dilluns, 27 octubre de 2014

Lliçons de vida


La feina de mestre té moments impagables. I també té moments molt durs. I de vegades, només molt de tant en tant, té moments durs que són impagables. Com els que he viscut aquests dies. Ahir vam enterrar el pare d'un de la colla. Ja us podeu imaginar quin daltabaix emocional per a uns nens i nenes amb a penes onze anys acabats de fer… A l'església vam pujar uns quants a l'altar per llegir una poesia per al Marc i la seva família. Volíem que sapigués que, en un moment tan dur, els seus amics estaven al seu costat. El vam abraçar ben fort mentre les llàgrimes ens queien galtes avall. No sé si us ho podré explicar: va ser un moment terrible però molt bonic, d'aquells que us deia abans. La complicitat en el dolor és tan o més intensa que la companyia de la joia. Estreny uns lligams que, estic segur, restaran fortament nuats al cor d'aquests infants. Més que cap classe, més que cap discurs. Els gestos, sovint, van més enllà de nosaltres, i les nostres paraules es tornen matuseres al costat d'una abraçada feta des del cor.
Avui n'hem parlat a classe amb els que ahir no van poder ser a l'església i, un cop més, us puc ben dir que avui la lliçó l'he rebuda jo. El devessall d'emocions ha desbordat l'aula. Però avui hem après a posar paraules on només hi havia dolor, solidaritat, tendresa… Un corrent d'empatia ha engolit aquesta colla que es fan dir "Els bojos galàctics" i se'ns ha endut galàxies enllà per a retornar després a l'amic, al company de classe. Alguns han volgut llegir aquests mots al seu company. D'altres s'han estimat més escriure'ls a casa. Demà els recollirem tots i en farem un farcell per al Marc. Un farcell ple del que han après aquestes hores, que és molt més del que aprendran en molts dies. "T'ajudarem a tirar endavant", "Quan vulguis plorar, plora", "No sé com has pogut venir aquests dies a classe", "em va agradar molt conèixer el teu pare perquè era molt bona persona", "tens molta sort de tenir una família que t'estima", "No has d'avergonyir-te ni sentir-te diferent", "Això no es pot oblidar però es pot superar", "quan es va morir la meva besàvia també em vaig posar molt trista", "si algun dia estàs trist pots parlar amb mi"…
Mentre tots escrivien aquestes paraules, el Marc dibuixava, retallava paper fent sanefes… tranquil. La processó deu anar per dintre -he pensat. I tu, no vols escriure res als teus companys? -li he dit. No, ja sé què faré… Faré una festa, com la de l'any passat! 
El Marc fa els anys al novembre i té molt clar que aquest any la festa ha de ser sonada. Una festa per agrair als seus companys tot el que estan fent per ell. Una lliçó més que he après avui. 
La feina de mestre té aquestes coses. Gràcies, bojos galàctics!!

diumenge, 26 octubre de 2014

Conversa

Fotografia: Teresa Coral

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com 
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

                               Miquel Martí i Pol


Deixa'm, Santi, que avui parli de tu, d'una tarda meravellosa al teu costat. Havíem quedat per sopar a casa vostra, però d'hora, perquè abans volies ensenyar-nos un lloc que tenia un valor molt especial per a tu: el Castell de Penyafort. Recordo alguns detalls d'aquella tarda, lenta, que passàrem al teu costat. Però sobretot em ve a la memòria aquella passió que senties per aquell racó on havies abocat tant de tu mateix. El sol va anar declinant mentre ens submergíem per aquell laberint de passadissos i arcades amb tanta història acumulada. I ara mira, vés per on, hi guarden el nostre trepig i les nostres converses. I m'acompanyaran per sempre com un regal preciós que ens oferires i que ara pren un valor nou a la llum de la teva absència. Perquè el veritable regal va ser poder-te conèixer i compartir  amb tu aquella passió teva, com la que abocaves en tot allò que feies. Potser arribarà el dia en què no caldrà parlar de tu per recordar-te i, poc a poc, seràs una passió, una tarda que es marfon vora les vinyes. Mentre això no arriba parlarem de tu, company, perquè ens hem d'explicar moltes coses. Encara.

dissabte, 25 octubre de 2014

Entotsolar-se

Potser és que em faig gran. Rectifico: sense el potser!! Em faig gran, però no sé si és aquesta la raó que avui ha fet que m'hagi quedat embadocat mirant les obres que fan al carrer des d'on cada dissabte escric aquestes ratlles. És la broma fàcil, no? Els vellets aturats davant unes obres, contemplant-ne totes les maniobres i discutint-ne alhora la seva execució… Val a dir que també hi he vist alguns nens palplantats davant una d'aquestes màquines tan curioses, com curiosa és la fascinació que senten molts menuts -i no tant- per tractors, camions, excavadores…
Sigui com sigui jo també he sucumbit (és català encara que no ho sembli) a aquestes maniobres.
Després, en la meva lectura del diari ARA dels dissabtes, he trobat un interessant article de Gregorio Luri que m'hi ha fet pensar un altre cop.
L'article en qüestió es centra en la tesi d'un estudi aparegut a la revista Science a càrrec de Timothy D. Wilson (The challenges of the disengaged mind). Aquest estudi conclou "que se'ns fa mol costerut quedar-nos a soles amb els nostres pensaments".
Wilson va demanar a 400 universitaris que es quedessin en silenci al llarg de quinze minuts en una habitació sense finestres i gairebé sense mobles. En acabar havien d'avaluar el seu grau d'avorriment. La conclusió, després de repetir l'experiment amb diverses tipologies de persones i circumstàncies, és que "la majoria de nosaltres no gaudim pensant. No importa ni l'ambient, ni l'edat, ni la relació de les persones amb la tecnologia".
L'article continua amb molts més detalls que us recomano llegir aquí.
He tornat a la meva impressió inicial, captivat pels moviments de les obres. I he pensat quin nom posar-li. M'ha sortit de seguida -suposo a causa de la meva/nostra història d'educació lingüística- la paraula castellana: "ensimismarse". Però no he trigat gaire a trobar-ne una de nostra que trobo genial: "entotsolar-se". Descriu perfectament aquest estat en que, aparentment, et quedes sol amb tu. De seguida he pensat, però, -avui la ment, com veieu, m'anava a cent per hora-, que no s'adeia exactament amb la situació descrita a l'article de Luri perquè allà no hi havia "obres" on entretenir-se, més aviat al contrari, el problema és que no hi eren. I d'aquí el pànic dels conillets d'índies a quedar-se sols, de veritat, amb ells mateixos, o sigui amb res més que el seu propi pensament. Crec que és un dels símptomes -segurament preocupants- d'aquesta societat nostra on cada individu busca sempre alguna altra cosa exterior per distreure's d'ell mateix. Per això l'article es titulava "El flagell de la vida", que és la manera com una tribu africana anomena al pensament.
I potser tenen raó. Si heu llegit això ja deveu estar ben atabalats. Tants pensaments junts no poden ser bons. La meva mare deia -en un altre context, és clar- el pensar fa ser burro. No sé si fa ser burro. Però segur que, com tot a la vida, si no es fa amb mesura acaba sent si més no molest. Reflexionem-hi (o no).

dilluns, 13 octubre de 2014

Lluny del brogit del món

Em vaig apropar a aquesta novel·la per una simple casualitat.  Llegint i rellegint el poeta Philip Larkin -que, com ja sabeu alguns, és una de les meves dèries actuals- el nom de Thomas Hardy va aparèixer com el poeta en qui Larkin s'emmirallava (però això no és feina per a aquest article, més aviat demana un post al meu blog Ran de les coses, que espero poder fer un dia d'aquests). No és estrany, doncs, que el dia que, remenant en una llibreria, vaig trobar Lluny del brogit del món i vaig veure que l'autor era Hardy no vaig dubtar ni un moment en adquirir-lo.
La lectura no m'ha decebut gens. Al contrari, ha estat una de les novel·les que he llegit amb més plaer darrerament. I això que la temàtica, l'ambient i, fins i tot, l'estil, podien fer-me enrera a les primeres pàgines. Però vaig perseverar i ara estic molt satisfet d'haver-ho fet.
Lluny del brogit del món no és una novel·la moderna, en el sentit popular del terme: no parla de les preocupacions del segle XXI, ni ens descriu situacions o personatges que puguem sentir propers. Però té la que per a mi és la millor raó per llegir-la: està exquisidament ben escrita. En això segurament s'hi nota la mà del Hardy poeta, tot i que l'escrigué quan només tenia trenta-quatre anys i no conreà, en canvi, la poesia fins gairebé la seixantena.
És el domini acurat del llenguatge, de les descripcions naturals plenes de color i matisos, de la sensibilitat per a endinsar-se en l'ànima dels personatges el que la fa més que recomanable. Al final, a part dels elements bàsics de la trama, el que queda gravat al cervell del lector són unes quantes escenes, gairebé cinematogràfiques, amb un realisme i dramatisme plens d'una força gens habitual. Us desvetllaré les meves sense por que això us pugui fer espatllar la lectura. Una és la descripció dels prolegòmens d'una tempesta d'estiu i el seu esclat posterior mentre el protagonista, Gabriel Oak (roure en anglès, per cert), malda per salvar la collita de blat i ordi apilada en uns pallers a la intempèrie). L'escena està narrada amb un domini del tempo -i del temps meteorològic- remarcables.
La segona és, per a mi, genial. Descriu el galanteig del sergent Troy a la jove Bathsheba a partir d'un recurs visualment molt impactant: els rapidíssims i precisos moviments del sabre del soldat Troy al voltant de la jove Bathsheba, fins llavors freda i immutable,  amb la intenció de captivar-la i que es rendeixi als seus encants:

"Amb les seves evolucions portentoses, la brunyida fulla d'en Troy va començar a emetre una successió d'esclats de llum robats als rajos del sol morent que gairebé va omplir tot aquell àmbit de terra i cel, per damunt, per davant i al voltant de la Batsheba, de tal manera que semblava que el sabre fos a tot arreu i enlloc alhora. Aquest llampegueig anava companyat d'un brunziment penetrant que era quasi un xiulet, i que la Bathsheba també sentia tot al seu voltant a la vegada. En poques paraules, va quedar encerclada d'un firmament de lluïsors i brunzits aguts, com si li caigués una pluja de meteors a sobre. (…) Es pot afirmar, respecte a la precisió dels seus cops, que, si el tall d'una espasa pogués deixar a l'aire una substància permanent allà on passés, l'espai intacte hauria format un motllo perfecte de la figura de la Bathsheba."

La novel·la, tot i moure's en uns paràmetres gairebé victorians amb tocs de costumisme (de vegades sembla que estiguis llegint Jane Austen) té prou recorregut com per a presentar-nos uns personatges prou valents i enfrontats al temps que els toca viure. Especialment el protagonista femení, la Bathsheba Everdene, que, contra tots els tòpics de l'època, malda per mantenir la seva singularitat i fermesa en un món on els rols femenins estan col·locats en l'òrbita de la submissió a l'altre sexe. Tres personatges masculins es disputaran els seus favors, cadascun amb armes diferents i des de posicions de consideració molt diversa. I en aquest oceà de passions més o menys desfermades, la jove propietària d'una finca rural a la campanya anglesa es debat entre mantenir la seva personalitat o deixar-se endur per unes passions que l'esclavitzen. 

És per aquest tractament de les relacions personals que la novel·la -apareguda primer per fascicles als diaris- causà una forta polèmica a l'Anglaterra victoriana del darrer terç del segle XIX però assolí alhora un gran èxit de públic que féu de Hardy un escriptor popular i li permeté d'abandonar l'exercici d'arquitecte per a dedicar-se professionalment a la literatura.

En fi, estic segur que, si us endinseu en aquest racó de món anomenat Casterbridge, quedareu captivats per la senzillesa, la ironia i la bonhomia dels pagesos, discutint sobre qualsevol tema amb una cervesa de malta a la mà. Definitivament haureu fet un viatge lluny del brogit del món.



dissabte, 11 octubre de 2014

Carta a l'Amadeu Rosell (i al Kepa - ja li faràs arribar)

Kepa Junkera i Amadeu Rosell van passar divendres per l'escenari de la Fira Mediterrània. Foto: Àlex Gómez Ribera

Diu la teoria dels graus que estem a sis graus de conèixer qualsevol persona del planeta. Bé, doncs, en aquest cas s'ha demostrat que estic a dos graus de conèixer el Kepa Junkera. Un, si et descompto a tu Amadeu, que ja et conec. 
I és que aquest músic manresà afincat al Ripollès de tota la vida -com se sol dir- ha tingut la sort de tocar al costat d'un monstre musical com aquest acordionista basc. Sort és un altre dir, perquè segur que s'ho ha treballat de valent. Coneixent l'Amadeu no en dubto gens. I n'estic molt content per ell i la gent com ell que va fent aquesta feina de formigueta, lluny dels focus, poc agraïda i encara menys reconeguda. I ja està bé que, de tant en tant, ni que sigui puntualment, algú de la categoria del Kepa vingui a reconèixer la tasca de l'Amadeu.
Sento a més -deixa-m'ho dir- una enveja (no sé si sana o no) de no poder ser al teu costat (i del Kepa és clar) en aquests moments. Per als que ens llegeixin deixa'm dir-los que sí que hem tocat junts algun cop, i no fa massa, celebrant homenatges a un altre monstre, Pete Seeger. Perquè, per si no ho saben, ets també un peteseegerià fins a la medul·la.
Felicitats, Amadeu! (i si us fa falta un guitarrista, o el que sigui, per al proper concert, ja saps on sóc).
Una abraçada

Si voleu saber-ne més llegiu-ho al Manresainfo.cat.


dimarts, 7 octubre de 2014

Un Vallverdú crític


L'amic i company d'aventures raspallenques (entengui's de Joana Raspall), Josep M. Aloy, m'envia aquest retall de premsa del diari Regió7, on es fan ressò de l'acte que divendres va tenir lloc a la Llibreria Papasseit de Manresa dins el cicle Tocats de Lletra. Aloy, biògraf de Josep Vallverdú, juntament amb Fina Tàpias -actriu- va acompanyar la conferència  d'aquest insigne escriptor de 91 anys a l'entorn de la seva faceta d'escriptor memorialista i de dietaris. Llegiu-lo si voleu descobrir un Vallverdú amb un cert desassossec vital i molt crític davant dels mitjans de comunicació.





diumenge, 21 setembre de 2014

Lluitant contra l'oblit

-Hola mare, sóc l'August, com estàs?

Aquest és l'inici de la conversa que cada dia tinc per telèfon amb la meva mare. Sembla una conversa del tot normal però no ho és. Ma mare té Alzheimer, diagnosticat des de fa un parell d'anys, i, tot i que encara em reconeix -per això li dic el meu nom, per lluitar contra l'oblit- la resta de la conversa ja no té gaire sentit. Té dies, és clar, en què té més ganes de xerrar i, diu frases convencionals, deslligades, embarbussades. Però per a mi tenen tot el sentit que poden tenir les paraules d'una mare, d'algú que et parla, encara que sigui des d'una mena d'ombra, un laberint del pensament.

Ma mare és ja una ombra del que era, però a hores d'ara ja he entès que cal acceptar-ho i aprofitar el besllum de consciència que encara li queda per fer-la feliç. Sovint, més que les paraules, el que val, el que ella més entén, són els gestos. Com l'escalf d'una mà agafada a la seva, fràgil, mentre passegeu al costat de la sèquia, un camí que tants cops ella ha fet. A la foto som tres, la mare, mon pare i jo. El pare és qui realment ho pateix més. Veure com la teva parella de tota la vida s'esmuny entre les ombres no ha de ser gens fàcil. I conviure amb els estralls que la malaltia causa diàriament, tampoc. Una altra mà fràgil, a qui cal donar la força que comença també a faltar. 

Avui és el dia mundial contra l'Alzheimer però ma mare no ho sap. Ho sap mon pare i ho sabem els seus tres fills. Com ho saben tantes i tantes famílies. Les famílies dels 112.000 afectats per la malaltia a Catalunya. 112.000 famílies que, com nosaltres, lluitem contra un oblit, encara que sabem que de moment és una lluita desigual perquè l'Alzheimer avança de manera implacable. Ens queda el consol  que no sabem realment com anirà, si correrà més o menys, si arribarà més lluny o no tant. Ens queda la certesa que, mentre lluitem, ajudem els nostres familiars a no perdre's en aquest oblit, abans d'hora. I sobretot a que no ho facin sols.

-Hola mare, sóc l'August, com estàs?






dissabte, 13 setembre de 2014

Presentem el "Bestiolari" de Joana Raspall a Manresa

Fa pocs dies que al blog de l'Eixam d'amics de la Joana Raspall vaig donar a conèixer la publicació d'aquesta antologia a cura de Josep M Aloy. Avui puc anunciar-vos que tindré el privilegi de presentar-la a Manresa, el divendres 19, a la Biblioteca d'El Casino. No cal dir que, com a manresà empeltat al Penedès, em fa una il·lusió molt especial, a part, evidentment, del fet de tractar-se d'un acte en relació amb la meva poeta infantil preferida i més estimada. 
L'acte comptarà amb la presència del curador de l'antologia, el també manresà Josep M Aloy, i l'editora del llibre, l'Alba Besora. Per a arrodonir la cosa podrem gaudir de la lectura de poemes del Bestiolari a càrrec de la Fina Tàpias, actriu i rapsoda de solvència contrastada. En fi, una meravella. Hi esteu tots convidats.

dilluns, 8 setembre de 2014

Petits plaers dels setembres

L'estiu toca a la seva fi. Setembre és arribat i amb ell totes les rutines d'un nou curs. Tots emprenem aquestes dates amb una dosi barrejada d'il·lusió i inquietud alhora. Cada nou setembre ens empeny a nous propòsits però també a noves -o antigues- pors sobre si sabrem estar a l'alçada dels reptes que ens imposem.
De petit recordo molts setembres de vacances amb la família, apurant el temps abans de l'inici de les classes. Eren dies més tranquils, també menys acalorats, una mica dotats d'una certa nostàlgia per un estiu que ja anunciava els seus darrers espernecs. Per això m'ha agradat marxar un cap de setmana de setembre per a fer unes minivacances en companyia d'uns bons amics i un espai que sempre, sempre, m'ha fascinat: el Delta de l'Ebre. Res millor que un bany calentonet cap al tard, quan el sol ja camina cap a la posta. Un d'aquests petits plaers que donen sentit a la vida, perquè la vida està feta sobretot de petits moments, per molt que ens entestem en passar-hi de puntetes, atrafegats per afers, aparentment, més importants.
I d'un plaer marí a un plaer terrestre: pedalar seguint un camí vora el gran riu, acompanyats d'àlbers, canyissars i, sovint, tocant als arrossars. Colors, olors amb denominació d'origen. I de cop, entre la presència d'innombrables ocells que picotegen en aigües somes, descobrir-hi una silueta desconeguda. Aturar-se i observar-la amb l'ajut dels binocles i emmagatzemar-ne els detalls a la memòria per, després,  rebuscar entre làmines i descripcions científiques. Quin goig la trobada quan es certifica que hem vist un ocell poc comú i mai vist fins ara en els nostres recorreguts per aquests verals: un capó reial (Plegadis falcinellus).

Foto: José Miguel Grande Gutiérrez

Aquí el teniu, amb aquesta figura tan estilitzada, potes llargues, coll poderós i, sobretot, aquest bec llarg i corbat que l'identifica clarament per damunt d'altres espècies. I aquests tons bruns a contrallum però que, quan l'ocell es mou lleugerament, deixen anar iridiscències de tons verdosos i púrpures. Llegeixes més i saps que és una espècie poc comuna al Delta però que se'l pot veure de maig a desembre, especialment al setembre durant el pas de tardor. I saps que has tingut la sort de veure'l.

I si tot això s'acompanya d'un plaer gastronòmic com un arròs o una fideuà on hi canten els àngels, els adjectius per a descriure'l esdevenen clarament insuficients. Està clar que tots aquests petits plaers han fet més per nosaltres aquests dies que qualsevol castell de focs vital com els que. sovint, perseguim. La felicitat es viu a glops. cada cop ho tinc més clar. I cal assaborir-los amb tota la consciència possible.    Sols així els fem perdurar dins nostre i ens ajuden en els moments en què, per desgràcia, no els tindrem a l'abast. 
Bona rentrée a tothom!

dilluns, 21 juliol de 2014

Perfums de Xesco Boix

El Xesco a Manresa, al parc de la Seu, l'any 1981
Avui fa 30 anys que el Xesco ens va deixar. Semblen -i són- molts anys, però la memòria vital, que sempre ho relativitza tot, fa que sigui un fet fins i tot proper. Potser perquè quan "tens una edat" les fronteres temporals es dilueixen i t'adones que tot allò que ha estat important en la teva vida es va concentrant, fets que en el temps estaven molt separats apareixen ara junts, un al costat de l'altre formant com una petita biblioteca de records i moments especials. Una mena d'antologia de la teva pròpia biografia.
Doncs bé, en aquest volum que ara fullejo n'hi ha uns quants d'aquests moments amb el Xesco. El primer és una trobada amb ell a Navàs -crec-, o a Balsareny, després d'una de les seves actuacions. Vaig quedar-me a xerrar una estona -ell sempre trobava un raconet per a parlar amb tothom- i recordo, vagament, com li exposava els meus anhels i també els meus dubtes. Tenia dinou anys i tot un món per córrer. M'engrescava la seva energia. Llavors, a part de fer de cap escolta, començava a fer animació infantil i el meu referent era el Xesco. No recordo les paraules, només n'ha quedat el perfum d'aquella xerrada, un perfum d'il·lusió i de coratge, de ganes de tirar endavant.


El segon moment és una carta seva que conservo com un tresor. Imagino que devia escriure-li jo a partir d'aquella primera trobada perquè diu: "Em va agradar de rebre la teva carta. Me l'he llegida diverses vegades". Amb aquella lletra tan especial, tan plena de personalitat i sempre tan ben feta… Més endavant afegeix: "No t'espanti ser un idealista. Hem de tocar de peus a terra, però ens cal un ideal ben pur i ben fort". I després em parla de qui ha estat també un dels meus referents, Pete Seeger: "Jo he après moltes coses d'un senyor que es diu Pete Seeger… Ell les va aprendre del seu mestre: Woody Guthrie." I acaba: "Un dia d'aquests he de cantar a Manresa, potser ens veurem?"
I aquest és el tercer moment d'aquest llibre-record: la cantada que Xesco Boix va fer a Manresa el 10 de maig de 1981, promogut per Rialles. Ho sé perquè hi era i perquè guardo un reportatge que El Regió-7 va fer de la relació del Xesco amb Manresa l'any 2009, a vint-i-cinc anys de la seva mort. Vaig anar a aquell concert al parc de la Seu amb els escoltes i tinc la sort que en una de les fotos surto al costat dret del Xesco, mig tapat. A l'altre costat hi ha el Xavier, un dels meus llops. De la cantada no recordo res en particular perquè devia quedar embadocat, gairebé abduït, per la seva presència, per aquella veu potent i ben timbrada, aquell català tan ric, aquella tendresa…
L'any 1994 amb motiu del desè aniversari de la seva pèrdua es va inaugurar una petita estàtua en honor seu al Parc Puigterrà de Manresa: una nena asseguda escoltant-lo, amb la inseparable gorra del Xesco a la mà. Hi vam acudir uns quants animadors -o ex- convocats també per Rialles: el Josep M Oliva, Lluís Atcher, Lluís Pinyot, Josep M Gasol i jo mateix per tal de fer-li un nou homenatge. Aquí ens teniu:

Homenatge a Manresa, Parc de Puigterrà, 1994

Tanco el llibre. Aquell perfum d'il·lusió, de ganes de tirar endavant, segueix intacte, malgrat els anys no passen en va i les utopies que defensàvem han anat tocant de peus a terra, sovint amb més desenganys que no alegries. Però aquell "ideal ben pur i ben fort" ens continua guiant. Gràcies, Xesco!




dilluns, 14 juliol de 2014

El plaer de la generositat

En l'edició de "El 3 de Vuit" de divendres passat  (11/7/14)
va aparèixer la meva ressenya sobre "En Quim i el grill" de l'escriptor i crític Pere Martí i Bertran. Aquí la teniu.

dijous, 10 juliol de 2014

He tornat… a buscar una cosa que havia perdut



Sí, ja ho sé, vaig dir que em traslladava a l'altre blog. Però, com li passa a la parella del relat "Tota la vida" de Bernat Puigtobella -que aprofito per a recomanar-vos-, no he pogut resistir la temptació de tornar al blog "vell" per a buscar una cosa. No, no és un gos. És un llibre. Més ben dit, un llibre digital que aviat veurà la llum en paper. Parlo de Perduts de Pep Garcia. No, no és el llibreter de l'Odissea i company de "Ran de les coses". És un altre Pep Garcia, dels molts que hi deu haver en aquest món. L'estiu passat -just ara fa un any- ja va guanyar el premi de la revista "El Núvol" per un relat d'aquest llibre. Ja en vaig parlar o sigui que no ho tornaré a fer. Llegiu-ho vosaltres mateixos si voleu.

Perduts és un recull de relats breus -la majoria d'un parell de pàgines- que tenen en comú uns protagonistes desorientats, física i -sobretot- vitalment. La majoria han perdut la il·lusió de viure, alguns el control de si mateixos, d'altres el desig. N'hi ha que arriben a perdre físicament la dona, la filla, la família. De vegades és tot un poble que es perd. Jo crec que, en el fons, tots han perdut la pròpia identitat, allò que ens fa sentir-nos únics, valents i feliços davant el món. Per això fan plans, un munt d'estratègies -calculades fins a l'obsessió- per tal d'enfrontar-se a aquesta sensació de desorientació. Un estratagema que els retorni el control de les seves vides… o les seves morts. Sí, alguns estan tan desesperats que l'únic que els queda és decidir com ha de ser la seva mort. Un suïcidi planificat amb l'alegria del que sap una cosa que ningú més sap. Plans i plans que queden, en el darrer moment, en mans de l'atzar. Una mena de fatalitat que, com a tal, és ingovernable, lluny del nostre control.
Imagino que, a hores d'ara, deveu estar pensant: però quin llibre més macabre! Quines històries més sòrdides! Doncs no. No és un llibre ni macabre ni sòrdid, per bé que en algun moment ens pot deixar tocats. No ho és perquè, malgrat tot el que us acabo d'explicar és un llibre divertit. Entenguem-nos, no és un llibre d'acudits, de rialla plena, però té un puntet d'humor -de vegades una mica negre- que el salva -ens salva- de caure en la depressió. Al cap i a la fi la ironia és allò que ens permet distanciar-nos de les situacions que vivim, per més dures o felices que siguin, per tal de treure'ls la trascendència que, sovint, els volem atorgar. I d'ironia n'hi ha molta a Perduts. No seria fàcil, altrament, enfrontar-se a suïcidis, desaparicions, suplantacions de personalitat, separacions de parella -amb cops de porta al nas inclosos-… si no hi hagués aquest punt irònic que el Pep Garcia domina a la perfecció.
Perquè l'autor domina tot l'entramat d'aquests contes com si es tractés d'un mecanisme de rellotgeria. Com a bon narrador omniscient que és, ho sap tot i a més ens ho diu que ho sap, però no ens ho explica tot fins que ell vol. Diguem que gaudeix dosificant-nos la informació de la mateixa manera que nosaltres gaudim en aquesta intriga que esperem resoldre a la següent línia, a l'altra pàgina. Hi ha un conte on ens fa veure que com a lectors només som uns espectadors, i que això, en el fons, és molt millor que ser el protagonista de cada història: 

"Tu, si vols, podries ser el protagonista. Però t'agrada més mirar, oi? Que tinguis una bona lectura".

D'això se'n diu voyeurisme literari. Un altre element que plana sobre alguns relats del llibre. Com aquell de l'home que vol ser escriptor, que gaudeix observant des de l'anonimat la reacció dels lectors del seu llibre. O el del viatger que s'entreté observant les escenes d'un aeroport. 

La mateixa tècnica narrativa que permet que els personatges - i nosaltres amb ells- s'enfrontin a situacions veritablement inversemblants, gairebé kafkianes, i que les acabin acceptant només amb un petit dubte que acaba soterrat sota una realitat que s'imposa: un gronxador que no deixa de moure's malgrat que el seu habitant ja no hi és, un poble sencer que, en el temps que dura un castell de focs, descobreix astorat uns nous inquilins a les seves pròpies cases, una trucada des d'un telèfon que no té línia… Realitat versus ficció. O, millor encara, la realitat de cada dia contra la virtualitat de la xarxa: un personatge que es troba a ell mateix buscant per internet. Un alter ego que es va separant del veritable. O el d'un espectador convertit en l'actor de l'obra que ha vingut a veure. Molta suplantació de personalitat i molt desdoblament: el cas del bessó que sap que haurà d'entrar a presó finalment per una cosa que no ha fet. Aquest doble joc, doncs, és constant al llibre i, és segurament, una de les moltes línies de lectura d'aquesta obra. Com diu l'autor en un dels contes: 

"De fet, la realitat no interessa gens ni mica sinó, només, el discurs fictici que cadascú fa de la suposada realitat".

Una afirmació que podríem fer extensiva a gairebé totes les històries de Perduts. I possiblement  podríem aplicar, críticament, a les nostres pròpies històries, les de cada lector. Però, ja se sap, és millor mirar, o llegir… que pensar o viure-ho en pròpia carn. Però aquesta és una altra lectura que ha de fer cadascú mentre llegeixi aquests contes assegut al seu sofà.

Si encara esteu llegint això vol dir que, malgrat no haver explicat gairebé res dels arguments d'aquest llibre, he aconseguit mantenir-vos encesa l'espelma de la curiositat. Hi ha moltes coses més a dir sobre Perduts. Sobre aquests alcaldes aferrats físicament al poder. Sobre el paper de la família. Sobre la revenja -m'encanta la del vell professor! I també hi hauria molt a dir sobre la llengua, aquests jocs de paraules gairebé constants. Queden moltes coses al tinter. O al disc dur, si preferiu. Potser les digui un altre dia. O segurament ja les diran d'altres, que tampoc cal matar tot el que és gras. Espero haver-vos posat el cuquet de la lectura i, qui sap, potser algun dia puguem retrobar-nos tots els perduts-lectors, en la presentació d'aquesta obra i comentar la jugada. Ara, ja us aviso, jo vindré disfressat. Per si de cas.


dissabte, 5 juliol de 2014

M'he traslladat al blog d'estiu

Pep Garcia sota l'atenta -i sorneguera- mirada de Larkin (Foto Marta Pérez)
 Sí nois, aquests dies m'he traslladat al pis del costat, o sigui al blog del costat : Ran de les coses. Allà tinc molta feina -com podreu comprovar si us hi deixeu caure- i ara, a l'estiu, s'hi està més fresquet. El nostre Projecte Larkin està vivint un dels seus moments més dolços des que el vaig començar ara ja fa quatre anys. Quatre!  Ha costat molt de temps d'assajos, tria de poemes, muntatge del concert, detalls escènics i, sobretot, sobretot, ha costat molt sortir de casa per ensenyar-lo arreu. Aviat farà just un any que, des de l'Agrícol-Centre Artístic del Penedès, el Pere Martí i l'Anna Ruiz van apostar per nosaltres. Gràcies! És de justícia reconèixer-ho ara que comença a córrer més enllà del Penedès. Després el Pep del Forat del Pany també ens va acollir a casa seva i ens va deixar oferir-vos el nostre treball. Gràcies Pep. I aquest juliol la cosa s'ha obert definitivament. Primer la Marta Pérez, al Cicle Contrapunt Poètic i, ben aviat, el Xavier de la llibreria Nollegiu i la Flora i el Lluís de Cal Magre. Gràcies a tots per deixar-nos un racó on poder fer el que ara ens ve més de gust de fer: recitar i cantar la poesia de Philip Larkin.
Ja ho sabeu, doncs. Si ens voleu sentir, estem al pis del costat. Us reservem un raconet al costat de la finestra mentre escolteu com el Pep Puig ens recita uns versos de Larkin...

dimarts, 1 juliol de 2014

"Ran de les coses" escampa la poesia de Philip Larkin aquest juliol!!

http://www.martaperezsierra.com/contrapunt-poetic/
3 de juliol, 19 h. a CONTRAPUNT POÈTIC. Aula de Música i Teatre Musical  (St Feliu de LLobregat)




11 de juliol a la Llibreria Nollegiu (Poblenou)





 17 de juliol a Cal Magre (Callús)



US HI ESPEREM!!!




diumenge, 29 juny de 2014

La decadència que conduí a la Gran Guerra



Ahir va fer cent anys del fet que provocà l'inici de la Primera Guerra Mundial, coneguda també com "La Gran Guerra": l'assassinat a Sarajevo del l'hereu de l'imperi austrohungarès, l'arxiduc Francesc Ferran, i la seva dona Sofia Chotek. M'ha semblat una excusa immillorable per a parlar-vos d'una novel·la excepcional: La Marxa de Radetzky.

Vaig conèixer Joseph Roth (1894-1839)  llegint La llegenda del sant bevedor, una petita joia que em va deixar fascinat per la capacitat narrativa d'aquest escriptor centreeuropeu, i que ja vaig comentar en aquest blog. Una fascinació que he pogut confirmar després de llegir aquesta extensa novel·la (més de 400 pàgs), encara que poc té a veure amb l'obra que us comentava: la Llegenda és un relat breu que no arriba al centenar de pàgines.

La Marxa de Radetzky us deu sonar pel nom d'aquesta composició musical que tanca cada any el famós concert d'any nou a Viena, sí, aquell en què el director convida el públic a seguir amb picaments de mans el ritme de la peça. Originalment fou composta per Johann Strauss per a lloar la victòria d'Àustria davant d'Itàlia durant la revolució del 1848-1849. Dic tot això perquè entengueu que el títol té un significat molt clar: si la Marxa Radetzky simbolitza d'alguna manera el nacionalisme austríac i l'hegemonia de l'Imperi austrohongarès aquesta novel·la descriu precisament tot el contrari: el declivi d'un imperi que portaria cap a la Gran Guerra. És doncs una imatge per contraposició, en certa manera una ironia de l'autor cap a un món que es resisteix a donar-se per vençut, depassat per les circumstàncies
La trama no segueix, però, els grans fets històrics, sinó que els sentim de rerefons, molt llunyans, com un eco, mentre assistim al dia a dia de tres personatges d'una mateixa nissaga, la família Trotta. En primer lloc l'avi, un capità que passà als llibres escolars com l'heroi de Solferino, la batalla on el seu valor va permetre salvar la vida del llavors jove emperador Francesc Josep -el de Sissí- amb el preu de rebre una bala a la clavícula. Aquest fet pesarà molt fortament en els seus descendents, especialment en el nét que farà també la carrera militar en honor a l'avi. El pare, en canvi, per expressa ordre de l'avi es convertirà en comissari de districte a Silèsia: "En tota la teva vida no series mai ni un pàges ni un hostaler! Has de ser un funcionari excel·lent i no res més!"
Tenim doncs tres personatges en certa manera atenallats per un destí marcat per les consideracions socials. Tres vides, però, ben diferents, darrere cadascuna de les quals batega una forta determinació, fruit d'una educació molt estricta, que els duu per camins molt diferents. L'avi, l'heroi, es rebel·larà contra la seva pròpia condició i demanarà a l'emperador mateix que tregui la seva llegenda del recull de fets històrics que s'ensenyen als escolars, en pro de la veritat. Per això se'l coneixerà també amb el títol de Cavaller de la Veritat. El fill, el baró Franz von Trotta, portarà una vida mil·limètricament calculada,  sempre al peu d'un protocol vital fred i lluny del seu propi fill, Carl Joseph, que anirà pujant en l'escalafó militar fins arribar a la categoria de tinent. Sempre, però, sota l'atenta mirada del pare -i el record imposant de l'avi immortalitzat en un quadre-, sempre arrossegant una melangia vital que no el deixa trobar el seu propi camí:

"Caure i morir hauria estat una petitesa aquells diumenges esvaïts, quan Carl Joseph escoltava la Marxa de Radetzky des del balcó patern, interpretada per l'orquestra del senyor Nechwall! A l'alumne de l'imperial i reial Acadèmia de Cadets de Cavalleria, l'havien familiaritzat amb la mort, però amb una mort mort llunyana! La propera matinada, a les set i vint, la mort i, esperava l'amic, el doctor Demant. Demà passat o al cap d'uns quants dies esperaria el tinent Carl Joseph Trotta. Quin espant! Quines tenebres! Haver donat lloc a la negra arribada de la mort i, després esdevenir-ne la víctima! I si un mateix no n'era la víctima, quants cadàvers l'esperaven pel camí?"

És en aquesta infelicitat on podem trobar molts paral·lelismes amb la Llegenda del sant bevedor -com també amb la biografia del mateix Roth. L'addicció a l'alcohol, per exemple, que acompanya els dos personatges i l'escriptor, o la dificultat de trobar algun recer en un amic o una amant. O l'afició al joc. Tots aquests elements combinats fatalment aconduiran al desenllaç vital que avançarà paral·lelament a la partida d'escacs que s'estava jugant aquells temps a l'imperi i que ara ja sabem que va desembocar en la guerra del 14.
No vull donar més detalls de la trama per no desanimar el possible lector abans de començar. Tampoc és fàcil resumir en un petit post com aquest una novel·la tan extensa com densa de continguts. Això sí, només puc dir-vos que mai m'ha caigut de les mans ni se m'ha fet pesada, encara que el ritme narratiu no té res a veure, lògicament, amb una novel·la d'aventures o un thriller. La prosa de Joseph Roth és magnífica i fa que t'endinsis en els petits racons de cada personatge i visquis a fons amb ells les seves penúries i, de tant en tant, les escasses alegries que els ronden. Una novel·la per entendre també aquell mosaic de valors i territoris que començà a esmicolar-se ara fa just cent anys. Un mosaic que encara  avui - amb una altra gran guerra per entremig- busca com endreçar les seves peces.