dilluns, 25 de juliol del 2016

"Busquem una vida nova…" (encara)

No sóc jo qui ha de fer aquesta crònica i, tanmateix, em sento obligat a compartir amb vosaltres el que vaig viure ahir a Ordal com a convidat.
50 anys de qualsevol cosa no són cap broma. I malgrat que l'humor va regnar a doll ahir en aquest aniversari potser l'emoció més viscuda va ser la de generositat i agraïment cap a una colla de gent que  fa mig segle van fer possible que una gent d'Ordal comencés a caminar buscant una vida nova… Durant set anys (dels durs anys de finals del franquisme), de 1966 al 1973, un grup de joves, acompanyats per alguns adults que els feren més pla el camí, van començar a viure una aventura que avui encara dura. Sí, perquè, més que nostàlgia, ahir es respirava la certesa que tot allò viscut i après, els ha fet millors persones i, al capdavall, ha ajudat a fer també un país millor -com diu la cançó. I mira que avui això ens fa molta falta, encara.

La colla dinant al polisportiu d'Ordal
"Els remença" (Josep Martí i Ferran Rosés per l'esquerra - i el Pep Miralles, segon per la dreta) al costat d'un servidor. En tercera fila l'Arnella i l'Agustí Coromines, autor del documental "Jaume Arnella, el joglar".
Jo, com a espectador privilegiat d'aquesta orgia de sentiments vaig viure-ho des del meu passat escolta a Manresa, que s'assembla molt al d'aquests del Farigola Folk. Durant sis anys es visqueren moltes anècdotes -ahir en vam sentir algunes per boca dels seus protagonistes. I vam cantar molt, molt. No em sé els noms -perdoneu- però uns quants d'aquells cantaires van fer ressonar les seves veus un cop més convidant-nos al cant. Cançons que jo he cantat desenes -potser algun centenar- de vegades i que porto amb mi com un pòsit, un pòsit que ahir es va remoure de nou.

En Jaume Arnella i el Pep Miralles
La Montse Ibáñez -mestra de cerimònies i també cantant- acompanyada de la Cèlia

Els DUM (del llatí dum = mentrestant)
























































El cuiner (quina fideuà!) cantador (i quina Estaca!)
Els Remença -amb algun infiltrat

Tots els cantadors al final de l'acte
I per acabar-ho de rematar -per si tot això fos poc- apareix en Jaume Arnella amb la guitarra i ens convida a cantar "Les rondes del vi", o "Els macarrons", o "La timba de les cartes", o… Perquè heu de saber que -com tants d'altres d'aquella generació com el Xesco Boix, per exemple- l'Arnella també hi va ser des del principi aportant el seu impuls generós, la seva veu i -perquè no també?- el seu humor, la seva implicació, el punt d'utopia necessari. 

Al costat de l'Arnella amb qui hem compartit molts bons moments al Dansàneu, al CAT i en batalles diverses
Ahir, a part de celebrar aquests 50 anys dels campaments d'Ordal, tota aquesta colla va voler fer-li també un petit i sentit homenatge. Per això s'havia convidat també a l'Agustí Coromines, autor del documental "Jaume Arnella, el joglar" (un petitíssim tast aquí) perquè en fes la presentació. No es podia tancar millor aquesta celebració. El documental és d'una qualitat excepcional i repassa de manera amena però alhora exhaustiva la figura i l'obra d'aquest cantador, romancer, agitador cultural i recuperador del nostre patrimoni musical que és en Jaume Arnella. Gràcies a la col·laboració de diverses institucions i també al  micromecenatge de més de dues-centes persones tenim ara un excel·lent document a l'altura del seu referent. El Jaume, sempre amb aquella humilitat gens impostada que l'acompanya va dir que sempre havia fet camí amb molts d'altres. D'altres que també surten en aquest treball. Per la part que em toca voldria destacar la del Joan Serra, el meu mestre de dansa, del qual ja us vaig parlar quan ens deixà. És curiós que llavors, parlant d'ell, sortís l'Arnella, i ara, com si fos un efecte mirall, en parlar-vos de l'Arnella aparegui el Serra. Alguna cosa deu voler dir això.

Presentació del documental a la societat d'Ordal

De tot plegat em quedo amb les paraules del mateix Coromines quan va dir que no l'havia fet per un atac de nostàlgia sinó tot el contrari, perquè mentre el preparava va descobrir que és d'una actualitat plenament vigent, com tantes lluites del passat que encara ens acompanyen. I que han de servir més que per idealitzar un passat -siempre mejor segons la copla- per a encarar els reptes del futur plens de l'energia de llavors. Encara.

"Busquem una vida nova,
anem a un país millor.
Tothom qui vulgui seguir-nos
prengui timbal i cançó."


PD: Agraïments al Josep Martí, que em va convidar a tocar amb els Remença, quan encara no sabia tot el que m'hi trobaria. I moltes abraçades a la colla d'Ordal, especialment a la Montserrat Ibáñez -amb qui he compartit també tants moments de la nostra estimada feina de mestre/a- per la feina que han fet i continuen fent.

10 comentaris:

  1. Moltes gràcies August, has fet un bon relat de la festa que ahir vam compartir, per a nosaltres el grup d'Ordal dels 50 anys de Campaments i Farigola Folk, vam tenir molts sentiments, i en tot moment ens vam sentir molt ben acompanyats per tots els grups i persones que van venir i van cantar i vàreu participar activament.
    Avui encara "tocats" per tantes emocions i retrobaments, estem molts contents, i si estem contents podrem continuar somiant, planificant i després celebrant aquesta "vida nova i cap a un món i país millor!"

    Gràcies de nou per explicitar-ho en el teu bloc. Bon estiu!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dedueixo que deus ser la Montse, oi? Gràcies pel teu comentari. És en actes com el d'ahir que un recorda les raons que l'han dut on és ara. I ara que, sovint, el desànim ens ronda, aplecs com el d'ahir són una injecció d'energia directa a la vena!
      Gràcies a vosaltres!
      I molt bon estiu!

      Elimina
  2. L'Ordal... terra d'avantpassats.
    Estàs molt ben acompanyat August.
    Que bé ens ho passàvem a les excursions cantant cançons del Jaume Arnella com les que cites; "Les rondes del vi", "Els macarrons", i "La timba de les cartes". I d'altres de tall de cantautor, que aquest mestre també ho va ser: "És ara amics és ara" o "Sé que venen pels camins".
    Mirar una miv¡ca enrere a vegades va bé per saber cap on anem.
    Permet-me que ho digui en veu alta: ÉS ARA AMICS ÉS ARA!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com ho saps, Xavier, que aquestes cançons que dius també van sonar ahir?
      I amb tota l'energia i el convenciment!
      Vaig estar a punt de titular el post amb aquest "És ara, amics, és ara!"
      Pots dir-ho en veu alta, i, com deia el poeta: "que tothom ho escolti".
      Una abraçada, Xavier.

      Elimina
  3. Quina trobada tan guapa i nostàlgica, August, segur que us ho vau passar molt bé. A la meva època de "xirucaire", també cantàvem les cançons del Jaume Arnella i anàvem a escoltar els seus concerts, eren molt entranyables...

    "Sé que venen pels camins
    i que canten primavera
    són els homes d'un país
    és el vent de la carena"

    "Jo vull cantar esperança pel meu poble
    i jo us vull dir: És ara, amics, és ara."

    Bon vespre, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig, Roser, que la connexió Arnella ens uneix a molts que hem mamat aquestes cançons i, sobretot, l'esperit que hi ha al darrere. Per això hem connectat tant sense ni haver-nos vist mai.
      Una abraçada, Roser!

      Elimina
  4. Molt bona crònica, August. Sentida i documentada, com de costum.
    Per raons familiars no hi vaig participar, ni com a espectador.
    Tots plegats feu molt bona fila. Intueixo una jornada emotiva i memorable.
    L'enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, Roderic, és més que una crònica un devessall de sensacions reviscudes, com ja deus haver llegit. En fi, també van bé de tant en tant aquests happenings emocionals. Et carreguen les piles i et recorden d'on véns.
      Una abraçada!

      Elimina
  5. i que contents que esteu tots i totes i que cofois , em quedo amb unes paraules :teves orgia de sentiments!
    un gran reportatge emotiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, no serveixo gaire com a cronista imparcial i independent, estic massa implicat emocionalment. Però, què carai! sacsejades com les d'ahir són molt necessàries. I terapèutiques!

      Gràcies, Elfree.
      Una abraçada!

      Elimina