dissabte, 14 d’agost de 2021

Antoni Nogués, el mestre que va prometre el mar

 



Profundament commogut per la història de l'Antoni Benaiges, "el mestre que va prometre el mar".
No vaig poder veure aquesta exposició a Vilafranca i ha hagut de ser a Mont-roig del Camp, on va néixer, que he conegut el valor humà i pedagògic d'aquest mestre català destinat a un petit poble de Burgos, Bañuelos de Bureba. 






















Allà, seguint les propostes de Célestin Freinet, un pedagog francès que apostava perquè els nens escrivissin sobre allò que vivien i els interessava, va crear la revista escolar "Recreo". Entre els molts treballs que hi van publicar en destaca un: "EL MAR. Visión de unos niños que no lo han visto nunca." Hi explicaven com s'imaginaven que devia ser, a partir d'algunes coses que els havien dit. 






















Però Benaiges va voler fer un pas més i -el gener del 1936- els va dir que els portaria a veure'l. Els convidaria a casa seva, a Mont-roig.








Aquesta promesa es va veure truncada. El 19 de juliol d'aquell any, quan ell ja preparava el viatge, va ser detingut, torturat i assassinat.
La seva història va romandre silenciada, amagada en el cor d'aquells nens i nenes i dels companys de professió fins que el 2010, amb motiu de l'exhumació d'una fossa comuna a la Pedraja, algun d'aquells alumnes va pronunciar el seu nom i el va rescatar de l'oblit
. A partir d'aquí gent com Sergi Bernal, fotògraf, va tenir la idea de crear aquesta exposició: Desenterrant el silenci. I amb l'Alberto Bougleux van produir un emotiu documental, El retratista, a partir de la història de la foto que van fer als alumnes de l'Antoni. Molts no havien vist mai un fotògraf.























              











(Mont-roig del Camp, 1903 – Fossa comuna de la Pedraja, 1936)

Mentre llegia i veia les imatges d'aquesta exposició pensava, malgrat tot, que l'Antoni va fer feliços aquells nens mentre aprenien al seu costat i imprimien les seves pròpies paraules en aquella petita impremta.

Un record que devien portar dins seu tota la seva vida i que ara ens l'ofereixen per a la dignificació de tants mestres republicans que van creure i van treballar per un món millor.


PD: Aquest curs amb els meus alumnes vam poder fer un taller sobre les escoles freinetianes al Penedès. Vam aprendre a utilitzar una tècnica semblant a la que feien servir aquells nens en les seves revistes i vam llegir els seus textos a Ràdio Vilafranca. Tota una experiència que va posar nens del segle XXI en la pell d'aquells infants educats en les escoles de la república.


PD2: Podeu fer una visita virtual a l'exposició si cliqueu a la imatge:






4 comentaris:

  1. Molt interessant la vida d'aquest mestre...Llàstima que no poquessin fer l'excursió per veure el mar.
    Jo quan el vaig veure cèr primera vegada tenia uns 10 anys.
    Recordo que anant amb cotxe per les costesde Garrat, la mev renaboda que debia tenir uns dos o tres anys, vadir: -Oh, quina piscina més gran!!!
    Que tinguis una bona setmana August, que sembla que serà més fresqueta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser! Llegeixo el teu comentari molts dies més tard... Gràcies, sempre, per comentar. Això que expliques de la teva reneboda és divertit, segur que més d'un d'aquests nens ho hagués pogut pensar.
      Jo no recordo la primera vegada, devia ser molt petit i no en sóc conscient. Llàstima!
      Una abraçada, Roser! I gràcies per la frescor que em desitjaves, va arribar.

      Elimina
  2. Pobre mestre! Recordo que la meva àvia em parlava de persones de la seva família que mai havien vist el mar, i jo pensava que quina pena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, estem tan acostumats a veure i conèixer coses d'aquest món, encara que no hi haguem estat mai, que se'ns fa difícil imaginar situacions com la d'aquests nens i nenes... A mi l'exposició em va fer molta pena, sí, no tan pel fet que no anessin al mar com per la raó per la qual no van poder. Aquell feixisme... i aquest feixisme d'avui... se'm regira tot.
      Records, Helena!

      Elimina