Inauguració clandestina de la Sala Rovelló, la dels vuit mil llibres...

Josep M Aloy i Laura Borràs, amfitrió i conferenciant

Avui he tingut el privilegi d'assistir a la inauguració "oficial"(amb to clandestí) de la Sala Biblioteca Rovelló, la dels 8000 llibres!! No és una biblioteca corrent. D'entrada està instal·lada en un garatge particular. Això sí, molt ben acondicionada i excel·lentment decorada per il·lustradors infantils. El seu propietari el teniu aquí sobre, en Josep M Aloy, crític de LIJ -del qual ja us he parlat altres cops. Però si en voleu més detalls del perquè i la singularitat d'aquesta biblioteca podeu llegir-ho al blog d'en Ramon Fontdevila. He d'agrair al Josep M que m'hagi convidat a l'acte, no només per l'amistat que ens uneix -enfortida sobretot a partir del fet de formar part de l'Eixam d'Amics de la Joana Raspall- sinó perquè així he pogut escoltar en directe la Laura Borràs, actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes (la teniu al seu costat, escoltant-lo). Perquè ella ha estat l'encarregada de fer la lliçó inaugural -diguem-ne- amb el tema "Els clàssics a la literatura infantil i juvenil".

La Biblioteca Rovelló, la dels vuit mil llibres...

Havia sentit molt parlar de les seves dots d'èloqüència i seducció. Ho havia llegit molts cops al twitter -és una tuitera de primer ordre!- però les expectatives s'han vist clarament superades pel devesall de saviesa literària, amenitat i emoció que traspua el seu discurs. N'he pres algunes notes però em em sento incapaç de redactar alguna cosa que li faci justícia. Tanmateix intentaré destacar alguns moments claus.

La Laura en plena acció

Per a dibuixar el seu discurs ens ha ensenyat els "seus" clàssics, els que la van fer entrar en aquest món de la lectura, de la mà del seu pare, molt abans que es convertís -premonitòriament- en una intel·lectual de les lletres. Ha passat de puntetes pel tema de l'obligatorietat de les lectures (no es parla mai de "matemàtiques obligatòries") remarcant que, tot i així, "necessitem llegir determinats llibres", i assumint que la veritable lectura sempre és una decisió del lector, no una imposició de ningú. "Llegir és llegir-nos", ens ajuda a entendre'ns, a entendre el món on vivim, a posar paraules a les nostres vivències i pensaments…

Al "garatge/biblioteca clandestina" del Josep M Aloy. De fons, el mural de Valentí Gubianas.

Aquests llibres que "hem de llegir" són els clàssics, o sigui els "de primera classe". Que han estat escrits en qualsevol època, qualsevol llengua, per sensibilitats diferents però que "suren" per damunt dels corrents, es mantenen plenament vigents, i els podem llegir avui en dia a la llum de la nostra experiència. De fet cada generació "actualitza" els seus propis clàssics perquè el missatge que atresoren va més enllà del context en el qual van sorgir.

Un dels moments més emotius -i també dels més ben resolts des del punt de vista de la fascinació que el verb de la Laura és capaç de provocar en el seu auditori- ha estat l'anècdota de la seva classe amb estudiants de magisteri. "No ens agrada la poesia" li va dir una alumna després que ella intentés compartir uns versos de Margarit a la classe de "Didàctica de la literatura i les TIC…". La resposta, acudir a un video excepcional, un curt d'Arturo Ruiz, El paseo, on un Pepe Sacristán, a manera d'un Cyrano hispànic, recita uns versos de Mario Benedetti perquè un soldat a punt de morir es pugui declarar a una noia imaginària… "porque eres linda desde el pie hasta el alma…". He de confesar-vos que he entrat talment dins de la història que se m'han enaiguat els ulls (últimament em passa més del compte -l'altre dia escoltant Bach-, dec tenir la sensibilitat a flor de pell…). Com que no podeu sentir la veu de la Laura explicant la situació i recitant Benedetti, aquí teniu el curt:

      

I aquí el poema sencer, recitat pel mateix Benedetti.

Es veu que després d'aquesta projecció les futures mestres van tenir clar que sí que els agradava la poesia, només que no l'havien tastat -o ho havien fet poc, com la tònica.
I amb nosaltres als seus peus, abduïts pel seu discurs, la Laura ha seguit desgranant exemples de com els clàssics ens poden ajudar a endinsar-nos en el món d'això que en diem literatura, perquè, parafrasejant  Espriu, "han vingut per salvar-nos els mots". Del Tirant lo Blanc adaptat per Joan Sales, hem passat a una antologia de Tolstoi, a una faula de Leonardo Da Vinci (on una ploma amb tinta converteix un full blanc en missatge, lliurant-lo de la crema), per acabar on havíem començat, a la "Bíblia dels infants", la primera lectura conscient dels clàssics, regal del seu pare, amb la història de la dona de Lot (sí, aquella que es va convertir en estàtua de sal per "tafanera"). De nou la poesia, aquest cop de la mà de Maria-Mercè Marçal i Anna Akhmàtova, i sobretot dels versos de Wislawa Szymborska: 

LA DONA DE LOT (fragment)

Em vaig girar segurament per curiositat.

Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.

Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.

Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.

Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós

del meu marit, Lot.

Per la certesa sobtada que, si moria,

ell ni tan sols s’hauria aturat.

Per la desobediència dels submisos.

En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.

Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.

segueix aquí

Trobades i retrobades tuiteres, patrimonials, literàries… Carme Miró, Laura Borràs, Marta Luna i Maria Enrich.

En fi, un matí esplèndid, d'aquells que et donen energia per a molts dies…

Gràcies Laura, gràcies Josep M, gràcies Fina!
(i gràcies, Carme, per acompanyar-m'hi!)