divendres, 3 de juliol de 2015

This is… Johann Sebastian Bach!



El meu amic Joan, el mateix que em descobrí la Passió segons Sant Mateu de Bach -i me'n facilità la partitura completa-, després de llegir el meu post sobre Bach, m'ha fet arribar aquest esplèndid documental que repassa la figura i l'obra del músic, i que intenta treure algunes claus que expliquin l'excel·lència de la seva producció a partir de les poquíssimes dades que es conserven sobre la vida de Bach.

Com que es tracta d'un documental de llarga durada es tracta que us el mireu un dia que tingueu el temps i l'ànim adequats. No us decebrà, segur. Tant si sou melòmans -aficionats a la música, no amants del meló, perdoneu l'acudit horrorós que acabo de fer-, com si només us agrada la música clàssica o senzillament us encurioseix qualsevol proposta artística, aquest documental us endinsarà en la vida del genial músic alemany. Com si fos un Ramon Gener a l'anglesa -per tant menys histriònic però igual d'apassionat- el famós director d'orquestra Sir John Eliot Gardiner ens acondueix a la manera d'un Sherlock Holmes musical pels viaranys poc coneguts de la biografia de Bach, intentant explicar el perquè d'algunes característiques singulars d'aquest músic.
El documental va acompanyat -no podia ser d'altra manera- de la música de Bach, interpretada pel Cor Monteverdi i els membres de l'English Baroque Solists. Us en destaco tres moments -dels molts que té aquest documental- que a mi personalment m'han captivat:
  • 56:00   Passió segons Sant Joan (dedicat a la Polifònica de Vilafranca del Penedès)
  • 1: 05 : 47  Passió segons Sant Mateu 
I dintre d'aquest darrer apartat hi ha un impressionant "Erbarme dich" (El "Perdona'm" de Pere després de negar Jesús) que, a mi m'ha enaiguat els ulls…  1:09:13

En fi, que gaudiu del documental i, si us ha agradat, féu-lo córrer! (no crec que Sir Eliot Gardiner s'enfadi). 



dijous, 2 de juliol de 2015

Les "entranyes" del museu


Ahir, gràcies al Grup de Mestres de l'Alt Penedès - i a l'amabilitat dels responsables del museu- vam poder visitar les "entranyes" del Museu del Vi de Vilafranca (ara VINSEUM, Museu de les cultures del vi de Catalunya). Sí, ho heu llegit bé: entranyes, un mot que potser no suggereix coses gaire agradables però que descriu a la perfecció la singularitat de la visita. Guiats per la Carmina, la restauradora i conservadora del museu, vam poder accedir a les sales on s'emmagatzema el variadíssim fons que, de moment, no es pot posar a la vista del públic. I és que aquesta institució -que data del 1945- està immers des del 2007 en un ambiciós procés de reconstrucció. Però això és un altre tema.
El d'ahir va ser comprovar la feina ingent que suposa catalogar, desmuntar, restaurar, endreçar, protegir… tot aquest patrimoni que, a més, està compost de tota mena de peces: pintures, escultures, ceràmica, pessebrisme, col·lecció ornitològica -ous inclosos-, geologia, monedes… Tot això, és clar, a més del nucli del museu que inclou, òbviament, les peces lligades al món del vi.

Les pintures emmagatzemades, esperant temps millors
Un cartell de "la més típica" de 1928
Un cames llargues (Himantopus himantopus) tret de la seva caixa d'arxiu
Un fragment d'un diorama de la col·lecció sobre la vinya i el vi (acompanyat de la foto original)
En fi, va ser una estona molt agradable i interessant. L'entusiasme de la Carmina per la seva feina ens va captivar a tots i totes. Una feina callada i solitària que ningú sap on portarà, més enllà de la catalogació estricta i la conservació de les peces. A la sortida em va envair el pensament que el nou projecte museístic -modern i, per tant, molt allunyat de la concepció del museu del vi de tota la vida, no tindrà lloc per a moltes de les petites meravelles, més o menys valuoses segons el criteri, que dormen als magatzems esperant una nova oportunitat. Almenys tenen la Carmina, que els vetlla el son.

En Jordi Ribas, responsable de l'oferta educativa del museu, adreçant-se als mestres
Un cop feta la visita, en Jordi Ribas, encarregat de la secció educativa del Vinseum, va presentar-nos les seves propostes per obrir el museu als docents i alumnes de la comarca. I just després vam celebrar l'assemblea anual del Grup de Mestres de l'Alt Penedès. Als presents ens va semblar que, vista la mitjana d'edat dels associats, segurament no seria mala idea sol·licitar els serveis de la Carmina. Més que res per conservar-nos eh?, perquè, de fet, estem com sempre: il·lusionats per la nostra feina! 

dimarts, 23 de juny de 2015

Nit màgica

Fa alguns anys a les falles d'Arties (Val d'Aran)

Fa també alguns anys vaig escriure aquest poema que va acabar esdevenint una cançó. Bona nit de Sant Joan a tothom!!














NIT DE SANT JOAN


Et resta una hora
abans de tornar cap a casa
i et sembla -segur-
efímer termini
per a una nit tan màgica.



Viu-la a fons!
La lluna t'empara
sota el seu vel lluent
que tot ho encanta.
Viu-la a fons,
la nit blanca!
La lluna et bressa
un dolç cant d'amor
que tot ho amara.



No temis, no,
no temis que arribi l'alba.
Moltes nits has de fruir
una rere l'altra,
tantes,
que, al costat d'aquest moment
que vius ara,
la vida és tot un camí,
un enfilall per guarnir
ple de maragdes.



Viu-la a fons!
La lluna t'empara
sota el seu vel lluent
que tot ho encanta.
Viu-la a fons,
la nit blanca!
La lluna et bressa
un dolç cant d'amor
que tot ho amara.

dissabte, 20 de juny de 2015

A la vida hi ha… un temps per a cada cosa

La portada, dissenyada a partir de la imatge de Carla Elias, alumna de l'Arsenal

De vegades una cosa t’atreu abans que puguis tastar-la a fons. De vegades un llibre t’agrada abans de llegir-lo. De vegades una persona t’encanta abans de conèixer-la.
Ahir va complir-se aquest “de vegades”, un cop més, a la sala del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, on es presentava el llibre de Raquel Ricart El temps de cada cosa. He dit un cop més, sí, perquè l’inici d’aquest enamorament –si es pot dir així- va tenir lloc el passat 6 de març a l’entrega del Premi El lector de l’Odissea 2014, de què ja us vaig parlar en aquest blog.
Sóc el que tècnicament es podria dir “lector consort”. Vaig pertànyer molts anys al Consell de Cent Lectors que valora els manuscrits que hauran de ser mereixedors de rebre el premi, però ara ja fa temps que visc el premi de la mà de la meva parella, que n’és lectora des dels seus inicis –algun dia caldria investigar quins lectors i lectores mantenen aquest honor-, i procuro no perdre’m aquest batec literari que ressona a la llibreria L’Odissea des de fa ja setze edicions. I gràcies a aquesta condició d’espectador privilegiat puc anar seguint les anades i vingudes de lectors, obres, autors i, més recentment, editorials –de Proa a La Magrana- que conformen aquest petit univers cultural.
Petit, o no tant, si hem de jutjar per la procedència dels escriptors i escriptores que s’hi atansen. L’acte d’ahir va permetre sentir la veu valenciana de Raquel Ricart a propòsit de la seva obra. I, com ja em va succeir el passat 6 de març, em va captivar fondament. Però anem a pams –com deien abans-, que l’acte va ser senzill però va estar impregnat d’un perfum penetrant, poderós i suggerent.

Montse Masó, membre del Consell de Cent Lectors, presentant l'acte.

En primer lloc cal rendir comptes de l’excel·lent posada en escena de la comissió que té cura de tots els actes vinculats al premi i que ahir –com no podia ser menys- va saber organitzar amb cura. Menció especial mereix la mestra de cerimònies, la Montse Masó, de la qual em declaro un cop més fervent admirador -quina veu, quin posat, quin “savoir faire”, just a la mida del que un acte com el d’ahir demana. (Perdona Montse si et faig pujar els colors però em surt així, sense manies. Tens el do de posar-te en el paper, tant si fas de presentadora o de carnissera –tu ja m’entens, i molts lectors segurament també.) Vas saber donar el to, aquest intangible que fa que un acte prengui un caràcter o un altre, que esdevingui un mer protocol o –com vas aconseguir tu- embolcalli el públic amb la calidesa i rigor que es mereix. Gràcies en nom dels lectors i consorts.

Jordi Rourera, adreçant-se al públic assistent.
El segon agraïment va adreçat al Jordi Rourera, editor de RBA-La Magrana, que, amb l’acte d’ahir, culmina l’acte de possessió que aquesta editorial ha fet del premi, després de prendre el relleu a Proa. Si hem de jutjar per uns quants detalls, com deien en aquella pel·lícula, això pot ser l’inici d’una gran amistat. Detalls com el fet que hagin apostat pel premi en un moment que aquest patia una crisi de patrocinador, que hagin fet una edició especial esplèndida només per als lectors i, encara, que aquesta comparteixi amb la general la portada encarregada a un alumne de l’Escola Municipal d’Art Arsenal, en aquest cas, la Carla Elias. Però sobretot per les teves paraules, Jordi, amb les que vas oferir als que ahir érem presents un tast d’aquesta obra que jo no he llegit però –com deia a l’inici- ja sé que m’encantarà. Perquè vas saber triar un parell de fragments on, gràcies a la teva rapsòdia, vam poder ensumar aquest perfum delicat i alhora poderós que té l’estil d’El temps de cada cosa. Estil i estructura –deies, citant a Nabokov- que estan a la base de qualsevol obra literària. I com a estructura ens parlares de dues imatges igualment suggerents, un trenca-closques i una fuga musical. Amb tots aquests preliminars estic segur que m’endinsaré en la lectura d’El temps... com si portés una brúixola a la mà.

L'autora de "El temps de cada cosa", Raquel Ricart.
Deixo per al final -Last but not least- la raó principal de tot aquest devessall d’emocions i plaers artístics, la Raquel Ricart. Si Jordi Rourera ens havia situat a les portes d’un paradís literari, la Raquel ens hi va fer entrar, ens hi va acompanyar i ens va explicar una mica com s’havia gestat. Vam conèixer alguns dels noms que li van provocar aquesta novel·la, i vam saber com, mentre amb paciència obria “llibretes” per a cadascun d’ells, s’anava teixint la teranyina que els acabaria relligant. Em quedo amb una imatge molt evocadora, la de les llums de les finestres al capvespre, encenent-se aquí i allà aleatòriament, amb ritme sincopat, acompanyant l’encesa dels fanals del carrer mentre ella, una observadora omniscient, maldava per penetrar en cadascun d’aquells retalls de vida i en feia una novel·la a manera de fuga musical.

Mentre la dolçor de la veu de la Raquel s'escampava auditori enllà vaig pensar que sí, que devia ser fascinant poder escriure així, a la manera d'un petit creador de mons, d'ambients, de vides. I que, com diu, el títol del llibre, a la vida hi ha un temps per a cada cosa. I ahir va ser el temps de deixar-se seduir per una delicadesa, per un estil, per unes emocions que, ben aviat seran també una mica meves. Rourera ens animava a escampar aquest regal de premi que tenim, i això és justament el que faig avui. Espero aviat poder compartir també un tast de la meva lectura d'aquesta fuga musical, d'aquesta teranyina de vivències, d'aquest perfum que ho omple tot… Gràcies Raquel!


He tret la pols al meu vell cançoner folk...
No puc acabar sense citar la versió que Pete Seeger -ja ho sabeu, un dels meus "mestres"- va fer del llibre de l'Eclesiastès (Cohèlet), dels versicles que donen títol a aquest llibre (adaptada al català per Albert Batiste):

Tenim un temps breu, breu, breu
i un camí massa llarg, llarg, llarg.
Cada cosa té el seu temps
i passa de llarg.

Un temps per néixer i un temps per morir,
un temps per plantar i un temps per collir,
temps per matar i temps per guarir,
temps per trencar i temps per construir.
 
Un temps per plorar, temps per ser feliç,
temps per treballar i temps per gaudir,
temps per desfer i temps per reunir,
temps per besar i temps per deixar de besar.

Un temps per trencar i un temps per ajuntar.
Temps de callar i temps de parlar,
temps d'estimar i temps per odiar,
un temps de guerra i un temps de pau.


(Aquí ja amb 93 anys fent cantar la gent -com sempre- i afegint 5 noves estrofes…)

O, si ho preferiu:


  • Amb Judy Collins:  

  • En la versió pop que van popularitzar "The Byrds"
  • O de la mà del meu estimat Bruce (amb Roger McGuinn, el cantant de The Byrds):



Ja ho veieu les voltes que dóna el món: de Raquel Ricart a Pete Seeger!!

dimarts, 16 de juny de 2015

Entrevista a "Músics d'aquí" (Paton Soler) de Penedès TV

Entrevista cedida per Penedès TV


Ja us vaig avisar fa dies que emetien per PenedèsTV l'entrevista que en Paton Soler va tenir la generositat de fer-me dins del seu programa "Músics d'aquí". Si no la vau poder veure -i en teniu ganes- aquí teniu una segona oportunitat. Si cliqueu la imatge on apareixem el Paton i jo -a una de les sales del castell de St Martí Sarroca, per cert- podreu visionar el programa complet que dura encara no 30 minutets.

Si el que voleu és anar al gra (o al "vostre" gra), aquí teniu detallats els diferents moments de la conversa:

  • 3'……. Explico el meu darrer projecte:  Ran de les coses (Pep Garcia, Josep Martí i Pep Puig) sobre l'obra i la personalitat de Philip Larkin.
  • 11'30''… Sóc de Vic, Manresa i… ara Vilafranquí!
  • 16'50''…. Parlo de Philip Larkin i "Retorn als gripaus"  (Philip Larkin / Josep M Jaumà).
  • 27'50''… I també vaig tocar el flabiol amb el Jordi Tomàs (sac de gemecs) i la meva participació a la Festa Major de Vilafranca de la mà de Xavier Bayer.
  • 28'30''… Acabem cantant "Joan del Riu" amb el Paton...


diumenge, 14 de juny de 2015

Mirades



MIRADES*

Tots els ulls miren la càmera:
uns riallers, d’altres tendres,
aquells esperançats,
alguns amb un pèl d’aquell neguit
de qui sap que s’exposa
a uns altres ulls
que després els miraran.

Què mireu?

Potser us veieu com ho fem nosaltres:
una promesa de futur per acomplir-se,
tot per estrenar
                          -o gairebé,
car ja dueu al fons de l’iris
un bagatge de vida
viscuda encara sense grans cataclismes.

Mirant-vos descobrim
la força inacabable de la humanitat
que neix dins vostre, esclatant.
Guardeu aquesta mirada
com un tresor.
És l’eina més potent,
la que us fa invencibles
i alhora us amara
de tot allò que som:

mirada que abasta,
mirada que imagina,
mirada que pregunta,
mirada que descobreix,
mirada que estima.

                                       August Garcia

* Ahir vaig acomiadar els meus Bojos Galàctics, la colla de 6è. De totes les emocions viscudes n'escullo dues, que són una. Vaig escriure aquest poema, Mirades, mentre observava les seves cares a les fotos de l'exposició de la classe. Sense saber que l'endemà, em regalarien una samarreta amb les seves. Coses de l'atzar, un cop més… o la serendipitat?

La complicitat de la Carme, una companya de feina, m'ha fet arribar aquest fragment de Shakespeare:



dilluns, 1 de juny de 2015

De Bach a Bach: el cercle virtuós

La basílica de Sta Maria a Vilafranca del Penedès, plena a vessar per escoltar el concert
Ahir vaig tancar un cercle. De Bach a Bach. De Passió a Passió. Un cercle que, tanmateix, espero poder tornar a obrir qualsevol altre dia perquè, encara que l'expressió "tancar el cercle" ens porti a pensar en finalitzar alguna cosa, l'expressió màxima del cercle és, precisament, el no tancament perpetu, el constant giravoltar, la renaixença constant.

Sí, ja ho sé que començo fort, potser massa, i això té un perill: només puc anar a menys. Intentaré que no sigui així. Us explico. Ahir vaig sentir Bach, la Passió segons Sant Joan, a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Hi va ajudar la insistència d'una amiga, la Marta, que hi cantava amb la Polifònica, però també és veritat que no li va caldre gaire esforç perquè, de sempre, Bach -i especialment les seves Passions -en majúscula i en mínúscula- m'han fet gaudir de moments molt especials. No explicaré aquí com vaig descobrir la música que anomenem clàssica -potser un altre dia- però sí que puc dir que en aquesta descoberta el músic alemany hi va ocupar un lloc de primer ordre. I no patiu, tampoc no us faré la lliçó erudita del musicòleg que no sóc, ni seré jo qui vingui ara a descobrir-vos la sopa d'all musical. Senzillament Bach m'ha atrapat des de ben jove. Recordo encara com vaig comprar el meu primer àlbum amb els concerts de Brandenburg quan tenia disset anys… En vinil esclar! Perquè -els que teniu una edat ja ho sabeu- això del cd no existia. Ara n'hi ha que diuen que amb el so digital hi hem acabat perdent. No seré jo qui comenci avui el debat. Sigui com sigui el vinil torna, segurament també per un cert esnobisme o nostàlgia, ara que tot allò vintage té un valor afegit… Ui, que me'n vaig! Tornem-hi.
Després de Brandenburg van venir els concerts per a violí, especialment el per a dos violins en Re menor del qual conservo una imatge espectacular. Sí, una imatge, ho heu entès bé: la de William Hurt intentant explicar amb gestos com sonaven els dos violins mentre entrellaçaven les seves melodies -com un diàleg d'amants- al segon moviment, el Largo ma non tanto. I ho feia per a la seva parella, una noia sordmuda interpretada per Marlee Matlin, en un dels moments culminants d' "Fills d'un déu menor". En fi, ja veig que, parlant de Bach és impossible no seguir mil camins. Com els que em van portar a l'obra per orgue, a les sonates per a flauta, a les cantates, a les peces de piano (Glenn Gould i Keth Jarret -sí, el pianista de jazz!) i -per acabar aquest petit viatge-express per l'univers bachià- una obra que no em canso mai d'escoltar: les seves sonates per a violoncel (les d'aquí sota interpretades pel mestre Claret) que van ser popularitzades per Pau Casals.

Viatge-express per Bachlàndia

I, finalment, arribo a la Passió. En singular. Perquè, per a mi, la Passió de Bach és la de Sant Mateu. Perquè la vaig descobrir des de ben jovenet també. I la vaig escoltar i escoltar. Recordo una nit que vaig passar gairebé en vetlla enllestint un treball sobre Tirant lo Blanc per a la universitat. Com podia mantenir-me despert i actiu a aquelles hores? De seguida ho vaig tenir clar. La Passió m'acompanyaria i em donaria forces, seria el meu estimulant cerebral, la pastilla, el cafè, la beguda que em permetria no caure rendit. No sé quants cops la vaig escoltar aquella nit, però van ser unes quantes. Aquells corals, aquell recitatiu de l'evangelista explicant-me la tragèdia que s'anava dibuixant,  aquelles àries tan plenes de poesia, d'emoció, aquelles melodies que tinc gravades molt endins. Aquest va ser l'univers sonor d'aquell treball sobre un cavaller tan singular. Si vaig treure bona nota sempre he pensat que una part del mèrit era de Bach.
Molts anys més tard després d'aquella nit he tornat a escoltar la Passió altres cops. Especialment per Setmana Santa -digueu-me original-, per allò de l'ambient o el context. Enguany, després de molts anys de no fer-ho la vaig escoltar sencera, a petites dosis, al llarg d'uns quants dies. Vaig treure la pols als vinils, vaig netejar l'agulla i em vaig asseure amb la partitura completa a la falda, que conservo gràcies a un amic que em va encomanar la seva passió. (Gràcies Joan!) Dins de la caixa vaig trobar-hi la meva traducció del text original a partir de la versió francesa, que em permetia anar seguint l'altra melodia, la de les paraules.

El meu petit "pack"de la Passió 



















He començat dient que ahir tancava un cercle. De Bach a Bach. De Passió a Passió. Havia escoltat altres vegades l'altra Passió, segons Sant Joan però mai m'havia emocionat tant com ahir. Potser tenir recent la segons Sant Mateu, em va permetre valorar millor la diferència, la personalitat d'aquesta. No puc fer-vos cap anàlisi musicològica, però ahir vaig tenir la sensació que l'haurè d'escoltar més amb calma, donar-li alguna oportunitat més, com he fet amb la meva. Hi vaig sentir sonoritats que no vaig reconèixer, matisos que em van sorprendre -Bach sempre acaba sorprenent encara que sembli previsible. Em quedo amb un cor compacte que va respondre amb nota al repte que suposa una obra així: la Polifónica de Vilafranca  va estar a un nivell altíssim. I em va enamorar Josep Pizarro, el tenor que fa el paper d'evangelista, que ens explica, que ens fa sentir allò que narra, una mena de cantant-actor, amb una veu privilegiada, neta, dolça, potent quan calia, vellutada i plena d'una tristesa fonda si era necessari. O la veu melosa i plena de matisos de la mezzo Marta Infante, que em va emocionar amb l' "Es ist vollbracht! -Tot s'ha acomplert!- I per acabar compro el conjunt instrumental, l'Orquestra Barroca Catalana, especialitzada en interpretació històrica, especialment dels segles XVII i XVIII, que va sonar de meravella. I si a tot això afegim que el concert es feia a benefici de la restauració de la Basílica de Santa Maria dins del "projecte  Santa Maria 2020", que ha de permetre la restauració integral d'aquest edifici singular abans del 2020, doncs… què més es pot demanar? Res. Agrair, primer a Johann Sebastian Bach que ens hagi llegat obres com aquesta, i després a tots els que fan possible que les puguem continuar escoltant. En vinil, en cd o en directe.


dilluns, 11 de maig de 2015

Homenatge a Olga Xirinacs



Avui, per si no ho sabeu, és el dia escollit per a homenatjar des de la xarxa a una de les nostres millors escriptores amb motiu del seu aniversari i, de pas, com qui no vol la cosa, demanar (exigir, suplicar, ordenar, proposar) que li sigui atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany. El Nobel el deixem per més endavant.


I què millor per a celebrar-ho que amb un tast de la seva obra? Jo, per deformació personal -i professional- em decanto per la seva poesia infantil. Té un llibre (que són dos) que em té el cor robat. Aquí el teniu:



Doncs resulta que, ja fa una colla d'anys (uns 9 o així) que vaig tenir el privilegi d'escampar la seva poesia -i la d'altres- acompanyat d'un grupet d'ex-alumnes meus, la Companyia Poètica Rapsòdia. Recitàvem dos poemes seus trets d'aquest llibre. Un era "La Marina juga al sol…"

Amb les esplèndides il·lustracions d'Asun Balzola
Jo mateix el recitava aquí:  

Filmació: Màrian Sadurní

L'altre poema de l'Olga Xirinacs que formava part del nostre repertori de llavors no té títol però nosaltres el vam batejar com a "Peix fregit",  ja veureu perquè. 

El recitava una llavors joveníssima Júlia Díaz que ja apuntava maneres (ara forma part del grup Amarcord, finalista del concurs Oh, Happy day! de TV3). Aquí la teniu:

Filmació: Màrian Sadurní

Doncs res, espero que hagueu passat una bona estona gaudint de la poesia de l'Olga Xirinacs i que l'escampeu arreu del país i l'univers sencer si cal.

Per molts anys, Olga!!!

EL PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES 
PER A TU!