diumenge, 26 d’abril de 2015

Pensant amb calma però sense embuts

Ja fa dies que, arran dels fets succeïts a l'Institut Joan Fuster, els mitjans han recollit el guant amb la intenció d'analitzar el fenomen, cercar-ne les causes i establir les possibles vies de solució. Davant de situacions tan tremendament colpidores com aquesta és massa fàcil omplir de titulars demagògics diaris, ràdios i televisions, com si tot es pugués despatxar a cop de frase enginyosa i/o més o menys tòpica. No les reproduiré aquí senzillament perquè el que demano, el que crec que ens hauríem d'exigir tots, és una mica de calma a l'hora de jutjar qualsevol fet. 
Com molt bé analitza Gregorio Luri al diari ARA al seu article "La notícia com a esquer" ens hem deixat endur per la impaciència dels mitjans que l'han convertida en virtut. Us proposo, senzillament la lectura de dos articles apareguts també avui en aquest diari i que crec que contribueixen a fer una reflexió més profunda i tranquil·la de tot plegat. Tot i que comprenc els dos textos i estic d'acord amb ells, he de confessar que em sento més proper de la crida que fa en Xavier Gual al seu. El llegeixo sempre al suplement Criatures dels dissabtes i crec que aporta sempre un punt de vista molt serè però alhora sense embuts, dient les coses pel seu nom i retratant una realitat que potser no ens agrada, que segurament -per sort- no és la de tot el sistema educatiu, però que al cap i a la fi és la que és. I si volem entomar el tema amb alguna possibilitat de solució cal una actitud valenta a l'hora de diagnosticar-ne els símptomes i les possibles causes.
I compte! perquè aquesta situació que descriu Gual als instituts ja fa alguns anys que -en un to menor, lògicament- és cada cop més present també a les aules de primària. I si no, parleu amb els i les mestres. També d'educació infantil. És una situació que ve de molt lluny i té arrels molt fondes, en la família i, al capdavall, en la societat que entre tots hem estat "educant" durant una pila d'anys. No vull ser catastrofista. Personalment encara crec que des de l'escola podem fer molt per a millorar la nostra societat, però massa cops tenim la sensació que estem gairebé sols en aquesta tasca. O que no ens deixen fer-la amb calma. I les presses, ja se sap, no són bones companyes.



Hores més tard de penjar aquest post ja m'han arribat comentaris que crec que val la pena d'afegir. El primer, del meu amic i també professor i escriptor Jordi de Manuel, recomanant-me la lectura d'un article del blog de Jaume Funes  responent en certa manera a aquesta polèmica. Realment molt interessant. Aquí el teniu: 



I la meva amiga Carme Garrido, que també m'enllaça a dues entrades de la revista El Núvol. Valen la pena:


En fi, si del que es tractava és de "pensar amb calma", aquests són uns bons exemples.

15 comentaris:

  1. No saps pas com m'agrada el teu títol, perquè això és el que fa falta en molts temes i no només en aquest. Pensar en calma, però sense embuts.

    Els articles valen la pena de llegir tots dos.

    Els mitjans de comunicació no ajuden gens nina pensar bé, ni en calma... Per sort a part de les notícies també es poden trobar articles com aquests.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, encara hi ha molt espais on fer aquesta reflexió de tot plegat sense presses ni apriorismes. Amb l'esperit obert a escoltar altres veus, no només les que diuen el que ens agrada sentir. Sovint hi ha massa foc d'encenalls en les tertúlies (abans era sinònim de conversa tranquil·la i argumentada…).
      Una abraçada, Carme!

      Elimina
  2. el que descriu en Xavier és la trista i dura realitat que es viu en molts centres educatius, amb el que ha passat és deplorable l'us que el periodisme o cert periodisme n'ha fet per escandalós desinformat deformat i barroer

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Elfree, jo també tinc la sensació -i la certesa perquè m'ho expliquen molts companys de feina- que als instituts es lliura cada dia una batalla molt dura en tots els sentits: perquè no és gens amable i perquè costa molt sortir-ne sa i estalvi, sense deixar-s'hi una mica d'ànima després de cada situació de desengany. Tant per part dels professors com dels alumnes. Sobre el periodisme que dius, és molt recomanable l'article de Gregorio Luri que cito al post. Llegeix-lo i quedaràs de pasta de moniato.
      Una abraçada Elfree!

      Elimina
  3. Quan jo anava a l'institut era molt diferent d'ara, crec. Realment no passaven aquestes coses. No hi ha respecte pel professor, i a vegades tampoc hi ha respecte cap a l'alumne.

    Diria que té més raó el primer article.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc tinc, Helena, una visió del meu institut com la que ara descriu el Xavier Gual. Els temps han canviat molt, en molts sentits, però de vegades tinc la sensació que, en alguns àmbits, estem fent marxa enrere, sobretot en el tema educatiu. Això que dius del respecte mutu professor-alumne ha canviat com un mitjó… Per no parlar del respecte mestres-pares.
      Una abraçada, Helena!

      Elimina
  4. Gràcies al teu post, August, he pogut llegir els tres articles: el del Luri , el del Gual i el del Funes. L'anàlisi que fa el Luri de la voracitat informativa i de la prudència davant el desconeixement dels fets em sembla assenyada, però m'interessen més els altres dos escrits. Confesso que estic més a prop del Funes que del Gual, i em sap greu perquè al Xavier fa anys que el conec i l'aprecio (em sembla una bona persona), compartim l'ofici d'escriure i d'ensenyar i potser altres coses, però tenim concepcions molt diferents, en alguns casos oposades, sobre el món de l'educació. Ho vaig advertir la primera vegada que vaig parlar amb ells sobre la nostra feina d'ensenyants, i ho constato periòdicament al suplement de Criatures de l'Ara. Sovint estic en desacord amb els seus punts de vista, tot i que els entenc i sé que són majoritaris en el professorat de secundària. Jo he treballat durant 25 anys en instituts públics del cinturó metropolità de Barcelona, en barris complicats i amb alumnat majoritàriament desafavorit socialment: mai no he rebut cap amenaça ni recordo cap insult greu. Això sí, he vist violència als centres escolars i a les aules, però no més de la que hi ha al carrer (o la que hi deu haver en moltes llars).
    Per a mi l'aportació més novedosa està en l'últim paràgraf de l'article del Funes, en les set primeres línies. El problema és que els temps i els esdeveniments van sempre per davant de l'educació quan aquesta hauria d'anticipar-se'n. Per poder-ho aconseguir, cal una revolució (encara que sigui lenta, però imparable) de l'educació: per part dels que la impartim cada dia a les aules i per part dels que la gestionen des dels despatxos .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jordi, per aportar més elements per al debat. És cert el que diu Funes en el paràgraf que esmentes, i estic segur que en moltes escoles i instituts es cerquen noves maneres d'ensenyar que ajudin a trencar algunes inèrcies educatives que no ajuden ni a mestres ni a ensenyants. Tanmateix entenc també un cert desànim, com el que intueixo en les paraules de Gual, perquè el mestre/professor té sovint la sensació d'estar fent la seva feina contra tota mena d'obstacles. En fi, com deia a l'inici, pensem-hi amb calma, sense presses, però també dient les coses pel seu nom. Una abraçada, Jordi!

      Elimina
  5. Un tema molt difícil perquè ens posem d'acord tots plegats i suposo que cadascú ho sent segons com li han nat les coses.
    He llegit els dos articles el primer bastant pessimista, perquè jo penso que sí que són casos aïllats; si mirem la gran quantitat d'alumnes, són un tant per cent no pas tan alt, el de conflictivitat...En Gual ve a dir que les sancions s'apliquen massa tard, quan l'adolescent ja ha fet mal...Caram hi ha situacions que no sempre es veuen a venir, i tinc cert coneixement dels centres de menors i tampoc crec que siguin l'ideal de solució, penso que quan es detecten aquests casos, s'han d'estudiar molt bé i potser cal algun tipus de centre més concret per aquests problemes...Si que penso que si volem fer escola inclusiva , hem de tenir els mitjans sinó és impossible!
    En canvi estic més d'acord amb l'article clarament positiu d'en Funes...Penso que té raó quan parla d'educar, però demana temps per poder-ho fer tal com cal i mitjans i afegiria jo... També vull una escola en la qual tingui cabuda la diversitat de la vida!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Roser, no és un tema per a ventilar-lo amb quatre frases. La realitat que viu cadascú també influeix, lògicament. Sense arribar als extrems de què parlem ni molt menys, jo veig que a l'escola hi ha cada dia més tensions, per totes bandes, i que així és molt difícil fer bé la nostra tasca. Suposo que és un reflex de la tensió que es viu al carrer i en algunes cases.
      Educar és sempre la solució però fer-ho des d'una diagnosi real dels problemes, sense tapar-los ni treure'ls la importància que demanen. És una feina complexa que demana esforç de tothom: els equips de centre, els assesoraments psicològics, els mestres i les famílies. I també cal que, des de l'administració, s'ajudi amb formació, seguiment i suport (també econòmic però no només).
      Jo també vull una escola diversa, com la vida. Però no a qualsevol preu.
      Una abraçada, Roser!

      Elimina
  6. Bon dia,el Funes, al seu blog, ahir va fer aquesta entrada. Subscric tot el que diu.
    https://jaumefunes.wordpress.com/2015/04/26/viure-i-fer-escola-en-clau-de-problema/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment està molt bé! Com pots veure ja l'he enllaçat al final del meu post, amb un parell més d'articles, per a contribuir a aquest cal·lidoscopi de visions del fet educatiu.
      Costa, realment de destriar el gra de la palla en tot plegat. Les vivències de cadascú pesen molt i costa fer una anàlisi autocrítica. Potser la situació general ens ha posat tant a la defensiva que, així, costa molt prendre distància.
      En fi, seguirem reflexionant i seguirem intentant fer cada dia una mica millor la nostra feina! Una abraçada!

      Elimina
  7. M'han enviat aquesta demanda pel profesos mort. Us la paso:
    petición "Ministerio de Educación, Cultura y Deportes: Conceder la Medalla al Mérito Civil a Abel Martínez Oliva, profesor asesinado en acto de servicio en Barcelona." y pensé que te podría interesarar.
    Estamos intentando conseguir 100 firmas y necesitamos todo el apoyo que podamos conseguir. Puedes leer más y firmar lapetición aquí:
    https://www.change.org/p/ministerio-de-educaci%C3%B3n-cultura-y-deportes-conceder-la-medalla-al-m%C3%A9rito-civil-a-abel-mart%C3%ADnez-oliva-profesor-asesinado-en-acto-de-servicio-en-barcelona?recruiter=162057169&utm_source=share_petition&utm_medium=email&utm_campaign=share_email_responsive
    ¡Gracias!

    ResponElimina
  8. He llegit aquests darrers articles i puc dir que jo també sóc una mestra , que un dia va voler ser mestra i mai me n'he penedit,( potser perquè he estat mestra de primària) l'escola m'ha donat moltes satisfaccions malgrat m'he hagut d'esforçar moltes vegades per sortir-me'n, però he estimat molt la mainada i ells també a mi i encara ara el regal dels sentiments i les emocions que rebo, em fan companyia...I no sé si he estat "carca" o progre, però sempre he pensat que els nens els havia de tractar amb efecte però amb fermesa i és el què he fet.
    Per cert, ahir va venir el Pere Martí a l'escola i no el vaig poder veure perquè havia anat al metge. Em va saber molt de greu, si el veus dóna-li molts records, a veure si una altra vegada tindré més sort.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo estic amb tu, Roser, sóc d'aquests que van voler ser mestres un dia (encara recordo com em vaig decidir: em va impactar molt agradablement el testimoni d'una profe meva de l'institut, la seva professionalitat, l'amor per la feina, el respecte cap als seus alumnes…) i no me n'he penedit mai. Mantinc intacta aquella il·lusió, complementada amb l'experiència d'una colla d'anys, ja, que em fa començar el dia amb ganes de veure què passarà avui a la meva classe, quins avenços veuré en els meus alumnes, quines situacions es crearan a l'aula que ens faran a tots més savis, més persones i més feliços. I no defujo els conflictes, que n'hi ha perquè a l'escola hi ha persones. Però els entomo amb tota la professionalitat i empatia possibles. I de moment m'ha anat força bé.
      Demà veure al Pere Martí! Ja li donaré records de part teva!
      Una forta abraçada, Roser!
      Bona nit!

      Elimina