Una novel·la directa, apassionant, tendra, divertida i salvatge

 

(Sí, ja ho sé: vaig tard. Fa quatre anys que va sortir… Però, i què? Per aquesta regla de tres ja no podríem llegir els clàssics, no? En fi, un cop feta l'autodisculpa us parlaré d'aquest llibre abans no desaparegui la màgia que la seva lectura m'ha despertat.)

N'havia sentit molt a parlar de "Primavera, estiu, etcètera" i sempre molt bé. O sigui que estava cantat que un moment o altre l'agafaria, a veure què. He de confessar-vos que les primeres pàgines -no sabria dir si van ser vint o cinquanta- em van tirar enrere. "Una altra novel·la sobre la nostàlgia de l'adolescència, del poble on algú va néixer, d'aquella generació que s'acostava a tantes coses per primera vegada amb molta ingenuïtat…". Això és el que pensava mentre em preguntava si continuaria llegint o no. Que sí, que tenia gràcia allò del parlar de les terres de l'Ebre, que estava ben resolt, però que, més enllà d'això no m'aportava gran cosa més. Això pensava però, no sé com ni en quin moment, vaig començar a canviar d'opinió. No crec que fos de cop, més aviat tinc la sensació que va ser molt subtil, però poc a poc vaig quedar enredat en la teranyina que la Marta Rojals m'havia parat. Sí, segurament era perquè la història anava avançant -a mesura que retrocedia en el temps també-, i amb ella els personatges se'm feien cada cop més familiars, més meus, i volia entendre'ls millor. També hi devia haver alguna fascinació especial per aquest paisatge rural tan viscut, no com una proposta neorural, sinó com una vivència arrelada en la protagonista que, malgrat venir de l'exili -si se'n pot dir així-  barceloní, no renegava d'aquells orígens sinó més aviat tot al contrari. En retornar-hi després del parèntesi a la gran ciutat se'ls mirava amb ulls nous. Crec sobretot que el que em va enganxar més va ser el com m'ho explicava, o sigui el que pròpiament podríem dir-ne la proposta literària. I és que aquí rau una gran part de l'encís d'aquesta novel·la: està escrita d'una manera deliciosa, directa, vital, visualment molt atractiva i psicològicament molt eficient. Sobretot els diàlegs, quins diàlegs! Tens la sensació que ets allà mateix, com un espectador amagat que té el privilegi d'observar i escoltar l'escena que se't mostra davant els teus ulls. I t'oblides que allò ho ha escrit algú, no hi veus la mà, no hi notes el treball, perquè està molt ben fet. I penses: m'encanta que els personatges parlin així, amb aquest català tan especial, tan seu, perquè també me'ls fa més propers, més reals.

No us he explicat res de l'argument. Ni penso fer-ho. No perquè cregui que així podria desvelar algun dels atractius de la lectura d'aquest llibre. Senzillament perquè, encara que us en fes cinc cèntims, no us serviria de gran cosa. Això mateix que explica la novel·la, en d'altres mans menys expertes o amb menys màgia literària es convertiria en una obra banal. Així que, si voleu arriscar-vos ho haureu de fer solets, sense ajudes. Si no us he explicat més coses és perquè estic gairebé segur que si us ha encuriosit una mica el que us he explicat sou uns lectors per a aquesta novel·la. O -dit a l'inrevés- que aquesta novel·la és també per a vosaltres.