Una tarda amb els ramats

El ramat ha vingut a saludar-nos

Avui he tingut la sort -i el privilegi- d'acompanyar el Joan Rovira -el nostre guia-ramader de capçalera-  en una sortida pel Bages a la recerca del Camí de Marina que, aviat, haurem de fer amb bici. Buscàvem els punts d'enllaç de la carrerada des de Sallent cap a Manresa i, després, la continuació fins a Can Maçana a Montserrat.

Hem donat uns quants tombs per Santpedor fins que hem trobat el camí de la carrerada i ens hi hem endinsat en direcció a Sallent. De cop se'ns ha aparegut un ramat. Ens hem aturat i mentre parlàvem amb les pastores les ovelles han envoltat el nostre vehicle buscant un lloc de pas. Hem sabut que aquell ramat venia de Brugueroles -un mas proper- i que solia moure's per aquells camins. El Joan ha pres nota per a una propera entrevista i hem tirat endavant. Fins a Sallent, on hem anat a buscar el camí que baixa des de Prats de Lluçanès caranejant la serra.

El ramat busca un pas

Un cop allí hem donat la volta i ens hem apropat de nou a Santpedor per a seguir la carrerada que circula propera a la Sèquia i  envolta Manresa  passant per Viladordis. Allà he fet un salt en el temps i, davant del rostoll que hi ha a l'ermita de la Salut, m'he vist amb deu anys i pantalons curts jugant a futbol en el que llavors era un camp de futbol (de terra, esclar, i ben dura per cert).

Molt a prop d'allà hem tingut la segona sorpresa de la tarda: el ramat del Jan, un pastor a qui el Joan ja coneix i que pastura per aquells verals. Té un preciós ramat d'ovelles ripolleses (mireu-ne la diferència amb les d'abans: potes negres, totes elles esquitxades amb taques negres, i amb unes banyes poderoses, especialment les dels mascles). 

El ramat d'ovelles ripolleses del Jan

Mentre xerràvem amb ell he vist que hi havia un xaiet molt petit. L'hi he preguntat i m'ha dit que tenia… mitja hora de vida! M'hi he acostat i l'he vist moure's encara fent tentines buscant la mamella de sa mare. La fal·lera devia ser tanta que fins i tot perseguia d'altres femelles, però allà al darrere de seguida hi havia sa mare que, amb un suau copet amb el morro, semblava dir-li: ei, que sóc aquí!

El xaiet a redòs de sa mare

El Joan i el Jan, l'estudiós de la transhumància i el pastor llicenciat

Mentre jo feia les fotos al xaiet i observava el ramat (i els atributs -davanters i darrers- dels marrans) els gossos d'atura seien tranquils a l'ombra vora el seu amo, a punt d'obeir.

Hem deixat el Jan i hem enfilat el camí cap a Castellgalí i, després, un tram de carretera cap a Marganell. Ens anàvem apropant a Montserrat i el massís se'ns imposava cada cop amb més força. Un cop a Marganell hem trobat el camí que ens ha enfilat -i com!- pels costers fins que ens ha deixat a la carretera que duu a Can Maçana. Hem hagut d'optar per aquesta via perquè la carrerada veritable només és apta per als que van a peu. Que de fet és com acabarem anant nosaltres per aquesta, arrossegant les bicis amb alforges.

Enfilant-se cap a Can Maçana

Ja tinc ganes d'agafar la bici i perdre'm per aquests racons!