dijous, 7 d’abril del 2022

Número (l'autisme no és un)

 



Amb motiu del Dia Mundial de la conscienciació sobre l'autisme, el 2 d'abril passat, la meva amiga  Montserrat Aloy (àlies @Cantireta)  em va fer arribar aquest preciós poema de la Michele Baron que ella mateixa va traduir fa alguns anys. I afegia: "si t'atrevissis, se li hauria de posar música...  és un poema difícil, però és excel·lent".

A la primera audició (amb la veu de la Cantireta) ja vaig veure que el poema era esplèndid, però també que musicar-lo era un repte majúscul perquè, tot i que té un ritme intern que vas descobrint a mesura que te'l fas teu, així, d'entrada, no tenia una estructura gens regular.

Vaig entomar l'encàrrec pensant que, de moment, el guardava al calaix dels "possibles":  "No se sap mai si un dia em puc llevar i dir: anem a veure aquell poema "Number", a veure si hi fem alguna cosa...

Jo no ho sabia, però el poema ja havia fet un fort impacte al meu interior. De manera que, poques hores després, com qui juga, em vaig asseure amb la guitarra als braços i el poema al faristol... I es va produir un fet que molt poques vegades m'ha succeït: sense saber com, els dits començaren a temptejar uns acords mentre la veu esbossava una melodia... i ja no vaig parar. Semblava que alguna força oculta -el poema- em guiés per uns viaranys que jo no arribava a controlar del tot però que reconeixia com a propis, entenedors, desxifradors dels mots que la Montserrat Aloy m'havia regalat, hereus d'aquells que la Michele Baron havia escrit en una altra llengua. Aquell mateix dia ja vaig tenir clar com volia musicar aquell poema i, tot i que encara havia de resoldre molts petits entrebancs rítmics, d'estructura, de cadència musical, sabia que me l'havia fet meu. I aquesta sensació -que he tingut molts cops però potser mai d'una manera tan rotunda i arravatada- va ser tan potent que no podia deixar de treballar el poema, no podia fer altra cosa fins que l'hagués vençut del tot. Em sentia com el protagonista, empès a comptar d'una manera obsessiva, només que jo no comptava coses sinó que deia i repetia la melodia de la cançó un i altre cop, gairebé com un mantra.

En aquest trànsit vaig passar aquell dia i els següents fins que n'he enllestit una gravació, la que us comparteixo ara, esperant que us commogui com a mi. O, en tot cas, que us retorni als mots d'aquest poema exquisit que són el veritable origen d'aquesta experiència. 

Gràcies, Montserrat, per aquest preciós regal!




Parlant d'orígens, aquí teniu el poema de Michele Baron:


























11 comentaris:

  1. Una bona musicació i interpretació d'aquest poema. Em trec la barretina.
    Montse i August: sou garantia de qualitat.
    Enhorabona a tos dos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier! La veritat és que quan musiques un poema el text i la música juguen al 50% però el mèrit està en el material de base. Està clar que d'un bon poema es pot fer una bona o mala cançó però d'un mal poema és impossible treure'n res de profit. Una abraçada!

      Elimina
  2. Molt bona combinació de lletra i música.
    Felicitats!.

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Lluna!! Quan aconsegueixes que la música i la poesia vagin juntes de la mà tot creix de cop, s'alimenten mútuament.
      Una abraçada!!

      Elimina
  3. Que bonic, tot plegat!!! Un poema que entra molt endins i trobo que la música que has fet li va com anell al dit. Un aplaudiment molt fort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carmeta! (algun dia hauré de fer un estudi perquè a les Carmes que conec m'agrada anomenar-les en diminutiu, no em passa amb les Maries, Joanes o Susannes...).
      Ha estat un plaer treballar amb aquest poema, un regal!

      Elimina
  4. "I cal que ho recordi/ Que jo també importo/ Que jo... compto": quin final més colpidor, també en la música que hi has posat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, oi? I que bonic aquest joc de paraules amb el "compto".
      Realment és una poeta que val la pena de seguir, aquesta Michel Baron. Ho he fet però a la xarxa pràcticament no hi he trobat gairebé res, alguna cita de poemes seus en algun web com el que enllaço (differenttruths) i un projecte d'ella -crec- anomenat Sembla que també és pintora, il·lustradora i músic! I que viu al Kyrgyzstan, un lloc tan llunyà geogràficament com culturalment, que la fa encara més "misteriosa". No sembla massa interessada en aparèixer a les xarxes ni als cercles literaris -s'ha autoeditat tres llibres-, en resum, algú que sembla que no vol, o no li preocupa gaire, crida l'atenció.
      Doncs ho has fet Michele, i com!! Ha estat una sort conèixer-la, sobretot gràcies a la Cantireta. Sense la seva traducció no hagués llegit mai un poema seu. Coses de la serendípia, diuen alguns...
      En fi, Helena, ja veus quin rotllo m'ha sortit volent respondre't. Disculpa.
      M'afalaga que t'hagi agradat la música.
      Abraçades, Helena.

      Elimina
    2. Veig que en transcurs d'escriure aquesta resposta s'han produït alguns errors.
      On diu "i un projecte d'ella -crec- anomenat" ha de dir: "i un projecte col·lectiu -crec- anomenat Origami Poems".

      Elimina
    3. És veritat, bon joc de paraules amb compto!!!

      Elimina