dilluns, 2 març de 2015

Carta a la mare


El llibre va caure a les meves mans casualment, perquè una amiga amb qui ens passem llibres me'l va deixar. Dic això perquè, a diferència de la majoria de llibres que llegeixo, la tria no va ser meva. O sigui  que el marge per a la sorpresa era molt gran. No hi havia cap pressumpció d'innocència literària ni tampoc cap imputació.
A les primeres pàgines vaig pensar: "ja està, ja tenim aquí altre cop un llibre que parla d'una pèrdua, i de com la viu la protagonista". Per a més inri (els de menys de quaranta anys o sense cultura religiosa cliqueu aquí) al cap d'unes pàgines no sentia cap mena d'empatia per la veu narradora, la trobava massa directa, un pèl procaç i suficient, sense tendresa. O sigui que la cosa no prometia massa.
Poc a poc, però, aquella veu anà fent-se més familiar i interessant. Curiosament, m'agradava més el que pensava que no pas el que m'explicava. I així ha estat fins al final, només que, també poc a poc, he anat gaudint del reguitzell de personatges que han anat apareixent al llarg del llibre, cada un descrit -esclar- des de la veu de la Blanca.
Que qui és la Blanca? És una dona d'uns quaranta anys, de bona família, culta, amb dos fills de dos ex-marits, que acaba d'enterrar sa mare. Des de l'escena inicial al cementiri ja intueixes que no és un personatge gaire correcte políticament. Diu el que pensa -gairebé sempre- i pensa sempre sense autocensurar-se. Mentre els operaris intenten encabir el taüt dintre el nínxol ella observa amb interès un atractiu desconegut i es pregunta quin és el protocol per a lligar en un cementiri. I quan la poca perícia dels mateixos operaris és a punt de fer caure el taüt:

"Uno de ellos ha exclamado: "Me cago en dena!" Ésas han sido las únicas palabras pronunciadas en tu funeral. Me parecen muy apropiadas, muy exactas."

La novel·la és un llarg diàleg amb sa mare, esquitxat pels diàlegs amb els que l'envolten -una variada galeria de personatges peculiars- i acompanyat de les reflexions que la Blanca fa sobre la vida, l'amor, el sexe, la mort, els homes i les dones, el dolor, la vellesa, els records de la infantesa i la joventut… Ja ho veieu, tot un passeig vital. A tall d'exemple:

"Mamá, me prometiste que cuando murieses mi vida estaría encarrilada y en orden y que el dolor sería soportable, no me dijiste que tendría ganas de arrancarmemis propias vísceras y comérmelas"

"Siempre he pensado que los que dicen 'te quiero mucho', en realidad te quieren poco, o tal vez añaden el 'mucho', que en este caso significa 'poco', por timidez o por miedo a la contundencia de 'te quiero' que es la única manera verdadera de decir 'te quiero'."

"A veces, envidio un poco la amistad masculina, vista des de fuera, parece un camino más llano y sencillo que la amistad entre mujeres. Lo nuestro es como un noviazgo eterno, accidentado, intenso y pasional, mientras que lo de ellos se suele parecer más a un matrimonio bien avenido, sin grandes emociones tal vez, pero sin grandes altibajos."

"nunca somos tan poderosos com cuando estamos enamorados y somos correspondidos, y esa experiencia pone el listón tan alto que, en mi caso al menos, sólo el breve chispazo del sexo puede servir de sustituto"

"La primera corona que perdemos, y tal vez la única imposible de recuperar, es la de la juventud; la de la infancia no cuenta porque de niños no somos conscientes del increíble botín de energía, fuerza, belleza, libertad y candor que al cabo de unos años será nuestro, y que los mas suertudos dilapidaremos sin medida."

"Sabes una de las cosas más duras de hacerse viejo?", me dijo un dia. "Darse cuenta de que lo que explicas ya no le interesa a nadie." 

"Sigo queriendo a todas las personas a las que un día quise, no puedo evitar ver, a través de todas las deserciones y de la mayoría de las deslealtades propias y ajenas, a la persona, prístina y clara, de antes de que todo se convirtiese en ceniza"

La protagonista passarà uns dies deambulant per casa seva a Barcelona i tindrà temps de veure's amb un exmarit i un amant. Aconsellat per alguns amics decideix anar a passar uns dies a Cadaqués, on hi ha la casa que tenia sa mare i on va passar-hi els estius des que era petita. Ara hi té, a més, sa mare enterrada. Però no hi anirà sola. L'acompanyen els seus dos fills, el fill d'una amiga, l'amiga, i encara una altra amiga amb el seu nou nòvio cubà. Allà, a més, ha quedat que s'hi trobarà amb els seus dos exmarits. Ah! i també ha quedat amb el seu amant que mirarà d'escapar-se alguna estona. O sigui que és com si organitzés una mena de casa de colònies, de l'estil d'algunes d'aquestes pel·lícules corals on un munt de personatges comparteixen casa i aventures estivals.

La novel·la és també un homenatge a una generació, la de la seva mare(1):

"Pero los que tuvimos la suerte de poder vislumbrar por el agujero de la cerradura de nuestra infancia los últimos coletazos del espíritu de los años sesenta, la libertad sexual, la libertad a secas, las ganas de divertirse, el poder para los jóvenes, el atrevimiento, no salimos indemnes. Todos tenemos paraísos perdidos en los que nunca hemos estado."

Tot això escrit amb un estil àgil, directe, ple de diàlegs vius i sense filtres, acompanyats de fragments que voregen l'aforisme i unes descripcions dels personatges sense pietat però també plenes de tendresa.

I entre les anades en el Tururut, la barca de sa mare, els àpats col·lectius, les nits a la fresca, les trobades fugaces amb l'amant, la complicitat dels exmarits, la tendresa amb els fills, les converses amb les amigues… Blanca es despulla a poc a poc mentre va assumint la mort de la mare, una dona molt potent que l'ha marcat moltíssim i amb qui va viure una relació molt intensa, no sempre afectuosa. En tot allò que fa i diu, en els mil racons de la casa i del poble -aquest Cadaqués abocat al mar- descobrim al capdavall aquesta absència que la Blanca ha de digerir, si és que això és possible. És llavors quan li vénen al cap les paraules que sa mare va dir-li per consolar-la de la mort del seu pare, tretes d'un vell conte xinès: "También esto pasarà".


(1) Després he sabut que Milena Busquets Tusquets és filla de l'editora i escriptora Esther Tusquets, morta el 2012, o sigui que la novel·la té un fort component autobiogràfic.

dissabte, 28 febrer de 2015

Quan l'engany es converteix en una heroïcitat

Encara una seqüela més de l'article de Josep M Aloy publicat al Núvol i al seu blog Mascaró de proa "Fomentem la lectura o fomentem l'engany", que ja vaig comentar en aquest blog. La d'ahir va venir de la mà de Josep Vallverdú a El Punt/Avui. Mereix també una llegida. A la frase que el mateix diari va destacar jo encara afegiria: el pitjor no és que tinguin una nul·la concepció del valor de la llengua i la literatura, és que tenen una concepció basada en "si puc escapar-me de treballar -el que sigui- i, a sobre,   ocultant el meu engany,  és que he triomfat!" La prova en són els comentaris que fan després d'haver comès el seu acte heroic.

dimarts, 24 febrer de 2015

Endevinalles i "monstres" de la LIJ


Al blog Mascaró de Proa, del meu bon amic Josep M Aloy apareix una ressenya del llibre Endevinalles per a tothom de l'escriptor i crític de literatura infantil i juvenil -i també amic meu- Pere Martí i Bertran.
Disculpeu si, saltant-me totes les normes del protocol, destaco la meva relació personal amb aquests dos  monstres (dit amb tot el carinyo del món) de la LIJ. Un se sent orgullós de tenir amics així.

Josep M Aloy
Del Pere Martí ja he ressenyat molts cops obres seves en aquest blog. Del Josep M Aloy, en canvi, només vaig comentar fa poc un article seu que aixecà molta polseguera entre els cercles lectors. Però no havia encara destacat el seu blog, un model de rigor i constància en la crítica d'un gènere, el de la literatura per a infants i joves, que sempre ha estat considerada -injustament- menor. El blog va merèixer el 12è Premi Aurora Díaz-Plaja (2013), guardó que es concedeix a aquelles obres que destaquen per "l'anàlisi, estudi o investigació sobre aspectes de la literatura infantil i juvenil catalanes". L'atorga la AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana). En aquest cas, el jurat va considerar Mascaró de Proa com una "digna porta d'entrada als diversos àmbits de la literatura infantil i juvenil catalana".
Si el visiteu regularment podreu confirmar aquesta valoració. 
En Josep M Aloy és també especialista en Josep Vallverdú, de qui n'ha esdevingut el biògraf. I per destacar la seva darrera aportació a la literatura infantil cal esmentar l'esplèndida antologia "Bestiolari de Joana Raspall" que vaig tenir el plaer de presentar conjuntament amb el seu curador.

Pere Martí i Bertran
I sobre el nou llibre de Pere Martí, aviat us faré arribar la meva pròpia ressenya encara que, a la vista de la ja esmentada del Josep M Aloy, no sé si serà capaç d'aportar alguna cosa més.

dilluns, 23 febrer de 2015

Una veu poètica singular


D'encà de tu
que se m'estimben els mots
-un a un,
per rigorós ordre d'arribada-
en l'abisme impertèrrit 
dels versos.

Fa molt de temps que comento poesia i, tot i així, cada cop que m'enfronto amb un nou llibre sento la mateixa reserva, el mateix pudor del primer dia. Mai no sé fins a quin punt les meves paraules seran massa agosarades, o fins a on serà encertat el meu parer. Malgrat tot, si hi torno no és pas per temeritat -coses pitjors i més arriscades hi ha a la vida- sinó perquè m'hi empeny el sa desig de compartir amb d'altres allò que a mi m'ha causat plaer. Valgui aquest advertiment com a disculpa per als errors que pugui cometre. És allò que la retòrica clàssica en deia Captatio benevolientiae. Som-hi doncs.

Els llibres m'arriben a les mans per camins molt diversos però, la majoria, ho fan perquè tenen alguna cosa que ha cridat la meva atenció. De vegades és un títol, un autor conegut que retrobo, un comentari positiu llegit en algun lloc… Aquest cop va ser el tema. O, per a ser justos, un dels temes del llibre:  una mare amb alzheimer. Vaig fullejar-lo i de seguida vaig connectar amb aquells mots.

Ara, un cop llegit sencer, he d'advertir els possibles lectors que ni parla només d'això, ni tampoc del que el seu títol pogués fer-nos pensar. I tot i així són dos temes clau del poemari. Anem a pams.

El llibre està organitzat en quatre parts més uns poemes inicials previs on, de seguida, ens situem en l'ona que predomina al llibre. Són poemes molt breus però carregats de força, de tristesa i dolor per l'absència d'una mare malalta:

FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Seguidament, sota el títol EL CEL DEL LABERINT, entrem al detall. La veu poètica es lamenta, amargament, d'aquesta mort en vida:  I avui que ja t'has mort / potser cent mil vegades. És un diàleg poètic adreçat a la mare a qui cal cuidar i que ens deixa desemparats: Mare, / podràs venir-me a buscar avui? Però la malaltia fa que es perdi en el seu propi laberint: Busques a les palpentes / les parets del laberint / i continues caminant. No tot és, però, desesperança, la malaltia té espurnes de lucidesa:

tots els laberints tenen cel, 
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure el mar.

La filla recorre el temps enrere buscant els records que sa mare ja no recorda: la malenconia (…) de les primeres setmanes sense pàtria -la mare vingué d'un altre país-, i la duresa d'haver de tirar endavant els fills: aquella pena fonda que escampaves / pels carrers impassibles mentre al ventre / et creixia una altra criatura. O el contrast entre unes finestres que obries de bat a bat quan eres forta i bonica com un arbre i aquestes d'avui, de la residència, que només s'obren endins. És un camí molt dur que cal recórrer:

-tu sense jo,
jo sense tu,
com es camina aquest camí?

I és tan dur com difícil d'expressar: Pesa la lluna que em fa callar avui (…)/ i em deixa sense versos, sense escletxes / sense sang. Un mutisme fins i tot necessari, terapèutic: No tornaré a parlar de tu. /  Et deixaré anar del tot, com em diuen els savis que he de fer.

Al segon capítol, GUANTS DE LLANA SENSE DITS, la poeta es gira cap a ella mateixa i recupera ara els seus records. Un primer amor: em va robar el cor amb les paraules / i me'l va embrutar també amb les paraules. Un amor d'ara: em vas dir que l'amor ens desafina / com un piano vell (…) desafino sovint / estimo / encara. Hi ha una assumpció que la pèrdua, el dolor, forma part del joc: Així, doncs, la vida era això (…) I voler tornar a néixer.

I, un cop més, la poeta s'enfronta a la dificultat d'escriure. Al poema Paraules (I):

I que has de fer si t'han tornat a fugir totes,
(…)
I ara que les vols no les demanis,
que no et volen elles per més que les cridis,
que diràs sang,
i por
i desig
i et ballaran burletes davant dels teus ulls,
i es riuran de tu i de la teva poca traça.

En aquest escenari, les paraules d'altri poder venir a salvar-nos. El llibre està farcit de cites, dins i fora del poema, que reflecteixen molt bé aquesta idea de prendre dels altres allò que jo vull dir. No és un plagi, ja que està esmentat, és un petit homenatge. Un rescat:

Només quatre gotes que et rescaten avui
com et rescaten quatre versos,
escribir para descansar
(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)
por no llorar tan dentro
tan a escondidas.

I DÉU EN ALGUN LLOC és el capítol que dóna títol al llibre. La poeta fa inventari de certeses: El poc que saps / ho arrengleres al prestatge al costat dels llibres. En la llista, que inclou un poema que sap de memòria, un número de telèfon que ja no marques, la matrícula d'un cotxe, el color exacte dels teus ulls, el tacte del silenci, la melodia d'unes cançons… hi ha també la presència intuïda de Déu:

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.

En aquest àmbit, la poeta prefigura la seva pròpia mort: En una vida inèdita / moriré tota sola a les envistes de casa, / a l'hora de la posta. I, amb aquest ànim, accepta que el millor és caminar sense esperar res, esdevenir camí. Un nou naixement:

He tornat al ventre de la mare,
quatre vides després. Tota sola:
aquest naixement serà només meu,
germà, però no t'estiguis gaire lluny
(…)
per si perdo l'ànima sota l'aigua.
Només tu pots donar-me'n una de recanvi.

El llibre es clou amb el poema AIXÍ, que dóna nom a la darrera part i reprèn la presència de la mare:

Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?




Ja ho veieu: Sònia Moll -encara no n'havia dit el nom!- ens regala un poemari rotund i alhora sensible. amb versos directes, tendres, durs i tristos a parts iguals.  Escrits des del sentit del ritme, amb unes imatges visualment molt suggerents. Una veu poètica singular que, a partir d'ara, m'acompanyarà segur.

Podeu també seguir-la al seu blog La vida té vida pròpia. Els seus posts, plens d'aquest alè poètic, no deixen mai d'impactar-me. Una visió de la realitat realment amb veu pròpia.

dijous, 19 febrer de 2015

Una mica de Llull cada dia



Fa pocs dies, al blog de la Consol, Hora Blava, compartia una foto preciosa acompanyada d'una de les 365 entrades d'aquest llibre místic que és el Llibre d'amic e amat, de Ramon Llull.

Avui us convido a entrar en el blog "amic e amat" on durant aquest any 2015 podreu anar llegint cada dia una d'aquestes reflexions, plenes de poesia i saviesa, del savi mallorquí. La d'avui és aquesta:


19 febrer de 2015


50

Dix l'amic a son amat: 
- En tu és mon sanament e mon llanguimente on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on pus me llangueixs, major sanitat me dónes. 
Respòs l'amat:  
- La tua amor és segell e empremta on mostres los meus honraments a les gents.
Resulta que aquest 2015 se celebren els 700 anys de la mort de Ramon Llull. Dimecres en parlava així Jaume Subirana al seu blog, Flux, al post "Llull com a oportunitat":

"els set-cents anys de la seva mort em semblen una ocasió excel·lent per reivindicar la feina intel·lectual, el compromís personal, la visió internacional, la màxima exigència a una llengua viscuda en comunitat i, alhora, la prioritat del plurilingüisme i l’aposta central per les traduccions."   


Aprofitem, doncs, aquesta efemèride per acostar-nos un altre cop a aquest escriptor, filòsof, traductor… savi entre els savis, al cap i a al fi.


dilluns, 16 febrer de 2015

Una tarda d'hivern aprofitada



Aquesta tarda he sortit a donar un tomb amb bici. Feia dies que en tenia ganes. Els que tenim les vinyes a 5 minuts de sortir de casa de vegades no ens adonem del privilegi que això suposa. M'he dirigit cap a un dels meus recorreguts preferits, la Creu de Can Barceló, a la serra que s'enfila darrere de les Conilleres al terme de Castellví de la Marca.

Els ametllers estan florint per tot arreu, alguns més avançats que d'altres. És bonic el contrast entre aquesta ufanor ("bandera blanca" que deia Maragall) i la terra bruna i despullada de les vinyes, en ple descans hivernal. He vist molts ocells. M'ha semblat distingir cotxes cua-roges o fumades. La veritat, no he tingut temps d'observar-les bé perquè quan m'hi acosto amb el so de les meves rodes s'envolen de pressa. Aquí teniu, però, una foto per si les voleu conèixer:

Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). Foto Jordi Badia. Font: http://ichn.iec.cat/Bages

Celdoni Fonoll

Més enllà de les Conilleres, m'he aturat davant la masia de Banyuls de muntanya, des d'on es veu una bonica panoràmica de la plana penedesenca.




I he seguit después per un corriol que s'enfila cada cop més fins arribar a dalt del coll que separa la vall de Cal Morgades de la de Can Barceló. Allà, com sempre, hi trobo la creu, damunt d'un amuntegament de pedres. Avui no he fet cap foto però en tinc alguna d'un altre dia. M'he aturat una estona per recuperar l'alè, observar el paisatge i tornar cap avall un altre cop.  Una tarda ben aprofitada, sí senyor!


dissabte, 14 febrer de 2015

Wolfe revisited

Diari ARA,  Arallegim, pàg 48, 14/2/15

La meva descoberta de la lectura dels dissabtes -al meu racó de sempre- és aquest esplèndid article de Damià Alou sobre El nen perdut, una obra de Thomas Wolfe que em va impressionar fortament. Com sempre, és bo deixar-se il·lustrar pels savis. Així he pogut conèixer moltes més coses sobre Wolfe i aquesta petita joia literària, a cavall del relat breu, la novel·la psicològica i l'autobiografia. I molt més. Una lectura que, un cop més, us animo de tot cor que no deixeu de llegir.
L'article acaba -com no- lloant la traducció de Marcel Riera, poeta, traductor -entre d'altres del meu estimat Larkin, casualment com el mateix Alou- i impulsor d'aquesta col·lecció anomenada "El Cercle de Viena" que, com ell mateix (Riera) em va dir, neix amb la intenció no de guanyar-s'hi la vida sinó de gaudir editant allò que consideren joies una mica arraconades per la història.

dimecres, 11 febrer de 2015

Premis Pons's Blog


Això que teniu aquí sobre és un premi PONS'S BLOG. Pels que no sapigueu què és, us diré que és un premi creat per l'inefable PONS i, com indica en el seu post de creació del premi :

"L’objectiu del premi es guardonar als blocs que tenen un nivell de qualitat dignes de ser llegits per en Pons."
"El receptor d’aquest premi es veurà en l’obligació moral de guardonar dos blocs més a la seva elecció amb tal premi. Per suposat els dos blocs escollits han de tenir el Nivell de Qualitat Pons (NQP)." 
I encara afegeix:
"Si es possible m’agradaria que els dos blocs premiats no tinguessin relació entre ells, es a dir, que siguin dos blocs dels quals veieu que no es comenten l’un a l’altre."

Bé, doncs, resulta que la Carme Rosanas va ser premiada pel seu blog "Col·lecció de moments" i ella, al seu torn, ha volgut nominar aquest que esteu llegint tot i que, ben bé no sap quin és el Nivell de Qualitat Pons (només ho sap ell).  Jo li agraeixo profundament, i més venint d'una blogaire com ella, de llarga trajectòria i reconegut prestigi i estima entre els blogaires de la Catosfera.

Sembla ser que ara em toca a mi nominar dos blogs més.

"And the winner is…"

de la poeta i dinamitzadora cultural


Per la sensibilitat que destil·len els seus escrits i poemes, per les seves reflexions, per l'amor a la poesia i les ganes de difondre-la arreu des del seu raconet del País Valencià.

I el segon "winner" és:

de la fotògraf
Consol


Perquè fa unes fotos precioses, plenes de matisos, jugant amb la llum, les textures, la composició i, sobretot, perquè hi aporta sempre una reflexió de caire humà, vital, sovint acompanyada dels versos d'algun/a poeta.

En fi, la meva feina acaba aquí. Ara comença la vostra, M Josep i Consol. Us toca nominar dos blogs més cadascuna. Que segueixin el Nivell de Qualitat Pons, no ho oblideu! I millor que no tinguin relació entre ells (Pons dixit).

I a tots ens pertoca mantenir ben viva aquesta xarxa amb els nostres blogs i comentaris. Llarga vida als blogs!!

dimarts, 10 febrer de 2015

Un tast -exquisit- de Roald Dahl


Potser perquè sóc un fervent admirador de Roald Dahl, o perquè el títol ja em feia sentir complicitats  amb les meves adoptades arrels penedesenques, o, segurament, perquè me'l van regalar uns amics a qui aprecio molt i en qui confio a cegues en temes literaris… Sigui per la raó que sigui, sabia, abans de llegir-lo, que aquest llibre no em decebria. I no només no ha estat així, sinó que ha superat àmpliament les meves expectatives.
Sí, ja sé -direu-, començo molt fort i això es pot pagar al final. Però en aquest cas l'aposta que faig no té cap risc, ho sé. Com ho sap un dels protagonistes de "La cata" (tast en català, per quan hi hagi la traducció a la nostra llengua). Ho entendreu d'aquí a una miqueta si teniu paciència.
M'explico. 
Des de fa molt anys que llegeixo Roald Dahl. Sóc mestre -ja ho sabeu- i a més un apassionat de la lectura. Per tant, el dia que vaig descobrir el primer llibre de Dahl (ara no recordo quan ni quin va ser, però és possible que fos l'excepcional Matilda, que sempre ha estat el meu preferit, juntament amb El Gran Amic Gegant), hi vaig veure unes enormes possibilitats per a engrescar els meus alumnes en la lectura. L'altre dia en parlàvem en Xexu i jo al seu blog, amb motiu de la ressenya que va fer de Charlie  and the chocolate factory. Però això -com diria algú- "avui no toca".
El que vull dir és que, després de tots aquests anys de llegir i fer llegir Dahl a l'escola, no m'havia topat encara amb cap obra seva per a adults (si considerem que les seves obres infantils no són per a adults també, cosa que, des d'aquí ara mateix em nego a acceptar). Així que, quan vaig obrir el paquetet de regal i va aparèixer aquesta bellíssima coberta vaig ser un lector feliç perquè sabia que m'esperava una lectura àcida i mordaç però alhora divertida, amb espurnes de tendresa i, sobretot, amb un alt nivell literari.
I sí, us puc confirmar fil per randa tot això. 
Des de la primera línia del relat vaig quedar enganxat i, tot i que hagués pogut llegir-lo d'una sola tirada (l'obra escrita ocupa a penes una trentena de pàgines), l'he anat allargant per allò d'ajornar el final.
Només dues ratlles de l'argument (quatre ja serien massa en una obra tan breu): el narrador acut, en companyia de la seva dona, a un sopar a casa de Mike Schofield, un corredor de borsa anglès. Allà coincidiran amb el famós gastrònom Richard Pratt. Com sol ser habitual, Pratt voldrà demostrar els seus profunds coneixements sobre vins fent una juquesca amb l'amfitrió. Aquest cop, però, l'aposta pujarà molts enters i crearà un clima de tensió excepcional que no es resoldrà fins al final de l'àpat. Evidentment, no penso explicar com.
Com els grans mestres del conte curt, Dahl ens presenta els elements indispensables per a la història. No hi sobra res, tampoc en falta cap. Es recrea dibuixant-nos l'escena d'aquest sopar amb una lentitud exasperant però que ajuda eficaçment a crear en el lector la necessitat imperiosa de seguir llegint per veure el desenllaç de tot plegat. Entremig podem assistir al descomunal desplegament de dots de Pratt pel que fa a la seva capacitat d'analitzar un vi i totes les seves qualitats. Podríem dir que el relat es converteix gairebé en un model sobre com fer un tast, però el nostre interès com a lectors va molt més enllà d'això i queda atrapat literalment per l'atmosfera de suspens creada per Dahl. 
No seria just parlar d'aquesta edició sense fer esment de les il·lustracions d'Iban Barrenetexea. A mig camí entre la caricatura i el preciosisme en la descripció dels decorats, o, més ben dit, combinant aquests dos estils, els dibuixos de Barrenetexea aconsegueixen convertir-se en una segona lectura de l'obra. Estan intercalats entre les diverses seqüències del sopar i comparteixen el protagonisme amb la literatura ja que ens permeten anar seguint -aquest cop visualment- la història, gairebé com si de un còmic es tractés. El to caricaturesc dels dibuixos lliga a la perfecció amb l'estil irònic de Dahl. I és clar, si citem l'il·lustrador no seria just oblidar el traductor, Iñigo Jáuregui, gràcies al qual els mots de Dahl ens arriben en un castellà ric i efectiu alhora. No puc opinar si estan a l'altura de l'original perquè ni el tinc a mà ni els meus coneixements inexistents d'anglès m'ho permetrien. Només puc dir que aquesta lectura m'ha causat un profund plaer i imagino que alguna cosa hi deu tenir a veure qui m'ho ha fet entenedor.
Res més, llanceu-vos sense xarxa a la lectura d'aquesta petita joia (petita per l'extensió, només). 
El llibre permet, a més, convertir-se en un regal excel·lent si voleu fer content un amic o amiga lector. Nordica libros s'ha preocupat de fer d'aquest conte un objecte preciós, d'aquells que agrada tenir a les mans, fins i tot abans de descobrir el tresor que amaga dins les seves pàgines. I no cal dir que, amb més raó encara, després.

Nota: No voldria acabar aquest post sense convidar-vos a visitar el blog de Lola Casas, una poeta especialitzada en poesia infantil que és, alhora, una gran coneixedora i divulgadora de l'obra de Roald Dahl. Si el llegiu coneixereu l'entranyable relació que va mantenir amb l'autor, sempre acompanyada dels seus alumnes.



diumenge, 8 febrer de 2015

Una novel·la directa, apassionant, tendra, divertida i salvatge

 

(Sí, ja ho sé: vaig tard. Fa quatre anys que va sortir… Però, i què? Per aquesta regla de tres ja no podríem llegir els clàssics, no? En fi, un cop feta l'autodisculpa us parlaré d'aquest llibre abans no desaparegui la màgia que la seva lectura m'ha despertat.)

N'havia sentit molt a parlar de "Primavera, estiu, etcètera" i sempre molt bé. O sigui que estava cantat que un moment o altre l'agafaria, a veure què. He de confessar-vos que les primeres pàgines -no sabria dir si van ser vint o cinquanta- em van tirar enrere. "Una altra novel·la sobre la nostàlgia de l'adolescència, del poble on algú va néixer, d'aquella generació que s'acostava a tantes coses per primera vegada amb molta ingenuïtat…". Això és el que pensava mentre em preguntava si continuaria llegint o no. Que sí, que tenia gràcia allò del parlar de les terres de l'Ebre, que estava ben resolt, però que, més enllà d'això no m'aportava gran cosa més. Això pensava però, no sé com ni en quin moment, vaig començar a canviar d'opinió. No crec que fos de cop, més aviat tinc la sensació que va ser molt subtil, però poc a poc vaig quedar enredat en la teranyina que la Marta Rojals m'havia parat. Sí, segurament era perquè la història anava avançant -a mesura que retrocedia en el temps també-, i amb ella els personatges se'm feien cada cop més familiars, més meus, i volia entendre'ls millor. També hi devia haver alguna fascinació especial per aquest paisatge rural tan viscut, no com una proposta neorural, sinó com una vivència arrelada en la protagonista que, malgrat venir de l'exili -si se'n pot dir així-  barceloní, no renegava d'aquells orígens sinó més aviat tot al contrari. En retornar-hi després del parèntesi a la gran ciutat se'ls mirava amb ulls nous. Crec sobretot que el que em va enganxar més va ser el com m'ho explicava, o sigui el que pròpiament podríem dir-ne la proposta literària. I és que aquí rau una gran part de l'encís d'aquesta novel·la: està escrita d'una manera deliciosa, directa, vital, visualment molt atractiva i psicològicament molt eficient. Sobretot els diàlegs, quins diàlegs! Tens la sensació que ets allà mateix, com un espectador amagat que té el privilegi d'observar i escoltar l'escena que se't mostra davant els teus ulls. I t'oblides que allò ho ha escrit algú, no hi veus la mà, no hi notes el treball, perquè està molt ben fet. I penses: m'encanta que els personatges parlin així, amb aquest català tan especial, tan seu, perquè també me'ls fa més propers, més reals.

No us he explicat res de l'argument. Ni penso fer-ho. No perquè cregui que així podria desvelar algun dels atractius de la lectura d'aquest llibre. Senzillament perquè, encara que us en fes cinc cèntims, no us serviria de gran cosa. Això mateix que explica la novel·la, en d'altres mans menys expertes o amb menys màgia literària es convertiria en una obra banal. Així que, si voleu arriscar-vos ho haureu de fer solets, sense ajudes. Si no us he explicat més coses és perquè estic gairebé segur que si us ha encuriosit una mica el que us he explicat sou uns lectors per a aquesta novel·la. O -dit a l'inrevés- que aquesta novel·la és també per a vosaltres.


dimecres, 4 febrer de 2015

Impotència


FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.


Sònia Moll, I Déu en algun lloc. 
Jardins de Samarcanda. Edicions Cafè Central / Eumo Editorial



Mentre preparo una ressenya d'aquest preciós -i tristíssim- llibre de poemes, comparteixo amb vosaltres uns dels millors versos. Avui no tinc més paraules. Que parlin ells. 



diumenge, 1 febrer de 2015

Estornells que tornen i un que no sap volar


Fa quatre dies us descrivia el cel de posta d'hivern i com, des del terrat, observava el retorn dels estornells cap al seu lloc de dormida, prop de casa. A les fotos no vaig aconseguir que els estornells quedessin enfocats i el Pons em va suggerir de filmar-los. I això vaig fer uns dies més tard. Armat del mòbil vaig anar a la cacera d'aquests ocells negres que no tenen gaire bona fama (després sabreu per què). Em va costar una desena d'intents però al final vaig poder captar el vol d'un d'aquests estols amb la lluna com a rerefons. 
Tot acabaria aquí si no fos que aquests dies m'ha caigut a les mans -serendipity total!- aquesta història deliciosa sobre un estornell que no sabia volar perquè des de ben petit només volia llegir i, esclar, no li quedava temps per a aprendre les coses normals que un estornell ha de saber, cosa que sí feien els seus companys. Calvin, es diu aquest ocell lletraferit. Un conte boníssim que "hauria de tenir un lloc reservat, durant els propers anys, a les biblioteques, les aules d'educació primària i les famílies que estimen el llibres." (Kirkus Review). Les il·lustracions són divertidíssimes i molt tendres.

I ara que hi penso, jo diria que l'altre dia vaig veure en Calvin. No n'estic segur, passen tan de pressa… Em va semblar que duia un llibre al bec…




I com que no puc acabar sense un poema, aquí us regalo aquest del Celdoni Fonoll on s'aclareix una mica la mala fama dels estornells. I això que ell parla dels estornells vulgars, els d'aquí (Sturnus vulgaris). Per què em sembla que aquests que veiem aquí són estornells negres (Sturnus unicolor), una espècie al·lòctona que s'ha anat imposant a l'anterior. 


Celdoni Fonoll, Veus d'ocells. Lynx edicions. 2000 Il·lustració de (no he trobat la cita exacta. En tot cas és d'algun d'aquests: Francesc Jutglar, Àngels Jutglar, Toni Llobet, Albert Alemany o Jan Wilczur)



dissabte, 31 gener de 2015

El català, única llengua oficial al nou estat independent?


En un article que se m'havia passat (del 25/9/13) -segurament perquè encara no seguia la revista El Núvol- i recuperat gràcies a un tuit de la mateixa revista, he pogut llegir avui un interessant article de Diana Coromines, cap de redacció de la revista Lletres, titulat "El català, única llengua oficial en una Catalunya independent?" Allà es feia ressò de la publicació d'un monogràfic d'aquesta revista a l'entorn d'aquest debat.
A l'article en qüestió hi trobareu un resum general de les posicions dels lingüistes convidats. D'entre ells, tres havien escrit un petit article al Núvol amb els seves argumentacions. Us les destaco a continuació alhora que us ofereixo l'enllaç per si voleu llegir l'article sencer.


En primer lloc, Albert Pla Nualart, cap de llengua del diari Ara, i -pels que m'hagueu anat seguint- un dels meus referents en temes lingüístics, diu això a "Cooficialitat plena és lenta dissolució":

"Renunciar a desbancar el castellà com a llengua comuna suposa condemnar el català a un futur residual. Si el vot majoritari dels catalans, sabent que això és així, opta per aquesta via per afavorir la convivència caldrà acceptar-ho democràticament, però aquest vot no serà lliure i responsable si els que l’exerceixen no són plenament conscients de les seves conseqüències." 


En segon lloc, Carles Ribera, vicedirector del Punt Avui, a "La fantasia bilingüe"  diu:

"Fa anys que Espanya s’obstina a condemnar-nos a un mite inexistent: el bilingüisme. Una ofensiva per incrustar l’espanyol a Catalunya que en realitat és fruit de la constatació que l’equiparació lingüística que reclamen ja fa almenys una dècada que, sociològicament, ha passat avall." 


I per acabar aquest petit periple socio-lingüístic, us proposo la lectura de "Un estat per a normalitzar el català" de Gabriel Bibiloni (lingüista i professor de la UIB) on, entre d'altres coses, proposa aquesta solució per a la transició lingüística nacional:

"La planificació s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions nascudes a la Catalunya independent. Per als primers es pot arbitrar un sistema temporal de protecció, garantint que puguin continuar els seus usos actuals. Les noves generacions aprendran el català per immersió i l’usaran com a llengua bàsica d’interacció social. I transmetran la llengua familiar fins que vulguin; com ho fan a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat."

Us deixo amb les lectures. 

Jo ho tinc claríssim: un estat, una llengua. I a ser plurilingües tant com es pugui (català, castellà, anglès, francès, italià, alemany, portuguès, àrab, rus, xinès, amazigh, ucraïnès, urdu). Per què quedar-nos amb un bilingüisme fals i enganyós quan podem aspirar a molt més? No diuen que hem de ser ciutadans del món?




divendres, 30 gener de 2015

La meva fada


Des d'aquí us enllaço al post que he avui he penjat a "Roda el món i torna al bloc"
Bonus track: ja us en vaig parlar aquí.

dimecres, 28 gener de 2015

Lectura: engany o dignitat?

Josep M Aloy. Foto: El Núvol

Ja fa dies que el bon amic Josep M Aloy, crític especialitzat en LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) va engegar una polèmica des del seu blog amb l'article Fomentem la lectura o fomentem l'engany? Amb un enfocament lúcid i valent, Aloy ha destacat alguns dels vicis que el mal anomenat foment de la lectura ha creat, sobretot, entre alguns sectors del professorat de Secundària d'aquest paísAquest article va ser publicat poc després a la revista El Núvol, on despertà un munt de comentaris que val la pena llegir i que, pocs dies després, a la mateixa revista, van merèixer un article de Griselda Oliver a tall de resum.
Després d'aquest devessall d'opinions i amb la intenció de ressituar alguns aspectes del seu discurs, Aloy va publicar El foment de la lectura, el foment de la dignitat. 

No us els perdeu. Valen molt  la pena.