dilluns, 1 de febrer de 2016

El fenomen Wonder (Tria33)



Aquí el teniu, per si us el vau perdre. El reportatge de Tria33 sobre el fenomen Wonder.
Crec que han fet una excel·lent síntesi del llibre i les seves derivades.

diumenge, 31 de gener de 2016

Scala Dei

Als peus del Montsant, Scala Dei ens espera...

Avancem lentament, deixant-nos amarar de la força d'aquest espai...




Trepitgem el mateix terra enrajolat...


Caminem entre arcades centenàries...


Sentim la cançó de l'aigua...




I entrem a la cel·la que guarda encara un ressò d'aquell silenci...

D'un temps viscut amb d'altres ritmes…

De l'aliment del cos i l'aliment de l'ànima…

Del conreu de la pregària a cops d'aixada.

La tebior d'aquest darrer sol de gener ens acompanya...

…mentre contemplem com creixen les parets entre la runa…

 …que encara guarda secrets per descobrir...


…com les misterioses piles d'un cartoixà tintorer.



Els nostres passos ens retornen al punt d'inici…

…i ens n'anem plens d'aquest silenci dels segles dels homes...

a la recerca d'un Déu que ens parla, potser,

com la flaire que exhalen uns ametllers solitaris a mig aire de la serra


A la Mònica, l'Àngels, el Jordi i l'Eulàlia.


divendres, 29 de gener de 2016

Sortim a Tria33!!!

Dilluns 1 de febrer, a partir de les 11 de la nit, al Canal 33 i dins del programa TRIA33, podreu veure el reportatge sobre WONDER de què us vaig parlar.

El programa analitza el fenomen d'aquest èxit de vendes des del 2012, any en què es va editar en català a La Campana. Comptarà amb una entrevista a Isabel Martí, l'editora, amb una altra a l'autora nord-americana, R.J. Palacio, i a un servidor, com a mestre que treballo aquest llibre a l'aula. Podreu veure també els meus "Llunàtics" (els alumnes de 5è) en acció i també a alguns dels meus ex-alumnes -que ara cursen 1r i 3r d'ESO- que també van llegir el llibre a l'aula. I alguns l'han rellegit més d'una vegada!

Aquí teniu algunes imatges del rodatge a l'escola El Castellot (La Múnia - Alt Penedès):




El programa s'emet a partir de les 23:00 si bé podreu veure'n una promo (teaser) a les 22:00.

Espero que us agradi i us apropi a un llibre ple de bones qualitats que pot interessar no només a nens i adolescents, sinó a educadors en general (pares i mestres) i a un públic molt ampli. Un autèntic crossover.

I si no podeu veure'l en directe sempre podeu buscar-lo a TV3 a la carta: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria33/ 

Bon cap de setmana!!


dimecres, 27 de gener de 2016

Yeats, Branduardi i McEwan


De les novel·les d'Ian McEwan sempre en trec "serrells",  de vegades tan potents com la trama mateixa.  Són una mostra que McEwan no treballa amb attrezzo simple, que cada detall que hi incorpora està pensadíssim i que, si t'hi endinses, descobreixes tot un univers cultural que omple encara més de sentit allò que t'està explicant en primer terme.

És el cas també de la seva darrera novel·la, La ley del menor (Ed. Anagrama) que us vaig comentar fa pocs dies. Hi ha un moment en què els protagonistes interpreten una cançó irlandesa tradicional: "Down by the Salley Gardens" que va merèixer una versió ni més ni menys que del gran Yeats. És una escena molt emotiva de la novel·la, de la qual no desvetllaré més detalls (1). De seguida se'm van disparar les alarmes: allò em sonava… de què? No vaig trigar gaire a recordar-ho. Havia sentit una versió d'aquest poema en la veu d'Angelo Branduardi (2). Aquí el teniu:



NEL GIARDINO DEL SALICI
Nel giardino dei salici ho incontrato il mio amore; 
là lei camminava con piccoli piedi bianchi di neve. 
Là lei mi pregava che prendessi l'amore come viene, 
così come le foglie crescono sugli alberi.
Così giovane ero, io non le diedi ascolto;
così sciocco ero, io non le diedi ascolto.
Fu là presso il fiume che con il mio amore mi fermai,
e sulle mie spalle lei posò la sua mano di neve.
Là lei mi pregava che prendessi la vita così come viene,
così come l'erba cresce sugli argini del fiume;
ero giovane e sciocco ed ora non ho che lacrime.

Una versió preciosa, oi?  Però, com que a la novel·la McEwan deia que hi havia una versió de Benjamin Britten vaig endinsar-me a la xarxa a buscar-la. Però sovint passa que mentre busques una cosa en trobes una altra. I així vaig descobrir la versió tradicional d'aquesta peça. I vaig quedar tan captivat que no vaig parar de sentir-la una vegada i una altra. I encara em dura. Aquí sota la teniu en la versió que en va fer Maura O'Connell acompanyada de Karen Matheson. És una versió esplèndida, càlida i amb una força que no tenen la majoria de les versions que he sentit, sovint massa ensucrades -a l'estil Enya perquè ens entenguem. La veu de O'Connell, potent i vellutada alhora, destaca per sobre d'un arranjament instrumental molt ric. I a sobre el vídeo és també de bella factura. Total, que he quedat enamorat d'aquesta versió i ara no sé quina m'agrada més, si la de Branduardi -molt més etèria- o aquesta, molt més terrenal. En fi, em quedo amb les dues. Aquí teniu la darrera (i el poema original de Yeats per si voleu seguir-lo):




I la versió de Jaumà:


I la versió de Benjamin Britten, que és la que realment interpreta al piano la protagonista de la novel·la? Si a algú li ha quedat la curiositat de sentir-la aquí la teniu amb la veu del tenor Jonathan Mack acompanyat al piano per Kristof Van Grysperre.



I encara una darrera: una versió esplèndida del contratenor alemany Andreas Scholl: 

Ja ho veieu, el que dóna un "atrezzo" de McEwan...

*********************

(1) Si llegiu la novel·la de McEwan veureu com aquests versos prenen un nou sentit.

(2) BRANDUARDI CANTA YEATS. Dieci ballate su liriche di William Butler Yeats. Us en vaig parlar en la ressenya de l'antologia de Yeats a càrrec de Josep M. Jaumà, i hi vaig insertar una altra peça musical d'aquest àlbum: El violinista de Dooney.

diumenge, 24 de gener de 2016

El gran McEwan ha tornat

He llegit uns quants llibres d'Ian McEwan i puc dir-vos que aquest és dels millors, a l'alçada de Dissabte o Amsterdam, per citar dos dels meus preferits (Expiació no la vaig llegir perquè va ser la pel·lícula qui em va descobrir el novel·lista).

Els seus darrers llibres (Solar, especialment Chesil Beach) no m'havien captivat com aquells -tret  potser d'Operació Caramel- i començava a pensar que el meu enamorament per McEwan arribava a la seva fi. Per això puc dir-vos que La ley del menor és, un altre cop, una novel·la excepcional.

He d'admetre que les primeres pàgines (47, per a ser exactes, a l'edició en castellà) se'm van fer anodines. Potser sí que serveixen a l'autor per a presentar-nos el context en què es mou el personatge principal però, per a mi, són gairebé prescindibles o, si més no, reduïbles a una petita part. En tot cas gràcies a elles sabrem que les peripècies de la protagonista a nivell professional es barregen amb una situació personal de parella en crisi.

Dit això -avís per a navegants- entrem en tema. Fiona Maye, jutge del Tribunal Superior especialitzada en dret de família s'enfronta a un cas molt especial: un jove de 17 anys -a punt de fer els 18-, Adam Henry, malalt de leucèmia, es nega a una part del  seu tractament perquè, com a bon testimoni de Jehovà, no accepta les transfusions de sang. 

Fins aquí res de l'altre món, ja ho sé. Tots hem sentit algun cop aquesta controvèrsia i segurament tenim una idea molt clara de què caldria fer. Fiona haurà d'enfrontar-se a la instrucció d'aquest judici a demanda de l'hospital que vol tirar endavant el tractament de l'Adam i, com sol fer, escoltarà totes les parts amb respecte i sense apriorismes, entre d'altres el testimoni dels pares de l'Adam, convençuts que la mort segura del seu fill no entra en conflicte amb els seus plantejaments ideològics. Per a prendre una decisió final, Fiona demana que la responsable dels serveis socials l'acompanyi a l'hospital per a poder sentir de primera mà els arguments de l'Adam i valorar fins a quin punt és conscient de les conseqüències que comporta la seva decisió. Y hasta aquí puedo leer.

Les millors virtuts de la prosa de McEwan es posen un altre cop en funcionament amb un resultat espectacular:  la capacitat d'enfrontar-nos a dilemes morals i viure'ls en la pell dels personatges com si fossin nostres; l'altíssima versemblança de les situacions, fruit -com sabem al final- de l'acurat treball de documentació de l'escriptor que fa que veiem en Fiona com treballa un jutge de l'alta magistratura, de la mateixa manera que a Dissabte coneixíem com funciona un neurocirurgià o a Amsterdam un músic de l'elit clàssica; la màgia de McEwan a l'hora de crear situacions clímax i de jugar amb la dinàmica de la tensió com si usés les paraules a manera d'efectes especials, sempre amb la dosi justa per a provocar en el lector aquella acceleració del pols davant la imminència d'un moment clau, d'una revelació que ens farà fer un gir de 180º en la trama.

Al final de la novel·la tens una sensació d'esgotament i plaer alhora. Has acompanyat Fiona per una mena de muntanya russa emocional i intel·lectual però reconeixes també que t'ha provocat un plaer immens viure aquesta experiència des de la butaca de casa teva. I aquesta sensació després d'haver llegit un llibre és senzillament, impagable.

La novel·la està esquitxada d'altres casos judicials en els quals Fiona -o alguns dels seus col·legues- s'enfronten a la complexa maquinària de la justícia. Algun d'ells -com és el cas dels germans siamesos- pren un protagonisme important però no amaguen que el cas del jove Adam serà el que ho capgirarà tot.

I, com a tots els bons llibres de McEwan, et quedes amb un munt de coses que abans no tenies. Una mena de col·lecció de plaers estètics, d'informació aparentment col·lateral (cites literàries, musicals, etc) que al final descobreixes que no era un mer vernís de l'obra. Però això mereix un altre post, properament. De moment, quedem-nos amb la idea: el gran McEwan ha tornat.

dimecres, 20 de gener de 2016

Wonder a la classe



































Perdoneu la immodèstia, però no tots els dies un surt al diari. A l'edició d'avui de 'El Periódico' hi trobareu un reportatge sobre el fenomen Wonder, un llibre del qual ja us he parlat molts cops. L'atzar -i la generositat d'algunes persones- ha volgut que la meva experiència a l'aula amb aquest llibre surti en aquest article, que podeu consultar complet aquí. Al text hi podreu llegir també l'opinió de l'editora, la Isabel Martí (La Campana), així com les reflexions que fan uns quants adolescents que l'han llegit.  

I ja us avanço que aviat -segurament l'1 de febrer- tornaré a sortir en un reportatge que el programa Tria33 del Canal33 ha fet també sobre aquesta joia anomenada Wonder. August per partida doble. 

diumenge, 17 de gener de 2016

"Concerto grosso alla Bonals"

Un aspecte de la llibreria l'Odissea. Foto: Pep Garcia



Ahir al vespre la llibreria L'Odissea de Vilafranca va acollir la presentació de la novel·la "Concert per a la mà esquerra" (Ed. Andorra, 2015)  de Jesús Bonals. (1) Ni la foscor ni el fred d'aquest hivern que ens ha visitat de cop no va impedir que una bona colla d'entusiastes vinguessin a conèixer de primera mà les excel·lències d'aquesta obra, primera incursió de Bonals en la literatura per a adults, després de conrear als anys 80-90 el gènere juvenil amb títols tan emblemàtics com "Hem nedat a l'estany amb lluna plena".
Pep Garcia, presentant l'acte. D'esquerra a dreta: Jesús Bonals, Pere Martí i August Garcia. Foto: Montse Marcè





L'acte començà -després de la presentació protocol·lària a càrrec del llibreter Pep Garcia- amb una anàlisi de la novel·la a càrrec de l'escriptor i crític literari, Pere Martí. Martí - que coneix Bonals des dels seus inicis com a novel·lista- va voler fer un discurs allunyat dels cànons habituals. Volent potenciar una anàlisi més vivencial va presentar-nos dotze raons per les quals ell -i qualsevol lector- pot sentir-se interessat en aquest "Concert…".  No puc resumir aquí aquests dotze punts perquè - a part que estaria usurpant els drets del meu bon amic a compartir-los- estant com estava amatent a les seves reflexions no vaig prendre cap nota que em permetés després recordar-les. Sí que em vaig quedar amb la primera i amb algunes consideracions generals que passo, tot seguit, a exposar-vos.
La primera raó -segons Pere Martí- per la qual val la pena de llegir "Concert per a la mà esquerra" és perquè t'enganxa des d'un bon principi. Sent com és una novel·la extensa (prop de cinc-centes pàgines) aquest aspecte és important si no volem que el lector abandoni a les primeres de canvi. Certament la novel·la té un seguit de components que la fan atractiva i atrapen el lector des de les primeres pàgines. Alguns d'aquests components, com bé va assenyalar Martí, serien la presència d'una trama plena de secrets. Secrets que es van desvetllant al seu moment al llarg de la novel·la.

Pere Martí adreçant-se als presents. Foto cedida per Montse Marcè



Un altre factor destacat per Pere Martí va ser l'opció d'escriure el text a manera de novel·la riu, cosa que té a veure amb el punt de vista narratiu: es tracta de la transcripció de les entrevistes que el protagonista fa a diferents personatges per a conèixer la resposta a aquests secrets que esmentàvem, entre el quals destaca la veritable personalitat de son pare. Aquesta transcripció oral marca lògicament també el registre lingüístic de l'obra, fent que tots els registres de la llengua emprada (el lèxic, el morfològic i el sintàctic) s'allunyin de la formalitat literària que tindrien si el punt de vista fos un altre. De totes maneres això no vol dir -segons Martí- que al text no s'hi reflecteixi un savi ús de la llengua i un nivell literari que mostra el bagatge del seu autor, però aquest ha de fer -i fa- tot el que cal perquè la versemblança d'aquesta coartada oral no es trenqui en bocins.
Un altre element destacat per Martí és l'alt rigor a l'hora d'incloure els elements històrics a la novel·la, signe que el treball de documentació fet per l'autor ha estat molt exigent. No es troba cap anacronisme tot i que la novel·la repassa -encara que sigui de vegades només com a teló de fons- la història de Catalunya des de principis del segle XX fins a l'any 92 que és quan Ramon Valldora, el protagonista inicia aquesta recerca personal cap als seus orígens. Un llarg reguitzell de polítics, escriptors i artistes apareixen citats al llarg de la novel·la, sempre justificant-ne la seva presència i sense trencar mai l'harmonia de la trama. Arribats aquí cal dir que és la dificultat de resumir la trama -com si es tractés d'una novel·la convencional- la que va portar a Martí - a requeriment d'alguns dels presents- a llegir un text que intentava condensar la complexitat d'un argument que, de fet, està construït a manera de xarxa. Hi ha moltes línies argumentals, algunes de les quals -com bé va comentar- podrien ser l'embrió d'una novel·la separada per elles mateixes.
I fins aquí cinc cèntims del discurs de Pere Martí. Una presentació completa, complexa i rigurosa que va ser molt aplaudida pel públic assistent. De seguida un servidor va passar a llegir un fragment de la novel·la que, si bé no permet fer-se una idea global de l'obra, si que va convertir-se en un tast d'aquest to discursiu, de la fluïdesa de l'obra, del bon fer de Bonals com a escriptor. I  del nivell de reflexió moral que amara també el text sencer, ja que es tractava d'un dels enregistraments on el senyor Colldejou -protector i, en certa manera, segon pare del protagonista- fa una llarga disquisició sobre la maldat de la guerra, acabant amb un estirabot de Josep Pla quan aquest diu que el millor invent del segle XX havia estat el vàter, i no només perquè pensés que era un gran invent sanitari:

"sinó que en el fons volia dir que es cagava en tots els invents del segle XX, que només havien servit per a portar més morts." (pàg 176)


Jesús Bonals, comentant algun dels aspectes de la novel·la.  Foto cedida per Montse Marcè


Per acabar es va obrir un espai de preguntes i comentaris del públic que va servir, entre d'altres coses, per descobrir la personalitat de Bonals, les seves idees sobre la literatura i l'edició i la seva erudició en citar-nos, per exemple, un dels errors que Sánchez Piñol comet a Victus en fer parlar al general Villaroel en castellà als seus contemporanis quan en aquella època no només no es parlava en castellà sinó que una amplíssima majoria de la societat catalana ni l'entenia.  El debat ens va portar fins a la difícil imparcialitat -o objectivitat- que es pot tenir davant d'uns fets històrics com els que Bonal relata i que l'autor va destacar com un dels seus màxims reptes. El debat va enriquir-se amb algunes anècdotes del mateix Franco i la seva relació amb Fraga Iribarne. Impagables. Com aquell dia que, en una cacera, Fraga -que es veu que era un tirador nefast- va disparar una perdigonada a la mateixa filla del dictador.

En acabar Bonals va signar alguns llibres, com sol ser habitual. En el meu cas, com que ja disposava del llibre signat,, em va fer il·lusió portar-li el meu exemplar de "Hem nedat a l'estany amb lluna plena".

  

En resum un acte polit, culte i molt amè. A l'alçada de la novel·la que estàvem presentant i que esperem tingui un llarg recorregut. S'ho val de totes totes.

*****

(1) L'acte estava inclòs dins de la programació de les Festes de Sant Raimon de Vilafranca. Per això, entre els presents hi havia uns quants Raimons, membres de la coordinadora que organitza aquesta Festa Major d'hivern. Vam saber, a més, que l'autor hi participa des de fa anys quan el van convidar pensant-se que el seu nom real era Raimon Esplugafreda. Tot i ser un pseudònim, la bona relació establerta ha fet que Jesús Bonals visiti amb freqüència Vilafranca, convidat, entre d'altres actes, al tradicional Sopar dels Raimons i Raimundes, que aplega els batejats amb aquest nom de pila.

dissabte, 16 de gener de 2016

Us hi esperem...


Doncs, això, que us hi esperem…
(abrigueu-vos del vent)

dissabte, 9 de gener de 2016

Concert per a la mà esquerra








Em fa una il·lusió especial compartir amb vosaltres la presentació d'aquest llibre el proper dissabte, dia 16,  a la Llibreria l'Odissea de Vilafranca del Penedès.

Me'n fa perquè, en primer lloc, es tracta d'una novel·la molt ben escrita que, segur, farà les delícies d'aquells a qui agradin els relats que barregen l'interès de la trama amb una acuradíssima documentació que permet situar els esdeveniments en el seu context històric.
En segon lloc estic content perquè tindré l'oportunitat de conèixer un escriptor emblemàtic de la meva joventut, en Raimon Esplugafreda -qui no recorda "Hem nedat a l'estany amb lluna plena"?- que ara sé que és el pseudònim sota el qual s'amagava en Jesús Bonals. Per un d'aquells atzars, resulta que ha resultat ser el pare d'una bloguera-poeta (o a la inversa),  l'Helena Bonals, molt activa a la xarxa, que vaig conèixer ara fa just un any a la trobada virtual "Roda al món i torna al bloc" de la qual ja us he parlat altres cops.
I m'afalaga, finalment, en tercer lloc, que m'hagin proposat de participar en la presentació d'aquest llibre com a lector d'algun dels seus fragments.

Jesús Bonals, l'autor de "Concert per a la mà esquerra"


Però parlem una mica d'aquesta novel·la. Abans he dit que barrejava trama amb documentació. Potser aquesta afirmació podria fer pensar a algú que es tracti d'una novel·la històrica. Jo no la definiria ni molt menys així, tot i que en té elements. Un dels encerts de l'autor és que aconsegueix crear una ambientació molt creïble i natural, sense haver de recórrer a llargues descripcions o a paràgrafs expositius. Coneixem l'època dels personatges perquè ells -i el que fan i com ho fan- ens ho va pintant, com si l'autor anés creant un fresc a base de pinzellades de manera que al final tens la sensació d'estar vivint en aquell univers.

Però me n'adono que encara gairebé no us he dit res de la trama. Posem-hi remei. L'acció de la novel·la transcorre en dos temps que es van alternant. Estem a l'estiu del 92 -sí el de les nostres olimpíades- però no a Barcelona sinó en un indret proper al riu Segre anomenat Santa Creu de la Ribera, segurament prefiguració d'algun indret situat entre Solsona i Basella, potser Castellar de la Ribera (això ja ens ho aclarirà el mateix autor). En Ramon Valldora fill, president de Lord Elèctrica SA -malgrat ell mateix reconeix que el pes de l'empresa recau en el Sr Colldejou des de la mort de son pare, l'any 1986- es desplaça des de Roma, on té la seu l'empresa, a l'Alou, el petit nucli familiar. Allà, a partir d'un seguit de converses amb el seu oncle Pere, i de les recerques personals que establirà amb altres personatges, s'endinsarà en la veritable història del seu pare alhora que anirà coneixent molts detalls de la resta de la seva família i dels fets viscuts just després d'acabada la Guerra Civil espanyola.
La novel·la té molt fils per on estirar però per a mi, sense cap dubte, el més atractiu és el que lliga son pare al traspàs clandestí dels jueus fugitius de la 2a Guerra Mundial des de territori andorrà al català, per tal de deslliurar-los de la persecució nazi. Una trama argumental que té clares bases històriques i de la qual, casualment, vaig descobrir aquest article dins el blog Històries Manresanes.
Però potser el que crida més l'atenció d'aquest obra no és tan el seu contingut com la forma. L'autor ha optat per confegir una novel·la riu sense pauses -tret dels capítols que la separen- reflex dels testimonis que el personatge principal va enregistrant, acompanyat dels seus propis comentaris i reflexions. Aquesta aparent manca de puntuació (han desaparegut els punts però es mantenen comes, altres signes i la separació en paràgrafs) pot semblar estranya al principi de la lectura però la veritat és que te n'oblides de seguida i dóna a la novel·la aquest fluir constant que fa que vagis passant pàgines i més pàgines sense gairebé ni adonar-te'n. D'altra banda cal dir que el text està separat en capítols numerats, l'únic lloc on recuperem la majúscula inicial i el punt final. Vegeu-ne un fragment a tall de mostra:



I així anem avançant, paral·lels a les descobertes dels secrets familiars que en Ramon Valldora va fent també pel seu costat. Morts estranyes, desaparicions, rols poc clars d'alguns personatges que es van desvetllant mentre el protagonista va fent la seva investigació al cor dels seus orígens i es planteja també el seu futur immediat. Més enllà de l'interès propi de la trama la novel·la esdevé també una reflexió sobre la condició humana i els seus dilemes morals.
La novel·la té un annex amb els arbres genealògics de les famílies esmentades -necessari en molts casos en què els noms i cognoms es barregen- i també amb un parell de plànols d'aquest univers literari que és   Sta. Creu de la Ribera. Completen aquesta documentació una àmplia bibliografia -i discografia! no oblidem que la música és també un dels elements que acompanya la trama des del mateix títol- i també un darrer epíleg on l'autor fa esment de les seves influències destacant-ne dues: Pedrolo i Folch i Camarasa.

En fi, una obra extensa i rica que valdrà la pena d'acabar de descobrir el proper dissabte de la mà del seu autor i del nostre amic, el crític i escriptor Pere Martí. Una novel·la que, sobretot, mereix ser llegida.

***

dimarts, 5 de gener de 2016

Els Reis Músics

Fragment del frontal de Santa Maria d'Avià (Berguedà). Cap al 1200


S'acosta la nit màgica, nit de Reis. Cada any m'agrada buscar alguna imatge bonica en la rica iconografia d'aquests tres mags, savis, reis o el que es vulgui que siguin. Enguany he trobat aquesta preciosa imatge. Pertany a un frontal d'altar romànic. En concret és de l'església de Santa Maria d'Avià, al Berguedà. Actualment es troba al MNAC. Si voleu més informació cliqueu aquí. També hi veureu la imatge sencera del frontal. És magnífic!
En un primer moment m'ha sorprès perquè em pensava que semblava que estiguessin tocant algun instrument, com una pandereta o així. He pensat: està bé, els Reis Mags Músics! Després he vist que no era així, però la imatge m'ha captivat igualment. Té aquest to enigmàtic, hieràtic del romànic però amb un punt més d'expressivitat. Deu ser això de la influència bizantina que he llegit a l'enllaç. Sigui com sigui, aquí la teniu. 

Una altra cosa que m'agrada és afegir algun poema que parli dels Reis. Fa alguns anys vaig penjar-ne un i l'acompanyava d'aquest comentari: 

"És un poema popular portuguès,  que sempre m'ha acompanyat des que el vaig llegir al llibre que em va regalar una amiga meva, la Dulce, que ja fa anys no sé on para. Feliç nit de Reis per tu, Dulce, i pels teus."

Avui hi he pensat perquè he rebut un correu d'aquesta amiga meva, de la qual -com veieu- n'havia perdut el contacte. Li he dit que, en honor seu, tornaria a penjar aquest poema:

De "Primeiro livro de poesia". Ed Caminho, 1991


M'agrada això que diu que, com que la cabana era petita, van haver d'adorar el Nen Jesús d'un en un.

Que els Reis d'Orient siguin generosos amb vosaltres. I que us portin una mica de PAU, un trosset d'ALEGRIA i molta ESTIMACIÓ perquè la pugueu anar allargant per a tot l'any.


Um abraço, Dulce!

divendres, 1 de gener de 2016

Poesia per a l'any nou



Fa ja sis anys que vaig penjar aquest petit muntatge de la Companyia Poètica Rapsòdia amb el "Poema de tot l'any" de Miquel Martí i Pol.
Amb ell, avui, us trasllado els millors desitjos per al nou any que comença.
Salut i poesia per a tothom!



Miquel Martí i Pol
de "Per molts anys!" (Ed. Barcanova)


I, ja posats a compartir, aquest "Any nou" de Josep Carner, enllaçat des del blog Marjades d'Enric Bou

dijous, 31 de desembre de 2015

Per què escrivim? (i 4)

  Raons creatives i/o literàries


Encara que no tots podem aspirar a ser escriptors, tots portem a dintre les ganes de deixar-nos endur per la bellesa de les paraules, per la seva capacitat de crear mons, pel pur plaer de jugar amb els mots. 

Alguns ho expressen des de ben jovenets:

“Per mi escriure és una forma molt bonica d’expressar-te”  (12 anys)

“Escric perquè és una manera d’expressar el que tu sents però sense dir que ets tu”  (12 anys)




Un plaer gairebé físic:

“El lliscar de la ploma (m'encanta escriure amb ploma) sobre el paper ( abans hi havia uns fulls reciclats força matussers de color oliva que eren el súmmum) em genera un plaer especial.”



Escriure és també un joc amb regles pròpies:

“Es un juego en el que busco ganar algo, provocar cosas, ponerme a prueba ante los demás (...) Y a veces me siento ganador.”

“És divertit inventar-se històries i explicar-les.”

Escric per voler demostrar que sé escriure, que sé teixir frases, que sé (i vull) fruir del llenguatge”
Si la 'literatura-brossa' no fos una metàfora...

Escriure és una passió:

“Escric perquè no puc parar d’escriure.”

“Escric per expressar idees i emocions, però sobretot per fer viure aquestes idees i emocions en els altres i poder compartir-les després tots plegats.”

“Escric, sobretot, perquè m’agrada, m’apassiona i no sé si hi ha cap explicació que justifiqui que una cosa t’agradi o t’apassioni.”




Escriure  ens lliga als altres que han escrit (o no):

“Escric per establir diàleg amb els que han escrit abans i amb els que escriuran després”

Escric però no per als meus contemporanis, que conec i, en general, em desagraden; tampoc per als que vindran, que afortunadament no conec ni coneixeré; escric només per a alguns dels que m’han precedit i dels quals voldria ser digne i agraït successor.”

“Escric per recordar els que ja no són entre nosaltres.”




Escriure ens apropa a la bellesa i, en certa manera, ens fa eterns:

"Estic plenament convençut que l’escriptura és un alt temple de creació ètica  però també estètica: una meravellosa forma de bellesa.”

“La gent escriu simplement per a que els recordin. Tot allò que escrivim queda per sempre. Nosaltres morim, però les nostres obres perduren en el temps. Escriure ens fa immortals.”

“Escric per demostrar que encara sóc viu i encara tinc coses a dir... Escriure és una de les últimes activitat humanes que voldria perdre.”










Ja ho veieu si n’hi ha de raons per a escriure. O sigui que, endavant amb les paraules.
Escriviu, escriviu, escriviu... perquè, com ha dit Màrius Sampere

"per escriure sols necessito un llapis i un paper i d’aquestes dues coses poden néixer universos extraordinaris sense haver de requerir res més."

***

PD: Moltes gràcies a tots els que m'heu ajudat a escriure aquesta sèrie: "Per què escrivim?"
PD2:  I gràcies al Grup d'Estudis Rapitencs. Gràcies al seu encàrrec han sortit aquests posts.


In memoriam Santi Casañas