De Bach a Bach: el cercle virtuós

La basílica de Sta Maria a Vilafranca del Penedès, plena a vessar per escoltar el concert

Ahir vaig tancar un cercle. De Bach a Bach. De Passió a Passió. Un cercle que, tanmateix, espero poder tornar a obrir qualsevol altre dia perquè, encara que l'expressió "tancar el cercle" ens porti a pensar en finalitzar alguna cosa, l'expressió màxima del cercle és, precisament, el no tancament perpetu, el constant giravoltar, la renaixença constant.

Sí, ja ho sé que començo fort, potser massa, i això té un perill: només puc anar a menys. Intentaré que no sigui així. Us explico. Ahir vaig sentir Bach, la Passió segons Sant Joan, a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Hi va ajudar la insistència d'una amiga, la Marta, que hi cantava amb la Polifònica, però també és veritat que no li va caldre gaire esforç perquè, de sempre, Bach -i especialment les seves Passions -en majúscula i en mínúscula- m'han fet gaudir de moments molt especials. No explicaré aquí com vaig descobrir la música que anomenem clàssica -potser un altre dia- però sí que puc dir que en aquesta descoberta el músic alemany hi va ocupar un lloc de primer ordre. I no patiu, tampoc no us faré la lliçó erudita del musicòleg que no sóc, ni seré jo qui vingui ara a descobrir-vos la sopa d'all musical. Senzillament Bach m'ha atrapat des de ben jove. Recordo encara com vaig comprar el meu primer àlbum amb els concerts de Brandenburg quan tenia disset anys… En vinil esclar! Perquè -els que teniu una edat ja ho sabeu- això del cd no existia. Ara n'hi ha que diuen que amb el so digital hi hem acabat perdent. No seré jo qui comenci avui el debat. Sigui com sigui el vinil torna, segurament també per un cert esnobisme o nostàlgia, ara que tot allò vintage té un valor afegit… Ui, que me'n vaig! Tornem-hi.

Després de Brandenburg van venir els concerts per a violí, especialment el per a dos violins en Re menor del qual conservo una imatge espectacular. Sí, una imatge, ho heu entès bé: la de William Hurt intentant explicar amb gestos com sonaven els dos violins mentre entrellaçaven les seves melodies -com un diàleg d'amants- al segon moviment, el Largo ma non tanto. I ho feia per a la seva parella, una noia sordmuda interpretada per Marlee Matlin, en un dels moments culminants d' "Fills d'un déu menor". En fi, ja veig que, parlant de Bach és impossible no seguir mil camins. Com els que em van portar a l'obra per orgue, a les sonates per a flauta, a les cantates, a les peces de piano (Glenn Gould i Keth Jarret -sí, el pianista de jazz!) i -per acabar aquest petit viatge-express per l'univers bachià- una obra que no em canso mai d'escoltar: les seves sonates per a violoncel (les d'aquí sota interpretades pel mestre Claret) que van ser popularitzades per Pau Casals.

Viatge-express per Bachlàndia

I, finalment, arribo a la Passió. En singular. Perquè, per a mi, la Passió de Bach és la de Sant Mateu. Perquè la vaig descobrir des de ben jovenet també. I la vaig escoltar i escoltar. Recordo una nit que vaig passar gairebé en vetlla enllestint un treball sobre Tirant lo Blanc per a la universitat. Com podia mantenir-me despert i actiu a aquelles hores? De seguida ho vaig tenir clar. La Passió m'acompanyaria i em donaria forces, seria el meu estimulant cerebral, la pastilla, el cafè, la beguda que em permetria no caure rendit. No sé quants cops la vaig escoltar aquella nit, però van ser unes quantes. Aquells corals, aquell recitatiu de l'evangelista explicant-me la tragèdia que s'anava dibuixant,  aquelles àries tan plenes de poesia, d'emoció, aquelles melodies que tinc gravades molt endins. Aquest va ser l'univers sonor d'aquell treball sobre un cavaller tan singular. Si vaig treure bona nota sempre he pensat que una part del mèrit era de Bach.

Molts anys més tard després d'aquella nit he tornat a escoltar la Passió altres cops. Especialment per Setmana Santa -digueu-me original-, per allò de l'ambient o el context. Enguany, després de molts anys de no fer-ho la vaig escoltar sencera, a petites dosis, al llarg d'uns quants dies. Vaig treure la pols als vinils, vaig netejar l'agulla i em vaig asseure amb la partitura completa a la falda, que conservo gràcies a un amic que em va encomanar la seva passió. (Gràcies Joan!) Dins de la caixa vaig trobar-hi la meva traducció del text original a partir de la versió francesa, que em permetia anar seguint l'altra melodia, la de les paraules.

El meu petit "pack"de la Passió 

He començat dient que ahir tancava un cercle. De Bach a Bach. De Passió a Passió. Havia escoltat altres vegades l'altra Passió, segons Sant Joan però mai m'havia emocionat tant com ahir. Potser tenir recent la segons Sant Mateu, em va permetre valorar millor la diferència, la personalitat d'aquesta. No puc fer-vos cap anàlisi musicològica, però ahir vaig tenir la sensació que l'haurè d'escoltar més amb calma, donar-li alguna oportunitat més, com he fet amb la meva. Hi vaig sentir sonoritats que no vaig reconèixer, matisos que em van sorprendre -Bach sempre acaba sorprenent encara que sembli previsible. Em quedo amb un cor compacte que va respondre amb nota al repte que suposa una obra així: la Polifónica de Vilafranca  va estar a un nivell altíssim. I em va enamorar Josep Pizarro, el tenor que fa el paper d'evangelista, que ens explica, que ens fa sentir allò que narra, una mena de cantant-actor, amb una veu privilegiada, neta, dolça, potent quan calia, vellutada i plena d'una tristesa fonda si era necessari. O la veu melosa i plena de matisos de la mezzo Marta Infante, que em va emocionar amb l' "Es ist vollbracht! -Tot s'ha acomplert!- I per acabar compro el conjunt instrumental, l'Orquestra Barroca Catalana, especialitzada en interpretació històrica, especialment dels segles XVII i XVIII, que va sonar de meravella. I si a tot això afegim que el concert es feia a benefici de la restauració de la Basílica de Santa Maria dins del "projecte  Santa Maria 2020", que ha de permetre la restauració integral d'aquest edifici singular abans del 2020, doncs… què més es pot demanar? Res. Agrair, primer a Johann Sebastian Bach que ens hagi llegat obres com aquesta, i després a tots els que fan possible que les puguem continuar escoltant. En vinil, en cd o en directe.