RAPSÒDIA
dimecres, 1 de gener del 2025
diumenge, 1 de desembre del 2024
Un racó de nadales
![]() |
Imatge de fons del blog tret d'un pessebre de la col·lecció Canha da Silva (Évora) |
diumenge, 24 de novembre del 2024
Sento el fred de la nit...
Demà faltarà un mes just per a Nadal.
Cada any, des d'en fa ja una colla, intento musicar una nadala. Enguany tenia clar que ho havia de provar amb aquesta de Papasseit ja que era l'any del centenari de la seva mort. He de reconèixer que era tot un repte. Aquesta nadala de Papasseit no és certament un poema típic que descrigui de manera amable les bondats de les festes nadalenques. El contrast de la primera part més descriptiva i més tòpica -tot i que els referents vitals del poeta eren més aviat humils- amb la part final són estratosfèrics. Aquest nen Jesús que ens mirarà mentre fem l'àpat nadalenc i "després de mirar-nos / arrencarà a plorar" no és certament un final feliç. Crec, humilment, que he sabut trobar una fórmula musical adient per a destacar aquest contrast.
![]() |
Manuscrit del poema "Nadal" amb lletra del mateix Joan Salvat-Papasseit |
El segon repte era mirar de vestir el vídeo amb fotos properes a la Barcelona dels anys 20 i, si era possible, amb imatges del mateix Papasseit i la seva família. Diguem que, en aquest segon cas, me n'he pogut sortir mig bé gràcies a la descoberta d'uns quants webs que guarden imatges i documents d'aquella època. He de citar l'arxiu immens que he trobat al web Memòria Digital de Catalunya i, molt especialment el Fons Salvat-Papasseit que s'hi allotja. Entre d'altres troballes d'aquest fons hi ha les postals que Salvat escriví a la seva filleta Salomè pels volts de Nadal mentre estava al sanatori de la Fuenfría a Cercedilla (Madrid) tractant la tuberculosi que l'acompanyà els darrers anys de la seva vida i que li causà una mort tan precoç. D'entre tota la col·lecció n'he escollit una que parla precisament del pessebre que, aquell any, no podrien fer junts. Al vídeo trobareu la transcripció d'algun dels fragments.
El bombardeig d'imatges finals són algunes de les innombrables raons per les quals el nen Jesús ploraria avui dia: guerres arreu -a Palestina, a Ucraïna, al Txad-, refugiats climàtics i desplaçats pels nombrosos conflictes bèlics, l'auge de l'extrema dreta arreu, la intolerància d'alguns règims contra un rol digne per a les dones, la pobresa que ens encercla i que ja tenim instal·lada també a casa nostra cada cop més, els desnonaments que deixen a la intempèrie nombroses famílies... I no podia -ni volia- acabar sense afegir els efectes que la Dana ha produït al País Valencià recentment. Imatges desoladores de les víctimes i de l'esforç immens dels voluntaris per ajudar-les. Vagi per ells, com a petit homenatge, aquest vídeo.
Aquí sota us deixo el poema sencer per si el voleu llegir. És un exemplar de la primera edició (1921) que he trobat també en el fons ja esmentat. Bona lectura i, tot i que és molt aviat encara... BON NADAL!!
No voldria acabar sense fer esment dels que, abans que jo -alguns fa força temps-, han musicat també aquest poema de Papasseit. Cadascú hi ha aportat la seva visió personal.
El Quartet Mèlt, (2018) a partir de l'harmonització de Manuel Oltra:
dissabte, 26 d’octubre del 2024
El món és un mocador... i ben petit!!
Qui és aquest personatge de la primera foto? -us deveu preguntar. És en Manuel Sugrañes.
I per què en parlo? Doncs perquè llegint la fantàstica biografia de Papasseit escrita per Ferran Aisa i Mei Vidal
al capítol on parla del Bar del Centro (1) diu: "Un dels més famosos toreros que freqüentaven el bar era en Sugrañes, que havia passat d'enllustrador de botes a mosso d'estocs, i després banderiller"(pàg 117):
![]() |
Informació extreta del blog: Barcelofilia |
I afegeix en una altra pàgina: "que després s'ha fet un bon nom amb les revistes del Còmic"(pag. 112).
Després de llegir això he pensat: aquest Sugrañes em sona, no sé de què. Fins que he recordat que en Sugrañes fou empresari i llibretista al Teatre Còmic del Paral·lel:
![]() |
Una de les manies dels espectacles de Sugrañes: els títols havien de tenir només sis lletres |
i autor d'un cuplet de l'època ("La Filomena", 1923) (2) que es va fer molt famós als anys 50 i 60 al Penedès.
D'aquell cuplet inicial en van sorgir un munt d'estrofes amb un to eròtic però plenes d'eufemismes i jocs de paraules pujats de to. I aquestes coples són les que en Cosme Milà (el Parent) un casteller de Vilafranca, ensenyà a en Miqui Giménez, mestre, músic tradicional i molt aficionat als jocs populars. En Miqui la va incorporar al repertori del seu grup, "Els Ministrils del Raval" (de Terrassa)
i, a partir d'aquí es va escampar per tot el país (3). I d'ell la vaig conèixer jo. Justament fa uns anys la vam cantar junts en un acte de l'Institut d'Estudis Penedesencs on -entre molts altres articles- es presentava un estudi de Ramon Marrugat sobre aquesta cançó:
I on vull anar a parar amb tot això?
Doncs que em fa gràcia pensar que l'autor d'aquell cuplet, en Manuel Sugrañes, va compartir vetllades al Bar del Centro amb en Joan Salvat-Papasseit. Imagino que no només devien parlar de literatura. I, pel que diu en Lluís Capdevila, Papasseit no s'hi devia sentir del tot còmode amb algunes expansions d'aquell espai:
"Salvat-Papasseit, que entrava amb un aire de timidesa i por, i tenia per a tot el que el voltava una mirada de febre;" (4)
Al soterrani del bar hi havia un cabaret, "Au fond de la mer", i allà compartien espai amb tot un seguit de "noies alegres", entre les quals hi havia una tal Margot que degué impressionar molt el nostre poeta perquè surt en alguns dels seus versos:
"Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
Perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca "
(1) Sobre el Bar del Centro trobareu més informació al blog barcelofilia .
(2) Qui era la tal Filomena es mereix un post que faré un altre dia. On hi haurà més sorpreses sobre Sugrañes i l'autor de la música d'aquest cuplet.
(3) I encara avui dia continua escampant-se amb noves versions.
(4) Tret de la biografia de Ferran Aisa i Mei Vidal: Joan Salvat-Papasseit. Barcelona. Ed. Base, pàg.113.