Pioners d'un camí que vol tornar a ser història

A punt de sortir de Llívia, al costat de l'alcalde, l'Elies Nova

Acabats d'arribar a Vilanova i la Geltrú, al costat de Josep Salvans "el Cuca".

7 dies separen aquestes dues fotografies. 280 kms. 6.151 mts d'ascensió acumulada. Podria seguir donant dades però cap d'elles podria explicar ni per aproximació el que ha estat aquesta ruta. Per a la majoria de nosaltres -que ja portem un munt d'anys i carrerades com aquesta- no ha estat una més. Ja vindrà el moment d'explicar-ho amb més detall.  Deixeu-me avui només dir-vos que ens hem sentit part d'un projecte que va més enllà de nosaltres. La recuperació del Camí Ramader de Marina en ple segle XXI només serà possible gràcies a l'entusiasme i el treball de moltes persones. Entre elles alguns alcaldes -com el de LLívia, Lluçà o el de Sta Margarida i Els Monjos- o exalcaldesses com la de Lluçà, o ajuntaments com el de Prats de Lluçanès que ens va acollir molt càlidament. Tots ells han sabut copsar la il·lusió d'amants del territori i de la nostra cultura ramadera com el Josep Anton Astort, el Josep Salvans "el Cuca", o el nostre inspirador principal: el Joan Rovira.

Darrere el seu alè nosaltres hi hem posat les cames per resseguir el camí i comprovar-ne la idoneïtat pensant en els que l'hagin de fer darrere nostre. Hi hem posat les cames però sobretot hi hem posat el cor. Perquè només així es poden tirar endavant les grans empreses. Deixeu-m'ho dir encara que em faci vergonya: ens hem sentit "pioners" d'un camí que esperem que molts d'altres facin darrere nostre. I això no té preu. Temps hi haurà per als matisos i correccions (a peu es pot fer íntegrament bé però sobre dues rodes caldrà cercar algunes variants) però avui només em quedo amb la satisfacció d'haver format part d'aquest projecte que esperem que aviat sigui una realitat.

Seria molt injust si no fes una menció especial a la persona que ens ha "seguit" al llarg de tots aquests dies encomanant-nos la seva alegria i il·lusió: el "Cuca", aquest pastor d'Olost del Lluçanès ja jubilat -que no vol dir allunyat- amb qui hem compartit uns moments impagables. Saber que ens esperava -sempre acompanyat de la seva parella, la Queta, tota energia i acolliment- al proper coll, després d'un tram dificultós o, senzillament, quan ens atrapava la pluja sota els noguers de Sta Maria de Matamala ha estat un regal preciós. Si a ell li feia gràcia seguir-nos a nosaltres ens feia un goig immens trobar-lo i sentir la seva rialla franca tot conversant sobre com havia anat el camí o escoltant el munt d'històries i saviesa que atresora després de tants anys resseguint aquests camins amb les seves ovelles. Per gent com ell, sobretot, és per qui val la pena recuperar aquest vell camí dels ramats.