dilluns, 4 de maig del 2015

Els 7 cims

Al peu del Montmell, amb els companys de control (falta la Cèlia que fa la foto): el David, el Pep i el Pere (carregant d'aigua un dels bidons-aixeta)
Ahir vaig tenir el plaer de col·laborar amb la XII Marxa de resistència "7 Cims" que organitza el Centre Excursionista del Penedès. Col·laborar vol dir ajudar a muntar i assistir un dels punts de control, el que veieu a la imatge, situat just al darrere del Montmell, un dels 7. La marxa és una prova no competitiva de resistència individual per camins de muntanya que puntua per la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Que no sigui competitiva no vol dir que alguns no s'ho agafin a la valenta i intentin fer aquests 59 kms el més ràpid possible. El guanyador -per a que us en feu una idea- hi va dedicar 6 hores i 3 minuts!!! Si tenim en compte que, a més, hi ha un desnivell acumulat de 4.746 mts (!!) no es pot dir que anés xano-xano…
La veritat és que cada any hi ha més gent que s'ho pren com un repte personal (diuen que prop de 2/3 dels participants, uns 700, ho feien corrent, si més no en alguns trams…), però el bonic de tot plegat és que s'hi respira un ambient molt agradable, gairebé familiar, i que el veritable objectiu de la marxa és "donar a conèixer camins i racons de la vessant penedesenca de la serralada prelitoral situada entremig de Barcelona i Tarragona, i alhora, facilitar que en una sola jornada es puguin trepitjar 7 cims dels més alts del Penedès històric".

Aquí teniu el recorregut i el perfil d'aquesta marxa, per si us hi voleu apuntar l'any vinent...
La veritat és que va ser un matí molt agraït, encara que vaig haver de llevar-me cap a les 5 per tal de ser al lloc amb temps per muntar tota la infraestructura del control (taules, indicadors, beguda, menjar…). Val a dir que l'organització és impecable i que preveu, entre moltes altres coses un llistat amb els participants vegetarians o celíacs, que tenen dret a una alimentació específica. 

Vam arribar al punt de control amb la fresca del matí (cap a 2/4 de 7). Vam deixar els cotxes al camí, a uns 50 metres del lloc on l'havíem de muntar. No era molt lluny, però traginar totes les garrafes d'aigua, begudes isotòniques, taronges, taules i més estris per aquell corriol que s'enfilava com un dimoni va fer-nos suar de valent ja d'entrada. La recompensa: una vista panoràmica del Baix Penedès i Alt Camp preciosa:

Aquí encara estàvem tranquil·lets…

Al nostre davant el Montmell (861 mts.) el tercer dels 7 cims que els participants havien d'ascendir:


























Sense adormir-nos gens vam anar muntant tota la infrastructura del control:



Poc després de les 8 va arribar el primer corredor:

  
Els primers pràcticament ni s'aturaven…


A poc a poc la cosa s'anava animant….



I va arribar un moment en què, de manera sobtada, apareixien del no-res grups de 10 o 15 persones. Anàvem de bòlit i pràcticament no tenia temps ni de veure les cares dels que passaven, tan pendent com estava d'oferir l'aigua que necessitaven per a omplir els seus bidons o motxilles d'aigua. D'aquests moments no en tinc -òbviament- cap foto. Era molt agraït, però, saber que els estaves oferint una mica d'aliment i líquid per a refer-se d'una caminada prou dura. "Gràcies", "Moltes gràcies"… gairebé tothom anava repetint. Un dels corredors em va dir -ho recordo perfectament-, referint-se a l'acte d'agrair la nostra feina: "Les coses, a més de pensar-les, s'han de dir". Vaig pensar que sí, que sovint oblidem dir als altres amb paraules les coses que sentim, com si les donéssim per suposades, oblidant el meravellós poder que té una paraula amistosa, un "gràcies", un "bon dia", un "sisplau", un "de res"…

No recordo a quina hora el sol va començar a sortir de darrere del Montmell. Nosaltres que, fins llavors havíem estat relativament fresquets - a diferència dels participants que ja feien la pujada a ple sol feia estona- vam tastar la calor gairebé estiuenca d'aquest diumenge primaveral. Ho vam notar en el consum d'aigua que va augmentar fins al punt que, per dues vegades, vam exhaurir les nostres reserves. Sort que el Pep Padró -bon coneixedor de la zona, que és casa seva- va arribar-se fins a una font propera amb el seu cotxe per a carregar fins a uns… 140 litres més! 

A mesura que passaven les hores el tarannà dels participants anava tornant-se més tranquil. Els competidors donaven pas als caminadors. Alguns valoraven el que encara els quedava (estaven a un terç del recorregut) i també hi va haver algun abandonament, fruit del cansament o d'una lesió inoportuna.
Pels volts de 2/4 d'1 els organitzadors ens van avisar que els darrers participants ja havien passat, així que vam començar a desmuntar la paradeta. Ho vam recollir tot i ens vam adreçar al punt d'arribada/sortida, a Torrelles de Foix, on havíem de descarregar el material. Allà vam comprovar que els primers corredors -aquells que gairebé ni vam veure- ja havien arribat.  Quedaven un munt de corredors -fins a 507, exactament- que anirien arribant al llarg de la tarda. Els darrers arribarien a invertir-hi més de 15 hores...






Jo ja no m'hi vaig quedar. M'esperaven per dinar. Un àpat com a recompensa d'aquell matí tan atrafegat. Encara que no hagués fet els 59 kms del recorregut em sentia cansat i satisfet d'haver pogut col·laborar en aquella caminada. Qui sap si, algun any -si em puc preparar esclar- em plantejaré de mirar-me-la des de l'altre cantó. Però caminant, eh! Res de córrer…



13 comentaris:

  1. Quina experiència més maca... M'ha agradat molt de llegir-la. Jo ja m'hi trobo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la veritat és que ha estat molt gratificant. És d'aquestes situacions en què t'adones que, com a país, som capaços d'organitzar moltes coses, amb altruisme i amb molt bon rotllo!

      Elimina
  2. Gràcies, moltes gràcies August per explicar-nos l'experiència, pels teus escrits, i per sobre tot, per ser un bon amic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Accepto l'agraiment pels dos motius primers. Del tercer dir-te -com deia al post fa poc- que si sóc amic teu és també gràcies a tu, Carme! Per fer-me costat, per fer-nos costat a mi i a la Mònica tants cops i poder compartir amb tu tants bons moments.
      Una abraçada, Carme!

      Elimina
  3. He fet el Montmell i prou. Si heu fet tota la resta heu suat a base de bé.
    I ha valgut la pena, oi?
    Cal tenir molta resistència!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia Xavier! Jo també he fet el Montmell i algun dels altres però per separat. I aquest diumenge només vaig estar al control tot el matí. Però els que van fer els 7 cims i tant que van suar! A més va fer un dia excel·lent, d'estiu, amb temperatures per sobre dels 30 graus… Però segur que els ha valgut la pena!

      Elimina
  4. Aigua? Begudes isotòniques? On està el clàssic whisky que et dona la moral necessària per tirar endavant?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, això és precisament el que demanaven alguns dels participants… Ho proposarem per a l'any que ve:

      Elimina
  5. Jo ja no puc fer caminades ni de tres hores, em fa molt de mal el peu. No poder pujar cap més muntanya em sap molt de greu. La podòloga diu que per aguantar hauria de visitar-me el dia abans, però em sembla que ni així.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llàstima! Als que ens agrada caminar és molt dur no poder fer-ho. Em sap greu.

      Elimina
  6. August no si val , veure com els altres van esbufegant i tu sense perdre de vista l'avituallament...
    El lloc bé s'ho valia llevar-se com les gallines! La vista és preciosa. De vegades anem a la quinta forca, per veure coses i no coneixem les meravelles que tenim a la vora.
    Ara a'ha posat de moda, això de correr, abans caminavem ...Jo només recordo haver corregut a la cursa del "Corte Inglés" l'any dels jocs olímpics, em va fer il·lusió correr per l'estadi abans que els atletes famosos...
    Segur que després d'un bon dinar va tocar una bona migdiada!!!
    Bon vespre, August.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, no et pensis que era gaire descansat estar a l'avituallament… hehe. Excepte la primera estona fins que van arribar el gruix dels participants, la resta va ser un no parar, amb ganes d'ajudar als que caminaven i servir-los de pressa. Va ser una experiència molt agradable.
      Estic d'acord amb tu, ara hi ha una mena de febre per "córrer", no només a les caminades. Sembla que no n'hi ha prou amb gaudir del paisatge i la caminada, cal afegir l'element competitiu en gairebé tot…
      Val a dir, però, que hi havia un ambient magnífic molt respectuós i familiar, i això també s'agraeix.
      I sí, com ho saps? Després de dinar vaig quedar ben fregit…
      Bona nit, Roser.

      Elimina
  7. Amb tantes corredisses la "s" s'ha tornat una a...

    ResponElimina