divendres, 30 gener de 2015

La meva fada


Des d'aquí us enllaço al post que he avui he penjat a "Roda el món i torna al bloc"
Bonus track: ja us en vaig parlar aquí.

dimecres, 28 gener de 2015

Lectura: engany o dignitat?

Josep M Aloy. Foto: El Núvol

Ja fa dies que el bon amic Josep M Aloy, crític especialitzat en LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) va engegar una polèmica des del seu blog amb l'article Fomentem la lectura o fomentem l'engany? Amb un enfocament lúcid i valent, Aloy ha destacat alguns dels vicis que el mal anomenat foment de la lectura ha creat, sobretot, entre alguns sectors del professorat de Secundària d'aquest paísAquest article va ser publicat poc després a la revista El Núvol, on despertà un munt de comentaris que val la pena llegir i que, pocs dies després, a la mateixa revista, van merèixer un article de Griselda Oliver a tall de resum.
Després d'aquest devessall d'opinions i amb la intenció de ressituar alguns aspectes del seu discurs, Aloy va publicar El foment de la lectura, el foment de la dignitat. 

No us els perdeu. Valen molt  la pena.


dilluns, 26 gener de 2015

Recomençar


Aquesta és la meva col·laboració a la trobada virtual del blog "Roda el món i torna al bloc":


Cap d'any. Gener. La força del cicle que es renova. Com també ho fem per Sant Joan. I els mestres el setembre. Temps de propòsits, temps d'esperança que dipositem, vés a saber per què, en el calendari. Potser perquè així sentim que el canvi extern ens donarà una empenta per acomplir els nostres reptes més personals. I col·lectius. 
A la taula de cap d'any n'escrivírem uns quants per a l'any que comença: felicita, disfruta, il·lusiona't, comparteix, llegeix… I a sobre de cada un d'ells un gra de raïm, el raïm de la sort -diuen. Som fets de rituals i als rituals ens devem. Sagrats o laics, cerimonials o simpàtics, alguna cosa han de tenir que ens lliguen a alguna cosa ancestral, molt antiga i segurament per això molt sàvia. Com quan a les parets humides i fredes de les coves pintàrem figures humanes caçant, com quan en absis romànics convertírem en art la representació del diví amb les nostres pors i les nostres esperances. Com encara ara quan donem cops a un tió conjurant la il·lusió dels més petits entorn nostre.
Propòsit, determini, resolució, designi, intenció, decisió… molts noms per a una mateixa força. La que ens permet sentir-nos partíceps del cicle de la vida, on la mort és sempre un pas cap a la nova naixença.
Em vénen al cap els versos d'un dels poetes més tristos però més sincers alhora: Philip Larkin. Fins i tot per a ell existeix la renaixença. Està escrita a les vetes dels anells dels arbres:

"L'any passat és mort, semblen dir, era un assaig,
i ara cal començar de nou, de nou, de nou."

Philip Larkin, Fragment d'Els arbres. Dins del llibre Finestrals 
Traducció de Marcel Riera. Labreu edicions (2010).

diumenge, 25 gener de 2015

Cel de posta d'hivern





El post de la Consol "Cau la llum", al seu blog HORA BLAVA, m'ha fet aixecar la vista i sortir al terrat des d'on he gaudit dels darrers raigs de sol d'aquesta esplèndida posta. He intentat capturar els estornells que -cada matí i cada tarda- passen ran de teulat marxant i tornant a la pineda on passen la nit, just aquí al costat de casa. Però corren massa, i la càmera del meu mòbil sols atrapa les seves siluetes bellugadisses sobre el fons d'aquest cel de tants colors. Al final m'he girat cap a ell i hi he vist la lluna entre els núvols. Sembla un quadre de Turner, amb aquella atmosfera difuminada...

dissabte, 24 gener de 2015

El Quixot en moto?

Ramon Folch i Guillén.  Foto: Miguel Ángel Cuartero.  Font: Hora Punta (TMB)

Ja us he parlat algun altre cop d'en Ramon Folch i Guillén. Hi torno avui amb motiu d'un article, al meu parer excel·lent, que va publicar a El Periódico no fa gaires dies (19/1/15). Us l'adjunto aquí sota (perdoneu la qualitat de la imatge), però abans que en feu la lectura completa deixeu-me justificar la tria.

M'ha semblat molt lúcida l'aproximació que fa a un dels temes d'avui dia: el progressiu empobriment del que en podríem dir el discurs cultural. Folch ho fa partint de l'aparició del concepte pensament dèbil  (Gianni Vattimo) com a contraposició a l'excessiva rigidesa del pensament modern creat amb la il·lustració. Tot i admetre d'entrada que tenia una part de raó, passa a destacar-ne els errors que, segons ell, la degeneració d'aquest pensament dèbil ha comportat, traint la intenció inicial d'esdevenir un discurs més flexible i obert de mires.

A tall d'exemple algunes cites de l'article (si teniu pressa sempre podeu passar a la lectura directa):

  • (el pensament dèbil)… ha abierto las puertas a la cultura de la incultura.
  • la falta de rigor no solo se combate, sino que se enseña.
  • Triunfan cantantes que ignoran las técnicas vocales básicas, escritores triviales se ven aplaudidos por lectores que han leído muy poca literatura…
  • Los canales convencionales de distribución del saber y de la información contrastada (libros, prensa) són invadidos por quienes eran sus destinatarios.
  • el "cut and paste" es una práctica generalizada entre los universitarios jóvenes.
  • ¿Habrá que editar un Quijote que circule en moto por la Mancha persiguiendo aerogeneradores?
Podria seguir però llavors us trepitjaria la sorpresa de la lectura. Us deixo, doncs, amb el "Savi" Folch:


divendres, 23 gener de 2015

Em felicito


Com que avui faig anys em felicito a mi mateix per haver nascut i continuar viu en la companyia de la gent que m'estimo. No us diré quant fa d'això, ni en presència del meu advocat (ja ho saps, Carmel).
I per felicitar-me vull compartir amb vosaltres aquesta joia de la música i la vida que és Vicky de Clascà, altrament coneguda com a Bikimel, la meva fada d'aquests darrers temps.




dilluns, 19 gener de 2015

Fer de mestre (Gregorio Luri)

Fer de mestre

Aquí teniu l'article sencer de què us parlava dissabte.
(Tret del suplement Criatures del diari ARA, 17/1/15)

dissabte, 17 gener de 2015

Dos savis a qui escoltar




Dues propostes per a llegir aquest dissabte (tretes, com sempre, de la meva lectura de l'ARA):

La columna de Gregorio Luri on comenta el llibre "Fer de mestre" de Jordi Sedó. En destaco un parell de frases plenes de sentit comú que comparteixo, sense que això us estalviï -ni de bon tros- la  lectura sencera de l'article (que ara ja teniu a sobre d'aquest):

" El mestre clínic és el que sap que la pràctica escolar no és el capítol d'exercicis d'una teoria. És el mestre amb seny que sap que sempre hi ha una desproporció a l'escola entre la immediatesa dels problemes que cal resoldre i la intel·ligència disponible per fer-hi front."

"És la voluntat de fer serenament les coses, reflexivament, sense creure's més llestos que ningú -tampoc més ximples-, aprenent dels nostres fracassos i èxits."



 L'altra recomanació és l'extens article d'Antoni Ribas Tur sobre el darrer poemari de Joan Margarit -ja ho sabeu, un dels meus poetes de capçalera-  Des d'on estimar.
He comentat sovint en aquest blog la poesia de Margarit i, malgrat en alguns moments m'hagi pogut causar un cert cansament pel que fa als seus propòsits, he de reconèixer que li envejo aquesta lucidesa que, amb la vellesa, ha anat aconseguint. Com que tots ens anem fent grans, val la pena seguir les paraules dels que ens precedeixen en el camí. No fos cas que ens estalviessin algun error o, com sol dir Margarit, ens consolin davant la intempèrie física i moral on vivim. Sembla un missatge pessimista, depressiu, però acaba sent una manera amable d'acceptar una realitat i seguir endavant:

"Aquí no hi ha misericòrdia. La vida és dura i senzilla. Tu mateix ets responsable de com envelleixes, no ho és el sistema."


"Quan ets vell, has de continuar estimant. Sempre t'has de replantejar des d'on estimes, i si no t'has plantejat l'amor com una eina de supervivència moral estàs perdut. La vida és com aquells personatges de dibuixos animats que només són conscients que caminen sobre el buit i cauen quan s'aturen i miren cap avall. La vida camina en el buit."

"La cultura és una eina de supervivència. Un jove ruc serà un vell encara més ruc".

Doncs això:  llegim, escoltem música, mirem quadres, fotografies, mirem pel·lis, escrivim, pintem, fem alguna cosa creativa… Envoltem-nos de bellesa!


Realitat a la xarxa


Fa pocs minuts, mentre hi treballava, acabo de veure que he rebut la visita número 27.000. M'ha fet il·lusió comprovar que allò que vaig començar l'any 2008 continua viu. Més que mai, potser. Aquests dies participo a la trobada virtual "Roda el món i torna al bloc" i he pogut comprovar quants -com jo- intenten fer sentir la seva veu en això que anomenem la xarxa. Alguns l'adjectiven com a realitat virtual. No hi estic d'acord. Precisament aquests dies estic veient com la comunicació entre blogaires és ben real. Tothom hi penja un post i la resta correm a llegir-lo i comentar-lo. Són paraules diverses, accents diversos, però amb una cosa en comú: el respecte i l'estimació cap a algú que, sovint, obre el seu cor a uns desconeguts. És la màgia de la xarxa i cal aprofitar-la pel que té de potenciador de les qualitats humanes, pel que suposa de nexe, unió. I això en els temps que corren no és poca cosa.
En fi, que gràcies per dedicar de tant en tant una estoneta del vostre temps a llegir les reflexions que m'agrada compartir amb vosaltres. Tots fem xarxa. I ben real.

dissabte, 10 gener de 2015

Caminant per la tundra


Vaig prometre-us tres lectures, aquí teniu la darrera. L'atzar -o vés a saber què- ha volgut que aparegui en aquest blog just després d'una altra obra del mateix autor (en aquell cas co-autor: "100 situacions extraordinàries a l'aula"). Segurament és una bona manera d'exemplificar la versatilitat de Jordi de Manuel: biòleg, professor -apassionat- de secundària i escriptor especialitzat en ciencia-ficció i novel·la negra.
Conec el Jordi de fa molts anys, des que una amiga comuna- -l'Assun Savall- ens va presentar en un simposi d'ensenyament de les ciències naturals, casualment a Manresa, ves per on. Poc després vam tornar a coincidir a la primera edició del premi "El lector de l'Odissea", de la llibreria vilafranquina homònima, ell com a escriptor i jo com a lector. Ell va ser un dels finalistes del premi. Un premi que, per cert, va guanyar dos anys més tard amb DisseccionsDes de llavors hem mantingut el contacte amb més o menys intensitat fins a la presentació del llibre abans citat (100 situacions…) que vaig tenir l'honor de presentar juntament amb la Mònica Gispert.

La decisió de Manperel és una novel·la de ciència-ficció premiada doblement. Primer amb el Premi Pin i Soler (2013) i, en segon lloc, amb el Premi Ictineu a obra fantàstica publicada al llarg del 2013. Vol dir això que ha agradat tant al jurat d'un premi d'obra inèdita com als que han valorat les obres ja publicades.

Si us hagués de dir què m'ha captivat especialment d'aquesta novel·la diria que, sobretot, l'ambient, el clima, l'atmosfera -externa i interna- del personatge principal: Viktor Nikolàievitx Manperel, un matemàtic que, després de solucionar un dels Problemes del Mil·leni, la conjectura de Poincaré, i obtenir la Fields Medal (una mena de Nobel de les matemàtiques) es reclou a una petita illa àrtica en companyia només de la seva mare i el seu gos.
Manperel viu en una humil cabana als afores de la mínuscula població de Fugrino, l'única de l'illa. El seu dia a dia es debat en l'obsessiva reflexió matemàtica -tot ho mesura, tot ho calcula, excepte els diners- a la recerca del seu darrer projecte: la forma més probable de l'univers.
Aviat rep la visita d'un personatge curiós, en Kiril Botonov, el carter estatal de l'illa. Li deixa un sobre i se'n va. El sobre conté la nota on se li comunica que se li ha concedit la Fields Medal i explica quan i on se li atorgarà. En Víktor la llença al foc. Uns dies més tard rebrà de nou la visita del carter amb una carta del seu pare on li explica que rebrà set cintes enregistrades. Allà descobrirà un misteri familiar que té implicacions globals, de fet universals… No puc explicar res més sense desvetllar la trama de l'obra, òbviament.
Les cintes que va rebent cada setmana puntualment són una part de la trama, la que justifica l'adscripció al gènere de ciència-ficció. És evident que formen el nus de la novel·la i que, per tant, arrosseguen el lector encuriosit cap al desenllaç de l'enigma que es planteja des de l'inici: què és tan important com perquè el seu pare -a qui no veu des de fa anys- l'escrigui aquestes ratlles ara? De Manuel dosifica sàviament la informació que les gravacions van aportant i assistim amb el mateix Manperel a la resolució d'aquest misteri. Podríem dir que, sense aquesta part, la novel·la no seria rodona, i no acompliria, a més, les exigències del gènere. Tanmateix, i un cop formulades aquestes afirmacions, puc dir-vos que, jo podria prescindir-ne. Entengueu-me, no és que aquest component no estigui ben articulat i és evident que, a més, sense ell la novel·la estaria coixa, com Kiril Botonov, el carter que li fa arribar les cintes.
El que vull dir és que la posada en escena de la novel·la és tan potent, tan ben ambientada, que amb això ja n'he tingut prou per a gaudir d'aquesta història. Tant que, encara que no hi hagués una història fantàstica paral·lela m'hauria captivat igualment. 
Des de la primera pàgina el lector sent que es troba en un territori molt especial:

"Víktor va observar les tonalitats ataronjades del cel i el cercle roig que fregava l'horitzó. Aviat no els faria falta la llenya ni el sac de plomes; els dies havien començat a fer-se llargs; d'aquí a un parell de setmanes el sol romandria al cel més de vint hores diàries i la foscor s'esllanguiria fins a convertir-se en una ombra grisa, una nit de poc més de dues hores."

Un territori que caminarem de la mà de la mà del matemàtic i el seu gos, Grisha, en les diferents sortides que faran per tal d'aclarir els dubtes que la carta i les gravacions provoquen en Víktor. És com si ens convertíssim en exploradors d'una terra incògnita i aspra, però també fascinant. La tundra és el paisatge dominant, una planúria sense arbres (que és el que vol dir el nom finès d'on prové, tunturia) on els arbustos sobreviuen a la temperatura extrema d'aquest espai àrtic, just per sota del desert polar:

"El terreny era pràcticament pla. La neu, verge, s'escampava en clapes irregulars que podia evitar fàcilment, i les zones que trepitjava eren roques nues o sòl cobert d'una vegetació baixa i encoixinada. (…) Eren les últimes franges de tundra. Més cap al nord, als arxipèlags de les illes Svalvard i de Novaia Zemlia, la vegetació era pràcticament inexistent i pràcticament durant tot l'any el glaç i la neu cobrien la major part de les terres emergides."


L'illa de Kolguiev en la qual s'inspira el món recreat per de Manuel 

És evident que la formació científica de Jordi de Manuel li permet dissenyar aquest paisatge amb rigor documental. Però també és cert que, sense l'ànima d'escriptor, no ens el podria fer tan present, tan viu. 

L'altre element clau per a mi és la destresa amb que l'autor ens fa avinent l'univers mental de Manperel, un matemàtic obsessionat -com sol passar amb els genis- amb les seves descobertes. Aquest és un altre camp on de Manuel, lògicament, ha hagut de fer un treball important de documentació. Al final del llibre se'ns expliquen algunes de les claus que l'han permès construir aquesta obra. Però en cap moment se'ns fa feixuc o abstrús, per molt que, evidentment, el tema tampoc és senzill. Diguem que l'autor sap jugar amb la nostra curiositat, més enllà de si tenim formació matemàtica o no. Qualsevol lector mínimament curiós seguirà les evolucions mentals d'aquest matemàtic perdut en una illa àrtica.

Però res d'això tindria prou força sense la dimensió humana del personatge. Un home solitari i propens més aviat a la tristesa i la introspecció, que es passa el dia omplint amb fórmules matemàtiques tot el que té al seu abast, primer els quaderns, després les vores dels mateixos papers, per acabar decorant literalment els mobles i les parets de la rústega cabana on viu amb sa mare. Un personatge també misteriós del que només sabem que es manté immòbil i silenciosa, agafada a una nina de drap.  I en Grisha, el gos, sempre amatent als desitjos del seu amo. En aquest petit cercle familiar tan reduït i trist, l'entrada del carter i la seva família aportaran una calidesa que el personatge principal -i nosaltres, com a lectors- agrairem enormement.

La novel·la conté, òbviament,  molts elements més que no descobriré per no perdre l'amistat de l'autor. Sóc conscient que només us he dibuixat un escenari incomplet, però espero que aquest tast sigui suficient per animar-vos a sortir de la vostra cabana per a seguir les petjades de Víktor Nikolàiveitx Manperel, a la recerca de la forma de l'univers. Una novel·la per als amants de la ciència-ficció, per a lectors curiosos amb ganes de viure una petita aventura en un espai insòlit, per a, senzillament, tots aquells a qui us agradi deixar-vos endur per una història molt ben explicada.

dimecres, 7 gener de 2015

Passió per l'educació

Fa dies us vaig parlar de la presentació del llibre de Jordi de Manuel i Paz Monserrat, 100 situacions extraordinàries a l'aula, que vam fer la Mònica Gispert i un servidor.
Us vaig prometre una ressenya més acurada (no de l'acte sinó del llibre) quan sortís al setmanari El 3 de Vuit, cosa que va passar el divendres passat, 2 de gener.
Així que… aquí la teniu!

dilluns, 5 gener de 2015

El nen perdut: l'evocació de la pèrdua feta bellesa

Vaig dir que us parlaria de tres llibres. Aquí va el segon.

El nen perdut no és un llibre qualsevol, d'aquells que llegeixes i dius: està bé, però amb el temps oblides, no. Estic segur que el recordaré molt de temps, i per això us el proposo com a regal de Reis.
Els que em llegiu ja sabeu que no m'agrada fer ressenyes acadèmiques, per a això ja hi ha els professionals. M'agrada traslladar al lector allò que m'ha captivat del llibre, que m'ha fet sentir que estava llegint una cosa especial. I El nen perdut ho és.
I què és això tan especial? La feina serà meva per explicar-vos-ho però ho intentaré. I miraré de fer-ho sense desvetllar massa coses de l'argument tot i que, en aquest cas, la trama és gairebé accessòria.
És un llibre de sensacions i sentiments, de l'evocació d'un temps perdut, de la pena de la pèrdua i com aquesta es viu en la pell dels diferents personatges que ens l'expliquen. Però el que fa realment extraordinari el llibre és la manera com se'ns diu tot. Amb un ritme pausat, minuciós i serè assistim a un univers vital que gira entorn als records d'un nen que ja no hi és. Diguem-ho d'entrada: el nen perdut és Grover Wolfe, el germà gran de l'autor, Thomas Wolfe. Ell i la seva família es traslladaren a Saint Louis. Llavors allà s'hi feia l'Exposició Universal. I allà es produí el desgraciat incident que Thomas visqué quan tenia només quatre anys però que el marcà per a tota la vida. Una vida curta si tenim en compte que morí als 38 anys d'una pneumònia que es complicà.
El llibre es compon de quatre parts i en cada una d'elles el punt de vista del narrador canvia. Al primer és un narrador omniscient que ens acompanya al llarg d'una tarda que sembla suspesa en l'aire:

"La llum va arribar i se'n va anar i va tornar, el retruny de les campanades de les tres en punt va ressonar a través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols d'abril van espargir l'aigua de la font en làmines d'arc iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà, just quan en Grover entrava a la plaça."

Així comença el llibre i dius: quina prosa! quina poesia batega al darrera d'aquests mots! quin dring arriba a les nostres orelles mentre l'autor va descabdellant els mots, frase a frase, sovint repetint imatges en una sintaxi que es mou en cercles en espiral, amunt, amunt… I acompanyes en Grover en el seu passeig. I entres amb ell a la botiga de queviures i olores tot un festival de flaires mesclades en una olor embriagadora, aquesta Gran Olor per a la qual no hi havia nom. Però en té, i tant si en té de noms!
I després vius la petita anècdota de la botiga de dolços del Sr. Crocker, el vell garrepa. Un fet senzill però dolorós, com viu un nen petit els primers desenganys.

A la segona part és la mare qui parla. La família viatja en tren cap a Saint Louis cap a la Fira. Mentre els seus germans corren amunt i avall, inquiets, en Grover es manté immòbil, palplantat rere els vidres observant el paisatge amb el nas enganxat a la finestra. La mare explica tot això mentre manté una conversa amb algú -potser el fill escriptor- i li explica com molts cops li han demanat pels seus fills, si ja de petits eren tan especials. Les respostes de la mare són d'una humilitat gairebé exasperant: 

"A vegades ve algú i em fa la gara-gara per com n'arribeu a ser, d'intel·ligents, i m'adono de com us n'heu sortit en la vida i, tal com fa la dita, que us heu fet un nom que sap tothom. Jo els deixo dir. Només sec aquí i que garlin. No em vanto de vosaltres; si ells se'n vanten és cosa seva. Mai no m'he vantat de cap dels meus fills, mai en tota la vida. Quan el pare ens va educar, vam aprendre que no s'engendra una nissaga per vantar-se'n."

Després ve un moment molt emotiu -que no desvetllaré ara, és clar- però que Wolfe ens relata amb una sensibilitat extrema.

El tercer a parlar és la germana. La sintaxi canvia, es torna més repetitiva que mai, més propera a l'oralitat, amb els seus anars i venirs, i frases a mig dir, i aquell Aiiii… a cada quatre frases. Wolfe ens explica un cop més, a través d'un altre, com era en Grover i com succeí el fet traumàtic que ho desencadenà tot. 
I el llibre acaba amb el mateix Wolfe, que retorna al lloc de la tragèdia, Saint Louis, molts anys més tard, a la recerca dels espais familiars. El paisatge ha canviat molt però la casa és allà, impassible al pas del temps. La propietària actual, en fer-se càrrec del pes dels records d'aquest visitant inesperat, li obrirà la porta, una porta al passat, un passat irrecuperable.

Acabes el llibre i una profunda tristesa t'omple el cor, però alhora tens la sensació que has assistit a una sessió privilegiada, a la contemplació d'una obra d'art. Has tocat amb els dits un vellut molt delicat, has olorat mil i una sentors penetrants, has vist amb els ulls -i amb el cor- uns paisatges i uns personatges plens d'humanitat, de dolor i d'absència. Però és aquest mateix art el que, com un bàlsam, assuauja la tristesa i la fa bella.

Wolfe morí molt prematurament i no ens pogué deixar gaires obres. Narradors com Faulkner i Kerouac l'han lloat i situat com un gran entre els grans. Aquesta és la primera obra seva que apareix traduïda al català, gràcies al Marcel Riera. No vull deixar d'agrair-li l'esplèndid treball que ha fet amb aquest llibre. Gràcies a la seva feina -i a que me'l recomanà vivament un vespre en un sopar improvisat- podem gaudir d'aquesta joia. No us la perdeu.

divendres, 2 gener de 2015

Comencem l'any… trobant-nos!

 
Des d'ahir, 1 de gener, i durant tot el mes, us recomano la visita a aquest blog: Roda el món i torna al bloc. El seu administrador, la Carme Rosanas, ha tingut la idea de convidar a un munt de bloguers (o blocaires), més de 80!, per a que hi pengin algun post durant aquests dies. Com totes les trobades -també les virtuals- aquesta també és molt benvinguda. Posar en contacte persones, amb les seves sensibilitats, il·lusions, reflexions… no pot portar-nos més que coses bones. Benvinguda sia, doncs, aquesta trobada. Hi esteu convidats com a espectadors-lectors, si voleu. I a dir-hi la vostra als comentaris.
Una molt bona manera d'encetar l'any!
Gràcies, Carme.


dimecres, 31 desembre de 2014

Dos regalets per acabar l'any: El capítol del Julian i...


Avui que acaba l'any us proposo tres lectures, tres llibres que us aniré presentant aquests dies.

Comencem per "El capítol del Julian". Pels que ja hagueu llegit Wonder -una meravella que ja vaig comentar aquí per triplicat!!- no us sorprendrà que avui us parli de la "seqüela": El capítol del Julian. Els que encara no hagueu conegut Wonder deixeu de llegir ara mateix perquè sinó us descobriré alguns elements claus d'aquella novel·la (el que se'n diu tècnicament fer un spoiler).

Bé, doncs, quedem els que ja sabem de què va Wonder. I per tant puc estalviar-me d'explicar moltes coses. Recordeu que a Wonder, cada capítol estava escrit des del punt de vista -i la veu- d'un dels personatges que narra les vicissituds d'un nen amb una deformació severa. Ens explica com ho entoma ell, i com ho viuen els que l'envolten. Gairebé tots els personatges principals van fer sentir la seva veu. Tots excepte el Julian, el nen que no accepta l'August Pulmann i que desencadenarà una bona part de la trama. El dolent, vaja.

Podríem pensar -i jo ho vaig fer abans de començar-lo- que llegir la versió del Julian poc podia aportar. O encara pitjor, que podria convertir-se en una mena de redempció del personatge. Una mica com dient: veus com no és tan difícil fer el mal? Veus com qualsevol ho podria fer? Veus com el Julian no era l'únic culpable de tot? I una mica d'això hi ha en el llibre, però he de reconèixer que l'autora m'ha sorprès un cop més per com ha sabut presentar la versió del nen que fa bullying d'una manera valenta, sense arguments de "pobre nen… és que no podia fer més". No, no ho fa, i això és d'una honestedat que dóna més arguments per a llegir el llibre.

Seguim els diferents episodis de Wonder ara vistos des de la perspectiva del Julian. Això sol ja és un bon exercici literari i només per això el llibre ja hauria valgut la pena. Però el llibre té una segona part -"Després"- que comença quan acaba Wonder. I és aquí on Palacio rebla el clau d'una manera al meu entendre magistral. Coneixem l'àvia materna del Julian, amb qui ell va a passar una temporada, una mica per allunyar-se de tot plegat. I l'àvia té una història, una història que canviarà com un mitjó la manera de veure el món d'aquest petit assetjador que és el Julian. I "hasta aquí puedo leer".

Només dir-vos que si Wonder em va emocionar fortament, la història del Julian ho ha tornat a fer.

I per acabar la ressenya i l'any un petit regal que té a veure amb el llibre. Ja entendreu perquè quan el llegiu. I llavors potser tornareu aquí a escoltar-lo de nou:  Leonard Cohen.

Que tingueu un bon final d'any i els millors desitjos per al nou que comença. Molta salut, alegria, amistat i no sé si moltes lectures però, en tot cas, molt plaents.



dissabte, 27 desembre de 2014

Ciència i Religió: Nadal i Einstein



Continuo amb les reflexions sobre la religió i altres àmbits: avui la ciència, en boca d'Albert Einstein. A l'ARA llegeixo un article de l'Ignasi Aragay: "Les festes de Nadal, segons Einstein". Llegiu-lo!
Ignasi Aragay
Jo, com a regalet, us deixo unes quantes cites seves:

"El més bell que podem experimentar és el misteri. Aquesta és la font  de tot art i tota ciència verdaderes."

"La ciència sense religió està coixa, la religió sense ciència està cega."

" La religiositat genuïna no passa per la por a la vida, i la por a la mort, i la fe cega, sinó per la recerca del coneixement racional."

Li estranya que: "malgrat l'existència de tanta harmonia al cosmos, segueixi havent-hi persones que diguin que no hi ha cap Déu": "però el que realment em molesta és que em citin per donar suport al seu punt de vista."