Encara ens queden forces... per a construir el demà. (crònica d'un cap de setmana seegerià a Reus)

 

"La clau del futur del món consisteix a trobar històries optimistes i donar-les a conèixer."                                                                                                                                             (Pete Seeger)

Això és el que començo a fer ara mateix. Perquè el que ha passat a Reus aquest cap de setmana és, sense cap mena de dubte, un enfilall d' "històries optimistes" que cal compartir. 

I per a ser justos, el nexe que les uneix té un nom: Ramon Nadal (Barcelona, 1950). Aquest enginyer químic jubilat, especialista en els "Espirituals Negres" -aquells cants que van acompanyar el pas dels afroamericans des de l'esclavisme a la llibertat i a la lluita pels drets civils- és també un expert en Pete Seeger. De fet el va conèixer personalment i hi va mantenir una correspondència durant anys, especialment amb ocasió de les seves visites a Catalunya (del 1971 al 1993). És per tot això que Nadal, sempre que ha pogut, ha escampat arreu el testimoni d'aquest cantant folk i activista social i ha organitzat events amb aquest objectiu. Ja ho va fer fa cinc anys, també a Reus -la seva ciutat des de fa anys- amb motiu de l'homenatge a Pete Seeger (mort el 2014) i de la creació de l'Associació d'Amics de Pete Seeger. Nadal ho explica molt bé en aquesta entrevista 

I ara ho ha tornat a fer. Aquest cap de setmana Reus s'ha convertit en la capital seegeriana de Catalunya. El divendres, al Centre de Lectura de Reus, el mateix Nadal va fer una conferència titulada: "Pete Seeger: una vida i una música al servei de causes socials." Tal com explicà ell mateix: "totes les causes socials que Seeger defensava, segueixen vigents, sense solució i moltes, fins i tot, anant a pitjor."

Ramon Nadal, conferenciant. A la seva dreta, August G. Orri, Arturo Gaya i Jordi Llopart.
Foto: Elena Maureso

Al llarg d'una hora, Nadal va anar desgranant tots els matisos de la rica personalitat de Pete Seeger centrant-los especialment en les causes per les que va lluitar, però també donant a conèixer aspectes més íntims de la personalitat de Seeger que ell, pel seu tracte personal, va poder conèixer. La conferència va estar molt ben amenitzada amb una vintena de fragments de vídeos amb les cançons de Seeger, bé cantades per ell -la majoria-, bé interpretades per insignes seguidors com Joan Baez o acompanyat per Arlo Guthrie, Bruce Springsteen, Lorre Wyat, Tao Seeger... Hi hagué dos talls de vídeo que Nadal va voler que fossin interpretats justament pels dos grups que participarien en el concert de diumenge: el grup Terra, liderat per Arturo Gaya, i Els Seegers (un membre dels quals, August Garcia -un servidor- era també present a la taula per al col·loqui posterior).

La millor manera de fer-se una idea del valor de la conferència és sentir-la sencera. Estic convençut que és un material que perdurarà i ha de servir en el futur per a mantenir ben viu el testimoni de Pete Seeger en la veu de Ramon Nadal. Ho podeu fer en aquest enllaç del canal de Youtube del Centre de Lectura (per cert, la xerrada es fa emetre també per streaming):

A la conferència seguí un col·loqui on el públic va poder fer preguntes sobre Seeger i la seva implicació amb Catalunya. Per respondre-les, a la taula, a més del mateix Nadal hi eren Jordi Llopart, Arturo Gaya i un servidor, August G. Orri. El primer hi era com a intèrpret de Seeger en un parell de concerts a Catalunya i fill del propietari del bar de Sants on es va fer el mític concert clandestí de Seeger. Llopart explicà amb detall les anècdotes d'aquell concert -i d'altres de, per exemple, el concert a Terrassa el febrer del 71, el primer que Seeger feu a l'estat espanyol.

L'Arturo Gaya parlà sobretot dels actes d'homenatge que des del 2019 -any del centenari de Seeger- es fan a Benifallet emulant la lluita ecològica de Seeger al riu Hudson. Cada 3 de maig -si no ho impedeix una altra pandèmia- la idea es retrobar-se a Benifallet, navegar dalt d'un llagut per l'Ebre tot cantant les seves cançons i, després de dinar, fer un concert a la riba del riu. Aquest blog ja s'ha fet ressò d'aquestes trobades. 

I, finalment, un servidor va voler fer un altre petit homenatge a totes les persones que han fet adaptacions al català de les cançons de Seeger. Començant pels pioners, com Xesco Boix, Joan Boix, Ramon Casajoana, Joan Dalmau, Albert Batiste, J.M. Camarasa... que als anys 60 van aprofitar les cançons de Seegers per alimentar la lluita contra el franquisme des del Grup de Folk, Falsterbo 3 o Els Sapastres. Més tard, s'hi afegiren nous adaptadors des del Bages (Lluís Pinyot, Albert Camprubí, August Garcia, Francine Jordà, Eulàlia Torras...), des del Vallès (Toni Giménez, Rah-mon Roma, Jaume Masqué, Oriol Canals...), i des del Garraf (Ton Dalmau) o des de les Terres de l'Ebre (Arturo Gaya). Segur que hi ha d'altres noms que nosaltres desconeixem i que han aportat el seu granet de sorra. Disculpeu. Tots ells han fet possible que, des dels anys 60 fins avui dia el repertori de Seeger pugui ser cantat en català i passi a les noves generacions.

* * * 

Mentre el ressò de les paraules de Nadal encara era ben viu, el diumenge es llevà ple d'esperances seegerianes. Uns quants músics i algun tècnic entràvem a l'Orfeó Reusenc per a preparar el concert de la tarda. Qui ens obria la porta era en Ferran Figuerola, responsable del Bràvium Teatre, actualment "a l'exili" pel seu litigi amb l'Arxiprestat (si voleu saber-ne les raons el mateix Figuerola ho explica aquí).

Els Seegers (Rah-mon Roma, Pep Gasol i August G. Orri) ens retrobàvem amb l'Arturo Gaya i els seus companys de Terra (Sergi Trenzano, Maria Elena Maureso i Anna Arques). Havíem coincidit abans a Benifallet però mai havíem compartit escenari junts i això ens feia una il·lusió especial. Val a dir que el responsable d'aquesta trobada és, un cop més, en Ramon Nadal.

Mentre fèiem assajos i proves de so, a fora, molt a prop, a la Plaça Prim tenia lloc un altre event seegerià. Els companys del Cor de la Turuta de Vilanova i la Geltrú, capitanejats per l'incombustible Ton Dalmau acompanyat sempre d'en Bernat Manzano  havien aconseguit contactar amb l'Andreu i la Misericòrdia de la Cooperativa local El Brot per a organitzar una Cantada popular per la pau al món i contra totes les guerres. L'acte -que es va fer tot i no tenir el permís municipal (com es pot entendre???)- prenia ple sentit en el context en què vivim actualment amb la guerra a Ucraïna. Van fer complicitats amb dos cors de la ciutat: Veus de la Terra i el Cor Acords i amb el grup de folk Cinc quarteres.  

Ton Dalmau, al banjo, i Bernat Manzano, a la mandolina, en la cantada per la pau.

Poc abans de les 6 de la tarda, el vestíbul de l'Orfeó Reusenc s'anava omplint de gent que venia al concert, tots amb moltes ganes de cantar, com es va poder comprovar més tard.

Entre bambolines ja es preparaven els integrants del grup Terra i Els Seegers, fent el darrer repàs abans de saltar a l'escenari. Un parell d'hores abans havien fet les proves de so per a les peces conjuntes. Tot gràcies al Pere, tècnic de so de la Fatarella, que, juntament amb l'Imma, també encarregada de les llums, van fer que tot sonés de meravella.

Els Terra (Arturo Gaya, Sergi Trenzano, Maria Elena Maureso i Anna Arques) van arrencar amb una de les cançons que Seeger va recuperar entre el repertori dels brigadistes internacionals que van intervenir en la guerra civil espanyola: "Ai, Carmela!" (Viva la quince brigada). Tota una declaració d'intencions. La seva adaptació, òbviament, duia el text original cap a l'escenari de la batalla de l'Ebre. De seguida el públic va acompanyar amb les seves veus.

Van seguir amb "TB Blues", una cançó sobre la tuberculosi del músic Jimmie Rodgers (1897-1933) que va morir amb 35 anys a causa d'aquesta malaltia. Seeger la recollí dins del seu vastíssim repertori de música folk americana. 

La tercera peça fou un dels himnes que van popularitzar The Weavers: "Bona nit, Irene" (Good night Irene) i van convertir en un hit  l'any 1950. Aquesta tarda del 2023, l'Orfeó Reusenc s'omplí de l' "Irene, bona nit, molt bona nit...".

Els Terra

La dolça i persuasiva veu de l'Arturo- i el seu discurs crític però esperançador- anava creant un ambient molt càlid, en el qual tothom se sentia cridat a participar. A la següent peça "Demà" (How are we gonna save tomorrow) aquest clima pujà un esglaó més mentre tots cantàvem "així és com salvarem demà".

Les dues darreres peces de Terra van ser dues propostes per a recuperar l'esperança: "Me'n torno al camp" (I'm on my way to Canaan's land)  i "Baix a la vora del riu" (Down by the riverside). Tornar al camp com a metàfora de recuperar una vida més senzilla, més plena, més ecològica, més propera a les persones... i Baixar al riu tot allò que volem fer fora de la nostra vida -entre d'altres coses la guerra- però no per embrutar el riu sinó per aprofitar-ne la seva força purificadora. 

I sense més transició que les mínimes regulacions tècniques, Els Seegers (Rah-mon Roma, Pep Gasol i August G. Orri) entomàrem la segona part del concert començant -gairebé a cappella- amb una de les peces més boniques i emotives de Seeger: "A la meva terra bruna" (To my old brown Earth). Tal com vaig explicar és una cançó creada per a un comiat fúnebre que es va convertir en tota una crida a la unió de les persones i la defensa del nostre planeta: 

"El nostre món, 

serveu-lo verd i pur.

Ara sóc teu

i tu també ets amb mi."

Els Seegers

A partir de la cançó següent -i ja fins el final- Els Seegers vam fer cantar el públic tot fent bona aquella idea de Seeger que deia que, si als seus concerts la gent no cantava, és que ell no ho havia fet prou bé. Val a dir que, a aquestes alçades del concert, el públic ja estava disposat a tot.

Amb "Amic meu" (Precious friend) vam "xivar" la lletra en els silencis musicals (una tècnica molt utilitzada per Seeger i que després van copiar il·lustres seguidors seus com Xesco Boix) cosa que va permetre que el públic la cantés sense haver-la ensenyada prèviament.

A "Un cel blau per sostre" (My rainbow race) això no va ser necessari perquè la majoria del públic ja coneixia la tornada (adaptada, precisament al català pel mateix Xesco i Joan Dalmau). 

A "Somagwaza, una cançó bantú de la qual se'n desconeix el significat -però se sap que formava part d'un ritus de pas de l'adolescència- en Rah-mon Roma va convidar no només a aprendre la lletra bantú sinó a fer-ne dues veus diferents. Pete Seeger hagués estat content de sentir aquesta cançó africana cantada amb accent català.

La peça següent no necessitava de cap presentació perquè es pot dir que, segurament, és la seva cançó més coneguda: "Què se n'ha fet, d'aquelles flors?" (Where have all the flowers gone?). Tot i així en Pep Gasol s'encarregà de fer conèixer detalls molt interessants de com Seeger construí aquest veritable himne antibel·licista a partir d'uns versos d'una vella cançó ucraïnesa. La connexió amb la realitat més actual és evident. Pot ser per això a l'aire s'hi sentia una emoció especial.

Seguí "Petons més dolçs que el vi" (Kisses swetter than wine), una cançó que popularitzaren també The Weavers i de la qual Roma en va fer aquesta versió.  La dedicà a aquelles parelles que conviuen durant molts anys fent-se costat, com fou també el cas de Seeger i Toshi.

Els Seegers vam acabar la nostra part amb una cançó tradicional americana John Henry en una versió que vaig fer jo mateix: "Encara em queden forces per a lluitar". El desafiament que descriu la cançó original, la del gegant negre contra la màquina -el martell de vapor- que havia de deixar sense feina  molts treballadors del ferrocarril, es converteix aquí en la crida a la perseverança en la lluita, encara que tot empenyi cap al desànim. El públic corejà amb entusiasme la tornada final: 

"encara em queden forces per a lluitar, sí noi, 

encara ens queden forces per a lluitar."

Actuació conjunta d' Els Seegers i Terra

Però el concert no s'havia acabat. Els Terra pujaren a l'escenari per afegir-se a Els Seegers i cantar conjuntament dues peces -que després serien tres, amb el bis-:  "Paga'm los meus diners" (Pay me my money down)  i una altra de les cançons seegerianes que s'ha convertit en un altre himne, "Aquesta terra és la meva terra" (This land is your land). Als clàssics versos adaptats per La Trinca (sí, sí, La Trinca també adaptà repertori seegerià!):

"Aquesta terra és la nostra terra, de la muntanya fins a la vall,

de dalt del cel al fons del mar

tot això és nostre de veritat."

s'hi afegiren els adaptats pel mateix Arturo Gaya seguint fidelment els escrits originalment per Woody Guthrie:

"Una barrera em diu: On vas?

plantada al mig del camí,

però la trenco i ningú em talla el pas

això està fet per a tu i per a mi."

I en el bis demanat pel públic -i que els músics, com a bons professionals, ja teníem preparat- va sonar una d'aquelles cançons que Pete va popularitzar tant que molts creuen que és seva: "Guantanamera". Els versos del poeta cubà José Martí amb la música de José Fernández Díaz (Joseíto) van posar la cirereta a un pastís molt especial:

"Con los pobres de la tierra

quiero yo mi suerte echar.

El arroyo de la sierra

me complace más que el mar.

Guantanamera..."

Un pastís cuinat a foc lent, amb la complicitat de molta gent, tal com Seeger ens demanà:

"Vetlleu i enfortiu

cada baula del món

mentre llueixi el sol."

Que continui així està a les nostres mans. Per la nostra part, estic segur que Seeger ens ha de donar moltes més alegries, la propera a Benifallet el 3 de maig. I qui sap si Terrassa abans. Oi, amic Joan Grané?