La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.
Sònia Moll
Aquests versos m'han acompanyat els darrers temps, mare.
Hi ha una sensació de món a l'inrevés en això de cuidar la mare que se't va fonent a poc a poc.
És un retornar tantes nits de vetlla quan jo era petit i tenia por o estava malalt.
És un agrair a la vida haver-te tingut sempre al meu costat activa, generosa, vital, divertida… una mare genial!
Ara que ja ets tan lleugera
que no cal ni sostenir-te,
que t'enlaires més enllà
de l'aquí i l'ara
en resta el teu record
de mare estimada,
com l'incens s'escampa esfilagarsat
cel enllà.
Un perfum ple d'alegria
i coses bones.
T'estimo, mare.
M'arriben els versos de la Sònia i els teus, August.
ResponEliminaGràcies, Helena! La veritat és que els meus versos no han nascut amb voluntat de ser-ho, ho vaig escriure ahir a raig...
EliminaLa mare, la recordem sempre tan forta, el pilar de la casa...Però arriba un moment que la veiem tan petita i ens fa sentir tanta tendresa, que cada vegada l'estimem més...Abans la necessitàvem nosaltres, ara ens necessita ella...
ResponEliminaSempre hem d'estimar la mare!
Quanta raó tens, Roser!
EliminaUna abraçada.
Uns versos que tenen el perfum dels sentiments íntims.
ResponEliminaEscrits a raig "sucant la ploma al cor" com deia Papasseit.
Elimina