diumenge, 25 de novembre de 2012

Un contista excepcional


Em moc per sensacions i les que m’ha despertat aquest llibre són molt bones. Perquè és un material diferent, ple de sensibilitat, amb una profunda anàlisi psicològica i escrit amb una tècnica narrativa impecable. El mago. Trece cuentos japoneses té –si se’m permet el joc- una màgia especial que m’ha connectat amb una lectura anterior, Kokoro, de Natsume Soseki, segurament el més clàssic dels novel·listes japonesos moderns. Akutagawa (1892-1927) és un dels fills d’aquella generació que va revolucionar la literatura japonesa. Ell, però, excel·lí en la narrativa breu fins al punt que al Japó se’l considera el millor contista de tots els temps, a l’altura de Txéjov, Poe o Borges. Fou aquest darrer, precisament, un dels difusors de la seva obra, traduint de l’anglès el conte que dóna títol a aquest recull. Segurament tampoc sabíeu que Rashômon, la pel·lícula amb la qual el cineasta japonès Akira Kurosawa guanyà el 1951 el Lleó d’Or de Venècia, està basada en un conte homònim d’Akutagawa.
Ednodio Quintero, a l’interessant pròleg que acompanya el llibre, afirma que aquesta antologia ens dóna una visió de la versatilitat temàtica de l’autor. Així trobem des de contes que narren les relacions personals dintre del minúscul –i poc íntim- espai de les cases japoneses tradicionals, fins als que descriuen festes aristocràtiques al gust occidental o la tediosa vida en la miserable habitació d’un bordell. Jo afegiria també la versatilitat en els subgèneres que conrea i en les tècniques narratives que utilitza. Akutagawa és capaç d’alternar un conte psicològic amb una narració amb tocs d’intriga o amb, tot seguit, una faula de to moralitzant.
Quant a les tècniques narratives, tot i que normament el punt de vista és expressat per un narrador omniscient, la relació entre aquest i el personatge que ens descriu és tan forta que, de fet, és com si accedíssim al seu monòleg interior. Fins i tot quan el personatge en qüestió és un gos anomenat Blanco que, després d’un error comès, tothom veu de color negre i es veu impel·lit a aconseguir la pròpia redempció a base d’actuacions heroiques. D’altres vegades són múltiples els punts de vista d’un mateix fet que permetran al lector escatir la veritat. Fórmules com “les contaré...” o “entró en escena” mostren també com perviu el llegat oral de la tradició japonesa.
L’extremada sensibilitat d’Akutagawa ens endinsa en els terrenys més profunds de l’ànima humana: la maldat, l’amor i la gelosia, la ingenuïtat, la culpa o la redempció. L’expressió subtil dels sentiments que caracteritza la cultura japonesa apareix aquí amb una vivesa colpidora, que transmet al lector tota la càrrega que viuen els seus personatges.
No voldria deixar d’esmentar l‘esplèndida edició a càrrec de Candaya, editora afincada al Penedès i que té previst fer aviat la presentació d’aquest llibre.

Us deixo un fragment de Mandarinas, un dels millors contes d’aquest recull:

“Con las miradas alzadas siguiendo la marcha del tren, los tres niños levantaron las manos al unísono y a pleno pumón gritaron palabras incoherentes, mostrando sus tiernas y rosadas gargantas. En ese mismo instante, la chiquilla, que había permanecido con la cabeza fuera de la ventana, alzó los brazos y los agitó con fuerza, al tiempo que lanzaba al viento media docena de mandarinas, que resplandecieron en el aire con la calidez de un sol primaveral, como si quisieran levantar el ánimo, antes de caer una tras otra encima de los niños que no cesaban de expresar su alborozo.”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada