Aquest divendres es presentarà a l'Espai Aloy un escrit del mateix Josep M Aloy que havia restat inèdit fins ara. Inèdit però no desconegut perquè l'any 1991 va guanyar el Premi Serra i Moret de Civisme. Els esforços conjunts de la família Aloy -amb la Fina Tapias al capdavant-, de la FUB Manresa a partir de la proposta del Centre de Documentació en LIJ Josep Maria Aloy i el suport del Departament de Justícia de la Generalitat, han fet possible que "Just quan despertava" vegi la llum en format llibre. I és un fet del qual tots els implicats ens en sentim orgullosos i tremendament feliços.
Costa descriure què és aquest text. Una novel·la? No del tot, tot i que en té molts elements. Un assaig? Tampoc en sentit estricte perquè el plantejament, el to i el discurs estan amarats de recursos del llenguatge literari, poètic fins i tot en alguns casos. El que sí que es pot dir és que és un testimoni. Un testimoni de l'experiència que Josep M. Aloy visqué com a delegat d'assistència al menor amb el Queni, un dels seus casos, si em permeteu l'expressió que segur que és molt incompleta, com veureu.
Aloy treballà, després d'uns quants anys dedicats a la docència, com a tècnic de justícia juvenil. Era una figura de recent creació que -com molt bé explica Pius Fransoy al pròleg-: "Es basava en tres principis bàsics: la intervenció personal amb el menor, la intervenció amb la família i la intervenció en l'entorn social: escola, barri, companys." Fransoy destaca que aquesta figura "assumia una funció protectora" perquè, a partir de llavors, els adolescents i joves "tenien un referent adult a prop". Fina Tapias afegeix un altre element clau del delegat d'asistència al menor: "una funció educativa -d'una potencialitat descomunal- a partir de la recerca de la resposta individualitzada més adequada." I encara afegeix: "unes estratègies encaminades a responsabilitzar el menor dels seus actes, tot fent èmfasi en la seva capacitat de decidir en relació amb els seus comportaments". Ja ho veieu, com diria aquell: se'ns ha girat feina.
I és aquest doble repte potser, el que esdevé la clau de la novel·la -sí, acceptem dir-ho així a partir d'ara-: protegir i educar. Aloy s'implica personalment des de la primera pàgina amb el Queni, i això que la rebuda inicial no és gens esperançadora: "I què em faràs? Controlar-me? Renyar-me? O potser menjar-me el coco?". Aquesta implicació està segurament en la clau del punt de vista escollit per Aloy per a narrar la història: una primera persona que ens permet seguir com viu directament les peripècies que li reserva la seva acció protectora i educadora amb el Queni. Un adolescent en plena efervescència com tots, però que aquí té el plus de les seves circumstàncies personals, un menor instal·lat en una muntanya russa d'emocions que el Josep M segueix i intenta modular sense deixar-se arrossegar pel vertigen.
La figura del Queni, literàriament, està molt ben construïda. Imaginem que la realitat degué ajudar molt aquí l'escriptor en la seva tasca. Però s'havia d'escriure i no era fàcil. I descriure un noi que lluita aferrissadament -uns cops amb èxit i d'altres no- per construir-se un futur lluny de la situació conflictiva que el seu entorn -i ell mateix- li ha creat. La novel·la és, doncs, la narració d'aquest intent de transformació acompanyada que ha de permetre el Queni inserir-se familiarment, laboralment i socialment en un altre món. Un món millor.
A la presentació que tindrà lloc aquest divendres a 2/4 de 6 a l'Espai Aloy es parlarà de tot això i molt més. Sentirem la veu dels autors del pròleg i l'epíleg i també hi serà la Marta Luna, escriptora, professora, pedagoga i especialista en LIJ, glosant la figura de l'autor, en Josep M Aloy. I hi haurà també un moment per a la poesia i la música amb la interpretació del poema de Miquel Martí i Pol, "Ara és demà", a càrrec dels bagencs Jo Jet i Maria Ribot. Un poema que escau a la perfecció a aquest llibre que presentem:
Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.
Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Miquel Martí i Pol
Hi sou convidats, no cal dir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada