diumenge, 4 de setembre de 2022

Un article d'Antoni Batista i un report endarrerit sobre Pete Seeger

 



























Avui ha sortit aquest excel·lent article d'Antoni Batista -sempre amè, sempre documentat, sempre ple d'experiències vitals- sobre Pete Seeger. He pensat que l'havia de reproduir aquí -que em perdoni el diari Ara- perquè arribi a com més gent millor, especialment als seegerians que em llegiu. Gràcies, Sr Batista!

I mentre em posava en contacte amb ell via twitter per agrair-li i, de pas, donar-li a conèixer algunes de les iniciatives que els "Amics de Pete Seeger" hem anat duent a terme aquests darrers anys, he recordat que no havia fet encara la ressenya pertinent d'un acte senzill però molt simbòlic: la inauguració d'una placa en recordatori del concert que Seeger va fer a Terrassa l'any 1971, el primer a l'estat espanyol. Així que aprofito que l'Ebre passa per Amposta...



El passat 21 de maig, després d'un munt d'entrebancs -una pandèmia i alguns endarreriments burocràtics- va poder celebrar-se el "concert" a peu de carrer per a celebrar la col·locació d'aquesta placa a la paret de l'Sferic, el pavelló on, per primer cop, actuava Pete Seeger a Catalunya -i a l'estat espanyol- el 1971. Més avall us deixo uns quants enllaços* a diferents articles que expliquen com va ser i què va significar aquell ja mític concert però ara deixeu-me que em centri en l'acte en qüestió. També afegeixo una nota aclaridora de Ramon Nadal -un dels més experts coneixedors de Pete Seeger i que també va ser al concert- pel que fa al repertori. Un detall que el mateix Joan Grané -el presentador de l'acte- va explicar en el seu parlament.

Gràcies a l'empenta i la tossuderia del "Grup de Petits Seegerians" -que és com ells mateixos s'anomenen- va ser possible fer un acte senzill en la forma però carregat d'una profunda significació. A peu de carrer - al mig, de fet, després de tallar "a la brava" el trànsit col·locant-hi un cotxe atravessat (val a dir que aquí l'ajuntament no va estar a l'alçada tot i enviar-hi en representació la regidora de cultura, la Rosa Boladeras, molt empàtica amb l'acte, això també s'ha de reconèixer). A peu de carrer, deia doncs, s'hi van posar un parell de micros i una cadira, just davant de la paret on destacava la flamant placa commemorativa del concert, en record 

"d'aquest fet històric i un homenatge a la seva persona, al seu treball, i també a la TOSHI, la seva companya imprescindible. També vol ser un reconeixement a tothom qui aleshores va fer-ho possible."




Presenta l'acte en Joan Grané, l'alma mater del Petit Grup de Seegerians, que va ser en aquell concert del 71 i que ha batallat com ningú (amb l'ajut inestimable d'altres companys com en Jordi Setó i l'Albert Llargués) perquè avui puguem recordar Seeger a Terrassa.

La primera intervenció musical, a capella, va a càrrec de la Montserrat Toran i la Montserrat Garriga, del grup d'amics seegerians de Terrassa. Van interpretar Home on the Range  i  The  water is wide.



Entre el reduït nombre de músics que han pogut finalment ser-hi presents pren la veu a continuació tota una figura de la nostra cançó: en Miquel Pujadó. Interpreta, a més d'una versió seva de la cançó Joe Hill,  una peça del seu darrer disc, tota una reivindicació dels Països Catalans: Sóc de la mata de jonc:

Sóc un valencià del nord
(em volen fer anar de tort),
un rossellonès del sud
(alguns em voldrien mut),
balear continental
(em neguen el pa i la sal)
i des de Fraga a l’Alguer
trepitjo el mateix carrer
A les terres del «bon dia»
som branques del mateix tronc.
Ai, Muntaner, què us diria?,
soc de la mata de jonc!






















S'alternen les intervencions musicals amb les de seegerians nostrats com en Jordi Llopart, fill del bar on es feu aquell ja també mític concert clandestí. En aquest enllaç podreu veure una filmació de Pere Botella -llavors estudiant de l'ETSEIB) en Super8. En Llopart era llavors estudiant d'econòmiques i va cedir el bar de la seva família ja que, finalment, el concert a l'Escola d'Enginers havia estat prohibit per les autoritats franquistes de l'època. Llopart, que dominava l'anglès perquè havia fet estudis als Estats Units, va convertir-se també en el traductor-presentador d'aquest acte, com ho havia estat també del concert de Terrassa. Sempre és un plaer sentir-lo.






















Després de Miquel Pujadó tinc l'honor d'intervenir en representació d' "Els Seegers" (Rah-mon Roma, Pep Gasol i August G. Orri). Fent meva la idea de Seeger -un concert on la gent no canta les cançons és un fracàs- intento animar el públic perquè s'afegeixi a la meva versió del John Henry. Abans he cantat Pas a pas (Step by step) com a homenatge als sindicats que van intervenir activament en aquell concert del 71 i que van recollir diners per als comitès de solidaritat amb els presos polítics de llavors. No estem tan lluny, com podeu veure...




Darrere meu havia d'actuar el duet Limberjacks (Marta Sala i Xavi Castanys), però al final el Xavi no ha pogut venir i la Marta -una excel·lent guitarrista i molt bona cantant- em demana si la puc acompanyar. Tot molt improvisat com sol passar en aquests casos. M'hi afegeixo només a la veu al seegerià Turn, turn, turn i després, amb el banjo també, a un clàssic del country: You are my sunshine. I no plou i fins i tot ens aplaudeixen. Ens prometrem que la propera vegada ens ho prepararem una miqueta. Ha estat tot un plaer tocar junts.


Els següents son en Ton Dalmau i en Bernat Manzano capitanejant el grup vilanoví de La Turuta. Interpreten Estem caminant (I'm on my way) i Que bonic és el mar (Deep Blue Sea) sempre buscant també la complicitat del públic assistent.

Després dels parlaments del rector de la parròquia de la Sagrada Família -propietària del pavelló l'Sfèric-, que -aquesta sí- ha col·laborat activament en l'organització de l'acte, i de la Rosa Boladeras, regidora de cultura, l'acte es clou amb una cantada conjunta d' Aquesta terra és la nostra terra (This land is your land) on se'ns afegeix el músic, mestre i activista cultural terrassenc Miqui Giménez  (al centre de la foto amb la guitarra).







Deia Pete Seeger que la clau del futur era trobar històries optimistes i donar-les a conèixer. De vegades cal buscar-les en el passat. La memòria històrica pot ser també un trampolí per a impulsar l'acció del present. Estic segur que recordar -i donar a conèixer- la història d'aquell primer concert de Pete Seeger és una d'aquestes "històries optimistes". I el que vam viure en aquell tros de carrer aquell diumenge n'és una altra.

La festa encara va continuar per a uns quants que vam anar fins al Parc Sant Jordi on, després de menjar i beure una miqueta, vam rematar-ho amb una cantada col·lectiva. Al final, la foto de grup, per recordar i recordar-nos que ho hem de repetir. Potser cada maig a Terrassa? Així sia.















Ja tenim dues convocatòries seegerianes anuals: la cita a Benifallet i la de Terrassa.

Qui més s'anima? Potser Reus? Potser Manresa? ...?

I, ja que hem començat amb el record de les cançons de la guerra civil espanyola cantades per la Brigada Abraham Lincoln quina millor manera d'acabar aquest article -una mica improvisat- que escoltant la versió de Jarama Valley a càrrec d'Arlo Guthrie amb comentaris del mateix Pete. No us perdeu quan comenta, sorprès, com, precisament l'any 1971 quan va tornar a Espanya va veure que el públic cantava aquelles cançons igual que ell...


* * * * *

*Aquí teniu uns quants enllaços per si voleu saber més coses del concert de Seeger aquell 7 de febrer de 1971 a Terrassa:

https://malarrassa.cat/cultura/pete-seeger-50-anys-del-primer-i-historic-concert-a-terrassa-i-lestat-espanyol-dossier/


https://terrassadigital.cat/lhistoric-concert-de-pete-seeger-a-terrassa-compleix-50-anys/


https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2021/02/01/fa-50-anys-que-va-actuar-pete-seeger-a-terrassa/


https://www.joseppuy.net/post/fa-50-anys-pete-seeger-va-actuar-a-terrassa


Nota de Ramon Nadal:  Tot i que la majoria de ressenyes del concert informen que Seeger va començar amb Guantanamera i va acabar amb We shall overcome, això no és cert. Nadal, que a part de ser al concert el va enregistrar en una petita gravadora que portava, ens precisa que la primera cançó que va interpretar Seeger va ser Harry Simms, una cançó que relata la mort d'aquest líder sindicalista americà assassinat per impedir que organitzés la lluita dels miners del comtat de Harland, Kentucky. Tenia molt sentit començar amb aquesta peça precisament donat el context del concert de Terrassa, organitzat de manera clandestina pels sindicats per ajudar al Comitè de Solidaritat amb els obrers presos pel franquisme. I va acabar, diu Nadal, amb Bye, bye Terrassa la versió adhoc d'aquell dia de Bye bye Roseyanne. Gràcies, Ramon pels teus aclariments.

3 comentaris:

  1. Uau !!! Molt interessant. Val la pena fer commemoracions com aquesta

    ResponElimina
  2. Gràcies! Realment, tal com està tot, la memòria històrica és més necessària que mai. (August)

    ResponElimina
  3. Caram August, tu no te'n deixes perdre ni una...Una festa molt del poble i molt emotiva!
    Felicitats, ah i m'encanta la Vall del riu vermell !
    Bon vespre, August.

    ResponElimina