dilluns, 11 de maig de 2015

Homenatge a Olga Xirinacs



Avui, per si no ho sabeu, és el dia escollit per a homenatjar des de la xarxa a una de les nostres millors escriptores amb motiu del seu aniversari i, de pas, com qui no vol la cosa, demanar (exigir, suplicar, ordenar, proposar) que li sigui atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany. El Nobel el deixem per més endavant.


I què millor per a celebrar-ho que amb un tast de la seva obra? Jo, per deformació personal -i professional- em decanto per la seva poesia infantil. Té un llibre (que són dos) que em té el cor robat. Aquí el teniu:



Doncs resulta que, ja fa una colla d'anys (uns 9 o així) que vaig tenir el privilegi d'escampar la seva poesia -i la d'altres- acompanyat d'un grupet d'ex-alumnes meus, la Companyia Poètica Rapsòdia. Recitàvem dos poemes seus trets d'aquest llibre. Un era "La Marina juga al sol…"

Amb les esplèndides il·lustracions d'Asun Balzola
Jo mateix el recitava aquí:  

Filmació: Màrian Sadurní

L'altre poema de l'Olga Xirinacs que formava part del nostre repertori de llavors no té títol però nosaltres el vam batejar com a "Peix fregit",  ja veureu perquè. 

El recitava una llavors joveníssima Júlia Díaz que ja apuntava maneres (ara forma part del grup Amarcord, finalista del concurs Oh, Happy day! de TV3). Aquí la teniu:

Filmació: Màrian Sadurní

Doncs res, espero que hagueu passat una bona estona gaudint de la poesia de l'Olga Xirinacs i que l'escampeu arreu del país i l'univers sencer si cal.

Per molts anys, Olga!!!

EL PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES 
PER A TU!




diumenge, 10 de maig de 2015

Collita de premis, collita de reconeixements culturals de l'IEP (2015)

L'acte va ser excel·lentment conduït per la periodista Carla Sanmartín

Divendres passat, a l'auditori de Vilafranca del Penedès, va tenir lloc la IV Festa de la Cultura Penedesenca, en el marc de la qual es van atorgar els Reconeixements Culturals Collita 2015. Jo hi vaig poder ser gràcies a la invitació d'un dels guardonats, la Llibreria L'Odissea de Vilafranca que, com ja sabeu, és la meva llibreria. La meva i la de tants i tants lectors i lectores del Penedès, i autors i autores d'arreu dels Països Catalans que han rebut el Premi El lector de l'Odissea, del qual ja us he parlat altres cops.

Va ser un acte molt digne, molt ben dissenyat, amb un altíssim nivell pel que fa a les aportacions escèniques -que ja comentaré-, però, sobretot, un acte que permet posar de relleu l'importantíssim treball que la institució convocant, l'Institut d'Estudis Penedesencs, ha fet per la cultura i la seva promoció dins l'àmbit del que anomenem Penedès històric (Alt i Baix Penedès i Garraf). Comencem.

Els Vinardells Grallers del Penedès:  Xavi Vila, Júlia Soler, Jordi Catasús i Jordi Mestres
L'acte va començar amb la interpretació, a càrrec d'Els Vinardells, de tres peces musicals de diversos gèneres. Primer una peça tradicional (El Rossinyol), amb un arranjament contemporani de Lluís Giménez, on ja van poder mostrar l'alt nivell en l'execució de la gralla de què gaudeix aquest grup.
Després van donar pas a dues peces en col·laboració amb l'Escola de Dansa Assumpta Trens. Primer amb la ballarina professional Anna Hierro:

Per, tot seguit, ampliar-ho al cos de dansa contemporània de la mateixa escola:

A continuació, després d'un breu parlament d'Albert Tubau, president de l'Institut d'Estudis Penedesencs, va començar l'entrega dels Premis Reconeixements Culturals 2015.

El Premi Teresa Basora de Promoció i divulgació cultural va ser per a… la Llibreria L'Odissea de Vilafranca del Penedès!!

El Pep i la Sílvia, llibreters de l'Odissea, rebent el premi de mans de l'Albert Tubau.

Durant l'entrega d'aquests "Reconeixements" va actuar el Cor Xamusia, un cor de veus blanques dirigit per Miquel Benito i acompanyat al piano per Jordi Galimany. Ens va oferir un repertori d'alt nivell de dificultat basat en peces d'Eduard Toldrà i Pau Casals. Val a dir que el cor va sortir-se'n més que dignament del repte interpretatiu.

El Premi Emili Giralt de Recerca va ser per a l'arqueòleg Josep Mestres per la seva recerca prehistòrica i el seu mestratge. Van recollir el premi Rosa Arnan, esposa de Mestres, i Núria Molist, cap de la secció d'arqueologia de l'IEP.

En tercer lloc es va atorgar el Premi Santiago Rusiñol de les Arts a una artista penedesenca que treballa amb la ceràmica, Camil·la Pérez, per la gran virtut de convertir en art aquells aspectes més humils i quotidians.

Camil·la Pérez, la flamant guanyadora del Premi Rusiñol de les Arts
I per acabar el Premi Pau Casals a la Trajectòria que recaigué en el folklorista vilanoví Bienve Moya. Recollí el premi en absència d'ell Àngels Parés.

L'alcalde de Vilafranca,  Pere Regull, fent acte d'entrega del premi Pau Casals
Abans de cloure l'acte amb una nova entrega musical, van fer els seus parlaments en Lluís Puig, Director General de Cultura Popular de la Generalitat i, finalment, en Pere Regull, alcalde de Vilafranca.

Lluís Puig, adreçant unes paraules als assistents
La cirereta d'aquest pastís fou l'actuació del cantautor riudebitllenc Cesk Freixas. Acompanyat de la seva guitarra ens oferí tres peces del seu repertori: "Em pregunten per què canto", "Al vent"(versió de la cançó de Raimon) i "La petita rambla del Poble Sec", amb la qual va voler retre homenatge al seu racó del Penedès des de l'enyor de la distància.

Cesk Freixas

Per acabar, tots els músics participants van interpretar junts "El poble", del mateix Freixas. I van acabar convidant tot el públic a afegir-se a ells amb el cant d' Els Segadors.

Tots els músics interpretant "El poble" de Cesk Freixas

Abans d'anar cap a fora de l'auditori, on s'oferí un tast i una copa de cava als assistents, no vam poder resistir-nos a fer-nos una foto amb els "nostres" guanyadors de la nit: els llibreters de l'Odissea. Va per vosaltres, Carmel i Rosa, que no vau poder ser a l'acte!! Felicitats!!

Acompanyem al Pep i la Sílvia -a baix amb el premi-: el Pep Puig (llibreter "honorífic" de l'Odissea), i un servidor, la Mònica Gispert, la Carme Miró i l'Imma Carrillo, lectors i lectores empedreïts!!

dilluns, 4 de maig de 2015

Els 7 cims

Al peu del Montmell, amb els companys de control (falta la Cèlia que fa la foto): el David, el Pep i el Pere (carregant d'aigua un dels bidons-aixeta)
Ahir vaig tenir el plaer de col·laborar amb la XII Marxa de resistència "7 Cims" que organitza el Centre Excursionista del Penedès. Col·laborar vol dir ajudar a muntar i assistir un dels punts de control, el que veieu a la imatge, situat just al darrere del Montmell, un dels 7. La marxa és una prova no competitiva de resistència individual per camins de muntanya que puntua per la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Que no sigui competitiva no vol dir que alguns no s'ho agafin a la valenta i intentin fer aquests 59 kms el més ràpid possible. El guanyador -per a que us en feu una idea- hi va dedicar 6 hores i 3 minuts!!! Si tenim en compte que, a més, hi ha un desnivell acumulat de 4.746 mts (!!) no es pot dir que anés xano-xano…
La veritat és que cada any hi ha més gent que s'ho pren com un repte personal (diuen que prop de 2/3 dels participants, uns 700, ho feien corrent, si més no en alguns trams…), però el bonic de tot plegat és que s'hi respira un ambient molt agradable, gairebé familiar, i que el veritable objectiu de la marxa és "donar a conèixer camins i racons de la vessant penedesenca de la serralada prelitoral situada entremig de Barcelona i Tarragona, i alhora, facilitar que en una sola jornada es puguin trepitjar 7 cims dels més alts del Penedès històric".

Aquí teniu el recorregut i el perfil d'aquesta marxa, per si us hi voleu apuntar l'any vinent...
La veritat és que va ser un matí molt agraït, encara que vaig haver de llevar-me cap a les 5 per tal de ser al lloc amb temps per muntar tota la infraestructura del control (taules, indicadors, beguda, menjar…). Val a dir que l'organització és impecable i que preveu, entre moltes altres coses un llistat amb els participants vegetarians o celíacs, que tenen dret a una alimentació específica. 

Vam arribar al punt de control amb la fresca del matí (cap a 2/4 de 7). Vam deixar els cotxes al camí, a uns 50 metres del lloc on l'havíem de muntar. No era molt lluny, però traginar totes les garrafes d'aigua, begudes isotòniques, taronges, taules i més estris per aquell corriol que s'enfilava com un dimoni va fer-nos suar de valent ja d'entrada. La recompensa: una vista panoràmica del Baix Penedès i Alt Camp preciosa:

Aquí encara estàvem tranquil·lets…

Al nostre davant el Montmell (861 mts.) el tercer dels 7 cims que els participants havien d'ascendir:


























Sense adormir-nos gens vam anar muntant tota la infrastructura del control:



Poc després de les 8 va arribar el primer corredor:

  
Els primers pràcticament ni s'aturaven…


A poc a poc la cosa s'anava animant….



I va arribar un moment en què, de manera sobtada, apareixien del no-res grups de 10 o 15 persones. Anàvem de bòlit i pràcticament no tenia temps ni de veure les cares dels que passaven, tan pendent com estava d'oferir l'aigua que necessitaven per a omplir els seus bidons o motxilles d'aigua. D'aquests moments no en tinc -òbviament- cap foto. Era molt agraït, però, saber que els estaves oferint una mica d'aliment i líquid per a refer-se d'una caminada prou dura. "Gràcies", "Moltes gràcies"… gairebé tothom anava repetint. Un dels corredors em va dir -ho recordo perfectament-, referint-se a l'acte d'agrair la nostra feina: "Les coses, a més de pensar-les, s'han de dir". Vaig pensar que sí, que sovint oblidem dir als altres amb paraules les coses que sentim, com si les donéssim per suposades, oblidant el meravellós poder que té una paraula amistosa, un "gràcies", un "bon dia", un "sisplau", un "de res"…

No recordo a quina hora el sol va començar a sortir de darrere del Montmell. Nosaltres que, fins llavors havíem estat relativament fresquets - a diferència dels participants que ja feien la pujada a ple sol feia estona- vam tastar la calor gairebé estiuenca d'aquest diumenge primaveral. Ho vam notar en el consum d'aigua que va augmentar fins al punt que, per dues vegades, vam exhaurir les nostres reserves. Sort que el Pep Padró -bon coneixedor de la zona, que és casa seva- va arribar-se fins a una font propera amb el seu cotxe per a carregar fins a uns… 140 litres més! 

A mesura que passaven les hores el tarannà dels participants anava tornant-se més tranquil. Els competidors donaven pas als caminadors. Alguns valoraven el que encara els quedava (estaven a un terç del recorregut) i també hi va haver algun abandonament, fruit del cansament o d'una lesió inoportuna.
Pels volts de 2/4 d'1 els organitzadors ens van avisar que els darrers participants ja havien passat, així que vam començar a desmuntar la paradeta. Ho vam recollir tot i ens vam adreçar al punt d'arribada/sortida, a Torrelles de Foix, on havíem de descarregar el material. Allà vam comprovar que els primers corredors -aquells que gairebé ni vam veure- ja havien arribat.  Quedaven un munt de corredors -fins a 507, exactament- que anirien arribant al llarg de la tarda. Els darrers arribarien a invertir-hi més de 15 hores...






Jo ja no m'hi vaig quedar. M'esperaven per dinar. Un àpat com a recompensa d'aquell matí tan atrafegat. Encara que no hagués fet els 59 kms del recorregut em sentia cansat i satisfet d'haver pogut col·laborar en aquella caminada. Qui sap si, algun any -si em puc preparar esclar- em plantejaré de mirar-me-la des de l'altre cantó. Però caminant, eh! Res de córrer…



divendres, 1 de maig de 2015

Esclat primaveral



Ja fa algunes setmanes que la primavera esclata arreu. He fet un parell de sortides aquests dies i no he pogut estar-me de fotografiar aquest espectacle que la natura posa al nostre davant. A les vinyes els pàmpols ja verdegen, el mateix verd, amb mil matisos que s'imposa a qualsevol conreu -com diria el poeta. Les alzines també floreixen (sí, ho heu llegit bé: floreixen, en uns ramells de flors molt petites de color groc verdós anomenats aments), i al seu costat les estepes. I als marges hi ha un veritable festival: malves, borratges, sàlvies, plantatges, camamilles, margarides i unes flors de card violàcies precioses que no conec. No sé on mirar, o, més ben dit, no paro d'aturar-me aquí i allà, càmera en mà. Voldria capturar aquesta bellesa que es mostra sense saber-se, just a l'abast de la nostra mirada:




Avui he tornat a sortir i he seguit el camí que passa per sota del castell de Sant Martí Sarroca:




seguint la riera que travesso un i altre cop:

Després el camí s'enfila per anar a trobar l'ermita de Sant Joan de Lledó:

Pel camí m'he trobat la delicadíssima jonça:

                           

(per cert, he rectificat el nom -lli blau- pel de jonça gràcies a l'aportació de la M Roser, com podeu llegir als comentaris)


Al cap d'una estona he arribat al nucli de Can Grau:

Allà encara m'esperava una darrera sorpresa: una mena de flor seca que creix arran de terra:

Sanguinària blanca (?)  (Gènere Paronychia, Espècie Argentea o Capitata)
Des d'allà tot fa baixada un altre cop. M'enduc al pensament totes aquestes imatges, totes les sensacions d'una tarda esclatant que ara comparteixo amb vosaltres.



dimecres, 29 d’abril de 2015

Els primers falciots!

Costa molt fotografiar els falciots, el seu vol erràtic i veloç ho complica...

Ja fa alguns dies que vaig tornar a veure els falciots, els primers de la temporada. De fet els vaig sentir abans de veure'ls: aquell xiscle a mig camí de la rialla d'un dofí i un crit de "iupi!" Perdoneu, però aquestes són les sensacions que em provoquen aquests ocells de la família de les orenetes. M'alegren el dia. Vaig sortir a la terrassa i em vaig passar una bona estona veient-los passar, arran de teulada, amb aquell aire que diries que s'ho passen bé volant, que més que volar, "juguen" a fer acrobàcies, com un nen que es deixa endur per l'èxtasi del joc. 
L'alegria del primer dia que sento els falciots és inversament proporcional a la del primer dia que me n'adono que ja no hi són. Mai sé si han marxat fa poc. Senzillament, una tarda de finals d'agost o primers de setembre m'adono que trobo a faltar alguna cosa en l'ambient i de cop descobreixo què és: aquell xiscle encomanadís i vital.  Però ara no cal que patim, que falten molts mesos per a això. I queden moltes tardes per gaudir de la seva alegre companyia.



Poema de Celdoni Fonoll

Poema i il·lustració trets del llibre "Veus d'ocells", Linx Edicions, 2000

diumenge, 26 d’abril de 2015

Pensant amb calma però sense embuts

Ja fa dies que, arran dels fets succeïts a l'Institut Joan Fuster, els mitjans han recollit el guant amb la intenció d'analitzar el fenomen, cercar-ne les causes i establir les possibles vies de solució. Davant de situacions tan tremendament colpidores com aquesta és massa fàcil omplir de titulars demagògics diaris, ràdios i televisions, com si tot es pugués despatxar a cop de frase enginyosa i/o més o menys tòpica. No les reproduiré aquí senzillament perquè el que demano, el que crec que ens hauríem d'exigir tots, és una mica de calma a l'hora de jutjar qualsevol fet. 
Com molt bé analitza Gregorio Luri al diari ARA al seu article "La notícia com a esquer" ens hem deixat endur per la impaciència dels mitjans que l'han convertida en virtut. Us proposo, senzillament la lectura de dos articles apareguts també avui en aquest diari i que crec que contribueixen a fer una reflexió més profunda i tranquil·la de tot plegat. Tot i que comprenc els dos textos i estic d'acord amb ells, he de confessar que em sento més proper de la crida que fa en Xavier Gual al seu. El llegeixo sempre al suplement Criatures dels dissabtes i crec que aporta sempre un punt de vista molt serè però alhora sense embuts, dient les coses pel seu nom i retratant una realitat que potser no ens agrada, que segurament -per sort- no és la de tot el sistema educatiu, però que al cap i a la fi és la que és. I si volem entomar el tema amb alguna possibilitat de solució cal una actitud valenta a l'hora de diagnosticar-ne els símptomes i les possibles causes.
I compte! perquè aquesta situació que descriu Gual als instituts ja fa alguns anys que -en un to menor, lògicament- és cada cop més present també a les aules de primària. I si no, parleu amb els i les mestres. També d'educació infantil. És una situació que ve de molt lluny i té arrels molt fondes, en la família i, al capdavall, en la societat que entre tots hem estat "educant" durant una pila d'anys. No vull ser catastrofista. Personalment encara crec que des de l'escola podem fer molt per a millorar la nostra societat, però massa cops tenim la sensació que estem gairebé sols en aquesta tasca. O que no ens deixen fer-la amb calma. I les presses, ja se sap, no són bones companyes.



Hores més tard de penjar aquest post ja m'han arribat comentaris que crec que val la pena d'afegir. El primer, del meu amic i també professor i escriptor Jordi de Manuel, recomanant-me la lectura d'un article del blog de Jaume Funes  responent en certa manera a aquesta polèmica. Realment molt interessant. Aquí el teniu: 



I la meva amiga Carme Garrido, que també m'enllaça a dues entrades de la revista El Núvol. Valen la pena:


En fi, si del que es tractava és de "pensar amb calma", aquests són uns bons exemples.

dimecres, 22 d’abril de 2015

Pesca de Sant Jordi









Ahir, fent cas als bons consells de Jaume Subirana, vaig fer "Pasqua abans de Rams" que, en aquest cas vol dir fer la compra de Sant Jordi uns dies abans. Això et permet buscar tranquil·lament el que t'interessa -sobretot si no són novetats estrictes- i poder deixar el dia de demà per al que val la pena fer que és passejar i gaudir de l'ambient de les parades de llibres.
I aquesta que teniu a sobre és la meva "pesca" santjordiniana. La meva i la de la Mònica. Jo tenia clar que volia poesia, fa temps que tenia alguns títols pendents. A més em ve molt de gust de llegir-ne. Tenia "mono", vaja. Ahir  em vaig regalar un petit ritual de "bateig" poètic: obrir cada llibre per una pàgina qualsevol i deixar que un primer tast a l'atzar em seduís. Vaig retrobar aquell to serè però, elegíac, de Joan Margarit. El vers contundent i tendre alhora de la Marta Pérez va situar-me en l'òrbita del climateri vital -i poètic-. Em va semblar notar aquella saviesa i elegància que només destil·len els grans poetes com Francesc Parcerisas. Vaig tenir una primera cita -sempre neguitoses, per l'expectativa- amb el darrer Francesc Garriga. Crec que en tindrem d'altres amb ell, i molt fecundes. I l'Anna Gual va clavar-me un mastegot poètic -amb tot el carinyo- amb un primer poema que em va fer sentir aquella sensació de les coses que, perquè no són fàcils, seran molt més gratificants.
Vaig comprar a ulls clucs el darrer llibre d'Erri de Luca. Tinc ganes de llegir-lo en un altre registre que no sigui el de la prosa poètica que li he tastat fins ara. Una mica d'aliment intel·lectual i de revolta de l'ànima. Amb Monteagudo tinc ganes de retrobar les esplèndides sensacions que ja he viscut a Fin, a Brañaganda o a Marcos Montes. Invasión fa pinta de ser un excel·lent llibre.
A Foenkinos tampoc no el descobriré ara. Només que tingui una part de la tendresa i la gràcia d'Els records o La delicadesa ja em sentiré agraït.
Els dos darrers llibres són una nova coneixença. Del Bosch "romàntic" n'esperem molt. I de Lila, de Marilynne Robinson no en sé res. M'he deixat aconsellar per la meva llibretera de confiança, la Rosa. I estic segur que l'encertarà.

Ja ho veieu, és aquella emoció de "l'abans de" llegir. Com tots els abans de un moment molt especial.
Per cert, demà, segurament no podré passejar gaire perquè, com gairebé cada any, estaré donant un cop de mà als de la meva llibreria, l'Odissea. Si veniu per allà, a la Rambla de Vilafranca, ens hi trobarem.
I, tant si veniu com si no

QUE TINGUEU UNA EXCEL·LENT DIADA DE SANT JORDI!!


diumenge, 19 d’abril de 2015

Vi-o-Diversitat



La meva situació personal-familiar actual no em permet estar gaire actiu a la xarxa i, lògicament, el meu blog se'n ressenteix. A l'espera de temps millors us deixo amb una proposta àudiovisual que -sigueu o no del Penedès- us atraparà segur. Es tracta del tràiler d'un documental sobre la biodiversitat a les vinyes creat per l'equip de EdNatura (estudi i divulgació de la natura)  del qual forma part en Xavier Bayer (mestre, músic i naturalista de trajectòria més que destacada). L'acompanyen en Joan Guasch i en Pep Guasch.

Xavier Bayer
"Vi o diversitat - biodiversitat i vinyes al Penedès" es va presentar al darrer festival de cinema Most. I de moment ha rebut molt bones crítiques.


Per si encara no l'heu vist, hi ha programades la projecció i presentació els dies i llocs següents:

- 1-5-2015 al vespre a Calafell - Fira del Terròs (falta confirmar lloc i hora)
- 8-5-2015 al vespre a la Cumprativa de Llorenç del Penedès - Vigralla (falta confirmar hora)


I si el Penedès us queda una mica lluny sempre podeu contactar amb l'equip d'EdNatura perquè us vinguin a passar aquest esplèndid documental que abasta molts àmbits (natural, econòmic, gestió del territori) i que compta amb unes fantàstiques imatges de flora, fauna i del paisatge del Penedès.

divendres, 10 d’abril de 2015

Entrenant el cervell… i el gust artístic!



Tal com us vaig prometre aquí teniu la meva ressenya sobre el llibre "Endevinalles per a tothom" (Baula) del meu amic Pere Martí i Bertran, escriptor, crític de literatura infantil i juvenil, i de qui he après un munt de coses sobre poesia i literatura en general. La trobareu calenteta, acabada de sortir del forn del setmanari El 3 de Vuit en la seva edició d'avui.






I ara deixeu-me proposar-vos, a tall d'exemple, una d'aquestes endevinalles. Deixeu-me sentir, per un dia, com el McAbeu de Xarel·10, un blog sobre enigmes que us recomano de totes totes. Trobareu la solució als comentaris d'aquest post quan vegi que ja ha bullit prou l'olla.  JA PODEU CONSULTAR-LA!!



Precisament avui mateix es presenta aquest llibre a Vilafranca del Penedès:



Si voleu saber més coses sobre el gènere de les endevinalles, de la mà d'especialistes com Màrius Serra, Victor Pàmies, Joan Soler Amigó i tantes d'altres "patums" en aquest camp us convé anar al següent web: https://endevinalles.wordpress.com