diumenge 12 de maig de 2013

La Companyia Poètica Rapsòdia torna a actuar

Després d'un parèntesi massa llarg (pràcticament 3 anys!) la Companyia Poètica Rapsòdia ha tornat a actuar. I ho ha fet en un acte preciós, l'homenatge a Joana Raspall que s'ha fet als jardins del Turó Park dins del cicle Barcelona Poesia 2013.
Una representació dels "rapsòdius", la Laia Grimau i la Júlia Díaz -acompanyats de la guitarra de l'August Garcia i el saxo del Josep Martí- vam poder fer una petita mostra del nostre espectacle "Dóna'm la mà", dedicat a la poesia amorosa de diversos poetes entre els que destaca la Joana Raspall. D'ella vam poder interpretar els poemes "Ruptura" i "Endavant", dels llibres "Llum i gira-sols" i "Ales i camins" respectivament.
Va ser un acte molt bonic, que va comptar amb la participació de molt altres grups que han musicat els versos de la poetessa de qui aquest any celebrem el seu centenari en vida! Samfaina de Colors, Jordi Balmes, Andreu Galan, Laia Carreras i Marcel Casellas, El Somni del Drac i la Companyia Terranegra van ser els altres artistes participants. Si voleu més detalls aneu al blog de l'Eixam.

Fent les proves de so




















dijous 9 de maig de 2013

EXPLOSIÓ D'ACTES SOBRE JOANA RASPALL

És molt possible que, a hores d'ara, alguns dels meus "seguidors" estiguin tips de rebre informació sobre l'Any Raspall, que penjo al blog de l'EIXAM. Però, per si de cas algú no se n'ha assabentat, i perquè, d'alguna manera, trobo just que aquest blog també se'n faci ressò (i més tractant-se d'una poetessa) us anuncio un veritable devessall (quina paraula més bonica, oi? -per recuperar) d'actes que, casualment, es produiran al voltant d'aquest cap de setmana.
Resumint (perquè la informació detallada la trobareu a http://anyjoanaraspall.blogspot.com.es ) es tracta d'això:

Divendres 10 de maig:   INAUGURACIÓ EXPOSICIÓ JOANA RASPALL
                                         St Feliu de Llobregat,



Dissabte 11 de maig:  ACTE SOBRE JOANA RASPALL A LA SETMANA DE POESIA DE BARCELONA.
                                     Jardins del Turó Park de Barcelona.  2/4 de 12 del migdia


Diumenge 12 de maig:   LA POESIA DE LA JOANA RASPALL A LES MATINALS FOLK DEL TRADICIONÀRIUS.
                                         Al  C.A.T.  (Plaça Anna Frank, Gràcia).  A les 12 del migdia


Dilluns, 13 de maig:  LA POESIA DE JOANA RASPALL A LA PEDRERA
                                    Auditori de La Pedrera, 19 h




dilluns 6 de maig de 2013

Música i romànic al Bages

Deixeu-me que avui us proposi una barreja molt especial: música i romànic.  Els Amics de l'Art Romànic del Bages -amb qui m'uneixen llaços personals i moltes Misses del Gall- m'han fet arribar el programa del IV Cicle de Música i Romànic d'enguany. Això sí, us haureu de desplaçar al Cor de Catalunya però la visita s'ho val:  músics de reconeguda vàlua actuant en uns racons privilegiats. Com deia, una barreja plena de sensacions per descobrir.

dilluns 29 d’abril de 2013

Els petits plaers són poderosos




Permeteu-me parafrasejar la famosa frase del Capità Enciam (“Els petits canvis són poderosos”) perquè crec que s’adiu perfectament al llibre que us vull presentar.
Es tracta de 40 plaers. Petites coses que fan la vida més dolça, de Daniel Ruiz-Trillo.
Ja fa algun temps que em va caure a les mans i tenia pendent parlar-ne. Com he dit  abans he estat desaparegut del blog de Rapsòdia, i aquest llibre ha hagut d’esperar pacientment damunt la meva taula tot dient-me: què, parlaràs de mi o no? Doncs, som-hi!
Es tracta d’una obra agradable, no només pel seu contingut que ja anuncia una lectura plaent, sinó també perquè està escrit amb ofici, per algú que fa temps que posa mots un darrere l’altre (a diaris, llibres de poemes o blogs…), i això es nota.
La idea bàsica seria que els petits plaers de la vida són els que fan, de fet, la vida més plaent. Els “grans” plaers, o no duren, o són molt difícils d’aconseguir. Potser per això val més la pena saber valorar els “petits”: estan més al nostre abast i són, segurament, els que ens configuren com a persones cada dia (juntament amb els petits dolors, però això pot ser tema d’un altre llibre, oi Daniel?). I tanmateix, si no els assaborim, també se’ns escapen:

“Aquells moments corren com la moto que em portava de punta a punta de l’illa, com els peixos de colors que no vaig poder fotografiar o com l’estel que algun dia vaig enlairar per primera vegada. En un mot, són tan fugaços com l’aigua que flueix”. (EL MAR)

És un llibre, doncs, que ens proposa acceptar la vida tal com ve. Destil·la un hedonisme realista que beu de la felicitat possible, no de la utòpica (que també és necessària!). I quins són aquests plaers “reals”? Doncs, la migdiada, els mil i uns menjars que assaborim, fullejar el diari, gaudir de la natura a petits glops (al riu, al mar…), la cultura en lletra petita, o sigui, el cinema que veiem, la música que escoltem, la poesia que llegim, el Barça de Guardiola… fins a 40 en queden uns quants!
I, parlant de poesia, s’ha de dir que es nota la mà del Daniel poeta (autor de fins a set poemaris) en el to del llenguatge, en les metàfores sinestèsiques (que barregen sensacions diverses):

“Fa olor de plantes, però ara no sabria dir ben bé quines. Per sobre, el perfum més aviat fosc llisca per les ribes del riu, amb un toc de menta flotant sobre les aigües tranquil·les” (EL RIU)

en el fet d’acompanyar el text amb algun poema d’altri o propi (intuïm que és d’ell quan diu “en paraules del poeta”). I no us penseu, no és gens afectat o carregós, llegim els 40 petits textos amb la senzillesa amb què han estat redactats:

“La meva veïna, la mare de la Lili, sempre m’alegra els matins, perquè quan em llevo i vaig a la cuina o al lavabo m’omple la galeria d’una flaire que em desperta de cop” (CUINAR)

I tot i que els plaers estan descrits des de la perspectiva personal de l’autor, sovint són plaers col·lectius, compartits:

“El que a mi més m’agrada és compartir una estona en família, un espai, un dia, un instant… Els aliments semblen més bons, la beguda més fresca i els tovallons més eficaços. És la sensació que em provoca sentir-me acompanyat de la gent que m’estima.” (FER UN PÍCNIC)

Un llibre, doncs, per a llegir a petits glops. Mentre assaborim els nostres propis plaers de cada dia i aprenem a valorar-los. En els temps que corren no és poca cosa.
Bona feina, Daniel!

diumenge 28 d’abril de 2013

Captatio benevolentiae

Perdoneu els meus seguidors (si és que en queda algun) aquest llarg parèntesi en el meu blog. La meva implicació a l'Any Joana Raspall i, sobretot, la dedicació al blog (http://anyjoanaraspall.blogspot.com.es) m'han deixat zero temps per al meu.
Així, doncs, demano disculpes i -com va dir aquell- "no volverá a ocurrir".
En compensació us regalo una troballa: el blog de la Sílvia Cantos que una altra amiga -la Carme Munné- m'ha descobert. Un blog sobre la lectura i l'amor als llibres:  US RECOMANO.
I el millor de tot:  una entusiasta de Wonder!!
Ja ho sabeu: a mi Wonder m'ha fascinat i no paro de recomanar-lo arreu. Per això satisfà doblement trobar altres persones que també hi creuen, més enllà de les edats o gustos literaris. Coincideixo plenament amb la Sílvia:

"Aquest és, sense cap mena de dubte, un d'aquells llibres que tothom hauria de llegir, des dels joves lectors fins als més grans, és la perfecta definició d'un crossover, una lectura que s'ajusta a un perfil de lector amplíssim."


I per acabar-ho d'arrodonir, la banda sonora de Wonder. Aquí la teniu:




diumenge 24 de març de 2013

Blog versus bloc

En la "guerra" lèxica entre l'ús de blog i bloc sembla que ja tenim un vencedor: blog. Les raons les exposa molt bé Núria Puyuelo al suplement Cultura del diari Avui del 15 de març d'enguany. Me n'alegro. Jo ja fa temps que vaig optar per la forma blog a partir de les recomanacions que feia l'Albert Pla Nualart en la seva columna "Català a la terrasseta" :

"... què em fa preferir blog:
a) sempre és millor que un nou significat pengi d'un significant (mot fonètic) específic i no sigui una accepció més d'un que ja vol dir altres coses; b) els derivats de bloc arrosseguen la seva ambiguïtat o sonen estranys (blocar / bloquejar, blocosfera); c) el blog viu a internet i un cercador d'internet no troba blocs sinó blogs;  d) blog és l'opció de la majoria de llengües i el terme internacional, però és, a més, un mot ben format en català. (...) Molts d'aquests arguments els manllevo de Gabriel Bibiloni i els trobareu al seu estimulant blog."   (Diari AVUI, 10 d'octubre del 2009)

I aquí teniu, doncs, l'article de Núria Puyuelo, titulat "El 'blog' destrona el 'bloc' " :



dimarts 19 de març de 2013

Dia Mundial de la Poesia 2013

El proper dijous, 21 de març, és el dia triat per la UNESCO com a Dia Mundial de la Poesia. A casa nostra ja fa alguns anys que des de la Institució de les Lletres Catalanes es celebra aquesta diada amb un poema escrit per un autor/a català  traduït a un munt de llengües. Aquí teniu el d'aquest any. Si cliqueu damunt del cartell accedireu a la pàgina on us podreu descarregar l'arxiu complet amb el poema original i les traduccions. Trobareu més informació a la pàgina Dia Mundial de la poesia 





dilluns 18 de març de 2013

Un haiku de Joana Raspall per al Dia Mundial de la poesia

Voldria celebrar amb vosaltres el Dia Mundial de la Poesia, el proper dijous dia 21 de març, amb un haiku de la Joana, extret del llibre Arpegis (Abadia Editors. Saldes 2004). Des de l'Eixam, amics de la Joana Raspall hem demanat a la Mònica Gispert que ens faci un dibuix i a un munt d'amics que ens ajudin a traduir-lo a uns quants idiomes. Esperem que aquest preciós haiku us serveixi per celebrar aquest dia i compartir-lo arreu.


Il·lustració de Mònica Gispert




Publish at Calameo or read more publications.

I si voleu, podeu acompanyar la lectura amb la música de les onades...


diumenge 10 de març de 2013

Núvols poètics

M'encanten el cel dels dies com avui: uns quants núvols escampats entre el blau, com als dibuixos que tots fèiem de petits. No sé per quina raó meteorològica aquest paisatge no és produeix gaire al nostre cel. Per això, en dies com avui, m'encanta mirar aquests flocs blanquets movent-se lentament, com una dansa... I és llavors quan em ve al cap aquest preciós poema de Joana Raspall. Us el regalo mentre miro els núvols des del meu terrat:



Dansa de núvols

No entendré mai per què els núvols no canten
quan, tot lliurant-se a caprici del vent,
s'esfilagarsen com un vel de gasa
en giragonses suaus d'un vals lent.

Sento en silenci com l'indesxifrable
compàs de pauses entre violins...

No entendré mai per què els núvols amaguen
les melodies que els bateguen dins.

Joana Raspall


A compàs de versos,
La Galera,
Barcelona 2003
pàgina 20

dijous 7 de març de 2013

La màgia dels records



M'agrada com David Foenkinos explica històries. Té un do, una màgia que fa que quedis atrapat a la seva teranyina, tant se val què passi, una mica com Paul Auster. Una història ben narrada, amb personatges de carn i os, amb dubtes, alegries, mesquineses i molta tendresa a l'hora de descriure'ls davant nostre. I el que és més difícil encara: fer reflexions vitals sense que soni a allò de "mira, això em fa pensar que a la vida..." Sí, té un domini de l'estil que li permet saltar dels fets a la visió dele fets sense solució de continuïtat, sense que es noti, de manera natural. I això és molt difícil. Almenys a mi m'ho sembla.
La història central segueix el fil d'un jove desvagat que treballa de nit a un hotel perquè creu que així tindrà més temps i l'atmosfera ideal per a la seva veritable vocació: ser escriptor. La història familiar, però, el persegueix i l'obliga a anar d'aquí a allà darrere d'una àvia a qui estima molt i que ja emprèn els darrers anys de la seva vida reclosa en una residència. Al mig d'aquesta relació realment especial circulen altres personatges: els seus pares, insatisfets de la vida en comú, el gerent de l'hotel que confia en ell i que li fa de pare moltes vegades. I una noia que apareixerà en el moment més inesperat i capgirarà la trama de dalt a baix. En fi, "hasta aquí puedo leer".
Una de les gràcies del llibre són els records intercalats durant tota la novel·la. Records dels personatges principals, però també dels secundaris, dels extres i, fins i tot, dels personatges històrics que un o altre citen en un moment donat. Són com petits flaixos encantadors, sorprenents, tristos alguns, divertits la majoria. Però tots tenen en comú que descriuen un dels moments claus del personatge, com una revelació.
Us deixo amb un d'ells.
Bona lectura.


Me n'oblidava!  Foenkinos és també l'autor de "La delicadesa", una novel·la que ha tingut fa poc la seva traslació al cinema, interpretada per Audrey Tatoo (Amélie, per entendre'ns). Una delícia de pel·lícula, o sigui que la novel·la ha de ser-ho també. Espero llegir-la aviat per reviure aquesta màgia literària.

dissabte 23 de febrer de 2013

De Saifores a Sant Feliu: trenta anys amb la Joana


L'any Joana Raspall definitivament ha arrencat. I amb nota. En un acte esplèndid -d'aquests que et fan sentir-te orgullós de pertànyer a un país com el nostre- els santfeliuencs van poder dir al món: gràcies Joana!
Els que em coneixeu ja sabeu que la Joana Raspall m'acompanya fa anys. Primer des dels seus versos, que vaig descobrir un juliol a l'Escola d'Estiu del Penedès, a Saifores. Allà, en un taller sobre poesia, algú -no recordo qui- ens va mostrar un poema per a treballar alguna cosa que també ja he oblidat. El que no oblidaré mai és l'impacte que aquells versos van provocar-me. Hi havia alguna cosa molt especial en aquell gust per les paraules, en un sentit del ritme poètic impecable, en la sensibilitat exquisida per les imatges, en la tendresa que respiraven aquells mots... Vaig descobrir-ne l'autora i, a partir d'aquell moment, vaig saber que tenia una aliada excepcional per a despertar l'amor per la poesia als meus alumnes. I així ho he fet des de llavors.
Desenes de nens i nenes, potser algun centenars, han pogut tastar amb mi aquelles sensacions. Han après el gust per la paraula ben dita, per l'emoció que es desperta en els petits tresors de cada dia, per la bellesa a través del llenguatge. Molts s'han après poemes d'ella de memòria -ja sé, Joana, que tu dius que no cal, però a mi -i a ells- els encanta fer-ho, perquè així es fan seu aquell tresor que tu ens has ofert. Alguns alumnes s'han atrevit fins i tot a recitar-los en públic. I a cantar-los, perquè jo no he pogut resistir la temptació de posar música a la teva, Joana, la que destil·len els teus poemes per tot arreu.
Així va néixer primer el "Big Bang poètic" amb tota la classe, una explosió d'emocions i amor a la poesia, que va veure la llum al petit auditori de l'escola que construïm obrint la porta del gimnàs al vestíbul... Després vingué la participació a la Kinzena poetika -gràcies al convit de la Sílvia Amigó. Encara recordo aquells ulls inquiets, nerviosos perquè estaven a punt d'actuar davant d'un públic que no eren els seus companys, allà al pati de l'Escorxador de Vilafranca.
I un bon dia la Titina Senabre -que segur que dorm al cel dels arqueòlegs gratant entre els núvols a la recerca d'un nou sentit a la nostra història- ens va proposar d'actuar als Plenilunis del Museu del Vi. Quin repte! Per a aquell viatge calien exploradors agosarats. Així nasqué la Companyia Poètica Rapsòdia. De tots els recitals que vam viure mentre aquells pre-adolescents es convertien en joves madurs, aquell primer sempre serà el més especial. Les parets del pati gòtic del palau que acollí un Pere II moribund van ser, durant una nit de lluna plena d'agost, les nostres amigues, el nostre recer, testimoni de la màgia poètica desvetllant-se a través d'aquelles veus, encara tremoloses...
Ho sento, sóc conscient que me n'he anat molt més lluny d'on volia quan he començat aquest article que ja té aire de retall biogràfic. Suposo que l'inconscient ha anat fent les associacions que el cervell ordenat no farà mai. Però en el fons me n'alegro perquè si he (hem) arribat fins aquí, Joana, és gràcies a tu, a tu i els teus versos, llegits amb emoció aquosa als ulls un migdia de juliol a la biblioteca de Can Mata, a casa de la Marta, a Saifores:

"Eren tres amics
de rialla fresca.
L'un era soldat
valent i de gresca;
l'altre era pagès
i amava la terra,
i al dels ulls més blaus
li deien poeta.

L'un, vestit i armat
se'n va anar a la guerra,
i una nit morí
lluny de casa seva.
L'altre es va fer vell
amb la mà a la rella,
mirant el blat d'or,
la fruita vermella.
I el dels ulls més blaus,
cada primavera
feia una cançó
més dolça i més bella."

Joana Raspall
Del llibre Petits poemes per a nois i noies, Daimon 1981

dilluns 4 de febrer de 2013

Textures


"Jo mai mai" és un disc de textures. Textures vocals, textures melòdiques, textures harmòniques, textures instrumentals. I, és clar, també textures verbals. Més que escoltar-lo, tens la sensació que l'estàs tocant i, amb els dits, descobreixes sensacions tàctils diverses: de la flonjor del vellut a l'aspror de la pedra, passant per la suavitat de la seda. Ja ho sé, tot això no ajuda a fer-se una idea del disc, però voldria transmetre-us aquestes sensacions abans de passar la ressenya pel filtre de les descripcions intel·lectuals. Potser perquè vaig tenir aquestes sensacions abans que l'orella parés compte a d'altres coses.
Textures vocals. La veu de Joan Dausà es mou en aquell terreny on, sense fer un gran desplegament vocal, t'arriba, t'entra, t'amara... No necessita fer grans lluïments ni canvis de registre i, tanmateix, tens la sensació que t'està explicant coses diferents cada vegada. Timbrada, segura i amb aquella sensació que té una potència amagada que no acaba d'explotar... perquè no li cal. O perquè no vol. Perquè sembla més aviat que et parli a cau d'orella, com una confidència. I els secrets mai es diuen -encara que la frase feta afirmi el contrari- en veu alta. Perquè llavors deixen de ser secrets. L'amistat, l'amor, el dolor, la solitud, la tendresa, la nostàlgia... s'expliquen com un secret que cal compartir amb molta fidelitat.
Textures melòdiques. No hi sents melodies enganxadisses que puguis cantar de seguida. Escoltes corbes musicals que no són les "estàndard", a ritmes diferents, pausats la majoria. Algunes melodies són sorprenentment lentes, i repetitives, com un mantra; d'altres agafen vol de seguida i es tornen més festives. Però mai cauen en allò que en diríem "una melodia fàcil". I tot i així, et despertes l'endemà,  o al cap d'uns dies, taral·lejant-ne un fragment que t'agrada repetir i repetir...
Textures harmòniques. Tampoc Joan Dausà ha buscat els acords típics i suats. Les veus instrumentals no sempre són evidents, acompanyen estranyament la melodia principal, diries que no l'embafen amb terceres o creant acords coneguts. De vegades penses que, fins i tot, no busquen l'harmonia sinó potser una mica de tensió, de neguit, com les lletres que canta. I tanmateix, agraeixes l'acord com un bàlsam estranyament guaridor.
Textures instrumentals. Piano, molt piano, però minimalista i elegant. A voltes només notes que se succeixen una darrera l'altra com aconduint-te. Una guitarra suau, suggerent, uns teclats avellutats, un baix senzill però profund, com li escau; un violí que s'intueix però que no pren mai protagonisme, algun clarinet.  I un munt de textures a la percussió: de la bateria més contundent, als tocs delicats d'algun altre instrument... i els timbres de les veus, del Joan i la Clara, del Joan i la Sara, com empasten!!
Textures verbals. A aquestes alçades ja deveu estar cansats de paraules, però no podia deixar de banda en aquest blog de poesia, la que exhalen les lletres de Joan Dausà. A través dels seus versos-cançó assistim a la vida que batega rere les emocions de cada dia. Sentim en la nostra pell els mots que ens parlen de la tristesa de la soledat, del desconcert davant la mort, de la nostàlgia per aquella persona que ja no és amb nosaltres, i tanmateix, roman gràcies a les paraules que la reviuen. Tastem l'estranya bellesa d'uns versos que són escandits amb una mètrica també especial, lliure, arriscada. La bellesa de la mort, la bellesa del desig, la bellesa de l'amor i la recerca constant de la felicitat que tant ens costa atrapar. I que trobem, sovint, al moment més insospitat. Encara hi som a temps.

I, com a mostra, aquesta nadala tan especial...

diumenge 27 de gener de 2013

Llegir com viure. Gràcies, mestre!


 Al suplement de Cultura del diari PUNT-AVUI (18/1/13) hi ha un esplèndid article sobre l'exposició dedicada a Joan Triadú, titulada Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú. El text, signat pels comissaris de l'exposició, Susanna Àlvarez i Joan Josep Isern, inclou alguns fragments del mateix Triadú, que han servit per a il·lustrar el seu pensament. Un, especialment, m'ha captivat. Suposo que, perquè sóc mestre i ho visc com ell, m'ha tocat molt a fons, m'ha emocionat:


"Quan sóc a l'escola treballant, a dins de la classe, sóc feliç. Sembla que una professió així ha d'omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l'ànima del mestre, coses impalpables que han d'arribar als alumnes..."  (Joan Triadú)

He remenat pels prestatges buscant un llibre seu. I l'he trobat:  l' "Antologia de la poesia catalana. 1900-1950". Un llibre que -ho confesso- vaig endur-me de l'escola on vaig estrenar-me com a mestre. Llavors tenia cura de la descuidada biblioteca a més de fer de mestre de català. Suposo que vaig pensar que no el trobarien a faltar i que jo li donaria un millor ús (llavors començava els meus estudis de Filologia Catalana). Suposo que és una pobra excusa. Sigui com sigui, m'ha acompanyat tots aquests anys i l'he fullejat de tant en tant, buscant-hi un punt de vista especial, diferent, valent, a l'hora d'estudiar els nostres poetes. Avui l'he tornat a mirar i he descobert -no ho recordava-  que el pròleg és de... Salvador Espriu! Sembla, doncs, que l'atzar el fa tornar a sortir just l'any del seu centenari. He llegit el pròleg -breu, humil, però que diu molt d'ell i de l'home a qui prologava- i us en deixo un petit tast:


" Perquè som davant d'un llibre escrit amb passió i amb una radical sinceritat. (...) Quant a la passió, ens sobta, amb una certa freqüència, fins a deixar-nos una mica perplexos, perquè el nostre temperament no és tan nerviós. Pel que respecta a la sinceritat, dringa d'una manera tan noble i tan valenta, que sona tothora a or de vint-i-dos quirats. Si el llibre no convenç tothom en totes les seves afirmacions i els seus judicis, inspira fins als esperits més crítics una consideració i una deferència sense reserves ni regateigs."    (Salvador Espriu)

Ja ho veieu, el gran Espriu lloant -tot i les reserves- la feina d'un Triadú jove i arriscat (l'edició que tinc és la segona, de 1981, una reedició facsímil de la primera, de l'any 1951).

I una darrera anècdota. El llibre porta -òbviament-  el segell de l'escola, prova del meu delicte. El més curiós, però, és que, tot i la data d'edició, es tracta d'un segell en castellà i amb el "pollastre" franquista! Testimoni d'un temps que ara sembla ressonar en algunes veus que sentim dia sí, dia també...


Nota final exculpatòria:  Aquella escola ja no existeix. La van reconvertir en un institut. Si algun dia em reclamen el llibre per a la seva biblioteca els el retornaré, avergonyit... i agraït.


dijous 24 de gener de 2013

Seeger, sempre Seeger...

Ja he parlat altres cops d'ell, un dels meus "mestres": Pete Seeger. Amb 93 anys gaudeix d'una "salut envejable" -no m'ha agradat mai aquesta expressió, per tant, rectifico-, gaudeix d'una salut que celebro de tot cor que encara tingui a la seva edat, sobretot perquè li permet continuar essent el testimoni d'un món de noblesa i lluita per uns ideals que avui se'ns fa tan estranyament colpidor.
Doncs això, que als seus 93 anys encara escampa aquesta bonhomia plena de rebel·lió pacífica, mentre va amunt i avall del riu Hudson amb el vell vaixell Clearwater, netejant les aigües i les ments. I els cors.
Digueu-me sentimental perquè no m'ofendré -des de quan és dolent tenir sentiments?-, però m'he emocionat en rebre aquest video i sentir un cop més aquesta veu ja feble acompanyada del seu banjo, una veritable "arma de construcció massiva", on encara s'hi pot llegir: "This machine surrounds hate and forces it to surrender" (Aquesta màquina envolta l'odi i l'obliga a rendir-se).

dimarts 15 de gener de 2013

La memòria del vell professor



La meva darrera lectura ha estat aquesta:  Passi-ho bé, Senyor Chips. És una novel·la que es deixa llegir molt bé i et deixa -sobretot als que som mestres- un regust especial. Podríem dir que pertany al gènere de novel·les d'educadors que expliquen els seus periples a les aules, tot i que té alguns elements que la singularitzen. Com la majoria d'aquests relats, el protagonista és un jove professor enfrontat al repte de formar uns joves i adolescents. Com a la majoria el protagonista passa per moments un pèl delicats -tots els que hem estat en una aula sabem què vol dir això- que acaba resolent amb un plus de dedicació a la feina i als alumnes.
Situat en una vella escola anglesa, Brookfield, tota una institució al sector, la trama trancorre des del darrer terç del segle XIX i fins poc més enllà de la 1a Guerra Mundial. Chipping, un jove professor de llatí, molt tímid i amb un humor molt anglès arribarà a l'escola després d'haver passat algun "problema" de disciplina amb els alumnes del seu destí anterior. Afrontarà amb decisió ferma de no deixar-se prendre el pèl la primera permanència -davant de cinc-cents alumnes!- i en sortirà airós.
A partir d'aquí es descabdella un enfilall d'anècdotes i veiem com, Chips -que és com a manera de divertiment l'anomenen els alumnes- va prenent cada cop més paper en la institució. Els anys passen i assistim a diferents etapes d'aquest vell professor, etapes que ara, ja jubilat, recorda assegut a la butaca de la casa on està allotjat. Des de la finestra es veu Brookfield i se senten els diferents tocs de campana que marquen la vida escolar.
No entraré en més detalls perquè sinó trairia la gràcia d'aquesta novel·la. Ja veieu però que és una mena de El club dels poetes morts però sense tot aquell sentit de rebel·lia. Més aviat es destil·la nostàlgia d'un temps ja perdut però viscut intensament. Tant que ha arribat a convertir-se en l'epicentre a l'entorn del qual gira la vida de Chips. Fins i tot l'amorosa.
Hi ha episodis genials, com un que transcorre en plena Guerra Mundial quan Brookfield rep l'atac dels avions alemanys. La figura del vell professor emergeix llavors amb una fortalesa heroica. Però em quedo amb dues coses que són presents durant tota l'obra. Una, l'excel·lent humor que gasta el personatge i que li permet treure ferro de les situacions més dificils, sobretot les referides a l'atenció amb l'alumnat. Humor que el convertirà en tota una celebritat entre els alumnes. I l'altra, la tendresa que respira el personatge, mostrada a través del record fotogràfic que té de tots, tots, tots els alumnes que ha tingut i que, per sempre més, seran aquells joves:

"... sobretot recordo totes les cares de vostès. No les oblido mai. Tinc milers de cares a la memòria, cares d'alumnes. Si mai en vénen a veure d'aquí a uns anys (com tinc l'esperança que facin tots vostès), intentaré recordar les seves cares d'antany, però també és possible que no me'n surti... i aleshores algun dia em trobaran en algun lloc i jo no els reconeixeré i vostès es diran "El vell ja no em recorda" -Rialles- però sí que els recordo... tal com són ara. Aquesta és la qüestió. Dins la meva memòria vostès no es fan mai grans. Mai."

PD: M'ho deixava! L'autor, James Hilton, es féu primer famós per una altra novel·la, Lost horizon, on recreava una utòpica civilització anomenada Shangri-La, localitzada en unes remotes muntanyes, inspirada en uns articles sobre el Tibet apareguts al National Geographic Magazine. Se'n feu una versió cinematogràfica a càrrec de Frank Capra. Recordo que la vaig veure de nen i em va impactar moltíssim.
També s'han fet unes quantes versions al cinema de "Passi-ho bé, Senyor Chips". Hilton va arribar a treballar a Hollywood com a guionista i obtingué el 1942 un Òscar al millor guió adaptat per Mrs Miniver, basat en una novel·la de Jan Struther.

PD2: M'ho deixava també! La traducció és obra de Miquel Descot. Per tant, solvència més que contrastada.