dilluns, 25 de juliol de 2016

"Busquem una vida nova…" (encara)

No sóc jo qui ha de fer aquesta crònica i, tanmateix, em sento obligat a compartir amb vosaltres el que vaig viure ahir a Ordal com a convidat.
50 anys de qualsevol cosa no són cap broma. I malgrat que l'humor va regnar a doll ahir en aquest aniversari potser l'emoció més viscuda va ser la de generositat i agraïment cap a una colla de gent que  fa mig segle van fer possible que una gent d'Ordal comencés a caminar buscant una vida nova… Durant set anys (dels durs anys de finals del franquisme), de 1966 al 1973, un grup de joves, acompanyats per alguns adults que els feren més pla el camí, van començar a viure una aventura que avui encara dura. Sí, perquè, més que nostàlgia, ahir es respirava la certesa que tot allò viscut i après, els ha fet millors persones i, al capdavall, ha ajudat a fer també un país millor -com diu la cançó. I mira que avui això ens fa molta falta, encara.

La colla dinant al polisportiu d'Ordal
"Els remença" (Josep Martí i Ferran Rosés per l'esquerra - i el Pep Miralles, segon per la dreta) al costat d'un servidor. En tercera fila l'Arnella i l'Agustí Coromines, autor del documental "Jaume Arnella, el joglar".
Jo, com a espectador privilegiat d'aquesta orgia de sentiments vaig viure-ho des del meu passat escolta a Manresa, que s'assembla molt al d'aquests del Farigola Folk. Durant sis anys es visqueren moltes anècdotes -ahir en vam sentir algunes per boca dels seus protagonistes. I vam cantar molt, molt. No em sé els noms -perdoneu- però uns quants d'aquells cantaires van fer ressonar les seves veus un cop més convidant-nos al cant. Cançons que jo he cantat desenes -potser algun centenar- de vegades i que porto amb mi com un pòsit, un pòsit que ahir es va remoure de nou.

En Jaume Arnella i el Pep Miralles
La Montse Ibáñez -mestra de cerimònies i també cantant- acompanyada de la Cèlia

Els DUM (del llatí dum = mentrestant)
























































El cuiner (quina fideuà!) cantador (i quina Estaca!)
Els Remença -amb algun infiltrat

Tots els cantadors al final de l'acte
I per acabar-ho de rematar -per si tot això fos poc- apareix en Jaume Arnella amb la guitarra i ens convida a cantar "Les rondes del vi", o "Els macarrons", o "La timba de les cartes", o… Perquè heu de saber que -com tants d'altres d'aquella generació com el Xesco Boix, per exemple- l'Arnella també hi va ser des del principi aportant el seu impuls generós, la seva veu i -perquè no també?- el seu humor, la seva implicació, el punt d'utopia necessari. 

Al costat de l'Arnella amb qui hem compartit molts bons moments al Dansàneu, al CAT i en batalles diverses
Ahir, a part de celebrar aquests 50 anys dels campaments d'Ordal, tota aquesta colla va voler fer-li també un petit i sentit homenatge. Per això s'havia convidat també a l'Agustí Coromines, autor del documental "Jaume Arnella, el joglar" (un petitíssim tast aquí) perquè en fes la presentació. No es podia tancar millor aquesta celebració. El documental és d'una qualitat excepcional i repassa de manera amena però alhora exhaustiva la figura i l'obra d'aquest cantador, romancer, agitador cultural i recuperador del nostre patrimoni musical que és en Jaume Arnella. Gràcies a la col·laboració de diverses institucions i també al  micromecenatge de més de dues-centes persones tenim ara un excel·lent document a l'altura del seu referent. El Jaume, sempre amb aquella humilitat gens impostada que l'acompanya va dir que sempre havia fet camí amb molts d'altres. D'altres que també surten en aquest treball. Per la part que em toca voldria destacar la del Joan Serra, el meu mestre de dansa, del qual ja us vaig parlar quan ens deixà. És curiós que llavors, parlant d'ell, sortís l'Arnella, i ara, com si fos un efecte mirall, en parlar-vos de l'Arnella aparegui el Serra. Alguna cosa deu voler dir això.

Presentació del documental a la societat d'Ordal

De tot plegat em quedo amb les paraules del mateix Coromines quan va dir que no l'havia fet per un atac de nostàlgia sinó tot el contrari, perquè mentre el preparava va descobrir que és d'una actualitat plenament vigent, com tantes lluites del passat que encara ens acompanyen. I que han de servir més que per idealitzar un passat -siempre mejor segons la copla- per a encarar els reptes del futur plens de l'energia de llavors. Encara.

"Busquem una vida nova,
anem a un país millor.
Tothom qui vulgui seguir-nos
prengui timbal i cançó."


PD: Agraïments al Josep Martí, que em va convidar a tocar amb els Remença, quan encara no sabia tot el que m'hi trobaria. I moltes abraçades a la colla d'Ordal, especialment a la Montserrat Ibáñez -amb qui he compartit també tants moments de la nostra estimada feina de mestre/a- per la feina que han fet i continuen fent.

diumenge, 17 de juliol de 2016

A la Creu de Can Barceló per dues vessants


Entre divendres i avui ja he sortit dos cops més en bici. El meu racó preferit -de seguida que estic amb forces per arribar-hi- és la Creu de Can Barceló (446 mts.). Aquí sota la teniu.


En una horeta justa m'hi arribo i, com que ja tinc la feina grossa feta,  m'hi estic una estona. No he aclarit mai quin és el motiu d'aquest túmul  de pedres coronat per una creu de ferro. Ho haurè d'esbrinar.
Aquí hi he trobat la següent informació:  "L’historia d’aquesta creu ens l’han explicada de la següent manera: durant la guerra del Carlins, en aquest lloc varen ser afusellats tres homes. En memòria seva es va plantar una creu i s’hi va fer un túmul de pedres, a partir de llavors tots els caminants que passaven per aquest lloc, feien la senyal de la creu i llançaven tres pedres resant un parenostre per les seves ànimes. La tradició diu que si el caminant diposita una pedra al peu de la Creu, això li donarà sort al llarg del seu recorregut." 
I mira que ho hi he passat vegades i no hi he posat cap pedra… Més enllà de la veracitat d'aquesta història si non è vero è ben trobato. 
S'hi pot arribar per tres camins. El que puja des del vessant de Cal Morgades (a la foto de sota em queda al meu darrere) -que, per cert, puja amb ganes-, el que ve seguint la carena del Turó de l'Argilaga i el Turó dels pins de Samuntà (a la foto a la dreta), i el que porta a la masia homònima de Can Barceló (a l'esquerra).
Divendres vaig pujar-hi pel costat de Cal Morgades. De fet venia d'un camí que s'enfila a la dreta de Les Conilleres i, poc a poc, va girant cap a l'oest. Vaig superar la prova del coster i, satisfet, me'n vaig tornar pel mateix camí per on havia vingut. 


Just abans d'emprendre la baixada apareix al meu davant la silueta del Castellot de Castellví de la Marca.


Avui al matí hi he tornat però pujant des de la Guàrdia, que queda una mica més a l'est.


Un cop superats els primers desnivells s'arriba a la Plana de l'Eudald. Al fons s'endevina el Clapí Vell (704 mts). De moment queda lluny i alt. Per a una altra sortida, quan estigui més rodat.

Després de passar Can Grau, que queda mig amagat entre oliveres i alzines.


 Cal Bord, una casa espectacular i molt ben arreglada, camí de Can Barceló.



Una altra perspectiva de Cal Bord.


Can Barceló, una masia documentada ja al segle XVI i apareix al fogatge de Madoz. Havia estat un mas ramader important ja que per aquí hi passava la carrerada.
En aquest web podem llegir:  "un dels camins més importants de la transhumància al Penedès: la Carrerada de Santa Coloma. Amb aquest nom es coneix la carrerada que ve de Santa Coloma de Queralt i passa per can Soler del Roset, a Pontons, punt estratègic per als ramats que baixaven de la Segarra o hi pujaven des de la costa. En el seu recorregut, la carrerada que ve de les muntanyes, es va dividint en molts brancals en direcció a la costa. Un brancal d’aquesta carrerada passa per Torrelles de Foix, Bessons, les Canterelles, Can Grau de la Muntanya, Romaní, Hostalets i can Lleó. Però a can Grau de la Muntanya hi ha l’altre brancal de la carrerada que s’enfila cap a can Barceló i la creu del Coll de Can Barceló, llavors davalla cap a Castellví de la Marca i continua fins a Cunit."

Al mateix web d'abans trobo:  "Com a nota curiosa podem observar al davant de la casa, el monòlit fet de carbur de calç, residu de la caldera de carbur emprada en la fabricació de gas per il·luminar la casa, abans de que tingués lloc l’electrificació."

Aquí veureu una altra preciosa fotografia d'aquesta masia després de la nevada de 2012. Autora: Àngela Llop.

Des de Can Barceló hi ha aquesta esplèndida panoràmica dels camps del Bord amb Montserrat al fons.

Aquí teniu un plànol amb les dues rutes: la de Can Grau en groc i la de les Conilleres en vermell. On es troben hi ha la Creu de Can Barceló.

Falta la tercera via (no m'entengueu malament) per arribar a la Creu. Un dia d'aquests caurà.

Resum de la sortida

Distància (des de Vilafranca):  27,09 kms
Temps: 1 h 44 min.
Mitjana: 15, 5 km/h
Desnivell positiu acumulat: 335 mts.

dijous, 14 de juliol de 2016

Preparant la ruta (i les cames!)

El petit nucli de la Torre (St. Pere ad vincula)  a tocar de les Conilleres (Alt Penedès)
Després d'un hivern i una primavera molt irregulars pel que fa al meu entrenament, ara toca espavilar-se per a la ruta de l'estiu. He reprès les meves sortides en bici. Començo amb recorreguts breus (d'una hora  i mitja o dues hores) amb poc desnivell, i, a poc a poc, els aniré allargant i endurint. A finals d'agost espero poder estar en forma!

Els ramats em vénen a trobar, bon auguri! (aquest a tocar de casa, gairebé!) 

La pujada a la Serra de les Gunyoles, un test sempre molt dur
I aquí teniu el nostre repte d'aquest estiu: la travessa CAT 700 que va des de la Vall d'Aran al Delta de l'Ebre. Més de 600 km i 13.000 m de desnivell acumulat. Tot i que segurament no tindrem temps de fer-la completa (amb els 7 o 8 dies de què disposem) segur que serà un bon recorregut. En certa manera repetim el de l'estiu passat -el Camí Ramader de Marina- : anem del Pirineu a la Mar Mediterrània, només que més a l'oest i sense seguir en aquest cas cap camí ramader. Ja us ho explicaré.


dissabte, 9 de juliol de 2016

De Paasilinna a Dahl


Uns quants mesos m'ha costat enllestir la meva darrera lectura, El bosc de les guineus. No perquè sigui un mal llibre -ans al contrari, si fos així l'hagués deixat i prou- sinó perquè durant aquest temps un munt de coses m'han tingut força entretingut. Entre d'altres el meu viatge a Finlàndia, del qual ja us n'he parlat, el final de curs, els meus concerts amb Surant com les pedres i amb Ran de les coses… En fi, per una raó o altra, m'ha costat molt trobar estones decents per a deixar-me endur per la prosa d'aquest escriptor finlandès tan peculiar, l'Arto Paasilinna.
D'ell ja havia llegit El moliner udolaire i m'havia encantat, així que vaig començar la lectura d'aquest amb l'esperança que hi trobaria un univers semblant. I així ha estat. Els personatges de Paasilinna no són convencionals, tenen sempre un punt de sonats que els fa molt difícil la vida en societat. Per això la majoria acaben escapant-se al bosc. I ara que he estat a Finlàndia ho he entès, perquè allà el bosc és omnipresent. Hi ha tant de bosc com vulguis. Com per fer realitat aquella dita de "compra't un tros de bosc i perd-t'hi".
A El bosc de les guineus s'hi trobaran en la seva fugida particular -i mira que és difícil!- dos personatges fascinants. Un és l'Oiva Juntunen, un "gàngster" que ha decidit no només fer un robatori sinó muntar-s'ho perquè els seus còmplices vagin a la presó i ell pugui quedar-se amb el botí. Però quan s'assabenta que un d'ells, el sanguinari Hemmo Siira, és a punt de complir la condemna decideix posar terra entremig d'ells dos i fuig al cor de la Lapònia. Allà, per atzars que ara no venen al cas, es trobarà amb el comandant Remes. Aquest està cansat de la dura feina de soldat -i sobretot que ningú se la prengui seriosament com ell-  i decideix prendre's un any d'excedència. La trobada entre els dos no té preu. Una topada de dos grans personatges. I "hasta aquí puedo leer".
D'altres personatges també igualment curiosos aniran poblant aquest bosc allunyat del món. Però potser un dels més entranyables és de la Cinc-centeta, la guineu. Si voleu saber perquè es diu així llegiu aquest fragment:
Ben bé, la Cinc-centeta podria ser aquesta...


I ara que tinc l'estiu per davant espero poder llegir amb més calma. Tot i que ja m'espera una altra novel·la de Paasilinna -El año de la liebre- la deixaré reposar una mica. Començaré per un dels meus escriptors més estimats, Roald Dahl. I és que m'han deixat dos llibres d'ell… en anglès!! Sí, m'ho he agafat com un repte. Després del meu bateig lingüístic a Pielavesi (Finlàndia) tinc ganes de comprovar què sóc capaç d'entendre en la calma d'una bona lectura. I si és del meu Dahl, encara més! Ja us ho explicaré!!

Dahl "a la fresca" aquest estiu...

De Paasilinna a Dahl




































Uns quants mesos m'ha costat enllestir la meva darrera novel·la, El bosc de les guineus. No perquè sigui un mal llibre -ans al contrari, si fos així l'hagués deixat i prou- sinó perquè entremig un munt de coses m'han tingut força entretingut. Entre d'altres el meu viatge a Finlàndia, del qual ja us n'he parlat, el final de curs, els meus concerts amb Surant com les pedres i amb Ran de les coses… En fi, per una raó o altra, m'ha costat molt trobar estones decents per a deixar-me endur per la prosa d'aquest escriptor finlandès tan peculiar, l'Arto Paasilinna.
D'ell ja havia llegit El moliner udolaire i m'havia encantat, així que vaig començar la lectura d'aquest amb la seguretat que hi trobaria un univers semblant. I així ha estat. Els personatges de Paasilinna no són convencionals, tenen sempre un punt de sonats que els fa molt difícil la vida en societat. Per això la majoria acaben escapant-se al bosc. I ara que he estat a Finlàndia ho he entès, perquè allà el bosc és omnipresent. Hi ha tant de bosc com vulguis. Com per fer realitat aquella dita de "compra't un tros de bosc i perd-t'hi".
A El bosc de les guineus s'hi trobaran -i mira que és difícil!- dos personatges fascinants en la seva fugida particular. Un és l'Oiva Juntunen, un "gàngster" que ha decidit no només fer un robatori sinó muntar-s'ho perquè els seus còmplices vagin a la presó i ell pugui quedar-se amb el botí. Però quan s'asabenta que un d'ells, el sanguinari Hemmo Siira, és a punt de complir la condemna decideix posar terra entremig d'ells dos i fuig al cor de la Lapònia. Allà, per atzars que ara no venen al cas, es trobarà amb el comandant Remes. Aquest està cansat de la dura feina de soldat -i sobretot que ningú se la prengui seriosament com ell-  i decideix prendre's un any d'excedència. La trobada entre els dos no té preu. Una topada de dos grans personatges. I "hasta aquí puedo leer".
D'altres personatges també igualment curiosos aniran poblant aquest bosc allunyat del món. Però potser un dels més entranyables és de la Cinc-centeta, la guineu. Si voleu saber perquè es diu així llegiu aquest fragment:


I ara que tinc l'estiu per davant espero poder llegir amb més calma. Tot i que ja m'espera una altra novel·la de Paasilinna -El año de la liebre- la deixaré reposar una mica. Començaré per un dels meus escriptors més estimats, Roald Dahl. I és que m'han deixat dos llibres d'ell… en anglès!! Sí, m'ho he agafat com un repte. Després del meu bateig lingüístic a Pielavesi (Finlàndia) tinc ganes de comprovar què sóc capaç d'entendre en la calma d'una bona lectura. I si és del meu Dahl, encara més! Ja us ho explicaré!!

Dahl "a la fresca" aquest estiu...

divendres, 24 de juny de 2016

Dos concerts

Presentant "Surant com les pedres" a Bellprat

Fent el nostre estimat "Ran de les coses" a l'Horiginal

Els mestres acostumem a desaparèixer en determinats períodes de la vida social. En el meu cas, des de la tornada de Finlàndia que no he fet més que encadenar feines que m'han tingut ocupat fins a final de curs. Ara, ja molt més relaxat, intentaré recuperar una certa vida a la xarxa, mentre vaig fent pòsit de tot el que he viscut aquest temps i no he pogut compartir amb vosaltres.
D'entrada els meus dos darrers concerts. Un, l'estrena mundial del meu espectacle sobre la poesia de Jaume Subirana, Surant com les pedres, a la Fira de Bellprat. L'altre, la represa del nostre estimat Ran de les coses (Philip Larkin) a un lloc tan emblemàtic com l'Horiginal. Com que ja ho he explicat als blogs respectius, us poso l'enllaç per si voleu seguir-ne les pistes.

I bon estiu a tothom!!!

dimarts, 7 de juny de 2016

RAN DE LES PEDRES… O SURANT COM LES COSES?




Se'ns acumula la feina. Si el diumenge presentàvem la poesia de Subirana, demà dimecres reprenem la de Philip Larkin. Canvi de xip. A veure si entre tant poema i tanta cançó se'm colen uns versos de "Surant com les pedres" a "Ran de les coses"… i acabem presentant la poesia de Philip Subirana…
És curiós perquè ara recordo que a Larkin no li agradaven gens aquests recitals poètics, en fugia com un gat escaldat ho fa de l'aigua tèbia:

“Escuchar un poema, a diferencia de leerlo impreso, supone una pérdida enorme —de la forma, la puntuación, las cursivas y hasta de saber cuánto falta para que termine. Leerlo en la página significa que puedes ir a tu propio ritmo, asimilándolo como corresponde; escucharlo implica que eres arrastrado por la velocidad del lector, pasando por alto cosas, no considerándolas, (...) Cuando escribes un poema, pones en él todo lo necesario: el lector debería poder «escucharlo» de un modo tan claro como si estuvieras a su lado recitándoselo. Y, por supuesto, esta moda de las lecturas poéticas ha hecho que nazca esa especie de poesía que puedes entenderla a la primera: ritmos fáciles, emociones fáciles, una sintaxis fácil. No creo que eso se sostenga en el papel.” (1)

 I a Subirana, tot i que hi participa sovint, hi endevino una certa prevenció:

“Enmig de la gent, les ganes irreprimibles d’estar sol. Per a no res: estirar-me al llit a llegir amb calma diaris endarrerits, veure la televisió durant hores canviant i canviant de canal, passejar de nit per voreres desertes mirant aparadors i aparadors barrats i il·luminats, seure a sopar en un bar sense dir res i poder mirar i escoltar, mirar i pensar que ningú no em coneix, i respirar. Prou somriures falsos i vertaders, prou relacions i conversa amb ganes i sense, prou evitar la boja de la reunió, prou opinar en veu alta davant de tothom i just alhora demanar-te per què ho fas, prou dubtar si acabaràs sortint o no a recitar. Prou"  (2)

A veure si acabaré trobant un nexe ocult entre un i altre. Potser recitar Subirana després de Larkin no és tan allunyat com podria semblar a simple vista. I si no digueu-me si aquesta tendència a la misantropia i a "evitar la boja de la reunió" no troba algun ressò en aquests versos de Larkin:

"Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb alguna copa de xerès a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;" (3)




                                          


(1) Tret d'una entrevista que Robert Phillips li va fer per a la revista The Paris Review, l'any 1982 que vaig trobar penjada en el blog Transtierros. No en sé l'autor però si puc oferir-vos l'enllaç: http://transtierros.blogspot.com.es/2014/07/philip-larkin-quien-es-jorge-luis-borges.html

(2) Tret del llibre de notes de Jaume Subirana, Suomenlinna, premi Fundació Enciclopèdia Catalana, editat a Proa beta l'any 2000.

(3) Del poema Vers de société, Labreu edicions, 2009. Traducció de Marcel Riera.

dijous, 2 de juny de 2016

Surant com les pedres… a Bellprat

Diumenge busqueu-me a Bellprat. A les 4 de la tarda (canícula migdiadera) estaré al Local Social a punt d'escampar la flaire dels versos de Jaume Subirana en estrena mundial.
Hi sou convidats, no cal dir-ho.
Ara, jo us recomanaria venir abans i voltar per la fira tot el dia (o el dissabte) que hi fan moltes coses.
Com, per exemple, una xerrada sobre "Per què escrivim" a càrrec d'un servidor i amb la inestimable col·laboració de Josep-Francesc Delgado, escriptor de peripècies vitals per les valls dels xerpes.


diumenge, 22 de maig de 2016

I love Suomi



Demà fara un mes de la meva darrera entrada en aquest blog. Entremig tots els preparatius per al viatge a Finlàndia (Suomi, en finès) i, després, una setmana de "ressaca" recollint imatges, recordant moments, assaborint sensacions.
Em sento incapaç d'explicar -encara- el que aquest viatge ha suposat per a mi. Temps hi haurà més endavant per fer-ho. De moment us deixo unes imatges*. Volen ser un tast de l'impacte que Suomi, el seu impressionant paisatge, la seva acollidora gent m'han provocat. De tant en tant veureu alguns nens i nenes, són uns quants dels Llunàtics privilegiats que han pogut gaudir s'aquesta experiència. El meu agraiment més sincer a la Cèlia Raventós, la mestra que ha coordinat aquesta aventura, l'alma mater del projecte "Discovering Europe" a la nostra escola (també la veureu en algunes imatges al meu costat). Sense ella res d'això hagués estat possible. Gràcies, Cèlia!!
O -com diuen en finès-: "Kiitos paljon!"

* I una esplèndida banda sonora: "Mother Nature's Son" de The Beatles, aquí en una versió fantàstica de Sheryl Crow, treta de la pel·li "I am Sam". No us la perdeu si no l'heu vista!

dissabte, 23 d’abril de 2016

Feliç diada de Sant Jordi!



Sant Jordi,
                evocacions


Creu vermella amb blanc de fons
porta Sant Jordi a l'escut,
armes de pau que han retut
en assenyades accions
la maldat de molts dragons.

Avui torna el cavaller
a convidar-nos, valent,
a lluitar per un present
més nostre que foraster,
més lliure que no guerrer.

Celebrem, doncs, la diada
amb roses, llibres i festa.
És aquesta la conquesta
que al nostre poble agrada,
de rauxa i seny ben regada.

I que a tots ens protegeixi
de Sant Jordi gloriós
el seu aire coratjós.
I un any més ens concedeixi
ser enamorats i lectors!


Jordi Trepat Piqué

diumenge, 17 d’abril de 2016

Visito Finlàndia de la mà de Miquel Calçada


Mentre continuo endinsant-me en Finlàndia he topat amb aquest episodi del programa Afers Exteriors. Impagable. Hi retrobo el millor i més irònic Miquel Calçada. No us el perdeu. Visita al Pare Noël, a una mestra que treballa en una presó de seguretat, a una sauna… En fi, està ple de l'humor i els comentaris més divertits, marca de la casa.


diumenge, 10 d’abril de 2016

Pielavesi




Això que veieu aquí dalt és la 'granja' on estaré d'aquí a un mes. Està a Finlàndia, en concret prop d'una ciutat anomenada Pielavesi. Hi seré per una trobada escolar del programa Erasmus+. Com us podeu imaginar em fa molta il·lusió i l'estic preparant amb moltes ganes. Espero que em disculpeu si per això no estic tan actiu a la xarxa durant unes setmanes.






















Aquesta altra foto és d'ahir. Només han passat deu dies però ja ha estat suficient perquè la neu s'hagi fos. El llac que hi ha just al costat -el Kohonselkä- encara sembla tenir una capa de glaç…









Aquests dies m'estic amarant de tot allò que parla de Finlàndia ('Suomi' en finès): història, geografia, literatura, llengua…

                    

I, en comptes d'anotar-ho en un blog, he decidit comencar-ne un dels d'abans…



O sigui que, entre les notes que prenc ara i les que prengui durant l'estada crec que tindré moltes coses a compartir amb vosaltres. Quan torni. Mentrestant potser trec el cap per aquí i us explico alguna coseta.

hei hei (adéu en finès)