diumenge, 15 març de 2015

Inventari incipient de primavera





















  • Uns quants pinsans, cueretes i, potser, un lluer, rondant per les vinyes.
  • Un picot verd -crec- sentit vora la riera (sempre tan escandalós i rialler).
  • Un ciclista que l'altre dia era pagès. Una xerrada més.
  • Unes mates de vinca, ben florides.
  • Un matí assolellat -però fresquet- de principis de primavera.
  • Una cotxa cua fumada fent un ball-de-cua.
  • La masia de Can Barceló, blanc resplendent.
  • Una finestra amb cortina de ganxet.
  • La Creu de Can Barceló, sempre esperant-me.
  • La carena que puja i baixa: Argilaga, Samuntà.
  • Mirar al lluny la serra de Font-Rubí i, més enllà, imponent, Montserrat.
  • Ensumar l'almesquí i comprovar que fa una olor dolça.
  • Unes petjades de gos que creia de guineu, mèu mèu.
  • Travessar un cop més el riu Foix -fet una riera-, avui amb aigua.
  • Albirar Vilafranca des de la Torre de l'Aigua i saber que "ja sóc a casa".
Comptat i debatut… uff! Això no té preu.

dijous, 12 març de 2015

Ensumant la primavera


Fa gairebé quatre semanes que us vaig explicar una tarda d'hivern aprofitada. Avui he tornat a sortir a fer un tomb amb bici i he pogut comprovar els avenços que al camp fa una primavera que s'ensuma per tots els racons. M'he aturat davant el mateix ametller de llavors perquè pugueu comprovar els canvis que, lentament, va fent la natura. Llavors era tot un pom de flors blanques. Ara, la majoria s'han marcit -fecundades, espero-, han perdut els pètals i, al seu costat, unes fulles verdes comencen a treure el nas.
Avui m'he enfilat fins el Turó dels Pins de Samuntà, el punt geodèsic més alt d'aquesta serra que abraça els termes de la Bleda i Castellví de la Marca. Des d'allà es pot veure una bona panoràmica del pla del Penedès, amb Vilafranca com a nucli principal.

Vilafranca s'endevina cap a la dreta entre dos turons, la muntanya de St Pau i el Papiol.
Un cop dalt m'he quedat una estona contemplant els darrers raigs de la tarda i observant les plantes florides: romaní, farigola, gatosa i una floreta groga que he vist d'altres vegades en aquest mateix indret. Per la forma de la corol·la em feia pensar en els narcisos, però són molt més petites. Un cop a casa he pogut confirmar la meva hipòtesi. El seu nom científic és Narcissus assoanus. En català es diu almesquí. (1). Una cosa més que sabem. Aquí la teniu, escampada pel terra pedregós de dalt del turó. Amb la llum daurada de la posta es veien com petites llumetes grogues destacant entre herbes i pedregars.

Almesquí (Narcissus assoanus). Foto Jordi Badia
He emprès la baixada perquè el sol ja s'havia post i no volia arribar a casa a les fosques. Però encara he tingut una darrera trobada inesperada. Poc després, just quan deixava el camí per incorporar-me a una petita carretera que travessa entre vinyes, m'he topat amb un pagès. M'ha avisat que al lloc on he girat l'altre dia hi va haver una topada entre un ciclista i un cotxe. La carretera és un antic camí asfaltat i per tant és molt estreta. Li he agraït el consell i m'he interessat per la seva feina. Venia de lligar vergues, o sigui les tiges que neixen dels ceps i que cal anar adreçant per al bon creixement de la planta. No ha faltat parlar del temps que fa i, de cop, m'ha dit un refrany que no coneixia:

"Per Sant Josep, el pàmpol al cep"

Que vol dir que, per aquestes dates, no és estrany que la fulla de la vinya (el pàmpol) ja hagi aparegut entre els ceps. Tot i que, com els ametllers, amb aquests hiverns tan estranys, sovint el brot que s'havia animat ja en alguns xarel·los queda arraulit quan els espernecs del març marçot assoten la planta amb freds inesperats. 
Ens hem acomiadat desitjant-nos mútuament una bona tarda. I a fe que ho ha estat. Una tarda ensumant la primavera.

Darrers raigs al Turó de Samuntà

(1) Remenant per la xarxa a la cerca d'informació sobre l'almesquí he trobat aquest text, també de Jordi Badia, que combina el rigor científic amb una prosa amb tocs poètics: 

diumenge, 8 març de 2015

Vuit de març… fins quan?

Maria-Mercè Marçal. Autor desconegut: treta d'aquí.
Vuit de març

Amb totes dues mans

alçades a la lluna, 

obrim una finestra

en aquest cel tancat.


Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja .la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal


Perquè tant de bo arribi un dia que no calgui celebrar un dia de la dona. 
Mentrestant, persistirem CADA DIA.

dissabte, 7 març de 2015

16è Premi El Lector de l'Odissea


Raquel Ricart Leal, guanyadora del 16è Premi El Lector de l'Odissea. Foto: August Garcia
Ja fa anys que no formo part "oficial" del Consell de Cent Lectors de la Llibreria l'Odissea de Vilafranca del Penedès, però m'hi sento molt lligat i és per això que ahir tampoc em vaig perdre la Festa d'entrega del premi. He escrit festa en majúscula perquè crec, sincerament, que el que s'esdevé cada any va molt més enllà d'una mera cerimònia protocolària. És una celebració del plaer de llegir i del plaer de compartir aquesta lectura. Per això, a part, òbviament, del moment central de l'acte -quan coneixem el veredicte del jurat- per a mi el millor moment és abans. Cada any (i ja en van 16!) la comissió del premi dissenya un pròleg -si se li pot dir així- on el veritable protagonista és el lector i la paraula escrita. Fa també molts anys que -tret d'honroses excepcions- l'encàrrec d'aquest pròleg recau en Pep Puig, el primer llibreter de l'Odissea -alguns fins fa poc encara es pensaven que n'era, tanta era la identificació de la seva persona amb la llibreria. Ara, dedicat ja de fa temps a l'aventura àudiovisual, ens continua regalant unes veritables perles que no fan més que ennoblir un premi ja de per si especial. Les seves propostes s'han mogut per molts terrenys: el teatre, la dansa, la música, el cinema (qui no recorda l'any en què vam presentar el tràiler de "Les hores baixes de Max Plana", l'únic trailer muntat abans del rodatge de la pel·lícula?; o l'edició en què vam representar els contes curts de Slawomir Mrozek?). I la d'ahir no va ser una excepció.
Sota la direcció de Puig l'escenari s'omplí d'un anar i venir de veus, músiques i imatges, amb el protagonisme central de la lectura en veu alta. Els alumnes del curs de lectura de l'Escola de Lletres de l'Odissea, molt sàviament entrenats per l'inefable Jaume C. Pons Alorda (el meu ídol Whitmanià) van llegir/interpretar en veu alta textos d'escriptors penedesencs, mentre l'acordió de l'Anna Peret, el violoncel de l'Arnau Rosell o el piano (i quin pianista!) de Miquel Villalba els acomboiaven musicalment  i a la pantalla de l'escenari apareixien les propostes visuals dels alumnes de l'Arsenal, l'Escola Municipal d'Art de Vilafranca del Penedès, tot un luxe per a una ciutat com la nostra.

Aquests van ser els textos:
   Lector de Lluís Julià.  Recitat per la Rosa Vidal
   D'unes paraules  d'Antoni Massanell. A càrrec de Natàlia Colet.
   L'amiga em va regalar un llibre… de Jordi Llavina. En la veu d'Arcadi Canyelles.
   Hipertensió d'Anna Gual. Recitat per Mercè Prunera.
   Sextina a les dones d'Aina Torres. A càrrec d'Alexandre Planas.

   Un fragment d'Algèria sense pors de Rosa Vendrell. Llegit a duo per Anna Ruiz i Josep M Pujol.



Fotos: Pep Garcia

Després d'aquest festival el presentador, Ferran González, va donar pas a la part més protocolària: la presentació del jurat i la lectura del veredicte a càrrec de la presidenta, la guanyadora de l'edició passada, Sílvia Romero. El jurat el formaven, a més, els escriptors i traductors literaris Jaume C Pons Alorda, Tina Vallès, i Ferran Ràfols, juntament amb l'editor de la Magrana, Jordi Rourera. I els dos representants del consell de cent lectors, Montse Masó i Jesús Lafuente. 
Normalment aquesta fase de l'acte és la més fluixa i l'excessiu formalisme li atorga una fredor que contrasta amb el clima que s'ha viscut abans. Ahir, en canvi, també va ser diferent. L'ofici del mestre de cerimònies va donar joc als diferents membres del jurat perquè expressessin les seves sensacions respecte al seu rol, perquè donessin alguns detalls de com s'havia esdevingut el debat i consideracions vàries que van fer més amè aquest parèntesi previ a l'"and the winner is…". Un d'ells va afirmar que hi havia hagut fins i tot una "paradinha" d'un membre del jurat, al·ludint a com l'anar i venir dels arguments no sempre havia estat lineal… Expressió futbolística que aspira a passar a la història del premi, afegida a aquell "passar el ribot" de l'estimat i desaparegut Isidor Cònsul. 
I va arribar el moment. La Sílvia Romero va llegir el veredicte: l'obra premiada era… (la presidenta va demanar un redoble imaginari) "Temps de tornar" de… Hi va haver un petit moment d'impasse perquè a l'acta no figurava el nom de l'autor. Sort que per allà hi havia la Montse Masó que, sempre eficient, que va aportar el full on constava. I ara sí: el guanyador de la 16ena edició és… Raquel Ricart Leal!! Al cap de pocs segons la delicada figura de la guanyadora avançava entre les fileres del públic i recollia l'aplaudiment general. Un cop feta l'entrega pertinent del premi en forma de sobre (potser estaria bé pensar en algun objecte menys prosaic?), el presentador va reclamar-li unes paraules. I llavors, la flamant guanyadora va dir que s'havia preparat un petit text per a l'ocasió i que s'estimava més llegir-lo que fer un parlament. Quina delícia sentir aquella veu tendra i amable explicar de manera senzilla i encantadora com havia viscut les darreres hores del passat dilluns quan, per twitter -un cop més la Montse Masó- havia anunciat que el jurat del premi es reunia. I com va omplir l'espera amb la neteja dels racons de la casa mentre els minuts anaven passant i ella es convencia que no havia estat la premiada ja que, en aquests casos -es deia- el jurat truca de seguida a l'agraciat. Unes hores després d'haver dit al seu marit que no havia rebut el premi -i amb la casa com una patena- i d'haver rebut el consol de sa filla, la Raquel explicava com havia atès una trucada telefònica que ja no va associar amb cap guardó. I com va fer repetir a aquella veu que li parlava des de la llibreria l'Odissea la frase que el seu cervell no havia processat bé, senzillament perquè ja no encaixava amb les seves expectatives… En fi, no pretenc repetir les seves paraules perquè no tinc el seu do. Tan sols fer-vos arribar una mica d'aquella emoció que féu arribar a tots els que estàvem ahir a l'Auditori de Vilafranca. 
De la novel·la se'n va parlar poc. Però d'això ja hi haurà temps i, de totes maneres en trobareu un petit avanç a la web de l'Odissea. Com també esperem llegir-la aviat.
L'acte va acabar -com no!- amb la foto habitual dels cent lectors i, a partir d'aquí, cadascú va anar trobant els seus "ganxos" mentre preníem una copa de cava i picàvem alguna coseta al vestíbul. 
Un any més. I ja en van 16!
Enhorabona a la Raquel Ricart i al seu "Temps de tornar". Llarga vida al premi del lector de l'Odissea!

dilluns, 2 març de 2015

Carta a la mare


El llibre va caure a les meves mans casualment, perquè una amiga amb qui ens passem llibres me'l va deixar. Dic això perquè, a diferència de la majoria de llibres que llegeixo, la tria no va ser meva. O sigui  que el marge per a la sorpresa era molt gran. No hi havia cap pressumpció d'innocència literària ni tampoc cap imputació.
A les primeres pàgines vaig pensar: "ja està, ja tenim aquí altre cop un llibre que parla d'una pèrdua, i de com la viu la protagonista". Per a més inri (els de menys de quaranta anys o sense cultura religiosa cliqueu aquí) al cap d'unes pàgines no sentia cap mena d'empatia per la veu narradora, la trobava massa directa, un pèl procaç i suficient, sense tendresa. O sigui que la cosa no prometia massa.
Poc a poc, però, aquella veu anà fent-se més familiar i interessant. Curiosament, m'agradava més el que pensava que no pas el que m'explicava. I així ha estat fins al final, només que, també poc a poc, he anat gaudint del reguitzell de personatges que han anat apareixent al llarg del llibre, cada un descrit -esclar- des de la veu de la Blanca.
Que qui és la Blanca? És una dona d'uns quaranta anys, de bona família, culta, amb dos fills de dos ex-marits, que acaba d'enterrar sa mare. Des de l'escena inicial al cementiri ja intueixes que no és un personatge gaire correcte políticament. Diu el que pensa -gairebé sempre- i pensa sempre sense autocensurar-se. Mentre els operaris intenten encabir el taüt dintre el nínxol ella observa amb interès un atractiu desconegut i es pregunta quin és el protocol per a lligar en un cementiri. I quan la poca perícia dels mateixos operaris és a punt de fer caure el taüt:

"Uno de ellos ha exclamado: "Me cago en dena!" Ésas han sido las únicas palabras pronunciadas en tu funeral. Me parecen muy apropiadas, muy exactas."

La novel·la és un llarg diàleg amb sa mare, esquitxat pels diàlegs amb els que l'envolten -una variada galeria de personatges peculiars- i acompanyat de les reflexions que la Blanca fa sobre la vida, l'amor, el sexe, la mort, els homes i les dones, el dolor, la vellesa, els records de la infantesa i la joventut… Ja ho veieu, tot un passeig vital. A tall d'exemple:

"Mamá, me prometiste que cuando murieses mi vida estaría encarrilada y en orden y que el dolor sería soportable, no me dijiste que tendría ganas de arrancarmemis propias vísceras y comérmelas"

"Siempre he pensado que los que dicen 'te quiero mucho', en realidad te quieren poco, o tal vez añaden el 'mucho', que en este caso significa 'poco', por timidez o por miedo a la contundencia de 'te quiero' que es la única manera verdadera de decir 'te quiero'."

"A veces, envidio un poco la amistad masculina, vista des de fuera, parece un camino más llano y sencillo que la amistad entre mujeres. Lo nuestro es como un noviazgo eterno, accidentado, intenso y pasional, mientras que lo de ellos se suele parecer más a un matrimonio bien avenido, sin grandes emociones tal vez, pero sin grandes altibajos."

"nunca somos tan poderosos com cuando estamos enamorados y somos correspondidos, y esa experiencia pone el listón tan alto que, en mi caso al menos, sólo el breve chispazo del sexo puede servir de sustituto"

"La primera corona que perdemos, y tal vez la única imposible de recuperar, es la de la juventud; la de la infancia no cuenta porque de niños no somos conscientes del increíble botín de energía, fuerza, belleza, libertad y candor que al cabo de unos años será nuestro, y que los mas suertudos dilapidaremos sin medida."

"Sabes una de las cosas más duras de hacerse viejo?", me dijo un dia. "Darse cuenta de que lo que explicas ya no le interesa a nadie." 

"Sigo queriendo a todas las personas a las que un día quise, no puedo evitar ver, a través de todas las deserciones y de la mayoría de las deslealtades propias y ajenas, a la persona, prístina y clara, de antes de que todo se convirtiese en ceniza"

La protagonista passarà uns dies deambulant per casa seva a Barcelona i tindrà temps de veure's amb un exmarit i un amant. Aconsellat per alguns amics decideix anar a passar uns dies a Cadaqués, on hi ha la casa que tenia sa mare i on va passar-hi els estius des que era petita. Ara hi té, a més, sa mare enterrada. Però no hi anirà sola. L'acompanyen els seus dos fills, el fill d'una amiga, l'amiga, i encara una altra amiga amb el seu nou nòvio cubà. Allà, a més, ha quedat que s'hi trobarà amb els seus dos exmarits. Ah! i també ha quedat amb el seu amant que mirarà d'escapar-se alguna estona. O sigui que és com si organitzés una mena de casa de colònies, de l'estil d'algunes d'aquestes pel·lícules corals on un munt de personatges comparteixen casa i aventures estivals.

La novel·la és també un homenatge a una generació, la de la seva mare(1):

"Pero los que tuvimos la suerte de poder vislumbrar por el agujero de la cerradura de nuestra infancia los últimos coletazos del espíritu de los años sesenta, la libertad sexual, la libertad a secas, las ganas de divertirse, el poder para los jóvenes, el atrevimiento, no salimos indemnes. Todos tenemos paraísos perdidos en los que nunca hemos estado."

Tot això escrit amb un estil àgil, directe, ple de diàlegs vius i sense filtres, acompanyats de fragments que voregen l'aforisme i unes descripcions dels personatges sense pietat però també plenes de tendresa.

I entre les anades en el Tururut, la barca de sa mare, els àpats col·lectius, les nits a la fresca, les trobades fugaces amb l'amant, la complicitat dels exmarits, la tendresa amb els fills, les converses amb les amigues… Blanca es despulla a poc a poc mentre va assumint la mort de la mare, una dona molt potent que l'ha marcat moltíssim i amb qui va viure una relació molt intensa, no sempre afectuosa. En tot allò que fa i diu, en els mil racons de la casa i del poble -aquest Cadaqués abocat al mar- descobrim al capdavall aquesta absència que la Blanca ha de digerir, si és que això és possible. És llavors quan li vénen al cap les paraules que sa mare va dir-li per consolar-la de la mort del seu pare, tretes d'un vell conte xinès: "También esto pasarà".


(1) Després he sabut que Milena Busquets Tusquets és filla de l'editora i escriptora Esther Tusquets, morta el 2012, o sigui que la novel·la té un fort component autobiogràfic.

dissabte, 28 febrer de 2015

Quan l'engany es converteix en una heroïcitat

Encara una seqüela més de l'article de Josep M Aloy publicat al Núvol i al seu blog Mascaró de proa "Fomentem la lectura o fomentem l'engany", que ja vaig comentar en aquest blog. La d'ahir va venir de la mà de Josep Vallverdú a El Punt/Avui. Mereix també una llegida. A la frase que el mateix diari va destacar jo encara afegiria: el pitjor no és que tinguin una nul·la concepció del valor de la llengua i la literatura, és que tenen una concepció basada en "si puc escapar-me de treballar -el que sigui- i, a sobre,   ocultant el meu engany,  és que he triomfat!" La prova en són els comentaris que fan després d'haver comès el seu acte heroic.

dimarts, 24 febrer de 2015

Endevinalles i "monstres" de la LIJ


Al blog Mascaró de Proa, del meu bon amic Josep M Aloy apareix una ressenya del llibre Endevinalles per a tothom de l'escriptor i crític de literatura infantil i juvenil -i també amic meu- Pere Martí i Bertran.
Disculpeu si, saltant-me totes les normes del protocol, destaco la meva relació personal amb aquests dos  monstres (dit amb tot el carinyo del món) de la LIJ. Un se sent orgullós de tenir amics així.

Josep M Aloy
Del Pere Martí ja he ressenyat molts cops obres seves en aquest blog. Del Josep M Aloy, en canvi, només vaig comentar fa poc un article seu que aixecà molta polseguera entre els cercles lectors. Però no havia encara destacat el seu blog, un model de rigor i constància en la crítica d'un gènere, el de la literatura per a infants i joves, que sempre ha estat considerada -injustament- menor. El blog va merèixer el 12è Premi Aurora Díaz-Plaja (2013), guardó que es concedeix a aquelles obres que destaquen per "l'anàlisi, estudi o investigació sobre aspectes de la literatura infantil i juvenil catalanes". L'atorga la AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana). En aquest cas, el jurat va considerar Mascaró de Proa com una "digna porta d'entrada als diversos àmbits de la literatura infantil i juvenil catalana".
Si el visiteu regularment podreu confirmar aquesta valoració. 
En Josep M Aloy és també especialista en Josep Vallverdú, de qui n'ha esdevingut el biògraf. I per destacar la seva darrera aportació a la literatura infantil cal esmentar l'esplèndida antologia "Bestiolari de Joana Raspall" que vaig tenir el plaer de presentar conjuntament amb el seu curador.

Pere Martí i Bertran
I sobre el nou llibre de Pere Martí, aviat us faré arribar la meva pròpia ressenya encara que, a la vista de la ja esmentada del Josep M Aloy, no sé si serà capaç d'aportar alguna cosa més.

dilluns, 23 febrer de 2015

Una veu poètica singular


D'encà de tu
que se m'estimben els mots
-un a un,
per rigorós ordre d'arribada-
en l'abisme impertèrrit 
dels versos.

Fa molt de temps que comento poesia i, tot i així, cada cop que m'enfronto amb un nou llibre sento la mateixa reserva, el mateix pudor del primer dia. Mai no sé fins a quin punt les meves paraules seran massa agosarades, o fins a on serà encertat el meu parer. Malgrat tot, si hi torno no és pas per temeritat -coses pitjors i més arriscades hi ha a la vida- sinó perquè m'hi empeny el sa desig de compartir amb d'altres allò que a mi m'ha causat plaer. Valgui aquest advertiment com a disculpa per als errors que pugui cometre. És allò que la retòrica clàssica en deia Captatio benevolientiae. Som-hi doncs.

Els llibres m'arriben a les mans per camins molt diversos però, la majoria, ho fan perquè tenen alguna cosa que ha cridat la meva atenció. De vegades és un títol, un autor conegut que retrobo, un comentari positiu llegit en algun lloc… Aquest cop va ser el tema. O, per a ser justos, un dels temes del llibre:  una mare amb alzheimer. Vaig fullejar-lo i de seguida vaig connectar amb aquells mots.

Ara, un cop llegit sencer, he d'advertir els possibles lectors que ni parla només d'això, ni tampoc del que el seu títol pogués fer-nos pensar. I tot i així són dos temes clau del poemari. Anem a pams.

El llibre està organitzat en quatre parts més uns poemes inicials previs on, de seguida, ens situem en l'ona que predomina al llibre. Són poemes molt breus però carregats de força, de tristesa i dolor per l'absència d'una mare malalta:

FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

Seguidament, sota el títol EL CEL DEL LABERINT, entrem al detall. La veu poètica es lamenta, amargament, d'aquesta mort en vida:  I avui que ja t'has mort / potser cent mil vegades. És un diàleg poètic adreçat a la mare a qui cal cuidar i que ens deixa desemparats: Mare, / podràs venir-me a buscar avui? Però la malaltia fa que es perdi en el seu propi laberint: Busques a les palpentes / les parets del laberint / i continues caminant. No tot és, però, desesperança, la malaltia té espurnes de lucidesa:

tots els laberints tenen cel, 
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure el mar.

La filla recorre el temps enrere buscant els records que sa mare ja no recorda: la malenconia (…) de les primeres setmanes sense pàtria -la mare vingué d'un altre país-, i la duresa d'haver de tirar endavant els fills: aquella pena fonda que escampaves / pels carrers impassibles mentre al ventre / et creixia una altra criatura. O el contrast entre unes finestres que obries de bat a bat quan eres forta i bonica com un arbre i aquestes d'avui, de la residència, que només s'obren endins. És un camí molt dur que cal recórrer:

-tu sense jo,
jo sense tu,
com es camina aquest camí?

I és tan dur com difícil d'expressar: Pesa la lluna que em fa callar avui (…)/ i em deixa sense versos, sense escletxes / sense sang. Un mutisme fins i tot necessari, terapèutic: No tornaré a parlar de tu. /  Et deixaré anar del tot, com em diuen els savis que he de fer.

Al segon capítol, GUANTS DE LLANA SENSE DITS, la poeta es gira cap a ella mateixa i recupera ara els seus records. Un primer amor: em va robar el cor amb les paraules / i me'l va embrutar també amb les paraules. Un amor d'ara: em vas dir que l'amor ens desafina / com un piano vell (…) desafino sovint / estimo / encara. Hi ha una assumpció que la pèrdua, el dolor, forma part del joc: Així, doncs, la vida era això (…) I voler tornar a néixer.

I, un cop més, la poeta s'enfronta a la dificultat d'escriure. Al poema Paraules (I):

I que has de fer si t'han tornat a fugir totes,
(…)
I ara que les vols no les demanis,
que no et volen elles per més que les cridis,
que diràs sang,
i por
i desig
i et ballaran burletes davant dels teus ulls,
i es riuran de tu i de la teva poca traça.

En aquest escenari, les paraules d'altri poder venir a salvar-nos. El llibre està farcit de cites, dins i fora del poema, que reflecteixen molt bé aquesta idea de prendre dels altres allò que jo vull dir. No és un plagi, ja que està esmentat, és un petit homenatge. Un rescat:

Només quatre gotes que et rescaten avui
com et rescaten quatre versos,
escribir para descansar
(escribir que el sol, en invierno, es hermoso)
por no llorar tan dentro
tan a escondidas.

I DÉU EN ALGUN LLOC és el capítol que dóna títol al llibre. La poeta fa inventari de certeses: El poc que saps / ho arrengleres al prestatge al costat dels llibres. En la llista, que inclou un poema que sap de memòria, un número de telèfon que ja no marques, la matrícula d'un cotxe, el color exacte dels teus ulls, el tacte del silenci, la melodia d'unes cançons… hi ha també la presència intuïda de Déu:

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.

En aquest àmbit, la poeta prefigura la seva pròpia mort: En una vida inèdita / moriré tota sola a les envistes de casa, / a l'hora de la posta. I, amb aquest ànim, accepta que el millor és caminar sense esperar res, esdevenir camí. Un nou naixement:

He tornat al ventre de la mare,
quatre vides després. Tota sola:
aquest naixement serà només meu,
germà, però no t'estiguis gaire lluny
(…)
per si perdo l'ànima sota l'aigua.
Només tu pots donar-me'n una de recanvi.

El llibre es clou amb el poema AIXÍ, que dóna nom a la darrera part i reprèn la presència de la mare:

Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?




Ja ho veieu: Sònia Moll -encara no n'havia dit el nom!- ens regala un poemari rotund i alhora sensible. amb versos directes, tendres, durs i tristos a parts iguals.  Escrits des del sentit del ritme, amb unes imatges visualment molt suggeridores. Una veu poètica singular que, a partir d'ara, m'acompanyarà segur.

Podeu també seguir-la al seu blog La vida té vida pròpia. Els seus posts, plens d'aquest alè poètic, no deixen mai d'impactar-me. Una visió de la realitat realment amb veu pròpia.