MIRADES*
Tots
els ulls miren la càmera:
uns
riallers, d’altres tendres,
aquells
esperançats,
alguns
amb un pèl d’aquell neguit
de
qui sap que s’exposa
a
uns altres ulls
que
després els miraran.
Què
mireu?
Potser
us veieu com ho fem nosaltres:
una
promesa de futur per acomplir-se,
tot
per estrenar
-o
gairebé,
car
ja dueu al fons de l’iris
un
bagatge de vida
viscuda
encara sense grans cataclismes.
Mirant-vos
descobrim
la
força inacabable de la humanitat
que
neix dins vostre, esclatant.
Guardeu
aquesta mirada
com
un tresor.
És
l’eina més potent,
la
que us fa invencibles
i
alhora us amara
de
tot allò que som:
mirada
que abasta,
mirada
que imagina,
mirada
que pregunta,
mirada
que descobreix,
mirada
que estima.
August Garcia
* Ahir vaig acomiadar els meus Bojos Galàctics, la colla de 6è. De totes les emocions viscudes n'escullo dues, que són una. Vaig escriure aquest poema, Mirades, mentre observava les seves cares a les fotos de l'exposició de la classe. Sense saber que l'endemà, em regalarien una samarreta amb les seves. Coses de l'atzar, un cop més… o la serendipitat?
La complicitat de la Carme, una companya de feina, m'ha fet arribar aquest fragment de Shakespeare:
La complicitat de la Carme, una companya de feina, m'ha fet arribar aquest fragment de Shakespeare:
No sé si és serendipitat o bona sintonia... en tot cas segur que és un bon senyal que passin coses així. A mi sempre em fa sentir bé.
ResponEliminaUs heu regalat mirades mútuament. Un regal fantàstic i preciós!
M'has recordat aquest poema de Pere Rovira:
ResponEliminaEL PROFESOR
Encara veu espurnes de bellesa
en la mirada verda d'una noia
o en el gest impulsiu
del noi que busca en els poemes
la resposta del cos.
Sap que es perdran,
que es dissoldrà el desig de la paratula,
el somni generós d'un altre amor;
en l'aigua bruta de l'ofici sòrdid.
Oblidaran la poesia,
que ara els regala temps, cors, alegria,
noblesa i sofriment.
D'aquí a pocs anys,
serà treball la seva joventut,
record el sentiment,
ruïna conjugal la nit que els crema.
Ell seguirà ensenyant, i perseguint
espurnes condemnades.
Recordo haver llegit aquest poema. La meva mirada està encara en el moment de perseguir les espurnes… Condemnades o no ho dirà el temps. M'agrada pensar que alguns mantindran un punt de la bellesa que han tastat a les meves classes mentre llegíem poemes. Digue'm ingenu. Jo en dic esperançat.
EliminaEls Bojos galàctics m'han deixat un comentari al bloc i m'ha fet molta gràcia aquest gest. Les mirades dels nois i el teu poema transmeten entusiasme per viure.
ResponEliminaSí noia, no hi ha com ser un nen per a transmetre entusiasme!
EliminaUna abraçada, Consol.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaI mirades de futur, amb la Il·lusió de menjar-se el món que ara miren una mica desconcertats...
ResponEliminaEn aquesta edat encara és una mirada de cor net!
Bon vespre, August.
Sí, és aquesta il·lusió, aquesta desconeixença dels mals de la vida, que les fa més netes.
EliminaI si les mirades es veuen reforçades per un mestre que sap comprendre-les, encara són millor.
ResponEliminaAquest és un dels privilegis del mestre: assistir al naixement d'aquestes mirades...
EliminaQuin goig veure'ls amb tanta il·lusió, fins i tot amb innocència (encara) del món on han de créixer i viure.
ResponEliminaLa mirada més enllà dels ulls, la que arriba ben endins.
Un poema preciós, August!
Aferradetes.
Sí, la mirada més potent és la que arrenca de ben endintre i per això arriba també molt més enllà.
EliminaGràcies i Abraçadetes, Lluna!
Ai, quins records! Una etapa preciosa que jo ja he passat.
ResponEliminaSí, jo també… però la revisc cada dos anys en els meus alumnes.
EliminaLa mirada de l'infant pregunta. Quan la veu l'adult ja en té la resposta
ResponElimina
ResponEliminaCom a fotògraf, mirar és l'estratègia creativa necessària abans de posar ordre a qualsevol composició. Té, doncs, una certa categoria ontològica a l'hora de crear mons, la mirada. Mirar-se, d'altra banda, és un diàleg en silenci.
Abraçades, des de El Far.