Ens queden les teves paraules, Joana

Una d'aquelles tardes amb ella, al seu estudi  (2004)

Deixeu-m'ho dir així: la Joana ens ha deixat. Perquè vaig tenir l'immens privilegi de conèixer-la i compartir amb ella algunes estones impagables. Com tots els que la van tractar i es van deixar trasbalsar per la seva bonhomia, humilitat i actitud de servei als altres, a la cultura, al país. I sempre amb una rialla als llavis. Se n'ha anat amb discreció, gairebé podríem dir que en el moment just, quan la feina estava enllestida. Ha estat un any de centenari preciós, fecund, on els que hi hem estat implicats -jo des de la invitació que em van fer l'Eixam d'amics de la Joana Raspall- hem comprovat que la seva obra i el seu tarannà han arribat a totes les escoles del país i les han amarat de la seva saviesa, el seu rigor poètic, la seva tendresa. I un compromís irrenunciable amb la veritat i l'ètica. Perquè des de la literatura, tant la destinada als infants com la que escrigué als adults, ha emès sempre un missatge inequívoc de compromís amb la vida, una vida més justa, més profunda, més alegre i plena d'amor.
Ahir va ser un dia estrany. Saber la notícia, la crònica d'una mort esperada però no per això menys dolorosa, em va deixar al cos una sensació indefinible que va anar deixant pas a una tristesa confortada per la convicció que ha viscut una vida plena i ha tingut una mort plàcida.
De tots els instants d'ahir em quedo amb el missatge d'un ex-alumne que, en saber-ho, em recordava, amb tristesa però amb joia alhora, els moments viscuts a la classe llegint la seva poesia. Aquest és el millor regal de comiat: saber que deixa un pòsit en tots aquells que la vam conèixer i, també, en tots aquells que la van llegir. Dir que la Joana ja no és entre nosaltres és dir una mitja veritat. Perquè una part d'ella continua aquí amb nosaltres, guarnida amb el vestit de les seves paraules. Descansa en pau Joana, que nosaltres continuarem la teva feina.

Des-ésser

Des-ésser en la mort és existir
encara en el record, en l'espai lliure
que un dia al clos del temps vàrem omplir,
i en aquells mots que vàrem dit o escriure.

Si hem espargit amor tot el camí
per fer que el malaurat pugui somriure
i l'esclau trobi lliure el seu destí,
des-ésser en la mort, és sobreviure.

Vida més gran que l'existir no-nat
-llavors que tot es pren de la natura
amb una inconscient voracitat-,

car, per daunt de temps i oblit, perdura
d'allò que som, només el que hem donat
del nostre cor, fer presentalla pura.

Joana Raspall  Jardí vivent  2010