diumenge, 14 de juny de 2015

Mirades



MIRADES*

Tots els ulls miren la càmera:
uns riallers, d’altres tendres,
aquells esperançats,
alguns amb un pèl d’aquell neguit
de qui sap que s’exposa
a uns altres ulls
que després els miraran.

Què mireu?

Potser us veieu com ho fem nosaltres:
una promesa de futur per acomplir-se,
tot per estrenar
                          -o gairebé,
car ja dueu al fons de l’iris
un bagatge de vida
viscuda encara sense grans cataclismes.

Mirant-vos descobrim
la força inacabable de la humanitat
que neix dins vostre, esclatant.
Guardeu aquesta mirada
com un tresor.
És l’eina més potent,
la que us fa invencibles
i alhora us amara
de tot allò que som:

mirada que abasta,
mirada que imagina,
mirada que pregunta,
mirada que descobreix,
mirada que estima.

                                       August Garcia

* Ahir vaig acomiadar els meus Bojos Galàctics, la colla de 6è. De totes les emocions viscudes n'escullo dues, que són una. Vaig escriure aquest poema, Mirades, mentre observava les seves cares a les fotos de l'exposició de la classe. Sense saber que l'endemà, em regalarien una samarreta amb les seves. Coses de l'atzar, un cop més… o la serendipitat?

La complicitat de la Carme, una companya de feina, m'ha fet arribar aquest fragment de Shakespeare:



16 comentaris:

  1. No sé si és serendipitat o bona sintonia... en tot cas segur que és un bon senyal que passin coses així. A mi sempre em fa sentir bé.

    Us heu regalat mirades mútuament. Un regal fantàstic i preciós!

    ResponElimina
  2. M'has recordat aquest poema de Pere Rovira:

    EL PROFESOR
    Encara veu espurnes de bellesa
    en la mirada verda d'una noia
    o en el gest impulsiu
    del noi que busca en els poemes
    la resposta del cos.
    Sap que es perdran,
    que es dissoldrà el desig de la paratula,
    el somni generós d'un altre amor;
    en l'aigua bruta de l'ofici sòrdid.
    Oblidaran la poesia,
    que ara els regala temps, cors, alegria,
    noblesa i sofriment.
    D'aquí a pocs anys,
    serà treball la seva joventut,
    record el sentiment,
    ruïna conjugal la nit que els crema.
    Ell seguirà ensenyant, i perseguint
    espurnes condemnades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordo haver llegit aquest poema. La meva mirada està encara en el moment de perseguir les espurnes… Condemnades o no ho dirà el temps. M'agrada pensar que alguns mantindran un punt de la bellesa que han tastat a les meves classes mentre llegíem poemes. Digue'm ingenu. Jo en dic esperançat.

      Elimina
  3. Els Bojos galàctics m'han deixat un comentari al bloc i m'ha fet molta gràcia aquest gest. Les mirades dels nois i el teu poema transmeten entusiasme per viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí noia, no hi ha com ser un nen per a transmetre entusiasme!
      Una abraçada, Consol.

      Elimina
  4. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. I mirades de futur, amb la Il·lusió de menjar-se el món que ara miren una mica desconcertats...
    En aquesta edat encara és una mirada de cor net!
    Bon vespre, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és aquesta il·lusió, aquesta desconeixença dels mals de la vida, que les fa més netes.

      Elimina
  6. I si les mirades es veuen reforçades per un mestre que sap comprendre-les, encara són millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és un dels privilegis del mestre: assistir al naixement d'aquestes mirades...

      Elimina
  7. Quin goig veure'ls amb tanta il·lusió, fins i tot amb innocència (encara) del món on han de créixer i viure.
    La mirada més enllà dels ulls, la que arriba ben endins.

    Un poema preciós, August!
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la mirada més potent és la que arrenca de ben endintre i per això arriba també molt més enllà.

      Gràcies i Abraçadetes, Lluna!

      Elimina
  8. Ai, quins records! Una etapa preciosa que jo ja he passat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo també… però la revisc cada dos anys en els meus alumnes.

      Elimina
  9. La mirada de l'infant pregunta. Quan la veu l'adult ja en té la resposta

    ResponElimina

  10. Com a fotògraf, mirar és l'estratègia creativa necessària abans de posar ordre a qualsevol composició. Té, doncs, una certa categoria ontològica a l'hora de crear mons, la mirada. Mirar-se, d'altra banda, és un diàleg en silenci.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina