Convé tenir una ànima de recanvi
perquè no se sap mai.
Una segona ànima, més informal,
moblada amb senzillesa: somnis
de material barat, records reciclats, virtuts difuses,
retrets de plexiglàs coberts de fundes,
amors de qui sap quan potser un pèl caducats.
Per comprar-ne de saldo, busca’n pels mercadillos,
on en veuràs d’usades, però en molt bon estat.
Ningú no t’aconsella, hi hauràs de remenar.
Em van dir que s’hi troba alguna ànima robada,
alguna de perduda o, fins i tot, en pena.
Si en vols portar de marca, a la Soul Trade Exhibition
n’hi ha d’última generació: indolores, menudetes,
amb múltiples funcions i de poca durada.
Els venedors consultant poden assessorar-te.
Té un disseny exquisit, l’ànima de la moda,
però el preu que s’hi paga és desproporcionat.
Si algú et regala una ànima, accepta-la de grat.
Potser la desaràs al racó del calaix on guardes
les espelmes, les piles i les bosses,
però en cas d’emergència, sempre hi podràs recórrer.
Perquè convé tenir una ànima de recanvi.
Per si s’acaba, l’ànima. Per si et cau als peus, l’ànima.
Per si hi ha crisi d’ànimes. Per si el món no t’hi cap, a l’ànima.
I si no pots amb l’ànima, ven-la al millor impostor,
que d’aquests mai no en falten. I no et sentis estranya,
que el món n’és ple, de gent desanimada.
***
En segon lloc la Lou Sensarrich ens va oferir aquest poema, també de la Isabel Ortega Rion: "Què en faig de tot això?"
De les teves
fraules obertes plorant
dels teus vestits esguerrant-se el plor
de tu plorant i esquitant-me el cor
de jo covant i negant-me el plor.
Què en faig de tot això?
Dins aquesta alqueria d’un sol maó
ja he cremat el sucre
dur, a la base, fent-me la gelatina
roja amargant.
Que ja no tenc més roses, a qui insultar
on escopir
idil·lis
ni mals a desatendre.
Ara em dius que m’estimes?
Que em necessites?
Que em vols a l’abast de la teva cintura
amputada i orfe
vòrtex del cicló?
Escoltes l’orgànic repòs
i el record de la meva boca
perbocant tomàquets
insípids, com els teus petons d’hivern.
No sé què fer-ne doncs ara
del teu plor
que és com el meu.
La mateixa forma de maduixa.
***
A continuació, la Karima Boutachali va llegir en amazic un poema tendríssim -i dur- que descriu la brutalitat que suposa per a una noia -nena?- ser entregada en matrimoni contra la seva voluntat. Un poema, per cert, del qual n'és l'autora: "Història inacabada".Després va llegir-ne una traducció al català.
يوشيشم بابام شم عاد تامزيانت
اودبابام ايخسان
واديش راينم
عجبنتناس الثمنيات
يروح يزينشيشم
وارديني ماين تكيد
اوزرن عم ايمزيوان
شحال نرفكايع
ترنيد إي يورينم
شحاال درمحاين
يكسي اوعرورنم
توغيشم دادمام
يتخرق ديكيري
تفوشت سواس
سديرت دازيري
El teu pare
T'ha donat en matrimoni
Tu encara ets una nena
Va ser una decisió del teu pare.
No la teva elecció
Al pare
L'hi han agradat els diners
Va anar
I et va vendre
No t'hi vas quedar molt de temps
Fins que les bèsties et van fer fora
Quantes amargures afegides al teu cor
Quants sofriments portes a l'esquena
Eres una joia que es penja al coll
Pel dia ets tot sol
I per la nit ets tot lluna plena
 |
| "Déu" (Albert Claramont) en plena "Creació" |
 |
| Montserrat Aloy i Mònica De Dalmau |
***
Després va ser el torn de la Mèlanie Diatta. Va llegir en francès -i després en català- un poema del poeta senegalès Léopold Sédar Senghor, "Femme noire". La Mèlanie em va explicar que Sédar, a part de poeta, va ser el primer president de la República del Senegal, el 1960.
Vull un vestit vermell.
El vull lleuger i barat,
el vull ben tibent, el vull portar
fins que algú me l'arrenqui.
El vull sense mànigues ni espatlla,
aquest vestit, perquè ningú hagi d'endevinar
què duc a sota. Vull caminar pel
carrer, pel davant de Thrifty's i la ferreteria
amb aquelles claus lluents a la finestra,
pel cafè del senyor i la senyora Wong i els seus dònuts
del dia abans, pel davant dels germans Guerra
que llencen els porcs del camió al carretó
i se'ls carreguen a coll pels morros llefiscosos.
Vull caminar com si fos l'única
dona del món, i pugués triar.
Vull aquest vestit vermell ara mateix.
Vull confirmar-te
les teves pors més absurdes sobre mi,
que vegis què poc m'importes tu
o res més excepte
el que jo vull. Quan el trobi, arrencaré aquest objecte
del seu penjador com si triés un cos
per parir-me a aquest món, gràcies
als espasmes i als orgasmes, també,
i el portaré igual que porto la pell i els ossos,
i faré que m'enterrin
amb aquest cony de vestit.
Sostre de vidre
Has construït el sostre de vidre tan avall
que t’impedeix caminar dreta.
Doblegada per un anar fent
carregat de bosses plenes
de menges per unes boques
sempre assedegades,
et reserves,
com a plaer màxim,
la lectura i
la il·lusió per a qui admires.
Assaboreixes els poemes dels altres,
t’hi trobes sovint
compartint les mateixes aigües
d’esclats i condemnes.
Tornes a pensar en el sostre,
caldria obrir-lo,
-dius alla on ningu pot escoltar-te-
fer-ne una estança blava de cel.
Al capdavall l'aixopluc són les paraules.
Clariana
Sentir-me sola per ser-ne conscient, que a la vida només hi sóc per col·lisionar amb vosaltres, però mai fusionar-me, mai junts del tot, mai per sempre ens tindrem l’un a l’altre i mai res fins a la mort. Sentir-me lluny per ser conscient d’aquest no-lloc en el que visc, sense parets per decorar, que en uns dies ja hauré fugit, que en poques hores ja hauré marxat, i un altre cop cremar una casa i un altre cop canviar de nom i un altre cop fer les maletes i abandonar-vos quan es fa fosc. Sentir-me quieta per adonar-me que l’exili real és l’interior i que el cim és la base i que la muntanya que escalo és un cercle viciós, ple de pedres, ple de trampes, ple de talls per tot el cos. Sentir-me viva i tenir la certesa que quan torni d’on vaig marxar no em sentiré com a casa ni em sentiré com abans perquè les coses que ara visc sumen en totes direccions i és camp a través el camp de batalla i les fletxes arriben on acaba l’horitzó.
***
I, per acabar, tots junts vam cantar el poema de Maria Mercè Marçal, Pasquins per a la revolta vegetal. (versió de la Mirna Vilasís amb música de Xavi Múrcia).
Actes com aquest ens fan sentir una mica més a prop de la recuperació dels drets de les dones.
Perquè ben aviat -com diria la poeta d'Ivars d'Urgell-:
floreixi l'arbre de l'alliberament.
Pasquins per a la revolta vegetal (II)
Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l’herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l’arbre
de l’alliberament.
Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l’enrenou
l’aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s’espigui l’arbre
de l’alliberament.
Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l’arbre
de l’alliberament.
Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l’arbre
de l’alliberament
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada