El dimarts passat vaig anar a la presentació de "La vida amb un forat a dins" (Quaderns Crema), una antologia quasi completa de la poesia de Philip Larkin a càrrec del poeta i traductor Marcel Riera. De fet és gràcies a ell -i a la seva traducció de High windows (Finestrals) editat per LaBreu que vaig descobrir la poesia d'aquest anglès inqualificable i me la vaig fer també meva. Durant uns anys vaig poder escampar-la amb l'espectacle Ran de les coses per uns quants escenaris.
És per això -perquè soc un larkinià convençut- que m'ho vaig passar pipa escoltant la conversa entre el Marcel i el Francesc Parcerisas, poeta i traductor d'una solidesa que ara no descobriré i, en aquest cas a més a més, autor del pròleg del llibre. Són dos discursos diferents que es complementen de meravella i van fer d'aquesta presentació un acte rigorós, erudit i amè alhora, a voltes fins i tot divertit.
Amb tot plegat vam poder redescobrir aquesta figura que va viure la vida "amb un forat a dins" -de fet, amb tants forats com un colador, va arribar a precisar Parcerisas- i que va intentar apropar-se a la poesia lluny dels embolcalls metaliteraris amb quèr alguns dels seus contemporanis (Yeats, Elliot, fins i tot Auden) van construir la seva obra. Un poeta capaç d'apropar-se a la vida quotidiana i fer-ne el motiu a partir del qual reflexionar de manera tristament lúcida sobre la condició humana. Un solitari o, si es vol, un home amb poques habilitats socials que, tanmateix, era capaç d'escriure poemes com aquest, sempre oberts a la vida, malgrat tots els seus forats:
Larkin for ever!!
Ser piadós i complaent sempre és bo. Gràcies per la recomanació!
ResponEliminaSí, i venint de Philip Larkin encara té més mèrit!!
EliminaUna abraçada, Helena!