dijous, 30 de juliol de 2015

Triplet d'emocions

Teaser (vídeo de promoció) de "Morir d'un llamp"

Estant com estic, immers en el meu nou projecte "Surant com les pedres" sobre la poesia de Jaume Subirana, la veritat és que no em queda gaire temps per a aquest blog. Però ahir, remenant per la xarxa vaig descobrir que la meva fada musical, la Bikimel -de qui ja us he parlat algun cop- està a punt de treure nou disc!!! Al setembre. Serà un mes, doncs, triplement excitant. I encara que no els poso a la mateixa alçada històrica viuré un triplet d'emocions importants: la Via Lliure cap a la República l'11S,  el referèndum que no ens van deixar fer, el 27S i, just enmig, el 18S, l'aparició de "Morir d'un llamp", el nou disc de Vicky de Clascà, alias Bikimel. UFFFF!

dilluns, 27 de juliol de 2015

Preparant la ruta



Ja està, ja hi som un altre cop! Reunits al voltant d'una taula plena de mapes envoltant el Joan, el nostre guia. Estem preparant la ruta d'aquest any. Potser us hauria de dir que no és una ruta "normal". M'explico abans que penseu segons quines coses. Fem rutes en bici seguint els antics camins ramaders o carrerades. Sí, allò del pastor i el ramat i el gos d'atura… Només que ho fem amb bici, carregats amb alforges. Bici que, més d'un cop, hem d'arrossegar perquè -ja se sap- les ovelles s'enfilen per cada lloc!
Doncs això, un any més -i ja en van una pila- estem preparant la ruta. Aquest any farem el Camí de Marina. Es diu així perquè va des del Pirineu al mar. Des de més amunt de Llívia a Vilanova i la Geltrú per a ser més exactes. Després d'uns quants anys en què hem estat fora de Catalunya retornem als nostres camins. I retrobem també el nostre guru, el Joan Rovira, un d'aquests esperits inquiets que s'estimen el territori perquè l'han mamat des de fa una pila d'anys. Bé, el correcte seria dir que l'han trepitjat. És tota una eminència en camins transhumants perquè ha acompanyat durant anys pastors de Catalunya, Aragó, València i Navarra. I tot això ho ha plasmat en diverses publicacions col·laborant amb d'altres especialistes del tema  (Camins de transhumància al Penedès i al Garraf,  La transhumància al Ripollès i al Canigó, 12 camins mil·lenaris…).  Parlar amb ell és tenir una trobada amb una part del nostre passat, un passat que va arribar a configurar l'economia, la societat, els costums, en resum la vida dels nostres avantpassats. Un passat que ell treballa per recuperar posant al dia aquestes vies pecuàries perquè els d'ara les puguem seguir, sigui a peu a cavall o en bicicleta.


Ja hi tornem a ser, un any més. Ja ho espero en candeletes. Perquè el que vivim aquests dies fent ruta per aquests camins de Déu -i del dimoni si se'm permet l'expressió- m'omple tot l'any de vivències i records. Res millor que perdre's uns dies sense cap pressa i en companyia d'uns bons d'amics pels  antics camins dels ramats…

Seguint la "Cañada Real Soriana Occidental"



diumenge, 26 de juliol de 2015

Amb humor (i Mozart) cap a la independència!!



Realment és una evidència que el poble català, malgrat tot, no perd l'humor. Ni en moments tan crucials com aquest, en que és capaç de reivindicar i exigir la independència a cops de Mozart.
Felicitats al Sergi Dantí, l'autor d'aquesta "Petita Simfonia Nocturna". No us la perdeu!!

PD: i gràcies, Roser, per fer-me-la arribar. Que tingueu molta sort avui al LLUÇANÈS!!!

dimarts, 21 de juliol de 2015

21 anys sense Calders



Avui es compleixen 21 anys de la mort del gran Pere Calders. Ho sé perquè m'ho ha recordat la M Josep Escrivà mentre m'adreçava al blog de Tomàs Llopis (L'Almussai) on ha penjat un conte en homenatge al genial escriptor.

El conte es diu "La prova contundent" i, realment, té un to calderià, murri i alhora defensor de situacions inexplicables. Us l'enllaço.

dimarts, 14 de juliol de 2015

SURANT COM LES PEDRES, fent immersió en la poesia de Jaume Subirana


Diuen que l'estiu és per a descansar. A mi m'ha agafat en plena fase creativa. Estic  posant les bases per al meu/nostre proper projecte poètico-musical:  SURANT COM LES PEDRES -títol provisional- a partir de textos de Jaume Subirana. Em farà molta il·lusió que em feu una visita al blog que he creat expressament per a deixar constància d'aquesta nova aventura. I de pas podreu fer un tast d'aquest excel·lent poeta. Us hi espero!


dilluns, 6 de juliol de 2015

La Maria



La Maria. La nena de Vic que es va quedar sense pare quan era molt petita. La que corria pels racons de la clinica l’Aliança amb sa mare. La jove que ballava sardanes i despatxava destrament darrera el mostrador dels magatzems Santa Clara, a Vic. La noia eixerida que es va enamorar, o  segurament devia ser ella la que el va enamorar a ell, l’August. L’amor de la seva vida, l’un per l’altre. La mare inquieta dins els seus ulls brillants sempre a punt d’abraçar-te. Discreta, polida, vital, generosa, riallera, resolta, disposta. La que ens vetllava, als fills:  No corris, no triguis,  ens deia, fes el que vulguis però no vinguis tard. I si vens tard, vigila. No pateixis mare, i ens deia adéu amb un somriure. La que ens animava: Molt bé, molt bé!, sempre tot li estava molt bé. Ens encoratjava.  La que brodava, la que feia vestits de núvia i tovalloles. La que era destra amb les mans. La que cantava treballant. feinejant, creant. La mare no estava mai quieta.  La que feia somriure fent teatre, aquí a la sala del costat de la parròquia,  fent el personatge que fos, sempre amb un punt d’inventiva. La que cuinava deliciosament, la que recitava inversemblantment de memòria un dels versos populars més llargs que ningú m’ha recitat mai ( i que deia…)  “ A 4 leguas de Pinto y a 30 de Marmolejo, existe un castillo viejo que edificó Chindasvinto...”, i durava 5’ amb el seu castellà de Vic mentre ens moríem de riure i d’emoció. Ni l’alzheimer podia amb ella quan s’arrencava a compartir aquesta història èpica que tant li agradava declamar sempre, sempre, de memòria. A raig, com ella.  Em pregunto quan la devia aprendre… La que ballava amb el pare, la que xerrava de pressa i estimava poc a poc. La que no hi posava mai pegues. I per als néts – Pol, Cesc, Carles i després la Paula -  sempre a punt, quins munts de plats de  macarrons fets amb recepta d’àvia Maria plena d’ingredients tan secrets com senzills. La Maria sempre ben arreglada, sempre tan arriada, sempre tan a punt de tot, per tots. La Maria amb un punt de somriure sempre posat. La reconeixeu, oi? És la Maria.

Pep Garcia



Nota: Avui hem enterrat la mare. Ha estat un dia dur però estranyament bonic alhora. Entre d'altres coses per aquest text tan preciós que ha escrit el meu germà, i que avui ha llegit a la cerimònia. 
Gràcies Pep.

Perfum de coses bones




La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Sònia Moll


Aquests versos m'han acompanyat els darrers temps, mare. 

Hi ha una sensació de món a l'inrevés en això de cuidar la mare que se't va fonent a poc a poc. 
És un retornar tantes nits de vetlla quan jo era petit i tenia por o estava malalt.
És un agrair a la vida haver-te tingut sempre al meu costat activa, generosa, vital, divertida… una mare genial!

Ara que ja ets tan lleugera
que no cal ni sostenir-te,
que t'enlaires més enllà
de l'aquí i l'ara
en resta el teu record
de mare estimada,
com l'incens s'escampa esfilagarsat
cel enllà.
Un perfum ple d'alegria
i coses bones.

T'estimo, mare.


dissabte, 4 de juliol de 2015

Inauguració clandestina de la Sala Rovelló, la dels vuit mil llibres...

Josep M Aloy i Laura Borràs, amfitrió i conferenciant



Avui he tingut el privilegi d'assistir a la inauguració "oficial"(amb to clandestí) de la Sala Biblioteca Rovelló, la dels 8000 llibres!! No és una biblioteca corrent. D'entrada està instal·lada en un garatge particular. Això sí, molt ben acondicionada i excel·lentment decorada per il·lustradors infantils. El seu propietari el teniu aquí sobre, en Josep M Aloy, crític de LIJ -del qual ja us he parlat altres cops. Però si en voleu més detalls del perquè i la singularitat d'aquesta biblioteca podeu llegir-ho al blog d'en Ramon Fontdevila. He d'agrair al Josep M que m'hagi convidat a l'acte, no només per l'amistat que ens uneix -enfortida sobretot a partir del fet de formar part de l'Eixam d'Amics de la Joana Raspall- sinó perquè així he pogut escoltar en directe la Laura Borràs, actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes (la teniu al seu costat, escoltant-lo). Perquè ella ha estat l'encarregada de fer la lliçó inaugural -diguem-ne- amb el tema "Els clàssics a la literatura infantil i juvenil".

La Biblioteca Rovelló, la dels vuit mil llibres...


Havia sentit molt parlar de les seves dots d'èloqüència i seducció. Ho havia llegit molts cops al twitter -és una tuitera de primer ordre!- però les expectatives s'han vist clarament superades pel devesall de saviesa literària, amenitat i emoció que traspua el seu discurs. N'he pres algunes notes però em em sento incapaç de redactar alguna cosa que li faci justícia. Tanmateix intentaré destacar alguns moments claus.

La Laura en plena acció


Per a dibuixar el seu discurs ens ha ensenyat els "seus" clàssics, els que la van fer entrar en aquest món de la lectura, de la mà del seu pare, molt abans que es convertís -premonitòriament- en una intel·lectual de les lletres. Ha passat de puntetes pel tema de l'obligatorietat de les lectures (no es parla mai de "matemàtiques obligatòries") remarcant que, tot i així, "necessitem llegir determinats llibres", i assumint que la veritable lectura sempre és una decisió del lector, no una imposició de ningú. "Llegir és llegir-nos", ens ajuda a entendre'ns, a entendre el món on vivim, a posar paraules a les nostres vivències i pensaments…

Al "garatge/biblioteca clandestina" del Josep M Aloy. De fons, el mural de Valentí Gubianas.


Aquests llibres que "hem de llegir" són els clàssics, o sigui els "de primera classe". Que han estat escrits en qualsevol època, qualsevol llengua, per sensibilitats diferents però que "suren" per damunt dels corrents, es mantenen plenament vigents, i els podem llegir avui en dia a la llum de la nostra experiència. De fet cada generació "actualitza" els seus propis clàssics perquè el missatge que atresoren va més enllà del context en el qual van sorgir.
Un dels moments més emotius -i també dels més ben resolts des del punt de vista de la fascinació que el verb de la Laura és capaç de provocar en el seu auditori- ha estat l'anècdota de la seva classe amb estudiants de magisteri. "No ens agrada la poesia" li va dir una alumna després que ella intentés compartir uns versos de Margarit a la classe de "Didàctica de la literatura i les TIC…". La resposta, acudir a un video excepcional, un curt d'Arturo Ruiz, El paseo, on un Pepe Sacristán, a manera d'un Cyrano hispànic, recita uns versos de Mario Benedetti perquè un soldat a punt de morir es pugui declarar a una noia imaginària… "porque eres linda desde el pie hasta el alma…". He de confesar-vos que he entrat talment dins de la història que se m'han enaiguat els ulls (últimament em passa més del compte -l'altre dia escoltant Bach-, dec tenir la sensibilitat a flor de pell…). Com que no podeu sentir la veu de la Laura explicant la situació i recitant Benedetti, aquí teniu el curt:

      

I aquí el poema sencer, recitat pel mateix Benedetti.

Es veu que després d'aquesta projecció les futures mestres van tenir clar que sí que els agradava la poesia, només que no l'havien tastat -o ho havien fet poc, com la tònica.
I amb nosaltres als seus peus, abduïts pel seu discurs, la Laura ha seguit desgranant exemples de com els clàssics ens poden ajudar a endinsar-nos en el món d'això que en diem literatura, perquè, parafrasejant  Espriu, "han vingut per salvar-nos els mots". Del Tirant lo Blanc adaptat per Joan Sales, hem passat a una antologia de Tolstoi, a una faula de Leonardo Da Vinci (on una ploma amb tinta converteix un full blanc en missatge, lliurant-lo de la crema), per acabar on havíem començat, a la "Bíblia dels infants", la primera lectura conscient dels clàssics, regal del seu pare, amb la història de la dona de Lot (sí, aquella que es va convertir en estàtua de sal per "tafanera"). De nou la poesia, aquest cop de la mà de Maria-Mercè Marçal i Anna Akhmàtova, i sobretot dels versos de Wislawa Szymborska: 


LA DONA DE LOT (fragment)

Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.

Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.

segueix aquí

Trobades i retrobades tuiteres, patrimonials, literàries… Carme Miró, Laura Borràs, Marta Luna i Maria Enrich.























En fi, un matí esplèndid, d'aquells que et donen energia per a molts dies…

Gràcies Laura, gràcies Josep M, gràcies Fina!
(i gràcies, Carme, per acompanyar-m'hi!)



divendres, 3 de juliol de 2015

This is… Johann Sebastian Bach!



El meu amic Joan, el mateix que em descobrí la Passió segons Sant Mateu de Bach -i me'n facilità la partitura completa-, després de llegir el meu post sobre Bach, m'ha fet arribar aquest esplèndid documental que repassa la figura i l'obra del músic, i que intenta treure algunes claus que expliquin l'excel·lència de la seva producció a partir de les poquíssimes dades que es conserven sobre la vida de Bach.

Com que es tracta d'un documental de llarga durada es tracta que us el mireu un dia que tingueu el temps i l'ànim adequats. No us decebrà, segur. Tant si sou melòmans -aficionats a la música, no amants del meló, perdoneu l'acudit horrorós que acabo de fer-, com si només us agrada la música clàssica o senzillament us encurioseix qualsevol proposta artística, aquest documental us endinsarà en la vida del genial músic alemany. Com si fos un Ramon Gener a l'anglesa -per tant menys histriònic però igual d'apassionat- el famós director d'orquestra Sir John Eliot Gardiner ens acondueix a la manera d'un Sherlock Holmes musical pels viaranys poc coneguts de la biografia de Bach, intentant explicar el perquè d'algunes característiques singulars d'aquest músic.
El documental va acompanyat -no podia ser d'altra manera- de la música de Bach, interpretada pel Cor Monteverdi i els membres de l'English Baroque Solists. Us en destaco tres moments -dels molts que té aquest documental- que a mi personalment m'han captivat:
  • 56:00   Passió segons Sant Joan (dedicat a la Polifònica de Vilafranca del Penedès)
  • 1: 05 : 47  Passió segons Sant Mateu 
I dintre d'aquest darrer apartat hi ha un impressionant "Erbarme dich" (El "Perdona'm" de Pere després de negar Jesús) que, a mi m'ha enaiguat els ulls…  1:09:13

En fi, que gaudiu del documental i, si us ha agradat, féu-lo córrer! (no crec que Sir Eliot Gardiner s'enfadi). 



dijous, 2 de juliol de 2015

Les "entranyes" del museu


Ahir, gràcies al Grup de Mestres de l'Alt Penedès - i a l'amabilitat dels responsables del museu- vam poder visitar les "entranyes" del Museu del Vi de Vilafranca (ara VINSEUM, Museu de les cultures del vi de Catalunya). Sí, ho heu llegit bé: entranyes, un mot que potser no suggereix coses gaire agradables però que descriu a la perfecció la singularitat de la visita. Guiats per la Carmina, la restauradora i conservadora del museu, vam poder accedir a les sales on s'emmagatzema el variadíssim fons que, de moment, no es pot posar a la vista del públic. I és que aquesta institució -que data del 1945- està immers des del 2007 en un ambiciós procés de reconstrucció. Però això és un altre tema.
El d'ahir va ser comprovar la feina ingent que suposa catalogar, desmuntar, restaurar, endreçar, protegir… tot aquest patrimoni que, a més, està compost de tota mena de peces: pintures, escultures, ceràmica, pessebrisme, col·lecció ornitològica -ous inclosos-, geologia, monedes… Tot això, és clar, a més del nucli del museu que inclou, òbviament, les peces lligades al món del vi.

Les pintures emmagatzemades, esperant temps millors
Un cartell de "la més típica" de 1928
Un cames llargues (Himantopus himantopus) tret de la seva caixa d'arxiu
Un fragment d'un diorama de la col·lecció sobre la vinya i el vi (acompanyat de la foto original)
En fi, va ser una estona molt agradable i interessant. L'entusiasme de la Carmina per la seva feina ens va captivar a tots i totes. Una feina callada i solitària que ningú sap on portarà, més enllà de la catalogació estricta i la conservació de les peces. A la sortida em va envair el pensament que el nou projecte museístic -modern i, per tant, molt allunyat de la concepció del museu del vi de tota la vida, no tindrà lloc per a moltes de les petites meravelles, més o menys valuoses segons el criteri, que dormen als magatzems esperant una nova oportunitat. Almenys tenen la Carmina, que els vetlla el son.

En Jordi Ribas, responsable de l'oferta educativa del museu, adreçant-se als mestres
Un cop feta la visita, en Jordi Ribas, encarregat de la secció educativa del Vinseum, va presentar-nos les seves propostes per obrir el museu als docents i alumnes de la comarca. I just després vam celebrar l'assemblea anual del Grup de Mestres de l'Alt Penedès. Als presents ens va semblar que, vista la mitjana d'edat dels associats, segurament no seria mala idea sol·licitar els serveis de la Carmina. Més que res per conservar-nos eh?, perquè, de fet, estem com sempre: il·lusionats per la nostra feina! 

dimarts, 23 de juny de 2015

Nit màgica

Fa alguns anys a les falles d'Arties (Val d'Aran)

Fa també alguns anys vaig escriure aquest poema que va acabar esdevenint una cançó. Bona nit de Sant Joan a tothom!!














NIT DE SANT JOAN


Et resta una hora
abans de tornar cap a casa
i et sembla -segur-
efímer termini
per a una nit tan màgica.



Viu-la a fons!
La lluna t'empara
sota el seu vel lluent
que tot ho encanta.
Viu-la a fons,
la nit blanca!
La lluna et bressa
un dolç cant d'amor
que tot ho amara.



No temis, no,
no temis que arribi l'alba.
Moltes nits has de fruir
una rere l'altra,
tantes,
que, al costat d'aquest moment
que vius ara,
la vida és tot un camí,
un enfilall per guarnir
ple de maragdes.



Viu-la a fons!
La lluna t'empara
sota el seu vel lluent
que tot ho encanta.
Viu-la a fons,
la nit blanca!
La lluna et bressa
un dolç cant d'amor
que tot ho amara.

dissabte, 20 de juny de 2015

A la vida hi ha… un temps per a cada cosa

La portada, dissenyada a partir de la imatge de Carla Elias, alumna de l'Arsenal

De vegades una cosa t’atreu abans que puguis tastar-la a fons. De vegades un llibre t’agrada abans de llegir-lo. De vegades una persona t’encanta abans de conèixer-la.
Ahir va complir-se aquest “de vegades”, un cop més, a la sala del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, on es presentava el llibre de Raquel Ricart El temps de cada cosa. He dit un cop més, sí, perquè l’inici d’aquest enamorament –si es pot dir així- va tenir lloc el passat 6 de març a l’entrega del Premi El lector de l’Odissea 2014, de què ja us vaig parlar en aquest blog.
Sóc el que tècnicament es podria dir “lector consort”. Vaig pertànyer molts anys al Consell de Cent Lectors que valora els manuscrits que hauran de ser mereixedors de rebre el premi, però ara ja fa temps que visc el premi de la mà de la meva parella, que n’és lectora des dels seus inicis –algun dia caldria investigar quins lectors i lectores mantenen aquest honor-, i procuro no perdre’m aquest batec literari que ressona a la llibreria L’Odissea des de fa ja setze edicions. I gràcies a aquesta condició d’espectador privilegiat puc anar seguint les anades i vingudes de lectors, obres, autors i, més recentment, editorials –de Proa a La Magrana- que conformen aquest petit univers cultural.
Petit, o no tant, si hem de jutjar per la procedència dels escriptors i escriptores que s’hi atansen. L’acte d’ahir va permetre sentir la veu valenciana de Raquel Ricart a propòsit de la seva obra. I, com ja em va succeir el passat 6 de març, em va captivar fondament. Però anem a pams –com deien abans-, que l’acte va ser senzill però va estar impregnat d’un perfum penetrant, poderós i suggerent.

Montse Masó, membre del Consell de Cent Lectors, presentant l'acte.

En primer lloc cal rendir comptes de l’excel·lent posada en escena de la comissió que té cura de tots els actes vinculats al premi i que ahir –com no podia ser menys- va saber organitzar amb cura. Menció especial mereix la mestra de cerimònies, la Montse Masó, de la qual em declaro un cop més fervent admirador -quina veu, quin posat, quin “savoir faire”, just a la mida del que un acte com el d’ahir demana. (Perdona Montse si et faig pujar els colors però em surt així, sense manies. Tens el do de posar-te en el paper, tant si fas de presentadora o de carnissera –tu ja m’entens, i molts lectors segurament també.) Vas saber donar el to, aquest intangible que fa que un acte prengui un caràcter o un altre, que esdevingui un mer protocol o –com vas aconseguir tu- embolcalli el públic amb la calidesa i rigor que es mereix. Gràcies en nom dels lectors i consorts.

Jordi Rourera, adreçant-se al públic assistent.
El segon agraïment va adreçat al Jordi Rourera, editor de RBA-La Magrana, que, amb l’acte d’ahir, culmina l’acte de possessió que aquesta editorial ha fet del premi, després de prendre el relleu a Proa. Si hem de jutjar per uns quants detalls, com deien en aquella pel·lícula, això pot ser l’inici d’una gran amistat. Detalls com el fet que hagin apostat pel premi en un moment que aquest patia una crisi de patrocinador, que hagin fet una edició especial esplèndida només per als lectors i, encara, que aquesta comparteixi amb la general la portada encarregada a un alumne de l’Escola Municipal d’Art Arsenal, en aquest cas, la Carla Elias. Però sobretot per les teves paraules, Jordi, amb les que vas oferir als que ahir érem presents un tast d’aquesta obra que jo no he llegit però –com deia a l’inici- ja sé que m’encantarà. Perquè vas saber triar un parell de fragments on, gràcies a la teva rapsòdia, vam poder ensumar aquest perfum delicat i alhora poderós que té l’estil d’El temps de cada cosa. Estil i estructura –deies, citant a Nabokov- que estan a la base de qualsevol obra literària. I com a estructura ens parlares de dues imatges igualment suggerents, un trenca-closques i una fuga musical. Amb tots aquests preliminars estic segur que m’endinsaré en la lectura d’El temps... com si portés una brúixola a la mà.

L'autora de "El temps de cada cosa", Raquel Ricart.
Deixo per al final -Last but not least- la raó principal de tot aquest devessall d’emocions i plaers artístics, la Raquel Ricart. Si Jordi Rourera ens havia situat a les portes d’un paradís literari, la Raquel ens hi va fer entrar, ens hi va acompanyar i ens va explicar una mica com s’havia gestat. Vam conèixer alguns dels noms que li van provocar aquesta novel·la, i vam saber com, mentre amb paciència obria “llibretes” per a cadascun d’ells, s’anava teixint la teranyina que els acabaria relligant. Em quedo amb una imatge molt evocadora, la de les llums de les finestres al capvespre, encenent-se aquí i allà aleatòriament, amb ritme sincopat, acompanyant l’encesa dels fanals del carrer mentre ella, una observadora omniscient, maldava per penetrar en cadascun d’aquells retalls de vida i en feia una novel·la a manera de fuga musical.

Mentre la dolçor de la veu de la Raquel s'escampava auditori enllà vaig pensar que sí, que devia ser fascinant poder escriure així, a la manera d'un petit creador de mons, d'ambients, de vides. I que, com diu, el títol del llibre, a la vida hi ha un temps per a cada cosa. I ahir va ser el temps de deixar-se seduir per una delicadesa, per un estil, per unes emocions que, ben aviat seran també una mica meves. Rourera ens animava a escampar aquest regal de premi que tenim, i això és justament el que faig avui. Espero aviat poder compartir també un tast de la meva lectura d'aquesta fuga musical, d'aquesta teranyina de vivències, d'aquest perfum que ho omple tot… Gràcies Raquel!


He tret la pols al meu vell cançoner folk...
No puc acabar sense citar la versió que Pete Seeger -ja ho sabeu, un dels meus "mestres"- va fer del llibre de l'Eclesiastès (Cohèlet), dels versicles que donen títol a aquest llibre (adaptada al català per Albert Batiste):

Tenim un temps breu, breu, breu
i un camí massa llarg, llarg, llarg.
Cada cosa té el seu temps
i passa de llarg.

Un temps per néixer i un temps per morir,
un temps per plantar i un temps per collir,
temps per matar i temps per guarir,
temps per trencar i temps per construir.
 
Un temps per plorar, temps per ser feliç,
temps per treballar i temps per gaudir,
temps per desfer i temps per reunir,
temps per besar i temps per deixar de besar.

Un temps per trencar i un temps per ajuntar.
Temps de callar i temps de parlar,
temps d'estimar i temps per odiar,
un temps de guerra i un temps de pau.


(Aquí ja amb 93 anys fent cantar la gent -com sempre- i afegint 5 noves estrofes…)

O, si ho preferiu:


  • Amb Judy Collins:  

  • En la versió pop que van popularitzar "The Byrds"
  • O de la mà del meu estimat Bruce (amb Roger McGuinn, el cantant de The Byrds):



Ja ho veieu les voltes que dóna el món: de Raquel Ricart a Pete Seeger!!