dimecres, 26 d’agost de 2015

Pioners d'un camí que vol tornar a ser història

A punt de sortir de Llívia, al costat de l'alcalde, l'Elies Nova

Acabats d'arribar a Vilanova i la Geltrú, al costat de Josep Salvans "el Cuca".





















7 dies separen aquestes dues fotografies. 280 kms. 6.151 mts d'ascensió acumulada. Podria seguir donant dades però cap d'elles podria explicar ni per aproximació el que ha estat aquesta ruta. Per a la majoria de nosaltres -que ja portem un munt d'anys i carrerades com aquesta- no ha estat una més. Ja vindrà el moment d'explicar-ho amb més detall.  Deixeu-me avui només dir-vos que ens hem sentit part d'un projecte que va més enllà de nosaltres. La recuperació del Camí Ramader de Marina en ple segle XXI només serà possible gràcies a l'entusiasme i el treball de moltes persones. Entre elles alguns alcaldes -com el de LLívia, Lluçà o el de Sta Margarida i Els Monjos- o exalcaldesses com la de Lluçà, o ajuntaments com el de Prats de Lluçanès que ens va acollir molt càlidament. Tots ells han sabut copsar la il·lusió d'amants del territori i de la nostra cultura ramadera com el Josep Anton Astort, el Josep Salvans "el Cuca", o el nostre inspirador principal: el Joan Rovira.
Darrere el seu alè nosaltres hi hem posat les cames per resseguir el camí i comprovar-ne la idoneïtat pensant en els que l'hagin de fer darrere nostre. Hi hem posat les cames però sobretot hi hem posat el cor. Perquè només així es poden tirar endavant les grans empreses. Deixeu-m'ho dir encara que em faci vergonya: ens hem sentit "pioners" d'un camí que esperem que molts d'altres facin darrere nostre. I això no té preu. Temps hi haurà per als matisos i correccions (a peu es pot fer íntegrament bé però sobre dues rodes caldrà cercar algunes variants) però avui només em quedo amb la satisfacció d'haver format part d'aquest projecte que esperem que aviat sigui una realitat.
Seria molt injust si no fes una menció especial a la persona que ens ha "seguit" al llarg de tots aquests dies encomanant-nos la seva alegria i il·lusió: el "Cuca", aquest pastor d'Olost del Lluçanès ja jubilat -que no vol dir allunyat- amb qui hem compartit uns moments impagables. Saber que ens esperava -sempre acompanyat de la seva parella, la Queta, tota energia i acolliment- al proper coll, després d'un tram dificultós o, senzillament, quan ens atrapava la pluja sota els noguers de Sta Maria de Matamala ha estat un regal preciós. Si a ell li feia gràcia seguir-nos a nosaltres ens feia un goig immens trobar-lo i sentir la seva rialla franca tot conversant sobre com havia anat el camí o escoltant el munt d'històries i saviesa que atresora després de tants anys resseguint aquests camins amb les seves ovelles. Per gent com ell, sobretot, és per qui val la pena recuperar aquest vell camí dels ramats.

diumenge, 9 d’agost de 2015

Cosint l'amistat

"Les couturières" en plena acció.







Costures

M’he emprovat un bon  migdia,
també la llarga tarda
i el bell capvespre-nit,
cosint el temps d’amics
per fer-me un bon vestit a mida humana.

Tots els patrons i les mesures
previstos a l’efecte
eren del tot correctes, impecables.
I el resultat, és clar,
m’esqueia, com es diu, d’allò més bé.

Així el vull aquest vestit :
sencer, per a tot l’any,
no pas només
com uns retalls de temporada.

L’emprovador de casa, avui,
m’ho ha deixat clar:
del temps i dels amics se’n fa costura.

Jordi Trepat

Cosint l'amistat a taula. A la dreta l'autor del poema, Jordi Trepat.

divendres, 7 d’agost de 2015

Camí Ramader de Marina




El Camí ramader de Marina comença a prendre cos amb l'entusiasme de persones com el Josep M Calaf, tècnic de Medi Ambient de l'Ajuntament de Sta. Margarida i Els Monjos. Acabo de parlar amb ell i de recollir una mostra "provisional" del salconduit que ens emportarem per a fer aquest primer recorregut de prova. Com podeu comprovar està en castellà, inspirat en un de molt semblant que el Joan Rovira conserva d'èpoques més antigues on, òbviament, el català no era la llengua de l'administració. Ja veurem més endavant com el catalanitzem. 
Com podeu veure, a més d'aquest ajuntament del Penedès, ja hi ha dos ajuntaments més implicats en el projecte: el de Llívia -inici del recorregut- a la Cerdanya, i el de Lluçà (amb seu a Sta. Eulàlia de Puig-Oriol) al Lluçanès. Han creat també un bonic logo que permetrà identificar aquesta carrerada i personalitzar-la. De fons les muntanyes del Pirineu, en primer terme el mar, i entremig una ovella acompanyada d'elements diferencials del paisatge de cada zona (una flor de muntanya, unes espigues de blat o un cep). 
Em fa una il·lusió especial participar en aquesta iniciativa i fer, d'alguna manera, de conillets d'índies (o hauria de dir "xaiets del Penedès"?) que ajudaran a fer possible la recuperació d'aquesta ruta transhumant que, òbviament, a part del seu valor intrínsec com a recuperadora d'un patrimoni històric, pot ajudar també a generar moltes més sinèrgies en els pobles pels quals transitarà, un altre cop.

Falten només 11 dies per començar l'aventura!!

dimecres, 5 d’agost de 2015

Una tarda amb els ramats


El ramat ha vingut a saludar-nos

Avui he tingut la sort -i el privilegi- d'acompanyar el Joan Rovira -el nostre guia-ramader de capçalera-  en una sortida pel Bages a la recerca del Camí de Marina que, aviat, haurem de fer amb bici. Buscàvem els punts d'enllaç de la carrerada des de Sallent cap a Manresa i, després, la continuació fins a Can Maçana a Montserrat.

Hem donat uns quants tombs per Santpedor fins que hem trobat el camí de la carrerada i ens hi hem endinsat en direcció a Sallent. De cop se'ns ha aparegut un ramat. Ens hem aturat i mentre parlàvem amb les pastores les ovelles han envoltat el nostre vehicle buscant un lloc de pas. Hem sabut que aquell ramat venia de Brugueroles -un mas proper- i que solia moure's per aquells camins. El Joan ha pres nota per a una propera entrevista i hem tirat endavant. Fins a Sallent, on hem anat a buscar el camí que baixa des de Prats de Lluçanès caranejant la serra.

El ramat busca un pas


Un cop allí hem donat la volta i ens hem apropat de nou a Santpedor per a seguir la carrerada que circula propera a la Sèquia i  envolta Manresa  passant per Viladordis. Allà he fet un salt en el temps i, davant del rostoll que hi ha a l'ermita de la Salut, m'he vist amb deu anys i pantalons curts jugant a futbol en el que llavors era un camp de futbol (de terra, esclar, i ben dura per cert).

Molt a prop d'allà hem tingut la segona sorpresa de la tarda: el ramat del Jan, un pastor a qui el Joan ja coneix i que pastura per aquells verals. Té un preciós ramat d'ovelles ripolleses (mireu-ne la diferència amb les d'abans: potes negres, totes elles esquitxades amb taques negres, i amb unes banyes poderoses, especialment les dels mascles). 

El ramat d'ovelles ripolleses del Jan

Mentre xerràvem amb ell he vist que hi havia un xaiet molt petit. L'hi he preguntat i m'ha dit que tenia… mitja hora de vida! M'hi he acostat i l'he vist moure's encara fent tentines buscant la mamella de sa mare. La fal·lera devia ser tanta que fins i tot perseguia d'altres femelles, però allà al darrere de seguida hi havia sa mare que, amb un suau copet amb el morro, semblava dir-li: ei, que sóc aquí!

El xaiet a redòs de sa mare
El Joan i el Jan, l'estudiós de la transhumància i el pastor llicenciat
Mentre jo feia les fotos al xaiet i observava el ramat (i els atributs -davanters i darrers- dels marrans) els gossos d'atura seien tranquils a l'ombra vora el seu amo, a punt d'obeir.



Hem deixat el Jan i hem enfilat el camí cap a Castellgalí i, després, un tram de carretera cap a Marganell. Ens anàvem apropant a Montserrat i el massís se'ns imposava cada cop amb més força. Un cop a Marganell hem trobat el camí que ens ha enfilat -i com!- pels costers fins que ens ha deixat a la carretera que duu a Can Maçana. Hem hagut d'optar per aquesta via perquè la carrerada veritable només és apta per als que van a peu. Que de fet és com acabarem anant nosaltres per aquesta, arrossegant les bicis amb alforges.

Enfilant-se cap a Can Maçana


Ja tinc ganes d'agafar la bici i perdre'm per aquests racons!


dijous, 30 de juliol de 2015

Triplet d'emocions

Teaser (vídeo de promoció) de "Morir d'un llamp"

Estant com estic, immers en el meu nou projecte "Surant com les pedres" sobre la poesia de Jaume Subirana, la veritat és que no em queda gaire temps per a aquest blog. Però ahir, remenant per la xarxa vaig descobrir que la meva fada musical, la Bikimel -de qui ja us he parlat algun cop- està a punt de treure nou disc!!! Al setembre. Serà un mes, doncs, triplement excitant. I encara que no els poso a la mateixa alçada històrica viuré un triplet d'emocions importants: la Via Lliure cap a la República l'11S,  el referèndum que no ens van deixar fer, el 27S i, just enmig, el 18S, l'aparició de "Morir d'un llamp", el nou disc de Vicky de Clascà, alias Bikimel. UFFFF!

dilluns, 27 de juliol de 2015

Preparant la ruta



Ja està, ja hi som un altre cop! Reunits al voltant d'una taula plena de mapes envoltant el Joan, el nostre guia. Estem preparant la ruta d'aquest any. Potser us hauria de dir que no és una ruta "normal". M'explico abans que penseu segons quines coses. Fem rutes en bici seguint els antics camins ramaders o carrerades. Sí, allò del pastor i el ramat i el gos d'atura… Només que ho fem amb bici, carregats amb alforges. Bici que, més d'un cop, hem d'arrossegar perquè -ja se sap- les ovelles s'enfilen per cada lloc!
Doncs això, un any més -i ja en van una pila- estem preparant la ruta. Aquest any farem el Camí de Marina. Es diu així perquè va des del Pirineu al mar. Des de més amunt de Llívia a Vilanova i la Geltrú per a ser més exactes. Després d'uns quants anys en què hem estat fora de Catalunya retornem als nostres camins. I retrobem també el nostre guru, el Joan Rovira, un d'aquests esperits inquiets que s'estimen el territori perquè l'han mamat des de fa una pila d'anys. Bé, el correcte seria dir que l'han trepitjat. És tota una eminència en camins transhumants perquè ha acompanyat durant anys pastors de Catalunya, Aragó, València i Navarra. I tot això ho ha plasmat en diverses publicacions col·laborant amb d'altres especialistes del tema  (Camins de transhumància al Penedès i al Garraf,  La transhumància al Ripollès i al Canigó, 12 camins mil·lenaris…).  Parlar amb ell és tenir una trobada amb una part del nostre passat, un passat que va arribar a configurar l'economia, la societat, els costums, en resum la vida dels nostres avantpassats. Un passat que ell treballa per recuperar posant al dia aquestes vies pecuàries perquè els d'ara les puguem seguir, sigui a peu a cavall o en bicicleta.


Ja hi tornem a ser, un any més. Ja ho espero en candeletes. Perquè el que vivim aquests dies fent ruta per aquests camins de Déu -i del dimoni si se'm permet l'expressió- m'omple tot l'any de vivències i records. Res millor que perdre's uns dies sense cap pressa i en companyia d'uns bons d'amics pels  antics camins dels ramats…

Seguint la "Cañada Real Soriana Occidental"



diumenge, 26 de juliol de 2015

Amb humor (i Mozart) cap a la independència!!



Realment és una evidència que el poble català, malgrat tot, no perd l'humor. Ni en moments tan crucials com aquest, en que és capaç de reivindicar i exigir la independència a cops de Mozart.
Felicitats al Sergi Dantí, l'autor d'aquesta "Petita Simfonia Nocturna". No us la perdeu!!

PD: i gràcies, Roser, per fer-me-la arribar. Que tingueu molta sort avui al LLUÇANÈS!!!

dimarts, 21 de juliol de 2015

21 anys sense Calders



Avui es compleixen 21 anys de la mort del gran Pere Calders. Ho sé perquè m'ho ha recordat la M Josep Escrivà mentre m'adreçava al blog de Tomàs Llopis (L'Almussai) on ha penjat un conte en homenatge al genial escriptor.

El conte es diu "La prova contundent" i, realment, té un to calderià, murri i alhora defensor de situacions inexplicables. Us l'enllaço.

dimarts, 14 de juliol de 2015

SURANT COM LES PEDRES, fent immersió en la poesia de Jaume Subirana


Diuen que l'estiu és per a descansar. A mi m'ha agafat en plena fase creativa. Estic  posant les bases per al meu/nostre proper projecte poètico-musical:  SURANT COM LES PEDRES -títol provisional- a partir de textos de Jaume Subirana. Em farà molta il·lusió que em feu una visita al blog que he creat expressament per a deixar constància d'aquesta nova aventura. I de pas podreu fer un tast d'aquest excel·lent poeta. Us hi espero!


dilluns, 6 de juliol de 2015

La Maria



La Maria. La nena de Vic que es va quedar sense pare quan era molt petita. La que corria pels racons de la clinica l’Aliança amb sa mare. La jove que ballava sardanes i despatxava destrament darrera el mostrador dels magatzems Santa Clara, a Vic. La noia eixerida que es va enamorar, o  segurament devia ser ella la que el va enamorar a ell, l’August. L’amor de la seva vida, l’un per l’altre. La mare inquieta dins els seus ulls brillants sempre a punt d’abraçar-te. Discreta, polida, vital, generosa, riallera, resolta, disposta. La que ens vetllava, als fills:  No corris, no triguis,  ens deia, fes el que vulguis però no vinguis tard. I si vens tard, vigila. No pateixis mare, i ens deia adéu amb un somriure. La que ens animava: Molt bé, molt bé!, sempre tot li estava molt bé. Ens encoratjava.  La que brodava, la que feia vestits de núvia i tovalloles. La que era destra amb les mans. La que cantava treballant. feinejant, creant. La mare no estava mai quieta.  La que feia somriure fent teatre, aquí a la sala del costat de la parròquia,  fent el personatge que fos, sempre amb un punt d’inventiva. La que cuinava deliciosament, la que recitava inversemblantment de memòria un dels versos populars més llargs que ningú m’ha recitat mai ( i que deia…)  “ A 4 leguas de Pinto y a 30 de Marmolejo, existe un castillo viejo que edificó Chindasvinto...”, i durava 5’ amb el seu castellà de Vic mentre ens moríem de riure i d’emoció. Ni l’alzheimer podia amb ella quan s’arrencava a compartir aquesta història èpica que tant li agradava declamar sempre, sempre, de memòria. A raig, com ella.  Em pregunto quan la devia aprendre… La que ballava amb el pare, la que xerrava de pressa i estimava poc a poc. La que no hi posava mai pegues. I per als néts – Pol, Cesc, Carles i després la Paula -  sempre a punt, quins munts de plats de  macarrons fets amb recepta d’àvia Maria plena d’ingredients tan secrets com senzills. La Maria sempre ben arreglada, sempre tan arriada, sempre tan a punt de tot, per tots. La Maria amb un punt de somriure sempre posat. La reconeixeu, oi? És la Maria.

Pep Garcia



Nota: Avui hem enterrat la mare. Ha estat un dia dur però estranyament bonic alhora. Entre d'altres coses per aquest text tan preciós que ha escrit el meu germà, i que avui ha llegit a la cerimònia. 
Gràcies Pep.

Perfum de coses bones




La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Sònia Moll


Aquests versos m'han acompanyat els darrers temps, mare. 

Hi ha una sensació de món a l'inrevés en això de cuidar la mare que se't va fonent a poc a poc. 
És un retornar tantes nits de vetlla quan jo era petit i tenia por o estava malalt.
És un agrair a la vida haver-te tingut sempre al meu costat activa, generosa, vital, divertida… una mare genial!

Ara que ja ets tan lleugera
que no cal ni sostenir-te,
que t'enlaires més enllà
de l'aquí i l'ara
en resta el teu record
de mare estimada,
com l'incens s'escampa esfilagarsat
cel enllà.
Un perfum ple d'alegria
i coses bones.

T'estimo, mare.


dissabte, 4 de juliol de 2015

Inauguració clandestina de la Sala Rovelló, la dels vuit mil llibres...

Josep M Aloy i Laura Borràs, amfitrió i conferenciant



Avui he tingut el privilegi d'assistir a la inauguració "oficial"(amb to clandestí) de la Sala Biblioteca Rovelló, la dels 8000 llibres!! No és una biblioteca corrent. D'entrada està instal·lada en un garatge particular. Això sí, molt ben acondicionada i excel·lentment decorada per il·lustradors infantils. El seu propietari el teniu aquí sobre, en Josep M Aloy, crític de LIJ -del qual ja us he parlat altres cops. Però si en voleu més detalls del perquè i la singularitat d'aquesta biblioteca podeu llegir-ho al blog d'en Ramon Fontdevila. He d'agrair al Josep M que m'hagi convidat a l'acte, no només per l'amistat que ens uneix -enfortida sobretot a partir del fet de formar part de l'Eixam d'Amics de la Joana Raspall- sinó perquè així he pogut escoltar en directe la Laura Borràs, actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes (la teniu al seu costat, escoltant-lo). Perquè ella ha estat l'encarregada de fer la lliçó inaugural -diguem-ne- amb el tema "Els clàssics a la literatura infantil i juvenil".

La Biblioteca Rovelló, la dels vuit mil llibres...


Havia sentit molt parlar de les seves dots d'èloqüència i seducció. Ho havia llegit molts cops al twitter -és una tuitera de primer ordre!- però les expectatives s'han vist clarament superades pel devesall de saviesa literària, amenitat i emoció que traspua el seu discurs. N'he pres algunes notes però em em sento incapaç de redactar alguna cosa que li faci justícia. Tanmateix intentaré destacar alguns moments claus.

La Laura en plena acció


Per a dibuixar el seu discurs ens ha ensenyat els "seus" clàssics, els que la van fer entrar en aquest món de la lectura, de la mà del seu pare, molt abans que es convertís -premonitòriament- en una intel·lectual de les lletres. Ha passat de puntetes pel tema de l'obligatorietat de les lectures (no es parla mai de "matemàtiques obligatòries") remarcant que, tot i així, "necessitem llegir determinats llibres", i assumint que la veritable lectura sempre és una decisió del lector, no una imposició de ningú. "Llegir és llegir-nos", ens ajuda a entendre'ns, a entendre el món on vivim, a posar paraules a les nostres vivències i pensaments…

Al "garatge/biblioteca clandestina" del Josep M Aloy. De fons, el mural de Valentí Gubianas.


Aquests llibres que "hem de llegir" són els clàssics, o sigui els "de primera classe". Que han estat escrits en qualsevol època, qualsevol llengua, per sensibilitats diferents però que "suren" per damunt dels corrents, es mantenen plenament vigents, i els podem llegir avui en dia a la llum de la nostra experiència. De fet cada generació "actualitza" els seus propis clàssics perquè el missatge que atresoren va més enllà del context en el qual van sorgir.
Un dels moments més emotius -i també dels més ben resolts des del punt de vista de la fascinació que el verb de la Laura és capaç de provocar en el seu auditori- ha estat l'anècdota de la seva classe amb estudiants de magisteri. "No ens agrada la poesia" li va dir una alumna després que ella intentés compartir uns versos de Margarit a la classe de "Didàctica de la literatura i les TIC…". La resposta, acudir a un video excepcional, un curt d'Arturo Ruiz, El paseo, on un Pepe Sacristán, a manera d'un Cyrano hispànic, recita uns versos de Mario Benedetti perquè un soldat a punt de morir es pugui declarar a una noia imaginària… "porque eres linda desde el pie hasta el alma…". He de confesar-vos que he entrat talment dins de la història que se m'han enaiguat els ulls (últimament em passa més del compte -l'altre dia escoltant Bach-, dec tenir la sensibilitat a flor de pell…). Com que no podeu sentir la veu de la Laura explicant la situació i recitant Benedetti, aquí teniu el curt:

      

I aquí el poema sencer, recitat pel mateix Benedetti.

Es veu que després d'aquesta projecció les futures mestres van tenir clar que sí que els agradava la poesia, només que no l'havien tastat -o ho havien fet poc, com la tònica.
I amb nosaltres als seus peus, abduïts pel seu discurs, la Laura ha seguit desgranant exemples de com els clàssics ens poden ajudar a endinsar-nos en el món d'això que en diem literatura, perquè, parafrasejant  Espriu, "han vingut per salvar-nos els mots". Del Tirant lo Blanc adaptat per Joan Sales, hem passat a una antologia de Tolstoi, a una faula de Leonardo Da Vinci (on una ploma amb tinta converteix un full blanc en missatge, lliurant-lo de la crema), per acabar on havíem començat, a la "Bíblia dels infants", la primera lectura conscient dels clàssics, regal del seu pare, amb la història de la dona de Lot (sí, aquella que es va convertir en estàtua de sal per "tafanera"). De nou la poesia, aquest cop de la mà de Maria-Mercè Marçal i Anna Akhmàtova, i sobretot dels versos de Wislawa Szymborska: 


LA DONA DE LOT (fragment)

Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.

Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.

segueix aquí

Trobades i retrobades tuiteres, patrimonials, literàries… Carme Miró, Laura Borràs, Marta Luna i Maria Enrich.























En fi, un matí esplèndid, d'aquells que et donen energia per a molts dies…

Gràcies Laura, gràcies Josep M, gràcies Fina!
(i gràcies, Carme, per acompanyar-m'hi!)