dimarts, 15 abril de 2014

Pete Seeger a Cal Magre (Callús)

Sí senyor! Pete Seeger torna a ser homenatjat pels mateixos que vam actuar al Sielu (Manresa). Però ara amb el que faltava: Lluís Pinyot, seegerià per excel·lència. O sigui que la cosa promet ser genial!
I si, a més, es fa a Cal Magre (Callús) un restaurant casolà de qualitat, fet amb productes de proximitat, amb un preu de menú de 15€… què més es pot demanar??

Si aquest divendres no sabíeu on anar  a sopar, ara ja no ho podeu dir.

Us hi esperem!!

Reserveu al 93 836 04 51 o a través del web  www.calmagre.cat


"Necessitem finançar l'esforç, no pas subvencionar la mandra"


La cita que he triat per a encapçalar aquesta entrada hauria de presidir les ments dels responsables polítics. Està extreta d'aquest excel·lent article de Ramon Folch, precisament una de les ments més vàlides i lúcides del nostre país. El conec des que, de molt jove, em vaig interessar per la botànica i l'ecologia. Vaig topar amb el seu manual "La vegetació dels Països Catalans" i es va convertir amb la meva, diguem, bíblia, a l'hora d'identificar i classificar les plantes que, durant anys, vaig anar recollint arreu del país. Vaig descobrir llavors (cap a l'any 1986) que Ramon Folch havia estat el coordinador del llibre "Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans" (1976) i que, seguint les petjades de científics eminents de casa nostra com Ramon Margalef, va impulsar això que ell n'ha anat dient la socioecologia, o sigui una ecologia amb una visió més àmplia que incorpora -no pot ser d'altra manera-  l'activitat humana com a element d'anàlisi. O una sociologia que afegeix la mirada ecològica al seu esguard. Més tard es va fer famós perquè va sortir per la tele -TV3- amb un dels millors programes de divulgació científica que recordo: Mediterrània.
Ara fa ja alguns anys que ha recuperat un cert anonimat, però, de tant en tant, deixa sentir la seva veu en alguna publicació. Un científic que encapçala obres seves amb cites poètiques i ho justifica així no és un científic qualsevol:  "el coneixement científic glacial, orfe de passió amatòria, denuncia esperits malaltissos que es diuen objectius simplement perquè són cruels". I encara afegeix: "l'acuïtat en el discerniment ve de la finesa d'esperit, no pas de la fredor de l'ànima, i per això considerar incompatible la pretesa seriositat de la ciència amb l'exaltació de la poesia és tan insensat com reduir un ganivet a la seva sola fulla, instrument aleshores prou tallant, però tanmateix inempunyable."(1)
Poesia i ciència, com no podia seduir-me aquesta proposta!
En fi, us deixo amb la lectura de l'article que ha originat aquesta -perdoneu- digressió personal. Llegiu-lo: és tota una proclama per a omplir de valors de fons aquesta independència a la que tants aspirem.

(1) Cites extretes del pròleg a La vegetació dels Països Catalans, 1986, Ketres editora, 2a ed.

diumenge, 13 abril de 2014

Antisexisme políticament correcte

Tal com us vaig prometre ahir, el fi olfacte de la Moliner que detecta els escarafalls políticament correctes.


20 anys de "Llegir per sentir" (3): Jornada a l'Agrícol (Vilafranca del Penedès)

Continuo fent-me ressò dels actes del 20è aniversari del programa de ràdio Vilafranca, "Llegir per sentir", dedicat a la literatura infantil i juvenil (i guardonat amb el premi Atlàntida del Gremi d’Editors de Catalunya).
En Pere Martí, acompanyat de la presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs.

El passat dia 29 de març, a l'Agrícol, en Pere Martí i Bertran va dictar la Ponència “La literatura infantil i juvenil a les ràdios (escolars, de proximitat i nacionals)”.
Prèviament, la presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, senyora Laura Borràs, que va presidir l’acte, va valorar  que si parlar dels 20 anys d’existència d’un programa de cultura als mitjans de comunicació ja significa una proesa, encara ho és més quan es tracta d’un programa de literatura infantil i juvenil.
Així mateix va destacar el paper de la Institució que presideix, tant en el sentit del suport que dóna als autors de literatura en general com en la difusió de la seva obra. A continuació va considerar la dificultat que significa dedicar-se a la literatura i també, la de fidelitzar lectors. En aquest sentit, va comentar que ella considera desafortunat el concepte de lectura obligatòria vigent a les escoles en general, tot i que va aclarir que no discuteix el concepte, en tant en quan es persegueix la formació de lectors, però sí el terme.
Finalment, abans de donar pas a la lectura de la ponència, va valorar també la responsabilitat que tenen els mitjans de comunicació pel que fa a obrir les portes a la lectura als joves
Perque, com va dir per finaltizar, l’habit de la lectura és fonamental per formar persones lliures i amb esperit crític.

Els ponents de la taula rodona, moderats per Josep M Soler, conductor del programa "Llegir per sentir"
A continuació, diferents especialistes en el tema, van encetar un debat sobre els mitjans de comunicació i la literatura infantil i juvenil: 
    • Josep M. Soler (moderador)
    • Sílvia Cantos (bibliotecària i conductora de diversos programes radiofònics…)
    • Andreu Sotorra (crític de LIJ i redactor de la revista digital  Cornabou.
    • Lluís Llort (El Punt/Avui)
    • Elisenda Roca (periodista, escriptora i conductora de programes de ràdio i tv)
    • Trinitat Gilbert  (Diari Ara)

dissabte, 12 abril de 2014

Trio d'asos


Les recomanacions d'avui són tres:  José Antonio Marina, Gregorio Luri -un clàssic- i l'Empar Moliner.
Comencem per la darrera.
Se'm fa estrany no haver-ne parlat abans. Des que la malaurada Tatiana Sisquella li va cedir el lloc a la contraportada de l'ARA he gaudit de la prosa directa -però envoltada d'aquella fina ironia- que gasta la Moliner. He de reconèixer que, amb els anys, he canviat l'opinió que en tenia. Al principi no la desencasellava del sector Monzó, Pàmies… Em feia tota la sensació que els imitava la "pose" (posat, per als primmirats), una mica destruir per destruir, amb "aquella conyeta" que diria el nostre president. Però ha guanyat un munt d'enters, no borsaris sinó d'autoritat moral i literària. En fi, el seu article d'avui a l'ARA el trobo senzillament genial, d'aquests que despullen les misèries de tanta correcció política. Es veu que molts s'han escandalitzat perquè l'empresa que contractava les hostesses per al Saló del Còmic demanava que les participants al càsting laboral havien de tenir com a mínim una talla de mamelles del 95. I esclar, que si això és sexisme i bla, bla, bla… L'Empar toca el fons de la qüestió quan ens recorda a tots que el veritablement sexista és que hi hagi feines com la d'hostessa -o hostès- que consisteixen, bàsicament en alegrar la vista dels clients. Llegiu-lo perquè no té desperdici. I si demà encara no ho heu fet, potser el pengi en aquest blog. (Ja veurem, que estic de vacances).
La segona el gran José Antonio Marina -de qui sí ja he parlat altres cops. Procuro no perdre-me'l al suplement dominical de La Vanguardia, però avui me l'he trobat al meu ARA, al suplement Criatures. Es veu que acaba de treure un llibre sobre les pors dels nens i com fer l'aprenentatge de la valentia. Diu que una edat crucial per a tot això són els 10 i 11 anys. Ostres! si és l'edat dels meus -alumnes, vull dir-i parla, sobretot, de tres problemes que, si no es solventen, seran la causa de pors futures. La primera és que un nen/a ha de sortir de primària amb una bona comprensió lectora o, si no, ja no l'adquiriran (el subratllat és meu). La timidesa és la segona. Si un nen no la pot controlar, en entrar a la preadolescència, quan el grup d'amics comença a ser molt decisiu, pot veure's totalment sotmès pels altres. I la tercera, l'agressivitat, perquè, a secundària, aquests nens comencen a ser molt complicats de tractar. M'ha agradat que posi l'èmfasi en les famílies -ja toca, de tant en tant- ja que, segons diu Marina  aquests anys acostumen a ser tan deliciosos que els pares fàcilment obliden que cal continuar educant. I afirma també que les pors dels fills mai no són ridícules. Això és important. Són les seves pors i hem de comprendre que els fan patir. Una manera d'afrontar aquestes pors és animar el nen a buscar una manera de solucionar-les. Que hi pensi. Resulta fantàstic veure com sovint el mateix nen troba una bona solució.
I, per acabar, Gregorio Luri, que comenta les darrers resultats de PISA -Trepitja per alguna consellera balear- sobre la resolució de problemes. Resumint moltíssim, dues idees:

  • "¿Per què si diem que volem que els nostres fills siguin creatius, autònoms i crítics, sembla que creixin acomodaticis, dependents i fràgils?" (de la revista The Atlantic).
  • Potser, en comptes de plantejar-nos tantes reformes metodològiques, "si de veritat volem millorar, hauríem d'aprendre alguna cosa dels primers de la llista. Però això ni ens ho proposem, perquè els de dalt de tot es caracteritzen, precisament, per aprendre molt treballant molt."
Doncs això, a treballar! Bé, jo penso descansar uns dies per a tornar a prendre-m'ho amb totes les ganes!! Bona Setmana Santa!

dissabte, 5 abril de 2014

Nou magazine cultural digital


Avui no tinc massa temps per dedicar al meu article dels dissabtes, així que només comparteixo una descoberta: la del nou magazine cultural digital CATORZE, coordinat per l'Eva Piquer (podeu llegir-ne el manifest fundacional a la portada). Pinta bé, molt bé. Ja l'anirem seguint.

De moment, gràcies Eva -i col·laboradors- per aquesta nova iniciativa que, segur, ens enriquirà una mica més a tots!  Bon viatge al Catorze!

dimecres, 2 abril de 2014

20è aniversari "Llegir per sentir" (2): Exposició de Maria Rius

Ja vaig dir que us aniria recordant els diversos actes que tindran lloc durant aquest 2014 amb motiu del 20è aniversari del programa "Llegir per sentir" de Ràdio Vilafranca. Aquí teniu el que comença avui:





dimarts, 1 abril de 2014

Assegut per a la posteritat


M'ha costat una mica però al final m'he trobat, al tram 746. Aquí em teniu a la gigafoto de la Via Catalana, just davant la Sagrada Família, al costat de la Mònica, assegut a terra, agafat de la mà d'un "senyor" que, com diu la cançó dels Manel "no sé qui és".
En fi, espero que el 9 de novembre ens puguem trobar tots plegats al costat d'altres que tampoc sapiguem qui són però amb els que compartim un anhel, bé, un no, dos:   SÍ i SÍ !!!

dissabte, 29 març de 2014

Sobre etiquetes pedagògiques



De la meva lectura dels dissabtes (acompanyada d'uns bunyolets i un talladet on ja sabeu) destaco avui dos articles que mereixen una lectura i una reflexió atentes.

En primer lloc, un reportatge aparegut al Suplement Criatures del diari ARA encapçalat amb un títol ja prou aclaridor:  "Es diagnostica massa TDAH?" Pels que no estigueu familiaritzats amb les sigles, tradueixo:  Trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat".  Els psicòlegs, psicopedagogs i mestres ja fa anys que remenem aquestes sigles, segurament amb més alegria del que caldria. Els mateixos especialistes no es posen d'acord però, en tot cas, si que cal una reflexió més mesurada i serena sobre els problemes que presenten els nostres alumnes abans d'etiquetar-los amb una patologia que, si es diagnostica malament, pot dur a allò que diu el refrany:  "és pitjor el remei que la malatia". De la lectura de l'article -que no us estalvio- cito només dos fragments prou significatius:


  • El setembre del 2013 el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya va emetre un comunicat en què apuntava clarament al sobrediagnòstic i alertava que "en molts casos s'estarien medicant nanos amb un conjunt de símptomes -impulsivitat, inquietud motriu, dificultats per a concentrar-se en una activitat- presents en molts quadres psicopatològics, que responen a causes molt diverses i que precisen, per tant, enfocaments diferenciats, cosa que el sobrediagnòstic de TDAH tendeix a diluir i confondre".
  • Heike Freire, psicòloga i filòsofa, assessora del govern francès i autora del llibre "¿Hiperactividad y déficit de atención? Otra forma de prevenir y abordar el problema",  parteix de la tesi que molts d'aquests trastorns o malestars de les criatures són el reflex de les seves dificultats per a adaptar-se a les insanes condicions de vida que els imposa la societat actual. Excés d'exposició a pantalles, manca d'hores i d'espai per al joc lliure, poc contacte amb la naturalesa, soroll de trànsit constant, excés d'hores asseguts en una classe magistral i famílies desestructurades són alguns dels "ambients malaltissos" que no poden satisfer les seves necessitats de joc, tacte i afectivitat, segons la psicòloga.
Evidentment també hi ha veus que defensen tesis contràries. En tot debat cal escoltar totes les parts, però això ho haureu de llegir vosaltres mateixos al diari.

L'altre article que us volia recomanar és -una vegada més- del Gregorio Luri. Es titula L'alumne remugant,  i fa una reflexió molt interessant sobre com posem sovint al mateix sac -m'incloc en l'autocrítica- els alumnes que es mostren poc participatius a classe. Luri descriu dos orígens clarament diferenciats i oposats d'aquesta simptomatologia -ja veieu que el post avui va d'aparences psicopedagògiques-: 

"Entre l'alumne que està condemnat a estar en silenci per falta de coratge per aixecar la mà i el que disposa d'una gran dosi de coratge per preservar el seu espai propi no hi ha res en comú".

Com bé apunta Luri, la pedagogia moderna se sent interpelada per l'alumne introvertit. Troba alguna cosa d'indomable en el seu silenci, perquè posa en qüestió l'activisme, la participació, el dinamisme… que considera característiques de la bona pedagogia. 
Touché. Ho reconec, més d'una vegada m'he lamentat de l'escassa participació d'un alumne a classe, valorant-t'ho negativament sense plantejar-me si el silenci del nen/nena responia a d'altres causes que no fossin la incapacitat per a expressar-se en públic o una actitud volguda de resistència a l'autoritat del mestre.  Llegiu-vos l'article sencer si podeu. Si no ja us el penjaré al blog si els del diari Ara no em posen una denúncia per abús dels drets d'autor…

Bona lectura i bona setmana!!

dimecres, 26 març de 2014

Paraules en llibertat



Si heu començat a llegir aquest post atrets pel títol he de confessar-vos que m'he permès un petit engany. No es cap article sobre la llibertat en la literatura, ni cap oenagé que promogui la denúncia i l'alliberament de presos culturals (per això ja hi ha, entre d'altres, el PEN català). Paraules en llibertat és el nom d'una fundació fictícia que apareix a la darrera novel·la d'Ian McEwan, Operació Caramel.


La veu de McEwan em va captivar amb Dissabte, tant, que vaig començar a buscar totes les novel·les que havia fet fins llavors. Així vaig llegir Amsterdam -que també em va entusiasmar-, Amor perdurable -no tant, però em va enganxar-, A la platja de Chesil -no em va agradar gaire, per no dir gens- i la darrera -fins ara- Solar, que em va reconciliar amb l'autor perquè em va mostrar una vessant més còmica, però que tampoc vaig trobar rodona. No he llegit encara Expiació perquè vaig veure primer la fantàstica versió cinematogràfica, però no descarto algun dia llegir la novel·la. La majoria ja les he comentades en aquest blog.


Operació Caramel m'ha permès retrobar el millor McEwan, el novel·lista que és capaç d'endinsar-te en una trama qualsevol perquè té ofici per fer-ho, i que, sobretot, pot penetrar en la psicologia dels personatges, que deixen de ser-ho per a ser, simplement, persones, amb dubtes, passions, reflexions, angoixes, dilemes, alegries, tendreses… L'autor  que, de seguida, ja no notes darrere les paraules del narrador. Que sap què fa i sent un neurocirurgià -Dissabte-, un músic -Amsterdam- o una lectora empedreïda -llicenciada en matemàtiques- a qui ofereixen una feina tan allunyada del seu món com l'espionatge. Això darrer és, resumint molt, Operació Caramel.

Però és molt més. És McEwan en estat pur, o sigui, una novel·la amb una trama que t'atrapa però que, alhora, t'explica -perdó, volia dir t'ensenya, et fa viure- moltes més coses.  Aprens literatura -sempre hi ha cites reals sobre lectures que els personatges fan i, a voltes, discuteixen. En aquesta fins i tot hi surt Larkin que, com sabeu alguns, és una de les meves lectures poètiques preferides. Aprens història, en aquest cas de la guerra freda, de l'espionatge anglès -el famós MI5 i l' MI6-, de la guerra contracultural entre capitalisme i marxisme, que és, de fet, un dels eixos d'aquesta novel·la. I, sobretot, llegeixes i en gaudeixes mentre McEwan et porta d'un lloc a l'altre sense que te n'adonis.

He de reconèixer que em va costar entrar en la primera part del llibre. Potser hi va tenir molt a veure que va ser una lectura intermitent, amb massa aturades entremig com per sentir-te dins la  novel·la d'una vegada per totes. Tenia la sensació que em parlava amb un estil antic, sobre uns personatges que no m'acabaven d'interessar prou. I també és veritat que se'm feien especialment feixugues les divagacions que feia entorn al tema de l'espionatge cultural de l'època… Sigui com sigui, finalment em va captivar i, des de llavors, la novel·la va discórrer amb un tempo cada cop més accelerat. Seguia la protagonista, Serena Frome, com intentava engalipar una jove promesa literària i afegir-la -sense que ell ho sabés- a la causa de la propaganda cultural antisoviètica. De seguida es veu que hi ha una química especial entre els dos personatges, que promet un munt de trobades molt especials. No patiu, no desvetllaré res més. I encara que ho fes, la novel·la fa un gir al final que et deixa de pasta de moniato, molt a l'estil McEwan. Un malabarisme que estava preparat des del principi -ara te n'adones- però del qual no n'has estat gens conscient. He recordat unes paraules que vaig escriure en relació a una altra de les seves novel·les, Amsterdam:

"M'agrada rellegir-lo i comprovar com, fins el més petit detall, ja estava preparat en capítols anteriors, on només s'esmentava. Allà hi havia la llavor del que després esdevindrà un fet clau i que desencadenarà el desenllaç. És com una petita obra d'orfebreria, com un mecanisme de rellotgeria."

En fi, gaudiu d'Operació Caramel. I quan hagueu acabat, si us ve de gust, compartiu amb mi les vostres sensacions.  Fent un joc fàcil podria dir que aquesta novel·la és tot un caramel, una llaminadura per tastar, a poc a poc.

dissabte, 22 març de 2014

La veu del poble, la veu dels poetes


Escric aquestes ratlles després d'assabentar-me que han donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Raimon. Em sembla un premi merescudíssim, inqüestionable, que obre la porta a integrar dins el currículum d'aquest premi que ens honora com a poble noves sensibilitats, nous àmbits, més enllà dels tradicionalment premiats (les patums de la nostra literatura diguem-ne "amb majúscules").
I no és que cregui que Raimon és un artista menor, no. El que vull dir és que aquest país nostre ha hagut de fer tants esforços per a reivindicar-se davant del món que, sovint, ha estat des d'altres sectors culturals col·laterals a això que en diríem literatura acadèmica, des d'on s'ha fet tanta o més feina.
Així ho diu el mateix Raimon al diari ARA:

"Els que som de pobles petits i no reconeguts per la resta de nacions  i, a més, cantem en llengües parlades per uns pocs milions, hem d'internacionalitzar allò que som, la nostra cultura, perquè els altres vegin que som diferents de l'estat on estem. I això he intentat fer-ho sempre, des del 66 a l'Olympia".

Com també han fet d'altres músics, pintors, escultors, ballarins (des d'aquí proposo crear el Premi d'Honor de les Lletres (ballades) catalanes i atorgar-lo al nostre amic i mestre, recentment desaparegut, Joan Serra Vilamitjana)…

Però tornem on érem. Raimon és moltes coses, i no seré jo qui ho descobreixi aquí ara, però, més enllà del seu compromís pel país (Països si tenim en compte que es mogué sempre en el domini de la llengua catalana) i de la seva lluita política durant el franquisme i la transició, per a mi és el cantant dels poetes. Sobretot de dos poetes: Ausiàs March i Salvador Espriu.
Encara recordo com, molt jovenet (amb 11 o 12 anys) ja vaig descobrir-lo al cau, de la mà dels meus caps escoltes. Aquella veu, aquell accent (mai he pogut cantar les seves cançons si no és en valencià), aquella força… i, sobretot, aquelles lletres, d'uns escriptors que no havia sentit mai (i menys a l'escola de llavors). Vaig aprendre'm aquells versos de memòria, sense entendre'ls, una mica com em va passar amb les cançons dels Beatles. Però vaig començar a assaborir-ne la musicalitat, el gust pel llenguatge, i unes imatges per a mi molt sorprenents, que em captivaven per la seva força transformadora.
Molts anys més tard, vaig redescobrir-los a les aules de la plaça Universitat quan, estudiant filologia, retrobava aquells mots, i els omplia de nous i profunds significats. Però per a mi, abans que d'Ausiàs March o Salvador Espriu eren de Raimon:

Veles e vents  (fragment)

"Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn."


                         Ausiàs March



Cançó del pas de la tarda

"Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada.

Enllà del mar ben treballat
pels bous del sol, endins del blat,
quan més perfecta mor la flor
a l'aire lleu, pel gran dolor
d'aquest camí de la mirada,
se'n va la tranquil·la tarda."


                        Salvador Espriu

Aquí el teniu, l'any 1993, al mateix concert on vam sentir Pete Seeger, amic seu, en els 30 anys de la cançó "Al vent":

divendres, 21 març de 2014

"Llegir per sentir" (Ràdio Vilafranca) fa… 20 anys!!!

Josep M Soler, a l'esquerra, conductor del programa, i Pere Martí, coordinador.    Foto: Jordi Morgades


Si no és gaire normal avui dia que els mitjans de comunicació apostin per la literatura i encara menys per la literatura infantil i juvenil (LIJ per als iniciats), imagineu-vos com devia ser el panorama fa… vint anys!
L'octubre de 1993 començava la primera temporada del programa de Ràdio Vilafranca "Llegir per sentir", presentat per Josep M Soler i coordinat per Pere Martí i Bertran. Setmana rere setmana han anat entrevistant un autor, il·lustrador o traductor de literatura infantil i juvenil que hagi publicat recentment alguna obra seva. Després d'aquests 20 anys els nombres del programa parlen per ells mateixos: hi han passat més de 400 persones, de les quals 269 són autors, 61 il·lustradors, 55 editors, 26 traductors, un músic i un crític literari. Tots dintre de l'àmbit dels territoris de parla catalana, amb més presència, lògicament, del Principat i, amb una atenció especial als penedesencs: Xavier Hernández, Dolors Rovira, Judit Sadurní, Anna Mongay, Eva Sans o Lluís Masachs. També hi han participat autors no catalans quan la seva obra ha estat traduïda al català.

Quatre vegades l'any (inici de curs, Nadal, sant Jordi i final de curs) el coordinador del programa, en Pere Martí i Bertran, fa de convidat i parla de novetats i presenta les editorials que hi passaran al llarg d’aquell trimestre.
Cada final de curs es fa un sopar-tertúlia a Cal Ton (Vilafranca) en el qual són convidats a participar tots els entrevistats als diversos programes, més premsa especialitzada i gent del món editorial infantil i juvenil. A les postres, s'hi debat a l'entorn del tema triat durant aquell curs i des del curs 2001-2002, s'hi fa el lliurament del "Premi Aurora Díaz-Plaja d'articles d'anàlisi i estudi sobre la literatura infantil i juvenil catalana."
El programa s'emet els dimecres a 2/4 de 9 del vespre i els dissabtes a les 2 del migdia. I des de fa alguns anys també es pot escoltar a través de la xarxa. El programa s'ha convertit en el més veterà d'aquesta temàtica encara en actiu.

I com que 20 anys d'un programa així són de celebrar, han dissenyat tot un pla d'activitats que s'allargaran al llarg d'aquest 2014, entre les que us destaquem:

  • Tarda a l'Agrícol:  "Mitjans de comunicació i LIJ" …….. 29 de març a la tarda 
    • Ponència “La LIJ a les ràdios (escolars, de proximitat i nacionals)” a càrrec de Pere Martí i Bertran
    • Taula rodona i debat, amb els participants següents:
      • Josep M. Soler (moderador)
      • Sílvia Cantos (bibliotecària i conductora de diversos programes radiofònics…)
      • Andreu Sotorra (crític de LIJ i redactor de la revista digital  Cornabou.
      • Lluís Llort (El Punt/Avui)
      • Elisenda Roca (periodista, escriptora i conductora de programes de ràdio i tv)
      • Trinitat Gilbert  (Diari Ara)

  • Actes a la Biblioteca Torras i Bages. 
    • Un acte trimestral adreçat a un públic familiar amb contacontes i/o il·lustradors:
      • 12 d'abril.  Taller d'il·lustració homenatge a Maria Rius i comentari exposició de la seva obra, exposada a la biblioteca: "Il·lustrar per llegir".
      • 14 de juny. Explicació i presentació d'un conte.
      • 11 d'octubre. Explicació i presentació d'un conte.
  • Dinar (antic sopar-tertúlia). ……...2 de juliol
    • Dinar de celebració dels 20 anys a les bodegues Torres amb visita i tast de vins inclosos.
  • Presentacions de llibres de LIJ
    • 22 abril….. Novetat de Josep-Francesc Delgado
    • A concretar… Presentació darrer llibre Núria Feijoo
    • Cap al juny… Presentació d'algun títol de La Galera.
    • 1a quinzena novembre:  Presentació col·lecció d'Ed Barcanova "Rodolem rodolins"
  • Diverses aparicions als mitjans de comunicació:
    • 3 de Vuit, Ràdio i TV Vilafranca, mitjans d'àmbit nacional…
    • Confirmats articles o entrevistes a: Faristol, El Punt/AVUI, Serra d'Or, Cornabou.

Com podeu comprovar és una senyora celebració a la que us convidem a participar des d'aquest blog. Us anirem recordant els actes a mesura que s'acostin les dates. De moment, el primer acte és aquesta "Tarda a l'Agrícol", el proper 29 de març, que promet ser molt interessant.

Enhorabona al programa "Llegir per sentir" i als que l'han fet possible!

dijous, 20 març de 2014

Si obres els ulls… Homenatge a Pete Seeger a Manresa (13/4/14)

D'esquerra a dreta:  Santi Arisa, August Garcia, Rah-mon Roma, Lluís Atcher, Amadeu Rossell i Pep Gasol


Si obres els ulls ara podràs veure i sentir algunes de les coses que van passar al Sielu el dijous passat amb motiu de l'homenatge a Pete Seeger.
Comencem amb una cançó que vaig sentir per primer cop al LP "Together in concert" on Pete cantava amb l'Arlo Guthrie, el fill del Woody. Un concert impressionant. Aquella cançó em va captivar des del primer moment, tot i que llavors encara entenia menys l'anglès que ara:  "Well may the world go". És una melodia que sempre m'ha acompanyat, fins que un bon dia em vaig decidir a versionar-la en català. Una mestra d'anglès em va donar un cop de mà, l'Elisenda Papiol.  Però ja sabeu que passa amb les adaptacions de les cançons: o traeixes la lletra o traeixes la música… I de vegades tot plegat. Sigui com sigui en va sortir aquesta altra manera d'esperar sempre un nou dia: "Buscant un nou demà", when i'm far away… Siguis on siguis, Pete, ets prop nostre i el teu llegat continuarà:



Una cançó de la que se n'han fet mil i una versions és "Kisses sweeter than wine". Va néixer d'una melodia tradicional irlandesa que The Weavers (un dels grups de Pete Seeger) van adaptar. Va ser un dels seus grans èxits, però segurament qui la va popularitzar van ser  el tercet "Peter, Paul and Mary". Després molts més cantants se l'han feta seva. Aquesta és la versió d'un dels Seegers, el Rah-mon Roma. És una d'aquelles cançons on cantants i públic es fonen en una harmonia a moltes veus, mentre ressona el vers que li dóna nom:  Oh… "Petons més dolços que el vi":



En el repertori de Pete Seeger apareixen sovint cançons d'arreu del món. Com destacava el diari ARA: "Una de les lliçons que deixa Seeger és precisament que no va establir jerarquies musicals, ni per qüestions geogràfiques ni estilístiques. Per a ell tant poder tenia un blues de Leadbelly com una peça cubana com Guantanamera" (X.C.)
Una mostra d'això és aquesta peça: "Somagwaza", tradicional africana, que permet també el joc coral amb el públic a partir diverses frases musicals que, juntes, donen a la cançó tota la seva força rítmica i la riquesa harmònica:



Com recordava el mateix Raimon, parlant del seu amic Pete:  Si el públic no cantava als seus concerts, deia que no ho havia fet bé."


Si fem cas d'això, no ho deuríem pas fer gaire malament nosaltres perquè, la veritat, és que el públic es va entregar des de la primera nota. Jugàvem amb avantage: coneixien el repertori del Pete i, a més, tenien unes ganes tremendes de participar en aquell homenatge que, ens va treure una mica a tots plegats uns quants anyets, no ho podem negar.

Vam acabar amb una versió a la manera Santiarisenca del "Guantanamera", una cançó de la qual Pete n'és co-autor, juntament amb el poeta cubà José Martí i d'altres que van ajudar a arranjar-la. Podem dir que, amb aquesta cançó, -perdoneu-me el joc fàcil de paraules- aquella nit vam tocar el Sielu.

Ara només esperem poder repetir-ho. I ja tenim una propera ocasió: el 18 d'abril a Cal Magre, el restaurant de Callús on, finalment, s'hi podrà afegir el gran absent de l'altra nit: el seegerià per excel·lència a Manresa i part de l'estranger: Lluís Pinyot. Ja us donarem més detalls a mesura que s'acosti la data. De moment, si voleu repetir, reserveu-vos la data. I si no vau poder ser a Manresa també, que aquesta també promet ser una gran nit!!




Fotos:  Josep Roma

diumenge, 16 març de 2014

Encara ens queden forces per lluitar… per la independència!

L'altre dia, al concert en homenatge a Pete Seeger, presentava la cançó tradicional americana popularitzada per ell, "John Henry", i deia que jo vaig versionar-la convertint l'heroi mític treballador del ferrocarril en una cançó en defensa de les "causes perdudes", que no ho són si nosaltres no defallim. Vaig citar-ne algunes de ben actuals (el dret a una vivenda digna sense hipoteques abusives, a una feina, a una atenció sanitària, a que no ens enredin més amb productes financers dissenyats per i per a especuladors… Però vaig deixar-me'n una d'aquestes causes que, fins fa uns anys, n'era també una de perduda o utòpica: la independència.



I com que, finalment, hem canviat el xip i ja no ho vivim com un somni impossible sinó com un dret que comença per poder-nos expressar com a poble, els contraris estan més nerviosos que mai. I disparen contra tot allò que ens dóna força i dignitat col·lectiva. I ara li ha tocat a l'ANC, l'Assemblea Nacional Catalana. Des de Ciutadans ja han obert la capsa dels trons demanant directament al govern central que l'anul·li. Clam que s'ha escampat per mitjans com l'ABC (ves per on com pot canviar la manera de veure les coses una sola lletra). A twitter s'ha creat el hastag Tots som assembleaNC que ha esdevingut trending topic a l'estat espanyol. Ho podeu llegir a Vilaweb.



Està clar que no ens ho pensen posar fàcil. L'important, un cop més, és no perdre el to mesurat, democràtic i festiu, però tampoc abaixar ni un mil·límetre la nostra fermesa. Com en "John Henry", lluitant contra màquines molt poderoses, amb el poder més gran que hi pot haver: el de la nostra convicció democràtica, pacífica, que no demana res que no sigui ja nostre:

"Des de bon matí quan et llevis
fins que al llit te’n vagis a estirar,
no deixis d’intentar-ho,
és qüestió de provar-ho,          

            encara et queden forces per a lluitar, sí noi,
            encara ens queden forces per lluitar. "