"Sons del Castell" a la Capella de Sant Joan (Vilafranca)

"Rapsodes, músics, prosistes,

tècnics de so, cantautors,

informàtics, muntadors,

ha estat un aplec d'artistes.

La idea i el redactor

-amb bon to d'oralitat-

a tots ens han captivat

                         capturant-nos l'atenció."   (Jordi Trepat)

"Quin fred, reïra de bet!" diu Joan Oliver en un dels poemes sobre la guerra que divendres passat van ressonar a la Capella de St. Joan. Mentre el cantava no podia deixar de pensar que aquell fred -atmosfèric, però sobretot vital- havia de ser infinitament més dur que els tremolors que ens van acompanyar durant una bona part del concert. Tot i així, si hagués de resumir el bolo d'ahir la paraula seria un antònim: escalf. L'escalf de la gent que ens va venir a veure i sentir, l'escalf dels companys músics-rapsodes-tècnics. Ho notes en l'ambient receptiu, un silenci actiu que t'acompanya mentre vas descabdellant les peces musicals, mentre es van succeint les rapsòdies dels textos que ens condueixen al llarg de la història del castell de Penyafort. Un escalf que es comparteix amb el zel de tots els que fem de "Sons del Castell" un petit espectacle que emociona, que explica la nostra història:

"...avui ha estat una festa

de cultura i de conquesta

perquè, misteriosament,

en nit mágica i festiva,

ha ressonat plenament

i se'ns ha fet avinent

       que la història hi és ben viva."     

Diu Jordi Trepat en un dels ResSons del concert que vam fer al Castell De Penyafort. 

El d'ahir va ser un concert diferent. D'entrada pel lloc i després pel moment. De l'espai obert davant les parets del castell a l'interior de les parets de la capella gòtica. De la xafogor d'una nit d'estiu a la gelor d'un gener especialment cru. I tot condiciona. Les voltes gòtiques de St. Joan Baptista ens van acollir i van fer que tot plegat, sons i llums, es concentrés formant un embolcall que ens va atrapar tots -intèrprets i públic- en un únic alè on la paraula llegida, recitada o cantada ressonava amb claredat i potència. El fred no va fer més que concentrar encara més aquesta actitud tensa dels cossos cercant en la música o la poesia l'escalf que l'aire ens volia arrabassar. Però siguem sincers: de fred en va fer, i molt!

Interpretant la moaxaja andalusí: "Lamma Bada Yatathana" (Moulay Sherif, segon per la dreta, al llaüt i veu)

No sé si era per tot això, o perquè ja era la tercera vegada, el cas és que "Sons del Castell" va sonar com mai, compacte i clar, seguint aquest viatge musical que també és: 

                                                          "I hem anat a dormir

amb molts sons per agrair :

moaxaja, gregorià,

corrandes, tons per ballar,

força goigs tradicionals,

poemes ben personals

intimistes i amorosos,

                   de protesta i dolorosos."   (J.Trepat)

El concert es va iniciar amb unes breus però molt interessants paraules de Raimon Gusi, el conseller comarcal de cultura -que va apostar des de l'inici per l'organització d'aquest concert- glosant la figura de Sant Raimon de Penyafort com a home de cultura, de lleis i de consensos. "Conseller de reis i papes" -com diu la Cançó de Ramon- va exercir d'inquisidor quan això no volia dir cremar a la gent a la foguera sinó intentar la conversió per la base de la predicació. Com s'entén, sinó, que creés diverses escoles d'estudi de l'àrab a Tunis o a Múrcia? 

Cantant la "Cançó de Ramon" (1601?)

Pels que no l'heu vist mai, us presento tot seguit uns flaixos de l'espectacle. 

La primera part del concert transita per l'època medieval. Això permet al públic escoltar -a més d'una cançó àrab deliciosa- una peça de trobadors i descobrir la viola de roda, un instrument poc conegut del gran públic.

Interpretant "A l'entrada del temps clar" cançó de trobadors anònima del segle XII)

Guillem Ballaz tocant la viola (o viella) de roda

El fil conductor de l'espectacle està a les mans de les rapsodes Mònica Gispert i Marta Masachs.  Seguint el guió de l'historiador Joan Torrents van situant l'auditori en els diversos moments de la història del castell, explicant les peripècies dels seus propietaris o inquilins: primer Raimon de Penyafort i més tard el pare abat dominic Pere Guasch.

Marta Masachs i Mònica Gispert, rapsodes i conductores de l'espectacle

De l'època del castell com a convent dominic se senten dos fragments de cant gregorià del Llibre de Cor (recuperat fa pocs anys en una universitat nordamericana):  el Credo i el Sanctus.

Mostra del Llibre de Cor del Convent de Sant Raimon de Penyafort

I arriba un moment en que es trenca la dinàmica del concert: quan interpretem les cançons de pandero lligades a les Confraries del Roser. Comencem amb dues de clàssiques per, tot seguit, entrar en el terreny de la improvisació. El Guillem -que té moltes taules- demana al públic una paraula a partir de la qual pugui crear una estrofa nova. Les paraules d'ahir van ser INDEPENDÈNCIA i LLIBERTAT. El culte al Roser -molt impulsat pels dominics- es completa amb els Goigs del Roser. Apareixen més instruments "nous" per al públic: el pandero quadrat i el guitarró.

Interpretant els "Goigs del Roser" (segle XV-XVI)

A l'esquerra el Guillem tocant el pandero quadrat il·lustrat amb iconografies del Roser

Un altre moment "diferent" és quan les rapsodes es posen el vestit de cantants per a interpretar un poema "picantó" de Pere Serafí: "Si em lleví de bon matí" (S. XVI):

(...) A mon dolç amat trobí

adormit sobre l'herbeta, 

despertà's dient així,

de matinet,

l'aire dolcet la fa rira-riret,

si vull ésser sa amieta. 

Ai llasseta, ¿què faré 

ni què diré? 

Valga'm Déu, que estic dolenta,

 l'amor és que m'aturmenta. 

Poc després apareix un nou personatge, l'enginyer vilanoví Josep Puig i Llagostera. Amb ell assistim a la transformació del castell en casa senyorial rural i a la industrialització de Catalunya amb les seves llums i ombres. El poema L'Elionor de Miquel Martí i Pol n'és un trist exemple.

Cantant "El carril" (tradicional recollida a Bagà)

I així arribem a finals del segle XIX, principis del XX.  D'aquesta època són les peces que les orquestrines interpretaven en els balls de Festa Major que es feien als aplecs del mateix castell.

El Josep, el Carles i el Ramon al saxo, tible i fiscorn, respectivament, interpretant "Los hortelanos" de Ramon Roig (1867-1915)

Després arriba, inevitablement el parèntesi de la guerra civil. Dos poemes ens ajuden a il·lustrar-la: "Quin fred al cor, Camarada!" (Joan Oliver) i "Els exilats" (Miquel Forteza). És un moment trist, colpidor, que també visqué el castell ja que es convertí en presó republicana.

El concert acaba amb una Suite de peces penedesenques que es toquen a la Ràpita (Sta. Margarida i Els Monjos) i a molts pobles de la comarca per Festa Major. La cloenda va de la mà de la cançó "Castell de Penyafort" a partir del poema homònim de Roser Cabré.

Divendres les darreres paraules van ser les del president del Consell Comarcal, en Xavier Lluch que va expressar la seva agradable sorpresa per l'espectacle que acabava de presenciar. Va aprofitar per a remarcar la implicació del Consell en les obres de remodelació del Castell de Penyafort, un lloc emblemàtic de l'Alt Penedès.

Els músics afegint-se a l'aplaudiment a les rapsodes

I, si he de fer cas del que em van transmetre moltes de les persones que van assistir, crec que és molt just acabar amb aquestes paraules:

"(...)Com ha recordat algú

després d'aquesta ocasió,      

és cert que ho sent cada u: 

els "Sons del Castell", segur,

ens han fet a tots millor."

Jordi Trepat