Els 7 cims

Al peu del Montmell, amb els companys de control (falta la Cèlia que fa la foto): el David, el Pep i el Pere (carregant d'aigua un dels bidons-aixeta)

Ahir vaig tenir el plaer de col·laborar amb la XII Marxa de resistència "7 Cims" que organitza el Centre Excursionista del Penedès. Col·laborar vol dir ajudar a muntar i assistir un dels punts de control, el que veieu a la imatge, situat just al darrere del Montmell, un dels 7. La marxa és una prova no competitiva de resistència individual per camins de muntanya que puntua per la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Que no sigui competitiva no vol dir que alguns no s'ho agafin a la valenta i intentin fer aquests 59 kms el més ràpid possible. El guanyador -per a que us en feu una idea- hi va dedicar 6 hores i 3 minuts!!! Si tenim en compte que, a més, hi ha un desnivell acumulat de 4.746 mts (!!) no es pot dir que anés xano-xano…

La veritat és que cada any hi ha més gent que s'ho pren com un repte personal (diuen que prop de 2/3 dels participants, uns 700, ho feien corrent, si més no en alguns trams…), però el bonic de tot plegat és que s'hi respira un ambient molt agradable, gairebé familiar, i que el veritable objectiu de la marxa és "donar a conèixer camins i racons de la vessant penedesenca de la serralada prelitoral situada entremig de Barcelona i Tarragona, i alhora, facilitar que en una sola jornada es puguin trepitjar 7 cims dels més alts del Penedès històric".

Aquí teniu el recorregut i el perfil d'aquesta marxa, per si us hi voleu apuntar l'any vinent...

La veritat és que va ser un matí molt agraït, encara que vaig haver de llevar-me cap a les 5 per tal de ser al lloc amb temps per muntar tota la infraestructura del control (taules, indicadors, beguda, menjar…). Val a dir que l'organització és impecable i que preveu, entre moltes altres coses un llistat amb els participants vegetarians o celíacs, que tenen dret a una alimentació específica. 

Vam arribar al punt de control amb la fresca del matí (cap a 2/4 de 7). Vam deixar els cotxes al camí, a uns 50 metres del lloc on l'havíem de muntar. No era molt lluny, però traginar totes les garrafes d'aigua, begudes isotòniques, taronges, taules i més estris per aquell corriol que s'enfilava com un dimoni va fer-nos suar de valent ja d'entrada. La recompensa: una vista panoràmica del Baix Penedès i Alt Camp preciosa:

Aquí encara estàvem tranquil·lets…

Al nostre davant el Montmell (861 mts.) el tercer dels 7 cims que els participants havien d'ascendir:

Sense adormir-nos gens vam anar muntant tota la infrastructura del control:

Poc després de les 8 va arribar el primer corredor:

  
Els primers pràcticament ni s'aturaven…

A poc a poc la cosa s'anava animant….

I va arribar un moment en què, de manera sobtada, apareixien del no-res grups de 10 o 15 persones. Anàvem de bòlit i pràcticament no tenia temps ni de veure les cares dels que passaven, tan pendent com estava d'oferir l'aigua que necessitaven per a omplir els seus bidons o motxilles d'aigua. D'aquests moments no en tinc -òbviament- cap foto. Era molt agraït, però, saber que els estaves oferint una mica d'aliment i líquid per a refer-se d'una caminada prou dura. "Gràcies", "Moltes gràcies"… gairebé tothom anava repetint. Un dels corredors em va dir -ho recordo perfectament-, referint-se a l'acte d'agrair la nostra feina: "Les coses, a més de pensar-les, s'han de dir". Vaig pensar que sí, que sovint oblidem dir als altres amb paraules les coses que sentim, com si les donéssim per suposades, oblidant el meravellós poder que té una paraula amistosa, un "gràcies", un "bon dia", un "sisplau", un "de res"…

No recordo a quina hora el sol va començar a sortir de darrere del Montmell. Nosaltres que, fins llavors havíem estat relativament fresquets - a diferència dels participants que ja feien la pujada a ple sol feia estona- vam tastar la calor gairebé estiuenca d'aquest diumenge primaveral. Ho vam notar en el consum d'aigua que va augmentar fins al punt que, per dues vegades, vam exhaurir les nostres reserves. Sort que el Pep Padró -bon coneixedor de la zona, que és casa seva- va arribar-se fins a una font propera amb el seu cotxe per a carregar fins a uns… 140 litres més! 

A mesura que passaven les hores el tarannà dels participants anava tornant-se més tranquil. Els competidors donaven pas als caminadors. Alguns valoraven el que encara els quedava (estaven a un terç del recorregut) i també hi va haver algun abandonament, fruit del cansament o d'una lesió inoportuna.

Pels volts de 2/4 d'1 els organitzadors ens van avisar que els darrers participants ja havien passat, així que vam començar a desmuntar la paradeta. Ho vam recollir tot i ens vam adreçar al punt d'arribada/sortida, a Torrelles de Foix, on havíem de descarregar el material. Allà vam comprovar que els primers corredors -aquells que gairebé ni vam veure- ja havien arribat.  Quedaven un munt de corredors -fins a 507, exactament- que anirien arribant al llarg de la tarda. Els darrers arribarien a invertir-hi més de 15 hores...

Jo ja no m'hi vaig quedar. M'esperaven per dinar. Un àpat com a recompensa d'aquell matí tan atrafegat. Encara que no hagués fet els 59 kms del recorregut em sentia cansat i satisfet d'haver pogut col·laborar en aquella caminada. Qui sap si, algun any -si em puc preparar esclar- em plantejaré de mirar-me-la des de l'altre cantó. Però caminant, eh! Res de córrer…