diumenge, 23 de desembre de 2012

Tria ser considerat


L'autora de Wonder, R.J. Palacio
De vegades un llibre t’omple d’esperança i vols que tothom senti el mateix. Per això el llegeixes als teus alumnes i el recomanes als teus amics i coneguts. Per això en parles aquí. Perquè Wonder –si em permeteu el joc- és una meravella. 
August Pullman és un nen de deu anys que pateix una terrible deformació a la cara. Des que va néixer no han parat de fer-li intervencions, tantes, que no ha tingut temps de viure una vida normal. Ara que tot està més tranquil els seus pares decideixen que és el moment que l’Auggie vagi a escola, sobretot perquè, com diu sa mare –que és qui li ha fet de mestra fins ara-, ella és dolentíssima amb les fraccions. Així comença tot, el bo i el dolent que viurà l’Auggie durant aquest curs.
Aquesta mena de nen elefant ens ho explica tal com raja. No ens estalvia res per cru que sigui. De seguida som a la seva pell i veiem el món des dels seus ulls. Però no patiu, l’autora hi ha afegit un element clau: l’humor, que permet l’Auggie riure’s d’ell mateix i, de retop, trencar aquella incomoditat que senten tots els que el coneixen per primer cop. I aquest és el segon encert del llibre: sabem de l’August a través d’ell però també a través dels seus companys d’escola, de la seva germana gran i dels seus pares, dels seus mestres. Tot un univers de personatges enfrontats al dilema de com tractar un nen així. I en això l’autora tampoc fa trampes. Perquè a la vida de nens com l’August hi deu haver gent de tota mena.
El llibre es llegeix d’una tirada. Té capítols molt curts que s’enllacen entre ells com ho fan les baules d’una cadena. Amb un llenguatge molt viu, molt directe, amb la dolçor justa, sense caure en sensibleries. Tampoc hi ha un excés de moralina. R.J. Palacio diu que el va escriure “pensant en els seus fills, no en els adults” perquè “empatitzessin amb d’altres nens amb problemes” i per això no li va importar “apuntar al cor”.
Us puc ben assegurar que els nens, a partir d’uns deu o onze anys, queden literalment
atrapats per la història de l’Auggie. I em demanen: “que no ens llegeixes Wonder, avui?” I el mateix els passa als adults. Potser perquè, en el fons, tots necessitem que ens expliquin una història que ens faci sentir millors, o desitjar ser-ho. Com diu un dels mestres de l’Auggie: “Si has de triar entre tenir raó o ser considerat, tria ser considerat”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada