dimarts, 29 novembre de 2011

Buscant darrere les paraules



Vaig entendre el nom de les coses,
però no vaig poder explicar-ne el significat.
ANTONI MARÍ

Molt poques vegades un llibre de poesia m’ha captivat tant com Han vingut uns amics. Es llegeix com qui s’asseu a contemplar una posta de sol i deixa que les emocions i les preguntes més íntimes se li apareguin, a poc a poc, deixant-se endur pel vers llarg i tranquil de l’autor. Marí, professor de teoria de l’art, especialista en el pensament romàntic i escriptor de narrativa i poesia, feia anys que no ens regalava els seus versos des del recull El desert (1997).
Està escrit com un llarg monòleg, partit en quinze parts, on el poeta descriu, “amb el llenguatge de les coses senzilles” i dels “fets que ocorren a tots els homes, tots els dies”, una experiència de dolor i de solitud, fruit d’una llarga convalescència que aprofita, “com han fet tants d’altres”,  per a “posar ordre a la seva vida”. Així comença un camí d’introspecció on es retroba amb experiències carregades d’emoció : de nen, al llit dels seus pares, en una nit de tempesta; la visió colpidorament física de l’enterrament d’un cosí; la trobada amorosa amb l’amiga ja perduda; o en un estrany estat de consciència al postoperatori de l’hospital. El poeta s’interroga sobre la fragilitat de l’existència, el canvi constant que no permet aferrar-nos a res, i el dolor de la pèrdua, davant la qual l’oblit és la nostra millor arma per sobreviure : “res no podem recuperar, ni mantenir, ni deturar; / per això no volem recordar i fingim. / L’oblit ens queda; l’única esperança / per arribar a ser el que fórem”.
Una casa aïllada sobre un puig entre alzines i farigoles on “l’horitzó s’estén amb una perspectiva amable que baixa cap a la mar” és el seu recer. Amb l’única companyia d’un gat, un gos, una monja que el cuida, el metge que el visita i alguns amics que, de tant en tant, el vénen a veure i “em diuen el que passa a ciutat; com la gent va d’un lloc a l’altre, on no hi ha temps, ni espai, per a l’oci i la quimera, germana de la solitud i el silenci.”
El poeta avança a la recerca d’un llenguatge que pugui descriure el vincle entre les coses, un llenguatge que permeti expressar l’inexpressable : la poesia. Perquè : “és el mètode de trobar, potser, el lloc des d’on anomenar més clarament les coses. Les coses d’aquí baix i les de més amunt.”  I el troba!