diumenge, 4 de desembre de 2022

ELS LLOPS DE LA LLUNA ROJA

La primera edició a Empúries (2002) i la flamant reedició a El roure de Can Roca (2022)

Quan en Josep-Francesc Delgado, l'autor -i bon amic meu-, va demanar-me una ressenya que ell creia que jo havia escrit sobre Els llops de la lluna roja per tal de poder incorporar-la al seu web ara que n'havia fet una nova edició, vaig haver-li de dir que aquesta ressenya no existia, no l'havia escrita mai.

Vaig córrer a buscar el llibre per si el trobava en algun prestatge i... allà era encara, esperant-me pacient. No n'havia escrit cap comentari perquè, senzillament, no l'havia llegit. I em va semblar el moment perfecte per a fer-ho.

Uns quants dies més tard -mentre acabava de lluitar contra una covid que finalment m'ha atrapat- vaig enllestir-la. Quin goig de lectura! Havia recuperat velles sensacions, les mateixes que havia tingut en llegir la seva tetralogia sobre l'Himàlaia -aquesta sí que l'he ressenyada en aquest blog-: una barreja de gaudi literari, trama fascinant i aprenentatge de realitats per a mi molt llunyanes (l'Himàlaia, el budisme, els xerpes, el ieti...).

Només que aquí el personatge principal no és "l'abominable home de les neus" sinó el llop. Per a ser més concrets una llopada que travessa el Berguedà -i bona part del nostre Pirineu Oriental- durant l'hivern del 38, en ple tram final de la guerra civil espanyola. Aquesta llopada, però, no va sola, la persegueix la Maria, una pastora de tretze anys que es farà dona durant aquestes setmanes en que intentarà recuperar el Fílax, el seu gos mastí. 

La novel·la justifica molt bé la presència d'aquests llops en un territori d'on havien desaparegut des de feia un munt d'anys. Aquí és on se'ns mostra el completíssim treball de documentació de Delgado que, tot i amarar tota l'obra, mai s'imposa a la trama. Un exercici que es descobreix amb tota la seva amplitud al final de la novel·la, en un apèndix informatiu que, per desgràcia, no apareix en aquesta nova edició. 

Sigui com sigui, gràcies a aquesta feina prèvia, les aventures que se'ns expliquen prenen una vida i una versemblança difícilment possibles altrament. Menció especial crec que mereix el capítol dedicat a Tío Lobo, el més expert caçador de feristeles -"alimañeros" en castellà- que ens parla de la cacera del llop en terres castellanes a principis del segle XX. Un altre moment per a mi molt especial és l'aparició del Dr. Trueta enmig de les llargues columnes d'exiliats.(1)

El ritme narratiu és abassegador, se t'emporta des de la primera línia. No té moments baixos. Això sí, sap combinar moments d'un vertigen absolut, com la persecució de la llopada per part de la protagonista a través de mig Pirineu, amb d'altres d'una agradable placidesa, com quan la Maria aconsegueix descansar finalment en una cabana al mig del bosc mentre es guareix de les seves ferides.

Com a totes les novel·les de Delgado és impossible destriar el fil narratiu d'una sempre discreta però constant reflexió de fons. En aquest cas el dilema és si el llop, animal que arrossega una mala fama llegendària -en part justificada-, té dret a conviure amb l'home, aquest altre animal que, sovint, es comporta oblidant les lleis de la natura i fent girar el món al seu voltant. A la vista està on ens ha portat aquesta visió antropocèntrica. Ara que es torna a plantejar la reintroducció del llop a casa nostra és un tema que caldrà abordar amb tota la transparència i tenint en compte tots els sectors perquè no passi com amb l'ós.

L'altre gran tema d'Els llops... és la guerra i tot allò que se'n deriva. Explicada tal i com la degueren viure als masos rurals allunyats del front i de les grans ciutats quan descobriren que, de cop, els queia a sobre. Les rancúnies, l'odi, el feixisme, el fanatisme d'alguns sectors diguem-ne "esquerrans", també la solidaritat... En resum, les petites històries que als pobles van marcar més d'una generació són aquí presents fruit també de l'excel·lent treball de documentació, molts cops recollides de primera mà, fins i tot del mateix nucli familiar de l'autor. Els adolescents d'avui dia descobriran més sobre la guerra en aquesta novel·la que segurament en molts manuals d'història. Els arribarà a través dels sentiments dels personatges i de les sensacions més bàsiques: la por, el fred, la gana, el dolor...



I l'amor. O la descoberta de les beceroles de l'amor en el cos i el cor d'una nena/noia de tretze anys que creix a marxes forçades. Crec que el personatge de la Maria, la pastora, els atraparà des del primer moment i, malgrat la distància generacional i cultural, compartiran els seus anhels, el seu empoderament "avant la lettre", el seu lligam amb la tradició i els valors d'una època que respecta però que transgredeix per fer-se gran, com han fet i faran totes les generacions abans i després d'ella.


Els joves d'avui dia no poden esperar vint anys -com he fet jo- a llegir aquesta novel·la. Sense cap mena de dubte és una excel·lent proposta de regal per aquest Nadal que s'apropa. O per a qualsevol moment, sempre hi ha una bona excusa per a regalar cultura. Bona literatura.

Des d'aquí celebrem la reedició d'Els llops de la lluna roja i li desitgem llarga vida.




(1) La casualitat va voler que, just enllestida aquesta novel·la, llegís un dels capítols de Moments estel·lars de Catalunya de Joan Bosch (La Campana). En concret el titulat: "La victòria final sobre la gangrena". Apassionant.

2 comentaris:

  1. Em sembla que pel què he llegit, deu ser un llibre fantàstic, miraré si el trobo, malgrat tenir una lletra molt petita, o potser si veu aquí. Ami m'encanten els llops i la història de la pastora , que emocionant.
    Bon vespre, August.

    ResponElimina
  2. No és tan petita com pot semblar a la foto, la lletra, Roser. Estic segur que t'encantarà. També és un molt bon llibre per a regalar aquestes festes! (no tinc cap comissió, eh?). Bon diumenge, Roser!

    ResponElimina