Entotsolar-se

Potser és que em faig gran. Rectifico: sense el potser!! Em faig gran, però no sé si és aquesta la raó que avui ha fet que m'hagi quedat embadocat mirant les obres que fan al carrer des d'on cada dissabte escric aquestes ratlles. És la broma fàcil, no? Els vellets aturats davant unes obres, contemplant-ne totes les maniobres i discutint-ne alhora la seva execució… Val a dir que també hi he vist alguns nens palplantats davant una d'aquestes màquines tan curioses, com curiosa és la fascinació que senten molts menuts -i no tant- per tractors, camions, excavadores…
Sigui com sigui jo també he sucumbit (és català encara que no ho sembli) a aquestes maniobres.
Després, en la meva lectura del diari ARA dels dissabtes, he trobat un interessant article de Gregorio Luri que m'hi ha fet pensar un altre cop.
L'article en qüestió es centra en la tesi d'un estudi aparegut a la revista Science a càrrec de Timothy D. Wilson (The challenges of the disengaged mind). Aquest estudi conclou "que se'ns fa mol costerut quedar-nos a soles amb els nostres pensaments".
Wilson va demanar a 400 universitaris que es quedessin en silenci al llarg de quinze minuts en una habitació sense finestres i gairebé sense mobles. En acabar havien d'avaluar el seu grau d'avorriment. La conclusió, després de repetir l'experiment amb diverses tipologies de persones i circumstàncies, és que "la majoria de nosaltres no gaudim pensant. No importa ni l'ambient, ni l'edat, ni la relació de les persones amb la tecnologia".
L'article continua amb molts més detalls que us recomano llegir aquí.
He tornat a la meva impressió inicial, captivat pels moviments de les obres. I he pensat quin nom posar-li. M'ha sortit de seguida -suposo a causa de la meva/nostra història d'educació lingüística- la paraula castellana: "ensimismarse". Però no he trigat gaire a trobar-ne una de nostra que trobo genial: "entotsolar-se". Descriu perfectament aquest estat en que, aparentment, et quedes sol amb tu. De seguida he pensat, però, -avui la ment, com veieu, m'anava a cent per hora-, que no s'adeia exactament amb la situació descrita a l'article de Luri perquè allà no hi havia "obres" on entretenir-se, més aviat al contrari, el problema és que no hi eren. I d'aquí el pànic dels conillets d'índies a quedar-se sols, de veritat, amb ells mateixos, o sigui amb res més que el seu propi pensament. Crec que és un dels símptomes -segurament preocupants- d'aquesta societat nostra on cada individu busca sempre alguna altra cosa exterior per distreure's d'ell mateix. Per això l'article es titulava "El flagell de la vida", que és la manera com una tribu africana anomena al pensament.
I potser tenen raó. Si heu llegit això ja deveu estar ben atabalats. Tants pensaments junts no poden ser bons. La meva mare deia -en un altre context, és clar- el pensar fa ser burro. No sé si fa ser burro. Però segur que, com tot a la vida, si no es fa amb mesura acaba sent si més no molest. Reflexionem-hi (o no).