Em vaig apropar a aquesta novel·la per una simple casualitat. Llegint i rellegint el poeta Philip Larkin -que, com ja sabeu alguns, és una de les meves dèries actuals- el nom de Thomas Hardy va aparèixer com el poeta en qui Larkin s'emmirallava (però això no és feina per a aquest article, més aviat demana un post al meu blog Ran de les coses, que espero poder fer un dia d'aquests). No és estrany, doncs, que el dia que, remenant en una llibreria, vaig trobar Lluny del brogit del món i vaig veure que l'autor era Hardy no vaig dubtar ni un moment en adquirir-lo.
La lectura no m'ha decebut gens. Al contrari, ha estat una de les novel·les que he llegit amb més plaer darrerament. I això que la temàtica, l'ambient i, fins i tot, l'estil, podien fer-me enrera a les primeres pàgines. Però vaig perseverar i ara estic molt satisfet d'haver-ho fet.
Lluny del brogit del món no és una novel·la moderna, en el sentit popular del terme: no parla de les preocupacions del segle XXI, ni ens descriu situacions o personatges que puguem sentir propers. Però té la que per a mi és la millor raó per llegir-la: està exquisidament ben escrita. En això segurament s'hi nota la mà del Hardy poeta, tot i que l'escrigué quan només tenia trenta-quatre anys i no conreà, en canvi, la poesia fins gairebé la seixantena.
És el domini acurat del llenguatge, de les descripcions naturals plenes de color i matisos, de la sensibilitat per a endinsar-se en l'ànima dels personatges el que la fa més que recomanable. Al final, a part dels elements bàsics de la trama, el que queda gravat al cervell del lector són unes quantes escenes, gairebé cinematogràfiques, amb un realisme i dramatisme plens d'una força gens habitual. Us desvetllaré les meves sense por que això us pugui fer espatllar la lectura. Una és la descripció dels prolegòmens d'una tempesta d'estiu i el seu esclat posterior mentre el protagonista, Gabriel Oak (roure en anglès, per cert), malda per salvar la collita de blat i ordi apilada en uns pallers a la intempèrie). L'escena està narrada amb un domini del tempo -i del temps meteorològic- remarcables.
La segona és, per a mi, genial. Descriu el galanteig del sergent Troy a la jove Bathsheba a partir d'un recurs visualment molt impactant: els rapidíssims i precisos moviments del sabre del soldat Troy al voltant de la jove Bathsheba, fins llavors freda i immutable, amb la intenció de captivar-la i que es rendeixi als seus encants:
"Amb les seves evolucions portentoses, la brunyida fulla d'en Troy va començar a emetre una successió d'esclats de llum robats als rajos del sol morent que gairebé va omplir tot aquell àmbit de terra i cel, per damunt, per davant i al voltant de la Batsheba, de tal manera que semblava que el sabre fos a tot arreu i enlloc alhora. Aquest llampegueig anava companyat d'un brunziment penetrant que era quasi un xiulet, i que la Bathsheba també sentia tot al seu voltant a la vegada. En poques paraules, va quedar encerclada d'un firmament de lluïsors i brunzits aguts, com si li caigués una pluja de meteors a sobre. (…) Es pot afirmar, respecte a la precisió dels seus cops, que, si el tall d'una espasa pogués deixar a l'aire una substància permanent allà on passés, l'espai intacte hauria format un motllo perfecte de la figura de la Bathsheba."
La novel·la, tot i moure's en uns paràmetres gairebé victorians amb tocs de costumisme (de vegades sembla que estiguis llegint Jane Austen) té prou recorregut com per a presentar-nos uns personatges prou valents i enfrontats al temps que els toca viure. Especialment el protagonista femení, la Bathsheba Everdene, que, contra tots els tòpics de l'època, malda per mantenir la seva singularitat i fermesa en un món on els rols femenins estan col·locats en l'òrbita de la submissió a l'altre sexe. Tres personatges masculins es disputaran els seus favors, cadascun amb armes diferents i des de posicions de consideració molt diversa. I en aquest oceà de passions més o menys desfermades, la jove propietària d'una finca rural a la campanya anglesa es debat entre mantenir la seva personalitat o deixar-se endur per unes passions que l'esclavitzen.
És per aquest tractament de les relacions personals que la novel·la -apareguda primer per fascicles als diaris- causà una forta polèmica a l'Anglaterra victoriana del darrer terç del segle XIX però assolí alhora un gran èxit de públic que féu de Hardy un escriptor popular i li permeté d'abandonar l'exercici d'arquitecte per a dedicar-se professionalment a la literatura.
En fi, estic segur que, si us endinseu en aquest racó de món anomenat Casterbridge, quedareu captivats per la senzillesa, la ironia i la bonhomia dels pagesos, discutint sobre qualsevol tema amb una cervesa de malta a la mà. Definitivament haureu fet un viatge lluny del brogit del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada