ResSONS del Castell

 Segurament de les tres accepcions de la paraula "ressò" aquest escrit és més proper al primer dels significats. Un so que ressona és un so que retorna, que creix, que es repeteix, que és memòria de si mateix. I això pretenc ara aquí: fer memòria del que succeí ahir al Castell de Penyafort, sense descartar que també arribi -amb el temps i el boca-orella- a ser també una cosa granment esmentada (amb "una mica" em sentiré feliç). I qui sap si també hagi servit per a divulgar idees o fets aliens. Comencem.

Castell de Penyafort. 17:00.
Arribo al castell per ajudar a posar cadires i decidir alguns temes tècnics. Són moments tranquils, de preparació, pensant en allò que s'ha d'esdevenir hores més tard. El Joan -el meu soci- ja hi és, i també el Tomàs el tècnic de so. Al cap de poc arriba l'Imma de l'ajuntament, mòbil a l'orella, sempre enfeinada, sempre eficaç. La tarda és calorosa, gairebé xafogosa, i ens fa patir algun moment amb quatre gotes mal comptades.

Castell de Penyafort. 19:00

Poc a poc van arribant els primers músics per a les proves de so. No ens hem vist des de l'assaig general, el 19 de maig, (amb alguns fa menys però tots junts és el primer cop). La rutina és sempre la mateixa: salutació, demanar com ha anat el viatge (n'hi ha que s'han perdut; això del Penedès -i el Castell de Penyafort en concret- sembla difícil de trobar), de seguida l'impacte del lloc, ningú s'espera  un edifici tan gran, un espai que imposa la seva història. Se'ls acompanya a un lloc on poder deixar les coses, canviar-se si cal, un lavabo que segur que cal, en fi... el de sempre. I, tot seguit, cadascú busca el seu espai per esperar les proves de so.

Castell de Penyafort. 20:30

Tots els músics ja han arribat. Bé, tots no. N'hi ha que tenien un bolo a Calaf i han hagut de marxar corrents per ser aquí prop de les 9 del vespre. Coses de músics, no patiu, estem acostumats.

El que si arriba d'hora és el públic:

Ai no! Perdoneu. Són els nervis. Un ramat travessa pel camí del Castell cercant pastures muntanya amunt. El veritable públic no és tan gregari. Arriben amb discreció i van prenent seient mentre es va fent fosc. Jo ja no els veig. Fa massa estona que vaig amunt i avall intentant no deixar cap detall a l'atzar (que l'atzar ja se'n pren pel seu compte sense que li demanis).

Castell de Penyafort. 21:10 h

Decidim engegar un cop sembla que tothom està a lloc. Són els pitjors moments d'un bolo, just abans d'engegar. Voldries ser ja a dintre el concert, quan "alea jacta sunt", o sigui, quan els daus estiguin llançats. Un cop més l'atzar. Darrers recordatoris: que si espera't a que aquell digui això i després us aixequeu i parleu vosaltres, que si... que no us veieu els papers? Espera't que el tècnic de so ha portat uns llumets per si calia. I el Tomàs, que és de bona pasta, ho deixa tot i corre al camió a buscar-ho.

Minuts després, la màquina s'engega. I ara sí que no té aturador.

En Joan Torrents, autor de la idea d'aquest concert, adreçant unes paraules de presentació

El Pep i la Mònica, els nostres rapsodes de capçalera

Els músics (d'esquerra a dreta): Josep Martí, Carles Casanova, Ramon Casanova, Guillem Ballaz, August Garcia, Moulay Sherif i Victor Solana.

L'Schola Gregoriana de Catalunya, dirigits pel Ramon Vilar Herms

Un duet de luxe cantant el "Si em lleví de bon matí" a la manera de Guillermina Motta: Marta Masachs i Mònica Gispert

Trobadors: "A l'entrada del temps clar", o sigui, la primavera. El Guillem va fascinar a molts amb la viola de roda.

Una visió de conjunt: rapsodes, Cor i músics. A la paret les projeccions de Narcís Cabré.

Castell de Penyafort. ??:?? (ja no sé quina hora és)

Estic immers en el concert i passen tantes coses dins l'escenari i tantes més dins del meu cap que intenta controlar-ho tot -gesta impossible. Sigui com sigui m'he proposat gaudir de l'espectacle. Ja fa anys que he descobert que és l'única manera de transmetre-ho al públic. I si hi ha cosetes que no van del tot... no passa res. No hi ha res a fer, és una màquina que s'engega i ja no la controles. Bé, alguna coseta pots fer. Com aquella peça que s'ha cantat sense esperar als rapsodes. Gest als rapsodes que se saltin el text i passin al següent. Sort que estic envoltat de gent molt positiva i  amb moltes taules. I això em dóna la confiança que, passi el que passi, el que quedarà serà bo. I saps, a més, que tot aquest entramat de decisions, correccions i canvis el públic no ho nota. Perquè està entregat a l'espectacle, i perquè no en coneix els dintres -per sort!

Cantant "El carril"

Sant Raimon de Penyafort ha tornat avui a la que va ser casa seva. I ha tornat a fer miracles.

Un record per als exilats de la guerra civil de la mà d'un poema tristíssim de Miquel Forteza

Cantant "Castell de Penyafort", a partir del poema de la Roser Cabré.

Castell de Penyafort. Prop de les 00:00

I acaba el concert i comença una altra pluja d'emocions. Les que et transmet el públic, ple encara de les sensacions viscudes. És un primer moment per deixar-se estimar: ¿a qui no li agrada que li diguin coses boniques? I escoltar, i preguntar i compartir i deixar-se anar, ara sí, ara que tot està fet. I tot serà possible, un altre dia potser, però ara és ara i cal gaudir-lo sense manies.

No reproduiré aquí tot el que em van arribar a dir (tampoc podria). Només deixo constància que va agradar -molt- i que -tot i els petits errors tècnics que esmentava abans- l'espectacle ha reeixit. 

Ara caldrà reposar, recollir tots els testimonis -i el material gràfic i de so que puguem, i preparar el camí que pugui tenir aquest "Sons del Castell".

Però això són ressons per a un altre dia. (que miraré de penjar aquí)

GRÀCIES. MOLTES GRÀCIES!!

I el darrer record per a tu Santi, que em vas descobrir aquest lloc tan especial i que has fet que dos amics teus (el Joan Torrents i jo) ens haguem unit per a muntar aquest espectacle. Ahir, com va dir el Joan, vam sentir el teu somriure planant per sobre de tots els sons, de totes les paraules.