Som el que diem

“la veu dels poetes pot tornar a ser aquella

que ens recordi que som el que diem”

PERE BALLART

Pere Ballart es planteja en aquest assaig “suscitar entre els lectors de narrativa la sospita que s’estan perdent alguna cosa de valuós en no tocar mai un llibre de versos”. Jo afegiria en aquesta crida els lectors de poesia i els aprenents de poeta. Hi trobaran un munt de claus per a entendre el fet poètic.

Aquest no és un llibre de lectura fàcil, cosa que no vol dir que no pugui arribar a ser molt amena i enriquidora. L’autor, professor de teoria literària, crític i assagista, ha aconseguit equilibrar el to assagístic amb un llenguatge directe, ple d’imatges aclaridores i no exempt, a voltes, d’humor. I això, tractant-se de crítica poètica, és molt!

És impossible resumir aquí les principals tesis del llibre. Tot i així intentarem d’esbossar-ne alguns trets significatius. Al primer capítol, Ballart, a partir d’una divertida i enginyosa descripció de la poesia des de la perspectiva d’un no-lector, ens endinsa en els seus trets específics per arribar a la conclusió que cal precisament acceptar aquestes “anomalies” del gènere perquè són les que el fan ser com és: un text breu, que ens explica coses d’un altre, que no segueix cap fil narratiu, i que, a sobre, està escrit en vers i sense ocupar tota la línia.

Al segon capítol exemplifica amb poemes concrets l’excepcionalitat del discurs líric. Aquí és on descobrim el gran talent de Ballart a l’hora d’analitzar minuciosament els recursos de poetes com Pere Quart, Màrius Torres, Marta Pessarrodona, Joan Vinyoli i una llarga llista entre els quals també cal comptar-hi el nostre conterrani Jordi Llavina. A Sobre la dignitat poètica Ballart dóna entitat al concepte de decòrum poètic que -simplificant molt- respondria a com el poeta pot no pas dur la seva experiència als versos sinó més aviat aconseguir desfer-se’n mercès a la composició. A Sentiments i expressió literària, Ballart aborda de manera magistral un dels problemes que la lírica arrossega des del Romanticisme: com expressar els sentiments sense convertir el poema -com deia Borges- en un xantatge sentimental. El llibre es clou amb el paper clau de la ironia a l’hora de crear una distància entre la realitat que expressa el poema i la nostra vivència, i fer que el pensament s’expandeixi més enllà.