dimecres, 22 abril de 2015

Pesca de Sant Jordi









Ahir, fent cas als bons consells de Jaume Subirana, vaig fer "Pasqua abans de Rams" que, en aquest cas vol dir fer la compra de Sant Jordi uns dies abans. Això et permet buscar tranquil·lament el que t'interessa -sobretot si no són novetats estrictes- i poder deixar el dia de demà per al que val la pena fer que és passejar i gaudir de l'ambient de les parades de llibres.
I aquesta que teniu a sobre és la meva "pesca" santjordiniana. La meva i la de la Mònica. Jo tenia clar que volia poesia, fa temps que tenia alguns títols pendents. A més em ve molt de gust de llegir-ne. Tenia "mono", vaja. Ahir  em vaig regalar un petit ritual de "bateig" poètic: obrir cada llibre per una pàgina qualsevol i deixar que un primer tast a l'atzar em seduís. Vaig retrobar aquell to serè però, elegíac, de Joan Margarit. El vers contundent i tendre alhora de la Marta Pérez va situar-me en l'òrbita del climateri vital -i poètic-. Em va semblar notar aquella saviesa i elegància que només destil·len els grans poetes com Francesc Parcerisas. Vaig tenir una primera cita -sempre neguitoses, per l'expectativa- amb el darrer Francesc Garriga. Crec que en tindrem d'altres amb ell, i molt fecundes. I l'Anna Gual va clavar-me un mastegot poètic -amb tot el carinyo- amb un primer poema que em va fer sentir aquella sensació de les coses que, perquè no són fàcils, seran molt més gratificants.
Vaig comprar a ulls clucs el darrer llibre d'Erri de Luca. Tinc ganes de llegir-lo en un altre registre que no sigui el de la prosa poètica que li he tastat fins ara. Una mica d'aliment intel·lectual i de revolta de l'ànima. Amb Monteagudo tinc ganes de retrobar les esplèndides sensacions que ja he viscut a Fin, a Brañaganda o a Marcos Montes. Invasión fa pinta de ser un excel·lent llibre.
A Foenkinos tampoc no el descobriré ara. Només que tingui una part de la tendresa i la gràcia d'Els records o La delicadesa ja em sentiré agraït.
Els dos darrers llibres són una nova coneixença. Del Bosch "romàntic" n'esperem molt. I de Lila, de Marilynne Robinson no en sé res. M'he deixat aconsellar per la meva llibretera de confiança, la Rosa. I estic segur que l'encertarà.

Ja ho veieu, és aquella emoció de "l'abans de" llegir. Com tots els abans de un moment molt especial.
Per cert, demà, segurament no podré passejar gaire perquè, com gairebé cada any, estaré donant un cop de mà als de la meva llibreria, l'Odissea. Si veniu per allà, a la Rambla de Vilafranca, ens hi trobarem.
I, tant si veniu com si no

QUE TINGUEU UNA EXCEL·LENT DIADA DE SANT JORDI!!


diumenge, 19 abril de 2015

Vi-o-Diversitat



La meva situació personal-familiar actual no em permet estar gaire actiu a la xarxa i, lògicament, el meu blog se'n ressenteix. A l'espera de temps millors us deixo amb una proposta àudiovisual que -sigueu o no del Penedès- us atraparà segur. Es tracta del tràiler d'un documental sobre la biodiversitat a les vinyes creat per l'equip de EdNatura (estudi i divulgació de la natura)  del qual forma part en Xavier Bayer (mestre, músic i naturalista de trajectòria més que destacada). L'acompanyen en Joan Guasch i en Pep Guasch.

Xavier Bayer
"Vi o diversitat - biodiversitat i vinyes al Penedès" es va presentar al darrer festival de cinema Most. I de moment ha rebut molt bones crítiques.


Per si encara no l'heu vist, hi ha programades la projecció i presentació els dies i llocs següents:

- 1-5-2015 al vespre a Calafell - Fira del Terròs (falta confirmar lloc i hora)
- 8-5-2015 al vespre a la Cumprativa de Llorenç del Penedès - Vigralla (falta confirmar hora)


I si el Penedès us queda una mica lluny sempre podeu contactar amb l'equip d'EdNatura perquè us vinguin a passar aquest esplèndid documental que abasta molts àmbits (natural, econòmic, gestió del territori) i que compta amb unes fantàstiques imatges de flora, fauna i del paisatge del Penedès.

divendres, 10 abril de 2015

Entrenant el cervell… i el gust artístic!



Tal com us vaig prometre aquí teniu la meva ressenya sobre el llibre "Endevinalles per a tothom" (Baula) del meu amic Pere Martí i Bertran, escriptor, crític de literatura infantil i juvenil, i de qui he après un munt de coses sobre poesia i literatura en general. La trobareu calenteta, acabada de sortir del forn del setmanari El 3 de Vuit en la seva edició d'avui.






I ara deixeu-me proposar-vos, a tall d'exemple, una d'aquestes endevinalles. Deixeu-me sentir, per un dia, com el McAbeu de Xarel·10, un blog sobre enigmes que us recomano de totes totes. Trobareu la solució als comentaris d'aquest post quan vegi que ja ha bullit prou l'olla.  JA PODEU CONSULTAR-LA!!



Precisament avui mateix es presenta aquest llibre a Vilafranca del Penedès:



Si voleu saber més coses sobre el gènere de les endevinalles, de la mà d'especialistes com Màrius Serra, Victor Pàmies, Joan Soler Amigó i tantes d'altres "patums" en aquest camp us convé anar al següent web: https://endevinalles.wordpress.com




dijous, 2 abril de 2015

"Moltes cultures, una història"


Avui, és el Dia Internacional del Llibre Infantil. M'ho ha recordat el meu bon amic Josep M Aloy -de qui ja us he parlat algun altre cop-  a través del seu blog: Mascaró de Proa. Com que ell ho explica a les mil meravelles, deixo d'escriure i li cedeixo la paraula.

dimarts, 31 març de 2015

Una novel·la sobre l'engany… o un engany de novel·la?

 

No faig mai ressenyes de llibres que no m'han agradat però avui serà la primera. Bé, de fet no sóc sincer: vaig haver de comentar un llibre a demanda del seu autor i, com que no em va agradar gens però tampoc volia ferir-lo, vaig dir el que pensava del llibre sense que semblés que m'havia desagradat, tot un exercici d'ambiguïtat lingüística que no us recomano. 
Si avui torno al mateix pecat és perquè m'han demanat que doni la meva opinió sobre aquesta novel·la de Ben Lerner. Evidentment no m'ho ha encarregat ell i dubto que mai arribi a llegir-la. I si arribés el cas tampoc estic tan segur que no estigués d'acord amb mi. Tinc la sensació que ell mateix es protegeix de les possibles crítiques a partir de l'autoparòdia, encara que sigui en la veu d'altres personatges:

"… me he dado cuenta de cuanta tolerancia y predisposición exige leerme."

Perquè és justament aquesta la sensació que he tingut al llarg de les 285 pàgines: he necessitat molta predisposició i una tolerància a prova de foc per arribar fins al final. De fet, hagués abandonat a la primera pàgina en topar-me amb una sintaxi, diguem-ne, ambigua -per no dir directament confusa- si no hagués tingut l'encàrrec a què em devia (no sóc dels que no compleixen). Si a això hi afegim una barreja constant d'elements narratius (personatges, punts de vista, situacions…), el nul interès que em despertava la trama (ah, però n'hi havia?) i, sobretot, els discursos -falsament- reflexius sobre alguns elements de la condició humana o sobre qualsevol fotesa elevada a la categoria de trascendent, una prosa afectadament profunda i, sovint, inintel·ligible... En fi, si sumem tot això entendreu perquè no m'ha agradat. I tanmateix com que sóc disciplinat, i perquè no em sé amb la veritat absoluta en res i menys encara en temes literaris -perquè com a lector crec que ningú la té, però tanmateix crec que l'opinió lectora de qualsevol és vàlida si és argumentada- us faré quatre ratlles d'aquesta… obra.

Exemple d'"interessant" reflexió sobre el fet de fer menjar per a algú...

No m'atreveixo a anomenar-la novel·la perquè una de les característiques més clares és que l'autor juga amb els límits del gènere, almenys tal com el coneixem la majoria de mortals. No només perquè inclogui poemes, alguns ben extensos, sinó perquè, sobretot, no hi trobareu una trama única, uns personatges clars i encara menys una arquitectura narrativa convencional.  Que Ben Lerner ha fet una aposta per innovar, per cercar nous llenguatges narratius és una evidència, però també crec que el preu que en paga és un producte dispers, feixuc i altament retòric (en el sentit pejoratiu del terme). Que de què va? Doncs us ho podria explicar però us endureu una imatge falsa -a mi em va passar en llegir la contraportada i decidir-me a llegir aquesta obra. Però va, juguem-hi: hi ha un escriptor, que es diu Ben també, a qui li acaben de diagnosticar una afecció cardíaca important, i a qui li han promès una quantitat desorbitada (de 6 xifres) com a bestreta d'una novel·la que hauria de basar-se en l'allargament d'un conte seu, ja publicat. Entremig apareix també una amiga seva que vol ser mare. Ell s'ofereix a col·laborar-hi inseminant-la artificialment. Apareixen molts altres personatges, la majoria secundaris però alguns acaben tenint dret a una història pròpia apassionant, més que la del protagonista. Ah! i tot això diuen que passa en una Nova York que està a punt de rebre un huracà… que no apareix fins les darreres pàgines i encara molt col·lateralment.

Un exemple de la "loquacitat" de Lerner.

El llibre està organitzat en cinc capítols titulats així: un, dos… fins al darrer. Els salts narratius són constants, també s'hi intercalen visions més o menys oníriques, records -o falsos records- del passat, premonicions d'un futur més o menys inquietant. Una de les constants del llibre és resumiria en la frase: 

"el mundo que vendrá, donde todo será lo mismo pero un poco diferente".  Agafeu-vos-ho com pugueu.

La novel·la -acceptem-li el nom per ser pràctics- juga constantment amb el temps. Passat, present i futur s'entrellacen sovint com a joc narratiu però també com a reflexió -obsessiva- sobre una mena de connexió quàntica, com si tot es visqués en universos paral·lels on hom és ell mateix en diverses situacions, totes reals i totes de ficció, a la vegada. Com quan, després de deixar el Roberto, el fill d'una amiga de qui té cura, torna a entrar a l'escola i, de cop, és ell de petit a la seva aula de primària, empaperada de cartes enviades a Christa McAuliffe, la primera dona civil no astronauta que va participar en el Challenger, el mateix que va explotar pocs segons després d'enlairar-se. Una imatge que ell recorda però que ara sap que no va arribar a veure perquè, senzillament, era a escola. Un fals record.

Si sóc honest he de reconèixer que, del devessall d'imatges, situacions, diàlegs i reflexions que hi he llegit, n'hi ha algunes de molt potents que romanen en la meva memòria. Algun mèrit, doncs, atribueixo a Ben Lerner com a escriptor, només que crec que, amb una dosi més adequada de la seva loquacitat, l'obra i els seus lectors hi guanyaríem. D'entre aquests fragments n'hi ha almenys tres que m'agradaria destacar. Un és quan van a veure "El reloj", un muntatge cinematogràfic que dura 24 hores i que està fet a base d'escenes de cinema i televisió on apareixen rellotges -o personatges que diuen l'hora-, però muntades en temps real, de manera que estan sincronitzades amb l'hora que es viu fora de la pantalla. Això durà el protagonista a unes reflexions interessants com aquesta quan decideix mirar el seu mòbil per saber quina hora és:

"Había oído describir El reloj como el derrumbe definitivo del tiempo ficción en el tiempo real, como una obra pensada para borrar la distancia entre el arte y la vida, la fantasía y la realidad. Pero en parte miré el teléfono porque para mí dicha distancia no se había borrado en absoluto; si bien la duración de un minuto real y un minuto de El reloj eran matemáticamente indistinguibles, no obstante eran minutos de mundos distintos."

L'altra escena és molt divertida. Succeeix a l'hospital on ha anat a donar una mostra d'esperma per a la inseminació de la seva amiga. Mentre està enfeinat en masturbar-se per obtenir una mostra li ve al cap l'obsessió que aquesta mostra no estigui contaminada. Això el durà a rentar-se les mans un munt de vegades perquè cada cop s'adona que en la preparació -del dvd, de tocar el comandament, de baixar-se els pantalons, de posar-se els auriculars…- sempre acaba tocant alguna cosa:

"de modo que arrastré de nuevo los pies -esta vez con los auriculares puestos, oyendo los chillidos y gemidos de las aventuras- de vuelta a la pila y me lavé las manos otra vez. Encima de la pila, gracias a Dios, no había espejo."

Les "caixes" de Donald Judd a la Fundació Chinati (Marfa)
La darrera escena remarcable té lloc quan, al capítol "Cuatro" passa unes setmanes a Marfa, un poble en ple desert de Texas on hi ha una fundació artística molt important. Hi ha aconseguit una estada pagada per la seva editorial perquè pugui escriure la nova novel·la, basada en un conte anterior seu (que, per cert, conforma el segon capítol). Un cop allà el contrast és brutal. Canvia el seu horari dràsticament -passa a escriure a partir del capvespre i dorm de dia- i es manté en una mena d'aïllament social gairebé total. Allà decidirà, a més, canviar el propòsit inicial -una mena de novel·la basada en una falsa correspondència entre ell i altres escriptors- pel text actual. L'escena més impactant es produeix quan va a veure una exposició d'art conceptual, una instal·lació de Donald Judd feta amb un centenar de caixes d'alumini allotjada en una nau immensa que havia acollit presoners de guerra alemanys. Les emocions que la visió d'aquestes capses li provocaran són, crec, tota una classe d'interpretació de l'art plàstic contemporani.

Un dels molts fragments on l'autor s'adreça al lector, parlant de la seva pròpia obra.
No vull allargar-me més, sóc conscient que he abusat de la vostra paciència, com Lerner ho ha fet amb la meva. Només afegir que a la seva obra hi ha molts temes més, entre els quals destaca la reflexió sobre la literatura (podria dir-se que 10:04 és també una obra metaliterària), però que, al meu entendre, podrien haver-se abordat amb eines menys feixugues. En fi, ara que em rellegeixo crec que potser no m'ha desagradat tant. Això sí, no us animaria a llegir-la. Si ho feu, que quedi clar que ja us he avisat.

PD: Ah! i també surt molt Walt Whitman, el meu apreciat poeta. Això també m'ha agradat.


diumenge, 29 març de 2015

"amb qualsevol fotesa fem el ple" *
















Els mestres ja ho fem això: desapareixem. Especialment a finals de trimestre, sembla que s'acabi el món: que si anar preparant notes i informes (i corregint com desesperats dossiers, llibretes, proves…), que si el festival dels sentits, que si… Aquest cop, a més, s'hi han afegit: una sortida a St Llorenç del Munt, una donació de sang -organitzada pels alumnes de cicle superior-, la participació al certamen de lectura en veu alta i, per acabar-ho d'adobar, teníem tres alumnes i dues mestres en un Erasmus a Polònia!! En fi, de bojos, de bojos galàctics.
Així que avui, finalment, he pogut escapar-me per fer un tomet (seria un "tombet" però ningú ho diu així) i comprovar que la primavera incipient de fa uns dies ja esclata arreu sense concessions. El verd dels cereals s'imposa fresc i brillant, els ametllers han cedit el relleu als presseguers i un munt de plantes floreixen a les vores de camins i conreus. És el que s'anomena vegetació ruderal. Avui, en comptes de pedalar costers amunt m'he estimat més deixar-me seduir per un raconet sota unes oliveres on la calabruixa i el boixac de camp s'havien ensenyorit del terreny. També hi havia algunes lletereses -o lleteroles- que, tot i no lluir pètals acolorits, es fan mirar per la seva singular geometria vegetal. Ah! i la meva primera rosella d'aquest any!
Com que feia una mica de vent -i no estava massa en forma- només m'he arribat fins a la Torre d'en Vernet, un petit nucli arraulit al costat de l'ermita de Sant Pere ad Vincula (curiosa, per cert, la història d'aquesta advocació) i, des d'allí he retornat cap a Can Rigol -on he trobat el raconet que m'ha enamorat- i he passat "pels camins inoblidables" cap a la torre de l'aigua de la Bleda i Vila. Aquí teniu un petit resum fotogràfic. Bona Setmana Santa a tothom!

* Tret del poema Març de Miquel Martí i Pol.



diumenge, 15 març de 2015

Inventari incipient de primavera





















  • Uns quants pinsans, cueretes i, potser, un lluer, rondant per les vinyes.
  • Un picot verd -crec- sentit vora la riera (sempre tan escandalós i rialler).
  • Un ciclista que l'altre dia era pagès. Una xerrada més.
  • Unes mates de vinca, ben florides.
  • Un matí assolellat -però fresquet- de principis de primavera.
  • Una cotxa cua fumada fent un ball-de-cua.
  • La masia de Can Barceló, blanc resplendent.
  • Una finestra amb cortina de ganxet.
  • La Creu de Can Barceló, sempre esperant-me.
  • La carena que puja i baixa: Argilaga, Samuntà.
  • Mirar al lluny la serra de Font-Rubí i, més enllà, imponent, Montserrat.
  • Ensumar l'almesquí i comprovar que fa una olor dolça.
  • Unes petjades de gos que creia de guineu, mèu mèu.
  • Travessar un cop més el riu Foix -fet una riera-, avui amb aigua.
  • Albirar Vilafranca des de la Torre de l'Aigua i saber que "ja sóc a casa".
Comptat i debatut… uff! Això no té preu.

dijous, 12 març de 2015

Ensumant la primavera


Fa gairebé quatre semanes que us vaig explicar una tarda d'hivern aprofitada. Avui he tornat a sortir a fer un tomb amb bici i he pogut comprovar els avenços que al camp fa una primavera que s'ensuma per tots els racons. M'he aturat davant el mateix ametller de llavors perquè pugueu comprovar els canvis que, lentament, va fent la natura. Llavors era tot un pom de flors blanques. Ara, la majoria s'han marcit -fecundades, espero-, han perdut els pètals i, al seu costat, unes fulles verdes comencen a treure el nas.
Avui m'he enfilat fins el Turó dels Pins de Samuntà, el punt geodèsic més alt d'aquesta serra que abraça els termes de la Bleda i Castellví de la Marca. Des d'allà es pot veure una bona panoràmica del pla del Penedès, amb Vilafranca com a nucli principal.

Vilafranca s'endevina cap a la dreta entre dos turons, la muntanya de St Pau i el Papiol.
Un cop dalt m'he quedat una estona contemplant els darrers raigs de la tarda i observant les plantes florides: romaní, farigola, gatosa i una floreta groga que he vist d'altres vegades en aquest mateix indret. Per la forma de la corol·la em feia pensar en els narcisos, però són molt més petites. Un cop a casa he pogut confirmar la meva hipòtesi. El seu nom científic és Narcissus assoanus. En català es diu almesquí. (1). Una cosa més que sabem. Aquí la teniu, escampada pel terra pedregós de dalt del turó. Amb la llum daurada de la posta es veien com petites llumetes grogues destacant entre herbes i pedregars.

Almesquí (Narcissus assoanus). Foto Jordi Badia
He emprès la baixada perquè el sol ja s'havia post i no volia arribar a casa a les fosques. Però encara he tingut una darrera trobada inesperada. Poc després, just quan deixava el camí per incorporar-me a una petita carretera que travessa entre vinyes, m'he topat amb un pagès. M'ha avisat que al lloc on he girat l'altre dia hi va haver una topada entre un ciclista i un cotxe. La carretera és un antic camí asfaltat i per tant és molt estreta. Li he agraït el consell i m'he interessat per la seva feina. Venia de lligar vergues, o sigui les tiges que neixen dels ceps i que cal anar adreçant per al bon creixement de la planta. No ha faltat parlar del temps que fa i, de cop, m'ha dit un refrany que no coneixia:

"Per Sant Josep, el pàmpol al cep"

Que vol dir que, per aquestes dates, no és estrany que la fulla de la vinya (el pàmpol) ja hagi aparegut entre els ceps. Tot i que, com els ametllers, amb aquests hiverns tan estranys, sovint el brot que s'havia animat ja en alguns xarel·los queda arraulit quan els espernecs del març marçot assoten la planta amb freds inesperats. 
Ens hem acomiadat desitjant-nos mútuament una bona tarda. I a fe que ho ha estat. Una tarda ensumant la primavera.

Darrers raigs al Turó de Samuntà

(1) Remenant per la xarxa a la cerca d'informació sobre l'almesquí he trobat aquest text, també de Jordi Badia, que combina el rigor científic amb una prosa amb tocs poètics: 

diumenge, 8 març de 2015

Vuit de març… fins quan?

Maria-Mercè Marçal. Autor desconegut: treta d'aquí.
Vuit de març

Amb totes dues mans

alçades a la lluna, 

obrim una finestra

en aquest cel tancat.


Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja .la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal


Perquè tant de bo arribi un dia que no calgui celebrar un dia de la dona. 
Mentrestant, persistirem CADA DIA.

dissabte, 7 març de 2015

16è Premi El Lector de l'Odissea


Raquel Ricart Leal, guanyadora del 16è Premi El Lector de l'Odissea. Foto: August Garcia
Ja fa anys que no formo part "oficial" del Consell de Cent Lectors de la Llibreria l'Odissea de Vilafranca del Penedès, però m'hi sento molt lligat i és per això que ahir tampoc em vaig perdre la Festa d'entrega del premi. He escrit festa en majúscula perquè crec, sincerament, que el que s'esdevé cada any va molt més enllà d'una mera cerimònia protocolària. És una celebració del plaer de llegir i del plaer de compartir aquesta lectura. Per això, a part, òbviament, del moment central de l'acte -quan coneixem el veredicte del jurat- per a mi el millor moment és abans. Cada any (i ja en van 16!) la comissió del premi dissenya un pròleg -si se li pot dir així- on el veritable protagonista és el lector i la paraula escrita. Fa també molts anys que -tret d'honroses excepcions- l'encàrrec d'aquest pròleg recau en Pep Puig, el primer llibreter de l'Odissea -alguns fins fa poc encara es pensaven que n'era, tanta era la identificació de la seva persona amb la llibreria. Ara, dedicat ja de fa temps a l'aventura àudiovisual, ens continua regalant unes veritables perles que no fan més que ennoblir un premi ja de per si especial. Les seves propostes s'han mogut per molts terrenys: el teatre, la dansa, la música, el cinema (qui no recorda l'any en què vam presentar el tràiler de "Les hores baixes de Max Plana", l'únic trailer muntat abans del rodatge de la pel·lícula?; o l'edició en què vam representar els contes curts de Slawomir Mrozek?). I la d'ahir no va ser una excepció.
Sota la direcció de Puig l'escenari s'omplí d'un anar i venir de veus, músiques i imatges, amb el protagonisme central de la lectura en veu alta. Els alumnes del curs de lectura de l'Escola de Lletres de l'Odissea, molt sàviament entrenats per l'inefable Jaume C. Pons Alorda (el meu ídol Whitmanià) van llegir/interpretar en veu alta textos d'escriptors penedesencs, mentre l'acordió de l'Anna Peret, el violoncel de l'Arnau Rosell o el piano (i quin pianista!) de Miquel Villalba els acomboiaven musicalment  i a la pantalla de l'escenari apareixien les propostes visuals dels alumnes de l'Arsenal, l'Escola Municipal d'Art de Vilafranca del Penedès, tot un luxe per a una ciutat com la nostra.

Aquests van ser els textos:
   Lector de Lluís Julià.  Recitat per la Rosa Vidal
   D'unes paraules  d'Antoni Massanell. A càrrec de Natàlia Colet.
   L'amiga em va regalar un llibre… de Jordi Llavina. En la veu d'Arcadi Canyelles.
   Hipertensió d'Anna Gual. Recitat per Mercè Prunera.
   Sextina a les dones d'Aina Torres. A càrrec d'Alexandre Planas.

   Un fragment d'Algèria sense pors de Rosa Vendrell. Llegit a duo per Anna Ruiz i Josep M Pujol.



Fotos: Pep Garcia

Després d'aquest festival el presentador, Ferran González, va donar pas a la part més protocolària: la presentació del jurat i la lectura del veredicte a càrrec de la presidenta, la guanyadora de l'edició passada, Sílvia Romero. El jurat el formaven, a més, els escriptors i traductors literaris Jaume C Pons Alorda, Tina Vallès, i Ferran Ràfols, juntament amb l'editor de la Magrana, Jordi Rourera. I els dos representants del consell de cent lectors, Montse Masó i Jesús Lafuente. 
Normalment aquesta fase de l'acte és la més fluixa i l'excessiu formalisme li atorga una fredor que contrasta amb el clima que s'ha viscut abans. Ahir, en canvi, també va ser diferent. L'ofici del mestre de cerimònies va donar joc als diferents membres del jurat perquè expressessin les seves sensacions respecte al seu rol, perquè donessin alguns detalls de com s'havia esdevingut el debat i consideracions vàries que van fer més amè aquest parèntesi previ a l'"and the winner is…". Un d'ells va afirmar que hi havia hagut fins i tot una "paradinha" d'un membre del jurat, al·ludint a com l'anar i venir dels arguments no sempre havia estat lineal… Expressió futbolística que aspira a passar a la història del premi, afegida a aquell "passar el ribot" de l'estimat i desaparegut Isidor Cònsul. 
I va arribar el moment. La Sílvia Romero va llegir el veredicte: l'obra premiada era… (la presidenta va demanar un redoble imaginari) "Temps de tornar" de… Hi va haver un petit moment d'impasse perquè a l'acta no figurava el nom de l'autor. Sort que per allà hi havia la Montse Masó que, sempre eficient, que va aportar el full on constava. I ara sí: el guanyador de la 16ena edició és… Raquel Ricart Leal!! Al cap de pocs segons la delicada figura de la guanyadora avançava entre les fileres del públic i recollia l'aplaudiment general. Un cop feta l'entrega pertinent del premi en forma de sobre (potser estaria bé pensar en algun objecte menys prosaic?), el presentador va reclamar-li unes paraules. I llavors, la flamant guanyadora va dir que s'havia preparat un petit text per a l'ocasió i que s'estimava més llegir-lo que fer un parlament. Quina delícia sentir aquella veu tendra i amable explicar de manera senzilla i encantadora com havia viscut les darreres hores del passat dilluns quan, per twitter -un cop més la Montse Masó- havia anunciat que el jurat del premi es reunia. I com va omplir l'espera amb la neteja dels racons de la casa mentre els minuts anaven passant i ella es convencia que no havia estat la premiada ja que, en aquests casos -es deia- el jurat truca de seguida a l'agraciat. Unes hores després d'haver dit al seu marit que no havia rebut el premi -i amb la casa com una patena- i d'haver rebut el consol de sa filla, la Raquel explicava com havia atès una trucada telefònica que ja no va associar amb cap guardó. I com va fer repetir a aquella veu que li parlava des de la llibreria l'Odissea la frase que el seu cervell no havia processat bé, senzillament perquè ja no encaixava amb les seves expectatives… En fi, no pretenc repetir les seves paraules perquè no tinc el seu do. Tan sols fer-vos arribar una mica d'aquella emoció que féu arribar a tots els que estàvem ahir a l'Auditori de Vilafranca. 
De la novel·la se'n va parlar poc. Però d'això ja hi haurà temps i, de totes maneres en trobareu un petit avanç a la web de l'Odissea. Com també esperem llegir-la aviat.
L'acte va acabar -com no!- amb la foto habitual dels cent lectors i, a partir d'aquí, cadascú va anar trobant els seus "ganxos" mentre preníem una copa de cava i picàvem alguna coseta al vestíbul. 
Un any més. I ja en van 16!
Enhorabona a la Raquel Ricart i al seu "Temps de tornar". Llarga vida al premi del lector de l'Odissea!