. I que consti que a mi sí que m'agraden els Manel, molt.
EliminaA la lletra de Serrat hi ha un fragment que lliga amb aquell desencís que he explicat que sento quan descobreixo que ja no hi són:
Que volin els falziots
tant li fa al cel.
Tant li fa
o
li fa tant
que quan els falziots se'n van
el cel es queda plorant.
Buscaré els dos vídeos i els afegiré al post perquè la gent els escolti.
Una abraçada Xexu, i gràcies pel comentari!
Falciots? Que coi és això? He pensant calla, potser en castellà et sona. Ho he buscat en castellà i es diuen "vencejos" i tampoc em sona de res. Has vist el meu bast coneixement aviar?
ResponEliminaS'ha de reconèixer que en català és molt més poètic: falciots ve de falç, per la forma afuada que formen amb les seves ales en ple vol (ho pots comprovar a la foto i a la il·lustració).
EliminaNo t'amoïnis pel teu coneixement aviar, cadascú amb la seva: jo no tinc ni idea -o gairebé- de ciencia-ficció o Els Simpson. I el Terry Pratchet no el coneixia abans que tu me'n parlessis… Ja sé, Pons que no és el mateix, ja...
La imatge que has copsat és com haver trobat un poema!
ResponEliminaSí, és veritat! Ja m'agradaria a mi tenir una càmera poètica que captés els mots més adients, les metàfores més suggerents, els ritmes més musicals…
EliminaJo a tots els deia orenetes, de fet em costa molt distingir algunes diferències perquè no tinc bona vista. A prop de casa en nien molts i en el bon temps em desperto amb el seu xivarri. Són molt bellugadissos.
ResponEliminaJo abans tampoc els distingia. Els falciots són molt més grans que les orenetes vulgars o les de cua blanca que són les més reconeixem. També hi ha els ballesters que s'assemblen molt als falciots però són més marronosos. En fi, com deia el Pons, es necessita una mica de coneixement aviar...
EliminaQuan podem veure orenetes i falciots, vol dir que la primavera ja ens fa companyia...Jo diria que els falciots són més urbans i molt negres i les orenetes són més camperoles i tenen la panxa blanca...Els seus xiscles, tot i que no són gaire musicals, ens alegren els dies...
ResponEliminaDes de casa no nen veig, només merles , que canten molt bonic i garses, que no m'agraden gaire. Estic preparant un post d'orenetes...
Jo també recordo la cançó del Serrat !
Bon vespre, August.
Ai, volia dir "en"...Aquest teclat nou que és més petit i m'equivoco molt...
EliminaHola Roser, a l'espera que arribi el nostre ornitòleg de capçalera -o sigui l'Ignasi- t'he de dir que tens raó, els falciots són més urbans que les orenetes de cua blanca, que s'estimen més els espais rurals, no tan habitats. De totes maneres, l'oreneta més "típica" aquella que té la cua tan forcada sí que habita en ciutats i és més propera a l'home. És aquella del Bécquer: "Volveran las oscuras golondrinas / de tu balcón sus nidos a colgar…".
EliminaHe vist que també hi ha orenetes de ribera i de cua rogenca… no tan comunes. Si necessites imatges per al teu post te les puc enviar.
Per a mi la cançó del Serrat és preciosa!
Bona nit, Roser!
Una abraçada
Doncs mira si en tens alguna feta per tu, de les "típiques" i d'algun niu, m'agradarà posar-les, perquè les he hagut de baixar d'Internet, però sempre és l'última opció...
EliminaGràcies.
Jo no en tinc de meves, però tinc uns quants llibres d'ocells i si te n'interessa alguna en especial te la puc fer arribar. També tinc il·lustracions científiques. Te'n buscaré i fes-ne el que et sembli. Entesos?
EliminaUna abraçada. Bona nIt!
els falciots que jo tot sovint confonc amb les orenetes .....doncs sí això és la senyal que la primavera s'instal·la definitivament entre nosaltres
ResponEliminaM'agrada veure'ls volar un altre cop damunt del meu cap, ran de teulada… Primavera instal·lada!
EliminaComparteixo amb tu aquesta alegria de la seva arribada. No tant pel que fa a la seva marxa perquè penso que m'anuncien el final de la calor i l'arribada de la fresca de tardor, i això també m'agrada molt! En tot cas, mai no passen desapercebuts!
ResponElimina