No va ser una presentació més

Emoció a gavadals. Tots pressentíem que no seria una presentació més. Que, d’una manera o altra, les paraules, els gestos -també els silencis- ens dirien que era un moment molt especial, irrepetible.

I així va ser. Jo diria que va impactar-nos encara més del que sospitàvem. Perquè un cop obres la porta al cor ningú sap què pot passar. 
Parlar d’un llibre com “Just quan despertava” és molt més que explicar de què va o de com està escrit. És obrir una porta al temps, una finestra on algú com el Josep Maria ens explica com vivia la seva feina: amb rigor i discreció, sí, però també amb una passió corprenedora. La passió d’aquells que fan de la tasca una vocació, un servei a la comunitat viscut amb empatia. I això vol dir amb dolor a voltes, però també amb moments d’una íntima felicitat.
Sentir parlar del Queni amb la seva família allà al costat nostre és empatitzar amb totes les lluites per transformar el món i fer-ne un lloc més just, més feliç. I malgrat que el Queni, per una mala jugada del destí, no va poder acabar de viure-ho del tot, va tastar un bocí d’aquesta nova vida. 

Em quedo amb la imatge d’ell vestit amb aquella camisa acabada de comprar amb el seu primer sou. Quant d’orgull desprèn aquest moment, quanta alegria després de tants patiments… I és llavors quan s’enrecorda de tothom, però sobretot dels que l’han ajudat. Un, el guixaire, que havia apostat per ell quan molts no ho haguessin fet: “Jo hi vaig confiar des del primer dia (…) Era nerviós i tenia poca paciència, però era dòcil i, a més, era un nano bo”.

 

 

I l’altre record del Queni és per al Josep Maria: “un amic de la família, un amic molt especial”.

Reconec que aquell divendres,a l’Espai Aloy, íntimament, jo també vaig sentir l’immens privilegi d’haver-lo conegut. I l’agraïment per poder continuar, amb tants d’altres, el seu llegat. De rigor, d’esforç, de bondat, de canvi:

“Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir 

ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou”

  

…diu Martí i Pol -que ell tant bé coneixia i estimava. Els seus versos, enlairats en aquest espai estimat, encara ressonen dins meu en la veu de la Maria Ribot i en Jo Jet. Què més es pot dir quan ja no es pot dir res més? 

Gràcies!