dissabte, 17 de maig del 2025

Toquem


No crec en les casualitats màgiques però si en la serendipitat. És un terme que prové de la ciència i que designa aquelles descobertes que es fan per atzar mentre s'estava buscant una altra cosa. La de la penicil·lina n'és un dels exemples més coneguts.

Però és un terme que, per extensió, es pot aplicar a d'altres camps. Es parla d'una casualitat buscada, perquè la descoberta no es produeix per mer atzar sinó perquè neix d'una actitud que la propicia i que té molt a veure amb el fet de ser curiosos, flexibles, sagaços. Marcel Proust deia que "la vertadera màgia del descobriment no consisteix a buscar paisatges nous, sinó a canviar la mirada".

I és aquesta mirada més oberta la que m'ha portat a connectar un petit fragment d'una novel·la d'Ali Smith amb Ángel Camino, l'escultor i gravador amb qui vam poder compartir molts moments bonics. La cita de la novel·la "Hivern" d'Smith diu:

"...la Hepworth, posa forats a les seves obres perquè vol que la gent pensi exactament en el que acabes de dir, en el temps, i en coses antigues, però també perquè de fet només vol que vulguin tocar el que fa, ja m'entens, que els faci pensar en coses que són físiques, sensorials, immediates, diu ell. 

A les galeries no deixen que es toqui mai res, diu ella. 

I és una llàstima, diu ell."

No coneixia la Hepworth però, en llegir aquests mots, se'm va disparar una connexió, com un llamp, i em va venir al cap l'Ángel Camino. Perquè ell sempre ho deia, que les escultures s'havien de tocar. I animava a fer-ho, a treure's aquest pudor o prevenció que tant ens han inculcat ("no toquis res" ens deien sempre de petits quan anàvem a una altra casa, o, a una botiga, o no cal dir-ho, a un museu -ja se n'encarregaven els rètols de recordar-nos-ho). I també, com un flaix m'ha vingut a la memòria la visita que, amb els alumnes de l'escola, vam fer al seu taller. Com van gaudir de veure un "artista" al seu taller de creació! Quantes coses boniques -i estranyes- hi havia! I era llavors quan l'Àngel, sorprenentment, els deia: "toqueu, toqueu!" I les mans d'infant, prudents primer però de seguida desinhibides, palpaven els racons, els buits, les textures d'aquells materials, alguns polits, alguns amb estries, d'altres amb relleus, amb lletres... Veure-hi amb les mans, com han fet sempre els infants fins que les normes de la societat adulta els diuen "no toqueu, no us toqueu, no us abraceu, no acaricieu...".


No ha estat un simple atzar que la Hepworth em portés a l'Ángel, sinó un camí més d'aquesta serendipitat buscada, aquest mirar més enllà, mirar diferent, no posar fronteres al pensament i a les sensacions.

A la mateixa novel·la, Smith diu això. Em sembla també sentir aquests mots en boca de l'Ángel quan explicava la seva escultura GUK (Nosaltres):

"Camina al voltant de l'escultura. 'Demana' que l'envoltis, que hi miris a través des de diferents costats, que hi vegis coses diferents des de posicions diferents. També és com veure una cosa per dins i per fora al mateix temps."

L'altre dia assistia a la inauguració d'una exposició de l'Ángel al Museu d'Art de Sabadell i pensava, un cop més, en aquell esperit lliure, obert, que ens animava a tots a ser-ho des de les seves obres. Gràcies Ángel, per aquest convit. Toquem.




diumenge, 1 de desembre del 2024

Un racó de nadales

Imatge de fons del blog tret d'un pessebre de la col·lecció Canha da Silva (Évora)























Avui que comença l'Advent és un dia excel·lent per a penjar aquest post.

M'agraden els poemes de Nadal i -encara més- m'agrada musicar-los.

Amb els anys n'he acumulat... una desena!

N'hi ha d'autors coneguts (Papasseit, Casasses) i d'altres que no ho són tant (Casagran, Subirana).
Alguns els hem après -i fins gravat- a l'escola amb els meus alumnes (Raspall, Rodari, Casas).
També me n'han arribat d'amics meus (Trepat, Oliver), i fins i tot hi ha una peça preciosa d'arrel tradicional, regal d'una amiga portuguesa, la Dulce (Cantiga dos Reis).

Han anat apareixent aquí a Rapsòdia. I ara els he posat tots junts perquè es facin companyia. Així també és més fàcil trobar-los.

Els trobareu en aquest enllaç:  https://sentoelfreddelanit.blogspot.com (si cliqueu la imatge també hi anireu a parar).

Us els ofereixo de tot cor perquè -no se sap mai- sempre va bé tenir a mà una nadala, sobretot en aquesta època de l'any.

Trieu i remeneu. i si n'hi ha alguna que us faci el pes preneu-la tranquil·lament. Segur que l'autor i jo estarem contents -"com unes pasqües"- que els seus versos i la meva música s'escampin xarxa enllà i, vés a saber, arribin potser a alguna celebració nadalenca.


diumenge, 24 de novembre del 2024

Sento el fred de la nit...

Demà faltarà un mes just per a Nadal.

Cada any, des d'en fa ja una colla, intento musicar una nadala. Enguany tenia clar que ho havia de provar amb aquesta de Papasseit ja que era l'any del centenari de la seva mort. He de reconèixer que era tot un repte. Aquesta nadala de Papasseit no és certament un poema típic que descrigui de manera amable les bondats de les festes nadalenques. El contrast de la primera part més descriptiva i més tòpica -tot i que els referents vitals del poeta eren més aviat humils-  amb la part final són estratosfèrics. Aquest nen Jesús que ens mirarà mentre fem l'àpat nadalenc i  "després de mirar-nos / arrencarà a plorar" no és certament un final feliç.  Crec, humilment, que he sabut trobar una fórmula musical adient per a destacar aquest contrast.

Manuscrit del poema "Nadal" amb lletra del mateix Joan Salvat-Papasseit

El segon repte era mirar de vestir el vídeo amb fotos properes a la Barcelona dels anys 20 i, si era possible, amb imatges del mateix Papasseit i la seva família. Diguem que, en aquest segon cas, me n'he pogut sortir mig bé gràcies a la descoberta d'uns quants webs que guarden imatges i documents d'aquella època. He de citar l'arxiu immens que he trobat al web Memòria Digital de Catalunya i, molt especialment el Fons Salvat-Papasseit que s'hi allotja. Entre d'altres troballes d'aquest fons hi ha les postals que Salvat escriví a la seva filleta Salomè pels volts de Nadal mentre estava al sanatori de la Fuenfría a Cercedilla (Madrid) tractant la tuberculosi que l'acompanyà els darrers anys de la seva vida i que li causà una mort tan precoç. D'entre tota la col·lecció n'he escollit una que parla precisament del pessebre que, aquell any, no podrien fer junts. Al vídeo trobareu la transcripció d'algun dels fragments.


El bombardeig d'imatges finals són algunes de les innombrables raons per les quals el nen Jesús ploraria avui dia: guerres arreu -a Palestina, a Ucraïna, al Txad-, refugiats climàtics i desplaçats pels nombrosos conflictes bèlics, l'auge de l'extrema dreta arreu, la intolerància d'alguns règims contra un rol digne per a les dones, la pobresa que ens encercla i que ja tenim instal·lada també a casa nostra cada cop més, els desnonaments que deixen a la intempèrie nombroses famílies... I no podia -ni volia- acabar sense afegir els efectes que la Dana ha produït al País Valencià recentment. Imatges desoladores de les víctimes i de l'esforç immens dels voluntaris per ajudar-les. Vagi per ells, com a petit homenatge, aquest vídeo. 

Aquí sota us deixo el poema sencer per si el voleu llegir. És un exemplar de la primera edició (1921) que he trobat també en el fons ja esmentat. Bona lectura i, tot i que és molt aviat encara... BON NADAL!!



No voldria acabar sense fer esment dels que, abans que jo -alguns fa força temps-, han musicat també aquest poema de Papasseit. Cadascú hi ha aportat la seva visió personal.


Ares Gratal (acompanyada d'Ira Shiran) (2020):



El Quartet Mèlt, (2018) a partir de l'harmonització de Manuel Oltra:


Toni Subirana (2009):


Martí Llauradó (membre dels Setze Jutges) (1965):


dissabte, 26 d’octubre del 2024

El món és un mocador... i ben petit!!


 


Qui és aquest personatge de la primera foto? -us deveu preguntar. És en Manuel Sugrañes
I per què en parlo? Doncs perquè llegint la fantàstica biografia de Papasseit escrita per Ferran Aisa i Mei Vidal 



al capítol on parla del Bar del Centro (1) diu: "Un dels més famosos toreros que freqüentaven el bar era en Sugrañes, que havia passat d'enllustrador de botes a mosso d'estocs, i després banderiller"(pàg 117)



 
Informació extreta del blog: Barcelofilia 




I afegeix en una altra pàgina: "que després s'ha fet un bon nom amb les revistes del Còmic"(pag. 112). 

Després de llegir això he pensat: aquest Sugrañes em sona, no sé de què. Fins que he recordat que en Sugrañes fou empresari i llibretista al Teatre Còmic del Paral·lel:

Una de les manies dels espectacles de Sugrañes: els títols havien de tenir només sis lletres


i autor d'un cuplet de l'època ("La Filomena", 1923) (2) que es va fer molt famós als anys 50 i 60 al Penedès.

 

D'aquell cuplet inicial en van sorgir un munt d'estrofes amb un to eròtic però plenes d'eufemismes i jocs de paraules pujats de to. I aquestes coples són les que en Cosme Milà (el Parent) un casteller de Vilafranca, ensenyà a en Miqui Giménez, mestre, músic tradicional i molt aficionat als jocs populars. En Miqui la va incorporar al repertori del seu grup, "Els Ministrils del Raval" (de Terrassa)


i, a partir d'aquí es va escampar per tot el país (3). I d'ell la vaig conèixer jo. Justament fa uns anys la vam cantar junts en un acte de l'Institut d'Estudis Penedesencs on -entre molts altres articles- es presentava un estudi de Ramon Marrugat sobre aquesta cançó:




I on vull anar a parar amb tot això? 

Doncs que em fa gràcia pensar que l'autor d'aquell cuplet, en Manuel Sugrañes, va compartir vetllades al Bar del Centro amb en Joan Salvat-Papasseit. Imagino que no només devien parlar de literatura.  I, pel que diu en Lluís Capdevila, Papasseit no s'hi devia sentir del tot còmode amb algunes expansions d'aquell espai:

"Salvat-Papasseit, que entrava amb un aire de timidesa i por, i tenia per a tot el que el voltava una mirada de febre;" (4)

Al soterrani del bar hi havia un cabaret, "Au fond de la mer", i allà compartien espai amb tot un seguit de "noies alegres", entre les quals hi havia una tal Margot que degué impressionar molt el nostre poeta perquè surt en alguns dels seus versos: 


"Un perfum de colors ha invadit a Margot

  S'ha vestida de pressa: 

  Perquè hom no sabés de sa sina l'olor 

  s'ha posada una flor 

  damunt la roba fresca " 



(1) Sobre el Bar del Centro trobareu més informació al blog barcelofilia .

(2) Qui era la tal Filomena es mereix un post que faré un altre dia. On hi haurà més sorpreses sobre Sugrañes i l'autor de la música d'aquest cuplet.

(3) I encara avui dia continua escampant-se amb noves versions.

(4) Tret de la biografia de Ferran Aisa i Mei Vidal: Joan Salvat-Papasseit. Barcelona. Ed. Base, pàg.113.



diumenge, 6 d’octubre del 2024

Instagramejant (setembre)

 



                                           
                                                                                                                                                                              
                      























dissabte, 21 de setembre del 2024