diumenge, 10 de setembre del 2023

Tens la força de la veritat, Carme!


 




















Aquest targetó que agafo entre els meus dits és, segurament, el millor resum de l'acte de comiat a la Carme Junyent d'ahir. M'atreviria a dir que és una excel·lent síntesi del que va ser la Carme. Conté la seva mirada infantil, trapella, afable, decidida, la mateixa mirada que li vaig conèixer ja de gran. Amb el llapis a la mà com volent dir: mira què sóc capaç de fer, escriure una cosa ben bonica... ara ho veuràs.

Recordo pocs comiats que, com el d'ahir, hagin reunit tanta gent diversa units per l'amor o l'admiració cap a una altra en els quals la persona que ens deixa ho hagi pogut deixar tot previst, tot ben decidit, ordenat, encarregat. Em ve al cap, de seguida el del meu estimat amic Josep M. Aloy que tingué la sort, malgrat la desgràcia principal que és saber que el teus dies aquí s'acaben, la sort deia -perquè al cap i a la fi potser ho voldríem molts però aquest regal ens és donat, com tants a la vida- la sort de poder acomiadar-te amb temps dels que estimes. I encara està en mans de molt pocs afrontar el final de la teva vida amb serenitat, amb agraïment. Ens deia la Carme que se n'anava contenta perquè no li havia quedat res pendent i agraïda perquè havia viscut cada dia com un present per gaudir, per descobrir.

No conec la Carme des de fa gaire temps, alguns anys a tot estirar, però el seu testimoni, el seu missatge i -sobretot- la seva bonhomia, em van captivar des del minut zero. És per això que, quan vaig saber de l'acte de comiat sabia que havia de ser-hi. En agraïment.

Cap a Masquefa falta gent. No recordava haver estat mai a Masquefa (1) i em semblava, per aquelles coses de la distància mental, que era molt més lluny del que pensava. També ens passa això de vegades amb les persones. En mitja horeta des de Vilafranca ja hi era. I, com que havia sortit d'hora -esclar, era tan lluny...- m'hi vaig trobar una hora abans de l'acte. Fent temps vaig passejar una estona fins a anar a petar a una pastisseria d'aquestes que tenen terrasseta. I aquí vaig rebre el primer impacte del dia a través d'una conversa, sentida més que escoltada per casualitat al meu costat. Tres nois joves parlaven en castellà i , entre bromes diverses, sento: "A qué hora és? A las once. A las once?!! pues tengo que ir a cambiarme, no puedo ir asín, con el chándal del Barça...". A la Carme li hagués agradat, segur, sentir-ho. No descarto que -ara que conec la seva excepcional memòria- els conegués i tot. Potser la prosopagnòsia que patia li ho hagués impedit, vés a saber. Ells semblaven conèixer-la, d'una manera o altra. L'important d'aquella conversa caçada al vol, per a mi, va ser constatar que la Carme era molt estimada i per gent d'àmbits, llengües, cultures, extractes socials diferents. Conviure sense renunciar a la diversitat, un dels seus lemes.

Amb aquesta "injecció" de felicitat vaig entrar a l'auditori on es faria l'acte. I aquí vaig tenir el segon impacte. En un petit vestíbul la nombrosa gent que havia acudit s'arraulia al voltant d'un mostrador on s'hi veien llibres. De la Carme, òbviament. Vaig pensar: "estarà bé mirar si en puc comprar algun que no tingui". Vaig remenar-ne uns quants -n'hi havia de més acadèmics, de més personals, sobre les llengües i escriptors africans que tan bé coneixia, d'altres d'estudi del seu entorn més proper, les escoles de l'Anoia que ella anomena "escoles de frontera", la Revista d'Igualada, òbviament també n'hi havia sobre la llengua catalana... i vaig triar-ne un que em venia molt de gust, un dietari seu, "Tancat temporalment", escrit casualment el 2020 l'any de la pandèmia. Quan anava a pagar-lo, em diuen:"No, aquests llibres són perquè els agafeu" i em va senyalar un rètol en vermell penjat al darrere. "La Carme ha estat generosa com ella fins al final" em va sortir, convençudíssim que darrera aquell regal també hi era ella, encara que el cartell no ho digués expressament.



(Ara em perdonaràs, Carme, però no vaig poder només agafar-ne un. Vaig agafar-ne dos més, això sí, convençut que els llegiré i en treuré bon profit, com he fet de tots els altres que tinc. Ja t'ho faré saber.)

M'esperava el tercer impacte de la jornada, aquest molt més previsible. En entrar pel lateral del vestíbul fins la sala, tot i que encara faltava gairebé mitja hora, no s'hi cabia!! Una gernació omplia ja la platea i a les grades es veien alguns foradets. Amb sort vaig trobar-ne un i m'hi vaig asseure tot gaudint del moment i de la sensació, ara ja confirmada del tot, de quina sort que havia decidit venir! Al meu costat una senyora gran em va confessar amb llum als ulls que ella havia estat mestra dels fills de la Carme i em va preguntar si jo la coneixia. No personalment, li vaig dir, però la llegia i l'admirava molt. I també era mestre com ella, jubilat de feia poc. La conversa no va durar gaire més -i ara em sap greu no haver aprofitat per parlar amb ella de la Carme- una mica per discreció i també perquè l'acte va començar amb una puntualitat britànica, tot i que encara entrava gent pels passadissos laterals.

 Al fons, al mig de l'escenari, la mateixa foto del targetó presidia l'escena. Una noia que va exercir de mestra de cerimònies ens va anunciar que l'acte començava i que, per petició expressa de la Carme, es demanava als assistents que no apludíssim al final dels parlaments perquè allò "era un símbol de celebració". Tot seguit la música i la veu del meu estimat Tom Waits va omplir la sala -una complicitat més- i va anar seguida de la de Raimon i la Marina Rossell, dues peces musicals que desconeixia i que em van emocionar també fortament.
I va venir el moment dels parlaments. Tot estava molt ben tramat -per la Carme és clar! Primer la família més directa -un emocionat fill i un germà serè que, tal com li havia dit la Carme, no va parlar gaire ni va improvisar. D'ell em quedo amb una frase: "la Carme escoltava molt però no per respondre sinó per aprendre". Després va venir la família en sentit més ampli -una de les sorts de viure en un poble com Masquefa era aquesta, mantenir els lligams amb cosins, oncles, nebots... Masquefa, per cert, va ser molt present a l'acte, també per voluntat de la Carme que exercia de masquefina arreu. Després vingueren les "millors amigues". La primera, la millor amiga cronològicament parlant, va explicar una anècdota deliciosa que diu molt de la Carme. I de sa mare, l'Aurèlia, l'esperit de la qual també sobrevolà l'acte en molts moments. Explicava aquesta amiga, la Montserrat, que, quan eren petites i anaven a parvulari -més o menys a l'edat de la fotografia- la Carme estava enamorada del quadern de lectura que la seva amiga tenia. Li va proposar un intercanvi però ella va dir que no perquè "a casa meva no ens deixaven fer aquestes coses". Tant insistí la Carme que un dia li va deixar. Poques hores després, la Carme va venir a dir-li que, sense voler, li havia caigut des del balcó amb tan mala sort que havia anat a parar al foc d'un ferrer que treballava just a sota i s'havia cremat. Com a compensació la Carme li regalà una petita joguina de plàstic. Quan la Montse ho explicà a casa seva, sa mare no ho va veure clar i va anar a parlar amb l'Aurèlia. Sa mare, que ja es devia imaginar per on anava la cosa, va regirar les coses de la Carme fins que, dins d'una motxilleta va trobar el llibre cremat de l'amiga en perfecte estat. I no només li va retornar el llibre sinó que li va dir que aquell regal, com que la Carme li havia donat, també era ben seu. Tota una lliçó del caràcter de l'Aurèlia i de l'amor apassionat pels llibres i la lectura que ja s'intuïa en la Carme i que continuaria durant tota la seva vida. 
Vam riure molt escoltant aquesta vivència, i ho vam fer també en molts altres moments de l'acte perquè, qui més qui menys, tenia una història divertida de la Carme per explicar. No m'estendré amb la resta de l'acte. Després de les amigues vingueren les redactores de la Revista d'Igualada -on ella col·laborà des del principi- i els portantveus dels dos grups que ella creà, mostra del seu deler per estudiar, divulgar i millorar la situació de les llengües: el GELA (Grup d'Estudi de les Llengües Amenaçades) i el GLIDI (Grup de Lingüistes per la Diversitat). I després companys d'universitat. Parlaments que destacaren la intel·ligència, la memòria excepcional, la capacitat d'anàlisi i divulgació i també el do d'observar d'una manera diferent, d'arribar a conclusions obrint l'angle de visió, sovint des d'una perspectiva nova, diferent, que és una de les coses que fa el seu llegat tan valuós. I en aquesta defensa de la diversitat és on cal situar també la defensa del català. Algú va dir que la Carme entenia el valor del català perquè era "la nostra aportació a la diversitat de llengües del món." Convivència i Diversitat, doncs, dos eixos del seu treball i també de la seva actitud vital.

I quan ens pensàvem que ja no podíem emocionar-nos més van venir les paraules que la Carme deixà escrites per a ser llegides a l'acte, en un encàrrec especial i preciós a la Marta Vives, periodista amb la qual la Carme va col·laborar al seu espai cultural a Catalunya Ràdio. Soc incapaç de resumir aquesta carta. Sols puc dir que traspuava amor a la vida, agraïment, la convicció que havia tingut una bona vida i no li quedava res pendent. I un darrer consell, això sí: que aprofitem el temps, que no el malgastem. Carpe diem a l'estil de Carme Junyent.

La Marta acabà llegint un poema que la Carme havia afegit poc dies abans de morir. Aquest del meu estimat Casasses -complicitats fins al final!-:


Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres,
la veritat.

I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres,
la veritat.

Enric Casasses


Quedava la cirereta final. La Carme ens havia reservat una peça musical que ella estimava molt i, aquí sí, si volíem podíem aplaudir perquè era una peça molt bonica. Al cap de pocs segons ressonava la música de la passada de la Festa Major d'Igualada (2).  I, com si fóssim al concert d'any nou de Viena, escoltant la Marxa Radetzky, vam picar de mans, entusiasmats a l'uníson, tot seguint el ritme d'aquesta tonada tan festiva. Era el tap de les emocions, acumulades al llarg de gairebé dues hores d'un acte senzill, auster, ple de bondat, com la Carme, que es va destapar amb el públic dempeus. Gràcies Carme per tant!


Que la teva força, Carme, ens acompanyi i ens ajudi a ser fidels hereus del teu llegat: Conviure sense reunciar a la diversitat. Que els vents et siguin favorables allà on siguis. 



(1) Mentida. Hi vaig ser un cop quan tocava amb El Santi no ve. Una actuació especial, estranya. Crec ara que no vam saber estar a l'alçada d'un públic que desconeixia el nostre repertori de ball folc. Allò de la diversitat que parlàvem. No vam saber connectar-hi. La diversitat és bonica però ningú diu que sigui fàcil conviure-hi. Tu ens n'has donat un exemple valuosíssim.
(2) De fet és el "Galop d'Entrada a plaça del Ball de Gitanes" que, a més d'Igualada, es balla a tants pobles...


* Aquí podeu llegir la carta de la Carme llegida per la Marta Vives:  https://www.vilaweb.cat/noticies/lultim-adeu-de-carme-junyent-a-masquefa-i-amb-veu-de-marta-vives/


2 comentaris:

  1. Moltes, moltes, moltes gràcies, August, per aquesta petita crònica de l'acte de comiat a la Carme. M'ha encantat llegir-lo, m'ha emocionat molt també (o sigui que imagino les emocions intenses de viure'l en directe) i m'ha semblat un privilegi haver-ne pogut saber tantes coses sense haver-hi estat.

    Hi ha gent amb qui connectes, encara que personalment no els coneguis. Aquestes complicitats o aquesta connexió sempre tenen molta força dins de nosaltres. Quina sort que l'hagis pogut comprovar i eixamplar en aquest acte.

    Una abraçada, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Carme, per llegir-lo i per comentar-ho. Realment és veritat el que dius: vaig connectar amb la Carme d'una manera molt especial. Tant que, el dia del seu comiat, tenia la sensació d'estar fent el dol per algú molt proper, com de la família... En fi, content que el meu relat de l'acte t'hagi servit per a ser-hi també d'alguna manera. Una abraçada!!

      Elimina