dilluns, 21 juliol de 2014

Perfums de Xesco Boix

El Xesco a Manresa, al parc de la Seu, l'any 1981
Avui fa 30 anys que el Xesco ens va deixar. Semblen -i són- molts anys, però la memòria vital, que sempre ho relativitza tot, fa que sigui un fet fins i tot proper. Potser perquè quan "tens una edat" les fronteres temporals es dilueixen i t'adones que tot allò que ha estat important en la teva vida es va concentrant, fets que en el temps estaven molt separats apareixen ara junts, un al costat de l'altre formant com una petita biblioteca de records i moments especials. Una mena d'antologia de la teva pròpia biografia.
Doncs bé, en aquest volum que ara fullejo n'hi ha uns quants d'aquests moments amb el Xesco. El primer és una trobada amb ell a Navàs -crec-, o a Balsareny, després d'una de les seves actuacions. Vaig quedar-me a xerrar una estona -ell sempre trobava un raconet per a parlar amb tothom- i recordo, vagament, com li exposava els meus anhels i també els meus dubtes. Tenia dinou anys i tot un món per córrer. M'engrescava la seva energia. Llavors, a part de fer de cap escolta, començava a fer animació infantil i el meu referent era el Xesco. No recordo les paraules, només n'ha quedat el perfum d'aquella xerrada, un perfum d'il·lusió i de coratge, de ganes de tirar endavant.


El segon moment és una carta seva que conservo com un tresor. Imagino que devia escriure-li jo a partir d'aquella primera trobada perquè diu: "Em va agradar de rebre la teva carta. Me l'he llegida diverses vegades". Amb aquella lletra tan especial, tan plena de personalitat i sempre tan ben feta… Més endavant afegeix: "No t'espanti ser un idealista. Hem de tocar de peus a terra, però ens cal un ideal ben pur i ben fort". I després em parla de qui ha estat també un dels meus referents, Pete Seeger: "Jo he après moltes coses d'un senyor que es diu Pete Seeger… Ell les va aprendre del seu mestre: Woody Guthrie." I acaba: "Un dia d'aquests he de cantar a Manresa, potser ens veurem?"
I aquest és el tercer moment d'aquest llibre-record: la cantada que Xesco Boix va fer a Manresa el 10 de maig de 1981, promogut per Rialles. Ho sé perquè hi era i perquè guardo un reportatge que El Regió-7 va fer de la relació del Xesco amb Manresa l'any 2009, a vint-i-cinc anys de la seva mort. Vaig anar a aquell concert al parc de la Seu amb els escoltes i tinc la sort que en una de les fotos surto al costat dret del Xesco, mig tapat. A l'altre costat hi ha el Xavier, un dels meus llops. De la cantada no recordo res en particular perquè devia quedar embadocat, gairebé abduït, per la seva presència, per aquella veu potent i ben timbrada, aquell català tan ric, aquella tendresa…
L'any 1994 amb motiu del desè aniversari de la seva pèrdua es va inaugurar una petita estàtua en honor seu al Parc Puigterrà de Manresa: una nena asseguda escoltant-lo, amb la inseparable gorra del Xesco a la mà. Hi vam acudir uns quants animadors -o ex- convocats també per Rialles: el Josep M Oliva, Lluís Atcher, Lluís Pinyot, Josep M Gasol i jo mateix per tal de fer-li un nou homenatge. Aquí ens teniu:

Homenatge a Manresa, Parc de Puigterrà, 1994

Tanco el llibre. Aquell perfum d'il·lusió, de ganes de tirar endavant, segueix intacte, malgrat els anys no passen en va i les utopies que defensàvem han anat tocant de peus a terra, sovint amb més desenganys que no alegries. Però aquell "ideal ben pur i ben fort" ens continua guiant. Gràcies, Xesco!




dilluns, 14 juliol de 2014

El plaer de la generositat

En l'edició de "El 3 de Vuit" de divendres passat  (11/7/14)
va aparèixer la meva ressenya sobre "En Quim i el grill" de l'escriptor i crític Pere Martí i Bertran. Aquí la teniu.

dijous, 10 juliol de 2014

He tornat… a buscar una cosa que havia perdut



Sí, ja ho sé, vaig dir que em traslladava a l'altre blog. Però, com li passa a la parella del relat "Tota la vida" de Bernat Puigtobella -que aprofito per a recomanar-vos-, no he pogut resistir la temptació de tornar al blog "vell" per a buscar una cosa. No, no és un gos. És un llibre. Més ben dit, un llibre digital que aviat veurà la llum en paper. Parlo de Perduts de Pep Garcia. No, no és el llibreter de l'Odissea i company de "Ran de les coses". És un altre Pep Garcia, dels molts que hi deu haver en aquest món. L'estiu passat -just ara fa un any- ja va guanyar el premi de la revista "El Núvol" per un relat d'aquest llibre. Ja en vaig parlar o sigui que no ho tornaré a fer. Llegiu-ho vosaltres mateixos si voleu.

Perduts és un recull de relats breus -la majoria d'un parell de pàgines- que tenen en comú uns protagonistes desorientats, física i -sobretot- vitalment. La majoria han perdut la il·lusió de viure, alguns el control de si mateixos, d'altres el desig. N'hi ha que arriben a perdre físicament la dona, la filla, la família. De vegades és tot un poble que es perd. Jo crec que, en el fons, tots han perdut la pròpia identitat, allò que ens fa sentir-nos únics, valents i feliços davant el món. Per això fan plans, un munt d'estratègies -calculades fins a l'obsessió- per tal d'enfrontar-se a aquesta sensació de desorientació. Un estratagema que els retorni el control de les seves vides… o les seves morts. Sí, alguns estan tan desesperats que l'únic que els queda és decidir com ha de ser la seva mort. Un suïcidi planificat amb l'alegria del que sap una cosa que ningú més sap. Plans i plans que queden, en el darrer moment, en mans de l'atzar. Una mena de fatalitat que, com a tal, és ingovernable, lluny del nostre control.
Imagino que, a hores d'ara, deveu estar pensant: però quin llibre més macabre! Quines històries més sòrdides! Doncs no. No és un llibre ni macabre ni sòrdid, per bé que en algun moment ens pot deixar tocats. No ho és perquè, malgrat tot el que us acabo d'explicar és un llibre divertit. Entenguem-nos, no és un llibre d'acudits, de rialla plena, però té un puntet d'humor -de vegades una mica negre- que el salva -ens salva- de caure en la depressió. Al cap i a la fi la ironia és allò que ens permet distanciar-nos de les situacions que vivim, per més dures o felices que siguin, per tal de treure'ls la trascendència que, sovint, els volem atorgar. I d'ironia n'hi ha molta a Perduts. No seria fàcil, altrament, enfrontar-se a suïcidis, desaparicions, suplantacions de personalitat, separacions de parella -amb cops de porta al nas inclosos-… si no hi hagués aquest punt irònic que el Pep Garcia domina a la perfecció.
Perquè l'autor domina tot l'entramat d'aquests contes com si es tractés d'un mecanisme de rellotgeria. Com a bon narrador omniscient que és, ho sap tot i a més ens ho diu que ho sap, però no ens ho explica tot fins que ell vol. Diguem que gaudeix dosificant-nos la informació de la mateixa manera que nosaltres gaudim en aquesta intriga que esperem resoldre a la següent línia, a l'altra pàgina. Hi ha un conte on ens fa veure que com a lectors només som uns espectadors, i que això, en el fons, és molt millor que ser el protagonista de cada història: 

"Tu, si vols, podries ser el protagonista. Però t'agrada més mirar, oi? Que tinguis una bona lectura".

D'això se'n diu voyeurisme literari. Un altre element que plana sobre alguns relats del llibre. Com aquell de l'home que vol ser escriptor, que gaudeix observant des de l'anonimat la reacció dels lectors del seu llibre. O el del viatger que s'entreté observant les escenes d'un aeroport. 

La mateixa tècnica narrativa que permet que els personatges - i nosaltres amb ells- s'enfrontin a situacions veritablement inversemblants, gairebé kafkianes, i que les acabin acceptant només amb un petit dubte que acaba soterrat sota una realitat que s'imposa: un gronxador que no deixa de moure's malgrat que el seu habitant ja no hi és, un poble sencer que, en el temps que dura un castell de focs, descobreix astorat uns nous inquilins a les seves pròpies cases, una trucada des d'un telèfon que no té línia… Realitat versus ficció. O, millor encara, la realitat de cada dia contra la virtualitat de la xarxa: un personatge que es troba a ell mateix buscant per internet. Un alter ego que es va separant del veritable. O el d'un espectador convertit en l'actor de l'obra que ha vingut a veure. Molta suplantació de personalitat i molt desdoblament: el cas del bessó que sap que haurà d'entrar a presó finalment per una cosa que no ha fet. Aquest doble joc, doncs, és constant al llibre i, és segurament, una de les moltes línies de lectura d'aquesta obra. Com diu l'autor en un dels contes: 

"De fet, la realitat no interessa gens ni mica sinó, només, el discurs fictici que cadascú fa de la suposada realitat".

Una afirmació que podríem fer extensiva a gairebé totes les històries de Perduts. I possiblement  podríem aplicar, críticament, a les nostres pròpies històries, les de cada lector. Però, ja se sap, és millor mirar, o llegir… que pensar o viure-ho en pròpia carn. Però aquesta és una altra lectura que ha de fer cadascú mentre llegeixi aquests contes assegut al seu sofà.

Si encara esteu llegint això vol dir que, malgrat no haver explicat gairebé res dels arguments d'aquest llibre, he aconseguit mantenir-vos encesa l'espelma de la curiositat. Hi ha moltes coses més a dir sobre Perduts. Sobre aquests alcaldes aferrats físicament al poder. Sobre el paper de la família. Sobre la revenja -m'encanta la del vell professor! I també hi hauria molt a dir sobre la llengua, aquests jocs de paraules gairebé constants. Queden moltes coses al tinter. O al disc dur, si preferiu. Potser les digui un altre dia. O segurament ja les diran d'altres, que tampoc cal matar tot el que és gras. Espero haver-vos posat el cuquet de la lectura i, qui sap, potser algun dia puguem retrobar-nos tots els perduts-lectors, en la presentació d'aquesta obra i comentar la jugada. Ara, ja us aviso, jo vindré disfressat. Per si de cas.


dissabte, 5 juliol de 2014

M'he traslladat al blog d'estiu

Pep Garcia sota l'atenta -i sorneguera- mirada de Larkin (Foto Marta Pérez)
 Sí nois, aquests dies m'he traslladat al pis del costat, o sigui al blog del costat : Ran de les coses. Allà tinc molta feina -com podreu comprovar si us hi deixeu caure- i ara, a l'estiu, s'hi està més fresquet. El nostre Projecte Larkin està vivint un dels seus moments més dolços des que el vaig començar ara ja fa quatre anys. Quatre!  Ha costat molt de temps d'assajos, tria de poemes, muntatge del concert, detalls escènics i, sobretot, sobretot, ha costat molt sortir de casa per ensenyar-lo arreu. Aviat farà just un any que, des de l'Agrícol-Centre Artístic del Penedès, el Pere Martí i l'Anna Ruiz van apostar per nosaltres. Gràcies! És de justícia reconèixer-ho ara que comença a córrer més enllà del Penedès. Després el Pep del Forat del Pany també ens va acollir a casa seva i ens va deixar oferir-vos el nostre treball. Gràcies Pep. I aquest juliol la cosa s'ha obert definitivament. Primer la Marta Pérez, al Cicle Contrapunt Poètic i, ben aviat, el Xavier de la llibreria Nollegiu i la Flora i el Lluís de Cal Magre. Gràcies a tots per deixar-nos un racó on poder fer el que ara ens ve més de gust de fer: recitar i cantar la poesia de Philip Larkin.
Ja ho sabeu, doncs. Si ens voleu sentir, estem al pis del costat. Us reservem un raconet al costat de la finestra mentre escolteu com el Pep Puig ens recita uns versos de Larkin...

dimarts, 1 juliol de 2014

"Ran de les coses" escampa la poesia de Philip Larkin aquest juliol!!

http://www.martaperezsierra.com/contrapunt-poetic/
3 de juliol, 19 h. a CONTRAPUNT POÈTIC. Aula de Música i Teatre Musical  (St Feliu de LLobregat)




11 de juliol a la Llibreria Nollegiu (Poblenou)





 17 de juliol a Cal Magre (Callús)



US HI ESPEREM!!!




diumenge, 29 juny de 2014

La decadència que conduí a la Gran Guerra



Ahir va fer cent anys del fet que provocà l'inici de la Primera Guerra Mundial, coneguda també com "La Gran Guerra": l'assassinat a Sarajevo del l'hereu de l'imperi austrohungarès, l'arxiduc Francesc Ferran, i la seva dona Sofia Chotek. M'ha semblat una excusa immillorable per a parlar-vos d'una novel·la excepcional: La Marxa de Radetzky.

Vaig conèixer Joseph Roth (1894-1839)  llegint La llegenda del sant bevedor, una petita joia que em va deixar fascinat per la capacitat narrativa d'aquest escriptor centreeuropeu, i que ja vaig comentar en aquest blog. Una fascinació que he pogut confirmar després de llegir aquesta extensa novel·la (més de 400 pàgs), encara que poc té a veure amb l'obra que us comentava: la Llegenda és un relat breu que no arriba al centenar de pàgines.

La Marxa de Radetzky us deu sonar pel nom d'aquesta composició musical que tanca cada any el famós concert d'any nou a Viena, sí, aquell en què el director convida el públic a seguir amb picaments de mans el ritme de la peça. Originalment fou composta per Johann Strauss per a lloar la victòria d'Àustria davant d'Itàlia durant la revolució del 1848-1849. Dic tot això perquè entengueu que el títol té un significat molt clar: si la Marxa Radetzky simbolitza d'alguna manera el nacionalisme austríac i l'hegemonia de l'Imperi austrohongarès aquesta novel·la descriu precisament tot el contrari: el declivi d'un imperi que portaria cap a la Gran Guerra. És doncs una imatge per contraposició, en certa manera una ironia de l'autor cap a un món que es resisteix a donar-se per vençut, depassat per les circumstàncies
La trama no segueix, però, els grans fets històrics, sinó que els sentim de rerefons, molt llunyans, com un eco, mentre assistim al dia a dia de tres personatges d'una mateixa nissaga, la família Trotta. En primer lloc l'avi, un capità que passà als llibres escolars com l'heroi de Solferino, la batalla on el seu valor va permetre salvar la vida del llavors jove emperador Francesc Josep -el de Sissí- amb el preu de rebre una bala a la clavícula. Aquest fet pesarà molt fortament en els seus descendents, especialment en el nét que farà també la carrera militar en honor a l'avi. El pare, en canvi, per expressa ordre de l'avi es convertirà en comissari de districte a Silèsia: "En tota la teva vida no series mai ni un pàges ni un hostaler! Has de ser un funcionari excel·lent i no res més!"
Tenim doncs tres personatges en certa manera atenallats per un destí marcat per les consideracions socials. Tres vides, però, ben diferents, darrere cadascuna de les quals batega una forta determinació, fruit d'una educació molt estricta, que els duu per camins molt diferents. L'avi, l'heroi, es rebel·larà contra la seva pròpia condició i demanarà a l'emperador mateix que tregui la seva llegenda del recull de fets històrics que s'ensenyen als escolars, en pro de la veritat. Per això se'l coneixerà també amb el títol de Cavaller de la Veritat. El fill, el baró Franz von Trotta, portarà una vida mil·limètricament calculada,  sempre al peu d'un protocol vital fred i lluny del seu propi fill, Carl Joseph, que anirà pujant en l'escalafó militar fins arribar a la categoria de tinent. Sempre, però, sota l'atenta mirada del pare -i el record imposant de l'avi immortalitzat en un quadre-, sempre arrossegant una melangia vital que no el deixa trobar el seu propi camí:

"Caure i morir hauria estat una petitesa aquells diumenges esvaïts, quan Carl Joseph escoltava la Marxa de Radetzky des del balcó patern, interpretada per l'orquestra del senyor Nechwall! A l'alumne de l'imperial i reial Acadèmia de Cadets de Cavalleria, l'havien familiaritzat amb la mort, però amb una mort mort llunyana! La propera matinada, a les set i vint, la mort i, esperava l'amic, el doctor Demant. Demà passat o al cap d'uns quants dies esperaria el tinent Carl Joseph Trotta. Quin espant! Quines tenebres! Haver donat lloc a la negra arribada de la mort i, després esdevenir-ne la víctima! I si un mateix no n'era la víctima, quants cadàvers l'esperaven pel camí?"

És en aquesta infelicitat on podem trobar molts paral·lelismes amb la Llegenda del sant bevedor -com també amb la biografia del mateix Roth. L'addicció a l'alcohol, per exemple, que acompanya els dos personatges i l'escriptor, o la dificultat de trobar algun recer en un amic o una amant. O l'afició al joc. Tots aquests elements combinats fatalment aconduiran al desenllaç vital que avançarà paral·lelament a la partida d'escacs que s'estava jugant aquells temps a l'imperi i que ara ja sabem que va desembocar en la guerra del 14.
No vull donar més detalls de la trama per no desanimar el possible lector abans de començar. Tampoc és fàcil resumir en un petit post com aquest una novel·la tan extensa com densa de continguts. Això sí, només puc dir-vos que mai m'ha caigut de les mans ni se m'ha fet pesada, encara que el ritme narratiu no té res a veure, lògicament, amb una novel·la d'aventures o un thriller. La prosa de Joseph Roth és magnífica i fa que t'endinsis en els petits racons de cada personatge i visquis a fons amb ells les seves penúries i, de tant en tant, les escasses alegries que els ronden. Una novel·la per entendre també aquell mosaic de valors i territoris que començà a esmicolar-se ara fa just cent anys. Un mosaic que encara  avui - amb una altra gran guerra per entremig- busca com endreçar les seves peces.

dissabte, 28 juny de 2014

El Jaume Cela es jubila!!



Mentre rumiava el meu post d'avui he topat amb la notícia: el Jaume Cela es jubila! "Mira-te'l, un altre cop en Jaume", com diu el seu company Juli Palou al seu escrit "Per a l'estimat Jaume Cela" del Criatures d'avui.
Doncs ja està, no hi ha res millor de què parlar. Quan un mestre es jubila -sigui conegut i mediàtic com el Jaume o més familiar com tants i tants d'altres-, quan un mestre o una mestra es jubila -repeteixo- sempre tinc la mateixa sensació: agraïment. El que imagino deuen sentir la llarga corrua d'alumnes que han passat per les seves mans -i el seu cor-, l'agraïment dels pares d'aquests nens, la complicitat que els seus companys de feina deuen sentir cap a un que, com ells, ha intentat navegar per aquest difícil món de l'escola. Difícil i, tanmateix, emocionant, ple de sorpreses agradables, de lluites colze amb colze amb els que creiem que l'escola és més que un edifici on deixar els fills d'altres mentre aquests treballen.
En fi, Jaume, moltes gràcies doncs pels bons moments que deus haver fet passar als que han estat amb tu. Jo, des de la distància t'he llegit, m'he emocionat amb tu i les teves reflexions:

"Puc afirmar que el sentit de la meva vida me l'han donat els centenars de criatures que he mirat d'ajudar a interessar-se pel coneixement i a ser bones persones."

Sempre recordaré els bons moments, molt especials, que vam viure amb la colla dels Petits Astronautes mentre llegíem "Uns dies amb Sir William", el llençol-fantasma-aristòcrata que va entrar als nostres cors i que tantes rialles ens va provocar… També tants articles teus -i del Juli-, que espero que no deixis d'escriure, encara que t'hagis "jubilat". En això estic molt d'acord amb el Juli:

"Perquè no sabem exactament si fer de mestre té a veure o no amb la vocació, però sí que tenim clar que els bons mestres esdevenen per sempre delicats baluards contra l'estupidesa humana."

Doncs això, felicitem-nos (jubilació ve del llatí iubilo -joia, felicitat-) per haver pogut gaudir del mestratge del Jaume. I felicitem-lo tot demanant-li que no ens deixi orfes del seu saber.

Gràcies, Jaume!!


dimarts, 24 juny de 2014

El debat lingüístic a casa nostra: un costum sa i enriquidor



Durant molts anys, els materials escrits per Josep Ruaix han estat una eina imprescindible en la meva feina de mestre de català. Avui he descobert que el seu mestratge continua ben viu a través d'aquest article aparegut al Núvol.

A partir de l'encàrrec dels organitzadors d'uns postgraus de correcció i assessorament lingüístic, Ruaix presenta, en un breu article però ple de dades per a la reflexió, els deu aspectes lingüístics del català que, al seu parer, són més conflictius i que caldria resoldre. Són aquests:


  1. La grafia dels mots grecollatins, originalment acabats en -as.
  2. Les dièresis
  3. El guionet als mots compostos
  4. L'ús dels signes d'admiració i interrogació inicials
  5. L'admissió de cap  en lloc de gens (de).
  6. Les combinacions de pronoms febles.
  7. Certes oracions de relatiu sense verb.
  8. La primera persona plural de l'imperatiu d'alguns verbs.
  9. La distribució de per  i per a.
  10. L'ús de la preposició a en frases com "d'aquí (a) mig any"

La lectura d'aquest article no ho resol taxativament però sí que aporta elements per a enriquir el debat, sovint acompanyats de les posicions de lingüistes tan il·lustres com Joan Solà, Joan Coromines o el mateix Fabra, entre d'altres. Us convido a la lectura de l'article sencer.



diumenge, 22 juny de 2014

Poesía reunida (Philip Larkin)

Des d'aquí us enllaço al comentari sobre "Poesía reunida" que he penjat al meu blog sobre Philip Larkin.

diumenge, 15 juny de 2014

Si ets un dels 22.000, gràcies!!


Sempre fa il·lusió que s'interessin per tu, o pel que escrius i penses. Més enllà de saber que això de la xarxa té mecanismes que ni tu ni jo coneixem, m'ha fet gràcia arribar a aquesta xifra rodona aquesta matinada. Des que el mes de maig de 2006 vaig crear el meu blog (llavors el blog de la Companyia Poètica Rapsòdia) he anat penjant pensaments, compartint lectures, audicions i emocions amb la idea que, si a mi m'ha agradat o interessat estaria bé que algú altre també ho pogués conèixer.  En fi, gràcies als que en un moment o altre heu llegit algun post d'aquest blog. Continuem treballant-hi.

Els Messis de la lectura


Esplèndid article de l'Albert Pla Nualart! Des de la nostra escola ja fa anys que hem apostat per la lectura en veu alta i els beneficis que descobrim cada dia compensen amb escreix l'esforç que hi dediquem tant els alumnes com els mestres. Els meus, per exemple, de cicle superior, es preparen amb ganes cada cop que els toca llegir davant dels companys i esperen amb satisfacció poder-ho fer. Després la classe els regala un aplaudiment i valorem, entre tots, els encerts i els errors del lector/a perquè a la propera sàpiga què pot millorar.

L'Andrea -la nostra Messi en lectura d'aquest any- en acció

Ja fa tres anys, a més, que participem en el Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta que convoca Enciclopèdia Catalana -i des de fa un parell d'anys conjuntament amb el Departament d'Ensenyament. És un goig veure com s'emocionen per a poder ser seleccionats per al certamen (només un alumne per cicle), i encara ho és més comprovar com es sorprenen de l'alt nivell que s'hi mostra. L'alumne seleccionat sempre va acompanyat d'uns finalistes que tenen com a premi accedir a l'acte. Un acte que és tot un cant a la lectura en veu alta, sense més embolcalls. Dissenyat amb sobrietat però amb molta serietat, fent notar que allà s'hi fa alguna cosa gran:  llegir bé. Escoltar els Messis de la lectura. 


dissabte, 14 juny de 2014

Per un país de tots, decidim escola catalana


Entre aquestes dues fotografies hi ha gairebé 30 anys de diferència. Era el final de curs de la meva primera escola, el Rius i Borrell de Sabadell. Ara ja no existeix, crec que la van reconvertir en un institut.
Si he posat aquestes dues fotos avui no és per fer un exercici de nostàlgia. Tot al contrari. Per adonar-me, per dir-vos que, malgrat tots aquests anys passats, el meu (el nostre) esperit de lluita en defensa de l'escola catalana i de qualitat no ha cedit ni un mil·límetre. Podria dir allò de "que cansat estic d'haver de reivindicar les mateixes coses que fa trenta anys…", però no seria veritat. No estic cansat i, pel que veig, la majoria de mestres, pares i ex-alumnes tampoc. Cadascú des de la seva biografia personal, cadascú des de la seva parcel·la, cadascú des de les seves idees, des de les seves sensacions, continuem construint aquesta escola catalana de tots i de qualitat, i això és una molt bona notícia. Més bona i més notícia que la que ens arriba des d'altres àmbits -els de sempre però continuament renovats, com nosaltres-, intentant confondre amb la mentida i, per què no dir-ho?, amb la mala fe. És la famosa crispació que alguns s'han inventat, els mateixos que la provoquen dia rere dia, intentant encendre una branqueta per poder dir que hi ha un incendi. No s'han adonat que la nostra fusta és d'una altra mena, d'aquelles que aguanta calors insofribles, fins i tot cremes de rostolls, incendis forestals… i torna a rebrotar del cor de l'arbre que ens aguanta: aquesta voluntat de decidir "un país de tots, amb una escola catalana, de tots i de qualitat".
Fa vora trenta anys ja fèiem escola catalana, de tots  i de qualitat al centre d'un dels barris de Sabadell amb més immigració, Can Rull. Recordo perfectament aquella immersió incipient que convocava complicitats amb tots els pares i mares del barri perquè no en tenien cap dubte: el català els obria moltes portes a allò que alguns van anomenar l'ascensor social, i la cohesió i integració a casa nostra. Recordo també perfectament alguns mestres que en fugien, a mesura que s'apropava al cicle on estaven reclosos, com una mena de recer. I recordo també companys castellanoparlants que els ho recriminaven mentre s'implicaven en els cursos de reciclatge i, junts, construíem aquella escola del futur que avui dia ja és una realitat. Una realitat sempre millorable i per a la qual avui molts sortiran al carrer com una marea verda. Jo seré a la meva escola d'ara. Hi fem la festa del curs i tindrem també molt presents tots els que seran a Barcelona. Serem, sinó marea, onada verda que refresqui la sorra del Castellot, la meva escola. 
Amb els nens i nenes hem preparat un bonic espectacle reivindicatiu. El farem a partir d'aquella cançó folk nord-americana que el Xesco Boix va fer popular: 

"Aquesta terra és la nostra terra,
de la muntanya fins a la vall, 
de dalt del cel al fons del mar
tot això és nostre de veritat"

Un aiguabarreig de senyeres, banderetes, barretines, cintes, capgrossos i gegants es mourà al ritme d'una altra melodia clàssica, La presó del Rei de França, popularitzada per la Companyia Elèctrica Dharma. Serà emocionant, n'estic segur, com cada any, però aquest any més. Molts sentiments s'hi barregen també en aquesta cercavila d'avui.

I quan s'acabi tot, cantarem amb orgull als de sisè que se'n van a l'institut:

"I aquesta escola és la vostra escola
que us ha ensenyat a anar endavant.
El Castellot, sempre amb vosaltres
guardeu-ne tots un bon record."

Perquè, des d'aquell setembre de 1984 fins a aquest juny de 2014, si hé après una cosa és a "anar endavant". I això només vol dir fer-ho cada dia una mica millor, que sigui de qualitat, per a tots i en català!!

dimarts, 10 juny de 2014

La revolta de la classe mitjana



En un article excel·lent al diari ARA, Salvador Cardús analitza una de les derivades del conflicte de Can Vies, el que ell anomena "la mala relació que els catalans tenim amb l'autoritat, sigui la dels pares i mestres, sigui la de la policia, sigui la dels representants de les institucions polítiques en general", i continua així:

TANMATEIX, LA RESOLUCIÓ condescendent de l’Ajuntament de Barcelona davant l’amenaça violenta d’un grup d’individus que, després, són incapaços d’assumir-ne la responsabilitat, ha obert encara un nou front d’indignació social. Parlo de la irritació d’unes classes mitjanes dramàticament empobrides però que conserven un fort sentit de la decència, l’honestedat i la responsabilitat. De persones que amb unes enormes dificultats paguen els seus impostos, la hipoteca o el lloguer, els rebuts de la llum i l’aigua, i que encara escombren la vorera de casa davant la desídia de l’administració. En definitiva, parlo de tots aquells que tenim la convicció que estem mantenint tota una casta de pocavergonyes, des d’alts funcionaris i servidors públics corruptes fins a membres de consells d’administració de grans empreses que obtenen prebendes insultants a costa de la nostra precarietat, i a més paguem els capricis dels “revolucionaris” que exigeixen la contribució incondicional de les institucions públiques a la seva causa. Som gent que, a més, responem a la nostra consciència amb una sobrecàrrega de generositat amb els que veiem més desvalguts, molt a tocar nostre, pagant quotes a Càritas o la Creu Roja i contribuint a recaptes d’aliments, maratons televisives o festes solidàries.
LES CLASSES MITJANES del país han estat aguantat amb enteresa estoica i molta responsabilitat el seu empobriment i les greus restriccions que s’aplicaven a uns serveis públics als quals han seguit contribuint trinco-trinco. Tanmateix, l’escàndol dels abusos per dalt i per sota ja és insuportable. I si no s’actua amb exemplaritat, si a més d’escanyades se senten desemparades, a causa de la seva decència no cremaran contenidors, però acabaran votant en contra dels qui les han abandonat.
L'article ha estat àmpliament aplaudit a la xarxa perquè crec que recull un sentiment de bona part de la societat d'aquest país, la que, per posar un exemple molt recent, fa escassos dos dies va gastar el seu temps i diners anant a fer castells per les ciutats d'Europa… Salvador, l'has clavat!!

dilluns, 9 juny de 2014

Sobre els Mestres, en majúscula



Per si ahir se us va escapar aquest article de l'ARA… Bona setmana!

dissabte, 7 juny de 2014

Sobre puntualitats i emocions



Divertit article de l'Empar a l'ARA sobre l'etern problema de la puntualitat i com ho afronten dos personatges: en Gay de Liébana i el Matthew Tree. Curiosament opten per la mateixa solució: avançar-se el rellotge.
Però, com comprovareu si llegiu l'article, això pot tenir les seves conseqüències…

Al costat, l'article de l'Om declarant - contra la majoria de públic i crítica- que no se sent bé quan escolta la Sílvia Pérez. Textualment:  "Les expressions emocional a sobre d'un escenari em desborden i em costa connectar-hi. De tan contingut com sóc,  vegades em penso que sóc anglès i que, efectivament, la plana de Vic queda lluny d'aquest Mediterrani més obert i expansiu. Si emocionar-se és deixar-se anar, prefereixo que no em guiïn per aquest camí."

Benvolgut Albert, ningú et demana que el segueixis per cap camí, i menys la Sílvia. I l'emoció té molts viaranys i pot viure's també d'una manera més íntima i introvertida, encara que la proposta exterior sigui, com tu dius, "expansiva". En definitiva, tens tot el dret a sentir el que sents -només faltaria- però crec que el problema -si es pot dir així- està en com ho vius tu, i no pas en la manera com la Silvia té d'afrontar el seu art.