Entre aquestes dues fotografies hi ha, com a mínim, 55 anys. A la primera estic enfilat a la bici del Miquel, un veí del carrer de Vic on vaig néixer. La segona me la van fer va pocs dies. No volia desaprofitar que la ruta en bici començava a la capital d'Osona per a buscar el lloc on vaig passar els meus primers anys d'infantesa i on, per cert, vaig aprendre a anar en bicicleta. Després de pelar-me els genolls i algun colze, això sí, i caient de la bici un i altre cop fins que vaig poder anar-hi sol. El carrer no estava asfaltat i hi havia d'altres botigues. Després d'aquella primera immigració dels 50-60 en la que va arribar el meu pare (l'any 1945, per cert!) n'hi ha hagut d'altres.
El meu pare, a les seves "memòries" recorda que, cap al 1950, va aconseguir anar a viure en aquest pis. Especifica que era un "pis complet amb rebedor, cuina, menjador, 3 habitacions i balcó". Això del balcó sevia ser important en aquell temps perquè en fes esment. I també és la dada que m'ha permès d'acabar de localitzar aquell pis antic. Aquí el teniu, el balcó del 3r pis des d'on podíem veure què passava pel carrer.
Sigui com sigui continua sent el meu carrer, el Carrer Virrei Avilés (es podria haver anomenat 1 d'Octubre però no va poder ser, ho vaig explicar aquí), el carrer on vaig fer les meves primeres passes. I les primeres pedalades.
Sempre fa il·lusió tornar a connectar amb els llocs on vam ser de petits. Que bé que ho hagis trobat i que hagis reconegut la casa i tot.
ResponEliminaJa es veu que això de la bici et ve de lluny! Que bonica la foto de quan eres petit. Era un clàssic de l'època, això d'aprofitar tant bé les bicis.
Sí, Carme, em feia gràcia veure si podia trobar la casa, podia estar enderrocada i substituïda per una de nova, però no, era allí, esperant-me, o això vull pensar. Encara recordo els Reis que em van dur aquella bici BH amb què vaig aprendre a pedalar... Primer a sobre el manillar d'aquell veí, que no era fàcil, eh? Una abraçada, Carme!
Elimina