Imparables

La pirueta

de l'íntima revolta

ens allibera.

Joana Raspall

S'han dit tantes coses aquests dies, aquests mesos -i anys- que portem immersos en això que s'anomena "el procés" que renuncio d'entrada a ser original. No diré res, segurament, que no s'hagi dit ja del dret i de l'inrevés. Tanmateix exerceixo el meu dret a afegir-me a aquest grup de veus per aportar-hi la meva, per sentir-m'hi inclòs. Crec que és Jaume Arnella qui va dir que cantar junts era una experiència que despertava una sensació difícil de definir, semblant als focs d'artifici: mentre duren estem en un estat d'emoció continguda, sap greu que s'acabin… Doncs això, perquè s'allargui tant com pugui aquest castell de focs, també hi vull dir la meva.

Sóc independentista des de sempre, jo diria des que vaig tenir la primera consciència que vivia en un país sotmès (políticament, culturalment, lingüísticament…) per un estat dictatorial que agonitzava -ai, això ens pensàvem… Als meus 14 anys vaig decidir de quedar-me voluntàriament una hora més a l'institut per a fer català, la meva llengua, que fins llavors m'havien estalviat a l'escola. Encara recordo els comentaris d'alguns companys: "que tontos, si aquesta nota no sortirà enlloc!" I vaig començar també a fer uns cursos durant l'estiu a la Junta Assessora per als Estudis de Català -crec que depenia d'Òmnium- dels quals em vaig examinar l'any següent. Amb bona nota, per cert. No "servien" per a res però jo estava afamat d'una cosa que m'havien impedit aprendre.

Mentre passava tot això jo ja havia tastat a l'escoltisme dosis ingents d'això que en diuen sentit de país. Els meus "caps" em parlaven de revoltes polítiques que jo encara no entenia però quedava fascinat per l'embruix d'aquell esperit de lluita. Al costat d'això aprenia en veu alta els meus primers versos. Recordo especialment aquells de Papasseit: "Ara que estic al llit,/ malalt / estic força content. / De/ i mà m'aixecaré / potser, i heus aquí el que m'espera: "

Vull dir que tot dins meu respirava amor per aquest país nostre que, uns anys més tard, començava a treure el cap després de quaranta anys de foscor. I era emocionant. Recordo vagament -la memòria és molt selectiva, ja ho sabeu, i no sempre fidel- com em va arribar una "octavilla" mentre caminava pel carrer del Born de la Manresa de la meva infantesa i joventut. S'hi parlava d'un himne que deien que era el de Catalunya, Els Segadors, una altra cosa de les moltes que ens havien ocultat.

Pocs anys després, a les meves primeres eleccions, les de 1980, ja vaig votar a Nacionalistes d'Esquerra un dels primers intents clars de portar al Parlament una força d'esquerres clarament independentista tot i que més tard es perderen -com sovint passa a les esquerres al nostre país- en una lluita interna constant entre faccions i subfaccions. Us ho faré curt. Després vaig passar a votar Esquerra Republicana durant molts anys fins que algunes decepcions a nivell nacional i, sobretot, moltes trifulgues a nivell municipal -de Vilafranca del Penedès- varen convertir-me en un abstencionista militant.

Sigui com sigui, torno a estar entusiasmat en política des del 2010. Ja vaig ser a la manifestació d'aquell  juliol després de la retallada de l'Estatut (i passada de ribot, com va dir el Guerra). I ja no he faltat a cap de les mobilitzacions d'aquests anys. Cada cop amb un orgull més gran de sentir-me part d'un país que és capaç de revoltar-se amb serenor i contundència, amb el somriure a la cara però amb la fermesa en els propòsits. I ara que s'acosta aquest 27S sento que aquella lluita que vaig començar amb catorze anys, llavors amb una dosi -lògica- d'utopia i ingenuïtat ara té una data per fer-se realitat. Sé que no serà fàcil, també sé que la lluita no acaba el diumenge que ve. Però em veig, ens veig amb tantes energies confluint en un punt comú que sé que ara som imparables. 

I sento aquesta pirueta revoltant dins meu, alliberant-me...

VIA LLIURE A LA REPÚBLICA CATALANA!!!