diumenge, 13 de novembre de 2022

A la llar (Marilynne Robinson)


Una de les meves darreres lectures ha estat "A la llar" de Marilynne Robinson.

Vaig llegir una altra obra seva "Lila" durant la pandèmia i, la veritat, és que em va impactar profundament. Amb aquesta expectació vaig començar "A la llar" però he de dir que, malgrat tot, no m'ha acabat de convèncer.


Crec sincerament que li sobren un munt de pàgines centrals que fan la novel·la tediosament lenta i carregosa per les divagacions dels personatges. Algú dirà o pensarà que és precisament això el que buscava l'autora: crear aquest tempo on sembla que no passa res mentre que de manera molt subliminal l'interior dels personatges es va transformant. Potser sí, però hagués agraït accelerar el procés.
Dit això, l'escriptora hi manté el mateix tremp que a "Lila" a l'hora de descriure moments, reflexions i sentiments, i aquí és on m'he agafat per tal d'arribar fins al final. Hi ha fragments realment bellíssims.
El perdó, la culpa i, sobretot, la predestinació o la incapacitat de trencar amb les velles motxilles són, segurament, alguns dels eixos de l'obra, per bé que embolicats en el farcell de les innombrables discussions religioses que el pare -un vell pastor presbiterià- enceta a cada moment.
"Tenir el que et mereixes és la cosa més trista del món" diu un dels personatges més tristos i torturats de la novel·la.

La relació que s'estableix entre els dos personatges principals, dos germans -l'un, el fill pròdig, l'altra la germana petita i sovint infravalorada que ha tornat a casa per a tenir cura del pare ja vell- i el pare que els "acull" de nou "a la llar" és molt intensa i plena de subtileses i complicitats, de coses no dites, de gestos... Com vaig dir a "Lila": "Una història tendra i tanmateix creuada de tristor". D'una tristor que l'art de Robinson converteix en bellesa.
Tot això passa en aquest poble anomenat Gilead (Illinois) -de ressonancies bíbliques- que és l'univers particular on Robinson situa les seves novel·les.
En fi, no sé si us animo massa a llegir-la -crec que no. En tot cas, jo començaria per "Lila" i, si us agrada, ja estareu entrenats en la manera que té Marilynne Robinson d'explicar el seu món literari.



Edicions de 1984

Col·lecció Mirmanda.

Traducció d'Emili Olcina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada